miércoles, 29 de diciembre de 2010

Un article

Hi ha gent que hi toca i a més a més ens ho explica bé. Hi ha gent que independentment de que sigui de dretes o d'esquerres te les coses molt clares de perquè les coses son avui com son i que aquesta crisi no farà que les coses canviïn cap un mon millor sinó mes aviat al contrari.
Ahir venia un article al diari del Ramon Obiols en el que, deixant a part de que per ell l'única via de més justícia social ve de la mà de la socialdemocràcia i probablement té raó, ens fa un anàlisis de l'actual crisi del PSC amb una mica d'història i ens generalitza vers els camins que s'ha de segui perquè el socialisme recuperi el que ha perdut.
De totes maneres no va gens desencaminat quan ens diu que avui dia, per arreu s'està desmuntant l'Estat de benestar, que anem cap el campi qui pugui i fa referencia al Sr. Jaume Masdeu que diu que "els especuladors financers, no només no paguen pels seus pecats, sinó que ja tornen a aixecar la veu com els amos del nou món.
Doncs si, estem totalment en les mans del mercats financers i son aquestos els que no en volen sortir d'aquest fonamentalisme neoliberal: la solució de la crisi torna a ser la de l'economia de la oferta, acomiadament més barat, salaris més baixos, flexibilitat en el treball i quan recuperem els beneficis ja crearem ocupació.
Es evident que la política social no va precisament per aquest camí.
La realitat és que qui te els diners en vol treure tot el benefici possible al preu que sigui i els que manen son esclaus d'aquest principi.
Es l'especulació qui ens ha fotut en aquesta misèria. I no crec que sigui ella qui ens hi faci sortir.

lunes, 27 de diciembre de 2010

Cuotes de senyores

Ara que sembla que aviat tindrem un nou Gobern a Catalunya sens posa a sobre de la taula allò tan manipulat de la quantitat de dones que el formin. Es veu que te que haver-hi una quota fixa o, si més no, una quantitat mínima per allò de que cal ser progressista.
Tot i entenent molt bé la finalitat de tot això val a dir que no hi estic d'acord. Per mi val tant un home com una dona i a l'hora d'ocupar qualsevol càrrec no s'han de mirar ni les faldilles ni els pantalons. Qui més val, qui te més capacitat o és més idoni pel càrrec és qui l'ha d'ocupar. Si tot son dones.... doncs endavant i si tot son homes...també. I si son mitat i mitat doncs....tan me fa. Lo important és que qui tingui la responsabilitat estigui en disposició d'assumir-la bé.
En el meu primer treball seriós quan tenia jo vint anys, la primera persona que em va manar directament va ser una dona austríaca, Irma Schultes, llicenciada en Química, de qui vaig aprendre molt, si no tan de la matèria que tractava, que també, sí de com tractar les persones que un te al seu càrrec, cosa que em va marcar de per vida. Tot i ser una persona de grans coneixements tècnics, molt culta i vàlida, sempre em va tractar de tu a tu i amb un respecte ta gran com no el he pogut gaudir mai més. Igual potser si, però més no.
I jo sé que quan venia l'hora de les promocions no era la persona que estava a la primera fila. Sempre hi havien homes al davant normalment menys vàlids que no ella. I aquesta és la valoració que no s'ha de fer.
Jo he conegut en tots els meus anys de vida laboral moltes dones extraordinàriament vàlides, donada la seva capacitat de treball, entusiasme i efectivitat en que en lo últim que repares és que son precisament dones . Son simplement companys de treball com els altres però que et mereixen encara un xic més admiració i estàs content de tenir-les al costat quan t'ajuden a solucionar uns problemes que amb la visió "d'home" potser no has pogut. I crec fermament que lo que vol una dona és igualtat en la competència i oportunitats. Ni més ni menys. Ni més per ser dona ni menys per la mateixa causa.
I, per descomptat, cap valoració amb relació vers l'amplitud dels seus pectorals.
Això potser és el més ofensiu.

domingo, 19 de diciembre de 2010

El partit de l'any?

Ahir no vaig poder veure el partit del Barça contra l'Espanyol perquè no vaig anar al seu estadi (no ho faig mai), perquè no tinc el Gol TV i perquè no vaig poder anar a casa d'un amic que em va convidar a casa seva i que sí que te aquest canal de pagament.
De tota manera entre el cotxe i a casa el vaig poder escoltar casi tot i després vaig veure el reportatge que varen fer per TV3.
No tinc els mateixos elements de judici per donar una opinió vers el partit però la veritat és que estic bastant sorprès.
De sempre, o al menys en els últims temps, l'Espanyol ha sigut un rival difícil potser més per lo que representa cada club, que no per altres raons. Per part dels pericos sempre hi han posat una mica més del que hi posen en els altres partits con tal d'amargar-li la tarda als culers. Aquestos partits son molt diferents dels que el Barça juga contra el Madrid, doncs tenen un sentiment molt diferent.
I aquest encara ho ha sigut molt més de diferent.
Després de totes les estadístiques que ens ha anat oferint la premsa escrita durant l'ultima setmana, de si el Barça no havia perdut en cap desplaçament, que l'Espanyol no havia encara perdut a casa, de si el Messi havia marcat tans de gols com tot l'Espanyol, que si ara l'equip de Cornellà era molt diferent, de que estava en zona Champions, etc, etc., lo cert és que en l'únic que va encertar és en la rebuda que si li va fer a l'Iniesta, cosa per altra part en la que no hi havia cap dubte. Si oficialment ja li havien donat una distinció molt important en forma d'insígnia per part de la directiva "perica"era del tot normal que passés lo que va passar.
De lo que no estic tan segur és de que ho fes un jugador del Espanyol en la situació contraria.
Esta clar també de que d'Iniestas només en hi ha un.
Doncs de tot lo altre que se li suposava...res de res. No hi va haver rival.
Un altra maneta de gols i cap a casa. Soc del Barça des de petit, soci des de fa molt temps i no recordo mai una situació com l'actual.
Qui pot parar aquest equip?
A part de l'Hércules, esta clar.

martes, 14 de diciembre de 2010

Wikileaks

Porto ja uns quants dies volent escriure vers alguna de les moltes coses que ens han arribat en les ultimes setmanes, però primer volia conèixer l'opinió que corria pels blogs.
Doncs no he trobat gran cosa.
Potser la culpa és meva perquè no ho he sabut fer bé, però el cert és que m'he quedat un xic decepcionat. He trobat molt futbol, molta crítica genèrica vers els polítics, menjars, anàlisis d'educació, etc., però res vers la crisis del PSC, res vers Wikileaks, alguna cosa vers les eleccions però no gaire i cap vers la "vaga" de controladors.
En fi, es veu que la pallissa a la gent l'haig de donar jo.
Menys mal que no em llegeix casi ningú.
Doncs som-hi.
Lo dels arxius "secrets" que han vist la llum per part de Wikileaks haig de dir que em tenia molt fred. He llegit moltes opinions, a favor i en contra i, la veritat, no era un tema que m'interesses massa. Hi ha molta xafarderia i les opinions que em mereixen molts polítics i les decisions que han pres no canvien gens doncs no ens diuen res de nou i no enganyen a ningú. I que li vulguin buscar les pessigolles al responsable que hi ha al darrera pel dret i pel revés tampoc és notícia. Peró en canvi, m'ha sorprès molt la decisió que han pres dos des mitjans de pagaments més grans: Visa i Mastercard. Visa Europa ha suspès tots els pagaments a Wikileaks perquè les seves activitats van en contra de les regles de funcionament de l'empresa (¿?) i Mastercard ho fa per les seves activitats "il.legals". Aixo em sembla molt fort. Aquestes dues empreses bloquegen els diners a un client quan aquestos no son seus, es a dir, només gestionen les aportacions externes que puguin fer particulars. No hi ha crèdit ni un risc per part de l'empresa.
En que es basen per fer aquest bloqueig?
Es legal aixo?
O sigui que si jo vull fer un pagament a través de Visa, per exemple, a Wikileaks no m'ho permeten.
Es veu que son jutge i part en el conflicte.
Doncs trenco una llança a favor del Sr. Julian Assange i potser que a partir d'ara ens hi fixem més en lo que diuen aquestos arxius "secrets" si hi ha tanta pressió i tan d'escàndol.
Demà un altre tema.

domingo, 28 de noviembre de 2010

Faveles

Ens estan arribant moltes i variades notícies vers el problema de les faveles a Río de Janeiro. Es veu que les autoritats d'aquesta ciutat i les governamentals han decidit posar fre al domini dels narcotraficants en aquestos barris i fer una mica de neteja de cara a l'organització dels mundials de futbol del 2014 i dels Jocs Olímpics del 2016.
Des de la distancia és una mica difícil conèixer a fons el problema. Aquí han arribat diferents pel.licules vers el tema i potser la millor era "Tropa de élite" de José Padilla.
També han fet reportatges bastant extensos vers com viu la gent a las faveles i quina és l'influencia que tenen sobre elles els narcos. Va quedar demostrat que era bastant i que la falta d'escoles i de llocs de treball pels joves els deixava com a carn de canó pel tràfic de drogues.
Lo que no s'entén és com és possible que hi hagi tan de lloc amb tanta gent i que no estigui sota un mínim control policial. Aquestos focus de pobresa son un lloc adobat per caure en mans de grups que se'n aprofitin de la circumstància con son els narcotraficants. Des de fa molt de temps bandes com Comando Vermelho (CV), Tercer Comando Puro (TCP) i Amigos De los Amigos (ADA) ha sigut les que han campat mes o menys tranquil·lament per les faveles que ronden Rio de Janeiro com son Vila Cruzeiro, Complejo de Alemao i Rocinha com a més importants o més grans, imposant la seva llei i marcant el territori. Llavors, quan aquestos grups s'han fet forts és molt més difícil trobar sortides i solucions al problema.
Ara entrem a les faveles a sang i foc, ens mostren lo contentes que estan les persones que hi viuen al ser "alliberades" però caldrà trobar solucions pel problema del demà. No fotrem a tothom a dintre de la presó perquè no caiguin en el delicte. Alguna sortida s'haurà de donar a tota aquesta gent. I aixo no és gens fàcil.
Els mundials i els jocs son una bona excusa per fer lo que fan però solucionar el problema requereix alguna cosa més.
Tan de bo la trobin aquesta cosa perquè el problema també hi és a altres grans ciutats, com Sao Paulo, per exemple.

miércoles, 24 de noviembre de 2010

Religions

Si jo fos periodista i tingués que omplir cada dia mitja plana a un diari ho tindria molt fàcil només tocant el tema de la religió. Potser una mica ja és així perquè cada dia surten moltes notícies que si no et fan plorar et fan riure.
Noticia que ve d'Israel. Allà els estudiants estan que trinen perquè a més a més de tenir un servei militar obligatori a partir del 18 anys (21 mesos per les dones) en unes condicions de guerra moltes vegades i que fins que no l'acaben no poden accedir a l'universitat amb carreres que els hi costen uns calerons, resulta que el Gobern destina anualment una partida de 22 milions d'euros per subvencionar els estudis talmúdics dels adults ultraortodoxos, cosa que poden fer durant la resta de la seva vida i exempts també de fer els serveis a la pàtria.
Hòstia que ben muntat ho tenen els paios. No van a la "mili" i es dediquen només al estudi del Talmud sense fotre un pal a l'aigua durant la resta de la seva vida. Menys mal que son una minoria que si no una guerra contra els àrabs seria un passeig per aquestos.
I per casa nostra també en tenim de bones.
La primera és que el Papa diu que s'ha equivocat en algunes coses lo que vol dir, segons reconeixen, que el Papa no és infal·lible ni en coses de l'Església. Te collons la cosa. Fan be de dir-ho perquè això avui ja no s'ho creia ni la velleta més figa del poble més allunyat a les muntanyes.
Després ens despenalitzen el condó per segons quins "usos". Bona notícia per aquestes pobres senyores que es veuen als costats de les carreteres i que venen el seu cos per diners. Tindran un pecat menys a l'hora d'exigir l'us d'aquestos "sombrerets".
També ens han dit que l'Església catòlica és l'única verdadera.
Ja hi som. Crec que per definició totes les religions han de ser verdaderes, ja que, en cas contrari, no ens podrien vendre la vida de l'altre costat i no servirien per res. I si ens volen dir que estan en possessió de la raó.....mentre la base sigui una qüestió de fe....anem llestos.
I l'ultima es la més bona. Es veu que avui aniran el President de l'Espanyola de Futbol i l'entrenador de la selecció a portar la copa del món a l'assemblea del bisbes. L'iniciativa és del Sr. Villar i tenen previst anar al Santuari de Caravaca a Múrcia i a la catedral de Santiago, però no faran cap visita a temples d'altres religions.
Potser sí que hem guanyat la copa per inspiració divina...i a veure si estic equivocat i la catòlica serà la verdadera....
Ho veurem en els pròxims partits perquè a cada amistós ens l'hi foten quatre....

lunes, 22 de noviembre de 2010

Eleccions

Ahir per la nit, a TV3, varen fer un debat entre els candidats a la presidència de la Generalitat. Els convidats eren els ja coneguts: Artur Mas (CiU), José Montilla (PSC), Joan Puigcercós (ERC), Alicia Sánchez-Camacho (PPC), Joan Herrera (ICV-EUiA) i Albert Rivera (Ciutadans).
Al meu entendre va ser molt interessant ja que em va donar una imatge real de com es mouen aquestos polítics entre ells i quan intentant dir allò que han d'explicar.
Les conseqüències que jo en vaig treure varen ser les següents:
El Sr Albert Rivera és un maleducat i junt amb la Sra. Sánchez-Camacho varen fer servir el castellà en un moment de les seves intervencions, cosa que vaig trobar molt fora de lloc. En això i en moltes altres coses es varen desacreditar ells solets.
Va quedar també molt evident que el Sr. Montilla no és un orador. No es sap explicar bé i passa molts de nervis en aquestes situacions. No es va defensar com cal i no va sabé exposar lo que havia fet i lo que pensava fer.
No em va desagradar el Sr. Mas en els seus plantejaments ja que va ser coherent amb la seva política. Es va defendre bé i se'l veu còmode en aquestos debats.
I després em va agradar bastant el Sr. Puigcercós, molt coherent i directe i, sobretot, el Sr. Herrera que va ser qui va sabé explicar millor la seva política.
De fet, parlant de la sortida de la crisi qui mes qui menys va oferir moltes solucions però ningú es va mullar explícitament de dir com s'ho faria per obtenir més ingressos per porta-les a bon lloc.
Sense compartir les seves ideologies (o si) els realment polítics varen ser els Srs. Mas, Puigcercós i Herrera. Els altres no. Al Sr. Montilla li reconec la seva feina, que crec que l'ha feta bé, però és només un gestor que fa lo que te que fer donant per fet que això li serà reconegut implícitament, cosa que en política no existeix. Aquest debat l'hauria fet millor la Sra.Tura que no ell.
Doncs ara ja no tinc tan clar el meu vot.
Serà d'esquerres, com sempre, però tinc alguns dubtes.
M'interessa molt conèixer d'on volen treure els calerons per fer les seves polítiques. No em va quedar del tot clar.

lunes, 15 de noviembre de 2010

Sàhara Occidental

Es evident que no tinc tots els elements a la mà per emetre un judici objectiu, però vist des de fora i amb la perspectiva que ens dona el temps, la política dels Governs d'Espanya amb l'antiga colònia del Sàhara Occidental i, de retruc, amb el Marroc fa molta pudor.
I quan el Sr. Zapatero sens despenja dient que posa per davant els interessos d'Espanya (i del Marroc molt més) vers els pobres sahrauís, ja podem dir que a aquestos pobres els hi han donat ben bé pels "dallonses".
Quina vergonya.
Per desgràcia jo vaig fer el meu servei militar corrent per aquell desert. I puc dir que aquelles terres eren una colònia militaritzada i que sempre em vaig preguntar que collons hi fèiem en aquell lloc en que no hi havia altre cosa que persones nòmades dedicades a les cabres i als camells. Les respostes que em donaven aquells brètols era que hi havia una gran riquesa en les mines de fosfats i en la pesca en la badia de Rio de Oro.
Però la veritat era que allí nosaltres no hi teníem que fer res de res. Només era per donar carnassa als militars.
De fet era un territori que Espanya administrava i que no tenia la sobirania, i que el Marroc, amb els vistiplau dels Estats Units va invadir en el moment en que es va constituir la República Arabí Sahrauí Democràtica el 1976. Des de llavors s'ha dedicat a maltractar els pobres sahrauís des de el genocidi (varen bombardejar la població civil amb napalm) fins a negar-los tots el drets a casa seva. Estan com els palestins a Israel o pitjor.
I el collons de Zapatero protegint el Marroc per cobrir els "nostres" interessos.
Es de sobres conegut que al Marroc no hi ha cap tipus de democràcia i que tot depèn del humor que tingui quan es lleva el Mohammed VI que va prometre molt al morir el seu pare però fa la mateixa política que ell. Això fa molt difícil establir unes bases de diàleg normal, però si cada vegada que hi ha un conflicte ens baixem els pantalons no ens en sortirem mai.
Se suposa que a part dels "nostres" interessos el Marroc també en deu tenir algun amb nosaltres. O ells només ens fan que favors?

domingo, 14 de noviembre de 2010

Artur Mas

Es cert que en mig d'una campanya electoral en que l'objectiu és guanyar les eleccions o, com a mínim, millorar els resultats obtinguts en les anteriors, es diuen moltes coses que tenen només l'objectiu de aconseguir quants més vots millor, independentment de que si lo que dius ho podràs complir o no.
Dic tot això després de llegir acuradament el programa del senyor Artur Mas sota el lema "Un canvi per aixecar Catalunya".
Doncs bé, a part de les qüestions semàntiques que podran firmar tots els altres partits com a bases de proposta: recuperació de valors com l'esforç, la feina ben feta, l'estalvi, la responsabilitat, la solvència o la seriositat (no sé quan ho hem perdut tot això) diu moltes altres coses que son de difícil compliment o, per lo menys, ens hauria d'explicar com ho pensa aconseguir.
L'objectiu únic és superar la crisi, evidentment, i proposa recuperar el creixement econòmic i crear ocupació, i fer un canvi d'orientació del model productiu. Tot això sense pujar impostos que poden retardar la recuperació, moderació fiscal i, si les condicions pressupostaries ho permeten, revocarà els augments aplicats en els darrers mesos. O sigui que de tot lo proposat, res de res. Com que no hi ha pressupost suficient no toquem res de lo que ja hi ha. Solucionat.
Un altre objectiu és tornar a la normalitat el finançament de les empreses i les famílies donant accés al crèdit a través d'avals públics que cobrirem amb una nova emissió de bons (em semblava que havíem criticat l'emissió actual) que no dedicarem a necessitats de tresoreria com l'actual si no a finançar l'activitat productiva del país.
A casa meva això es un augment del deute que va en contra de la heterodòxia europea, que tampoc vol dir que sigui la bona, però es la dels que manen.
I la política social?
No sap el que és.
I el famós concert econòmic?
Ja no en sento parlar.
I de que caurà la Sagrada Família?
Tampoc.
I del senyor Millet?
Com si no hagués existit mai.

domingo, 7 de noviembre de 2010

Triomfar

L'altra dia anava pel carrer a comprar el diari i em vaig trobar un parell de coneguts que estaven de xerrameca. Eren d'aquestes persones que veus de quan en quan i amb qui parles de coses sense substancia, normalment de futbol, del temps o de lo malament que ho fa el Gobern. Però aquesta vegada la cosa es veu que anava d'una cosa més seriosa. Com que tots dos estaven en situació semblant a la meva, és a dir, sense treballar i amb la feina feta, discutien vers com els hi havia anat a la vida i lo que havien aconseguit i lo que no. Un d'ells, després d'una estona, és va girar cap a mi i em va dir que ell considerava que havia triomfat a la vida. Potser esperava de mi una resposta, però enseguida em va venir al cap un parell de preguntes:
Ah, però hi havia que triomfar?
I posats a fer-ho...qué és triomfar?
Segons sembla si no tens un pis de uns 90 metres quadrats com a mínim a la zona del Eixample ja comences malament. Després has de tenir un altra casa a la costa pels caps de setmana i l'estiu, un cotxe de gama alta, un barquet per passejar, un estatus econòmic que pugui generar enveja i poder dir que en el teu mon laboral has arribat a la teva cota màxima. De la família no em va dir res i de donar educació als fills tampoc encara que coneixia que en tenia. Es veu que això no era tan important.
Durant la meva vida laboral en he conegut algunes de persones com aquestes per les quals lo més important és la "seva carrera" i fer quants més cales millor a costa del que sigui: fer-se de la mateixa secta que el cap, o de la mateixa religió i fer-li la pilota el que calgui, o be tenir un bon parell de mamelles i insinuar-li que en podria disposar i gaudir. Tot s'hi val con tal de satisfer els objectius marcats que em faran ser mot i molt feliç quan els demés em tinguin la enveja que espero que tinguin. S'ha de triomfar costi el que costi.
Es igual si un dia em desperto i veig que no em queda ningú al voltant, ni família, ni amics, ni ningú amb qui compartí una cervesa. Be, ningú que no pugui comprar amb diners, esta clar.
Doncs ho hauré de reconèixer: jo no he triomfat a la vida. Ves que hi farem. Tinc un matrimoni estable, dos fills que valen un Perú, i no dec un euro a ningú. Tot just començar la meva vida laboral a una empresa em varen donar un càrrec d'una certa responsabilitat i allí em vaig quedar fins que m'he jubilat. Potser ho feia tan bé que no em volien canviar o potser és que no servia per res més.
Mira que si després de treballar tota la vida ara resulta que no he triomfat…., he estat perdent el temps….i he anat en la direcció equivocada….
Be. Si alguna vegada torno a néixer ja intentaré fer-ho millor.
Espero que en un futur encara quedin xalets a la Costa Brava per poder comprar.
Faré el que pugui.



lunes, 1 de noviembre de 2010

Ciència i Religió

Últimament estic llegint sovint als diaris diferents opinions vers l'enfrontament entre Església i Ciència, o el que és el mateix entre fe i raó, o lo que és demostrable i lo que no.
També hi ha entre aquest blogs un del Babunski del 22 de Setembre en que fa una crítica vers els merder que va provocar la reflexió del Sr. Stephen Hawking quan descarta la ma de Deu en la creació de l'Univers (crítica a la que també m'hi apunto) lo que vol dir que el tema interessa a molta gent.
Respecte a lo que diu el Sr. Stephen Hawking haig de reconèixer que la seva intel•ligència em supera de lluny, doncs si be vaig poder entendre (o això crec) lo que ens deia en el seu llibre de "La historia del tiempo" ja em vaig perdre totalment en "El universo en un cáscara de nuez". Un dia d'aquest  tornaré a fer un altre intent per veure si el puc seguir. Tot això fa que senti un gran respecte per lo que ens pugui dir aquest senyor en aquest camp: lo que ens venen com idea de Deu està caient per terra en forma similar a lo que va passar amb el senyor Galileu en el seu temps.
De fet, la Religió, aquesta gran fabula que intenta donar sortida al fet inexplicable encara avui del nostre pas per aquest mon, tindria que demostrar un millor respecte per el desenvolupament de les teories de la física del univers ja que, avui dia el nivell cultural de la població humana és molt mes gran que no el de fa només un parell de dècades i la venda de aquesta idea de la fe ja no s'aguanta per cap banda. Pot venir el Papa a Barcelona a fotre-li un raig d'aigua a les parets de la Sagrada Família (ara que sembla que ja no caurà) i moure milers i milers de fidels que encara creguin que aquest senyor representa alguna cosa. Peró això no vol dir que aquesta raó de la nostra existència no hi hagi que buscar-la per altres camins mes reflexius, mes demostrables en el temps i molt menys dirigits i manipulats per les ansies de poder d'uns altres.
No he entès mai com es pot muntar un "tinglado" tan gran basat només en una idea tan peregrina com és la fe. El perquè de la mort es tan desconegut com el del naixement i tot lo que comença ha de tenir un final perquè l'únic clar és que existim a través del temps. Si no saps d'on vens és absolutament cert que no saps a on vas, i si no existies abans de néixer ho deixaràs de fer en el moment de la teva mort, i lo de l'anima immortal dubto molt que avui es pugui mitjanament vendre.
I si et vols perpetuar en el temps doncs no et queda altra solució que tenir fills que donin continuïtat al teu ADN.

Altra cosa crec que és mes aviat difícil.

miércoles, 27 de octubre de 2010

Cruyff

Jo soc un admirador del Sr. Johan Cruyff.
Vagi això per endavant.
Ho vaig ser en la seva època de jugador, encara que aquí només ens va guanyar una Lliga el primer any (mes tard una copa) i després es va dedicar a viure la vida; i ho he sigut molt més en la seva època d'entrenador en que ens va lliurar una manera d'entendre el futbol que avui encara dura. Llàstima dels seus últims anys en que va posar per davant del equip a la família i llavors les coses ja no varen anar tant bé.
Dic tot això perquè quan aquest senyor parla de futbol se'l ha d'escoltar ja que en sap molt i variat, i així un en va aprenent de les seves reflexions i opinions gaudint molt més d'aquest esport.
Però, com tot mortal, la cosa canvia quan les seves opinions son vers temes que ja no coneix tan i, a més a més aquestes no son gens objectives.
Estic d'acord que estigui emprenyat amb el senyor Rosell per allò de la seva presidència d'honor, encara que ja varen tenir diferencies anteriorment a l'hora de definir el futur de la plantilla del primer equip en el principi de l'era Laporta.
Però no és gens objectiu quan opina que en la reunió de compromissaris en que és va posar en dubte la gestió econòmica del Sr. Laporta, només hauria d'haver votat qui entengués d'economia ja que s'ha de ser un expert per poder valorar la realitat d'aquest comptes. I que una diferencia de vot tan petita no és representativa i que un número de compromissaris no pot decidir vers l'important majoria.
Després s'ha continuat manifestant en el tema aquesta vegada valorant lo molt que ha fet el Sr. Laporta pel club, comparant lo que va rebre amb lo que ha deixat, es veu que en una sanejada situació econòmica, segons ell.
Segons sembla això ja li dona marge al ex-president per tenir "derecho de pernada", és a dir, faig el que vull i si una cosa no em va bé, me la passo pels "dallonsis" i ja està.
Doncs no, senyor Cruyff, en aquesta vida no tot s'hi val. El fi no justifica els mitjans i les normes son iguals per a tothom. I el Sr. Laporta no ha ficat la mà a la caixa com un vulgar Millet, però és cert que no és poden gastar els diners que no son seus sense que el dia de demà ningú li pugui demanar responsabilitats.
I ja era hora que algú canvies la filosofia a l'hora de ser president d'un club de futbol. Per lo menys el Sr. Rosell segur que ens deixa comptes transparents i justificats, sense banquets, avions privats i altres festes i "jolgorios".
Ho sento, però algú ho tenia de dir.


miércoles, 20 de octubre de 2010

La senyora atrapada

De quan en quan surten als diaris coses que fan riure.
L'altra dia hi havia una carta al director al diari en que una senyora es queixava de que va quedar atrapada a un tren de Renfe sense poder sortir.
La cosa, segons explica la mateixa senyora, va anar així:
Ella agafa un tren al Clot amb destí a Figueres a les 21.45 amb l'hora prevista d'arribada a les 23.13. S'assenta a l'ultim vagó i és posa a llegir. Com que es veu que va cansada es queda adormida. Es desperta passada la mitjanit, ho veu tot fosc i quan vol sortir doncs no pot ja que les portes estan tancades. Com que la venen a buscar la seva germana i el seu cunyat, els truca i les hi diu que avisin al vigilant que la vinguin a obrir. Es veu que el vigilant no els hi va fer massa cas i varen tenir que trucar a la policia perquè al final aquest vigilant de seguretat s'avingués a mirar si hi havia algú i obris la porta.
Esglais per la seva família un ensurt per la senyora i molt d'enrenou i amb una reclamació feta a la Renfe per allò de si no tenen ningú que abans de tancar un tren mirin si no hi queda alguna persona a dintre.
Tot això m'està força bé només amb la salvedat de que m'hi falta una primera premissa en la reflexió:
Senyora, vostè es ruca. Vostè és tonta del cul. Primer accepti que la primera culpable és vostè per quedar-se dormida i després buscarem més responsabilitats. A veure si demà en lloc d'arribar al final de trajecte, es passa d'estació i la culpa també serà de la Renfe.
No es pot anar dormit pel mon, senyora.

lunes, 18 de octubre de 2010

CiU

No tinc cap dubte de que les pròximes eleccions autonòmiques a Catalunya les guanyarà CiU. Serà per molt, serà per poc però les guanyarà. Altre cosa serà que obtingui la majoria absoluta. I aquí comencen els dubtes per aquesta federació.
No es pot entendre d'altre manera la decisió de no fer costat a Zapatero en l'aprovació dels pressupostos, cosa que sí a fet el PNB donant-li a mes a més el seu suport per totes les lleis econòmiques fins al 2012 a canvi d'un paquet d'inversions i d'un munt de traspassos.
Aquesta decisió comporta dos possibles errors polítics per part de CiU:

•Amb el Gobern amb dues parelles fixes per donar-li suport (PNB i CC), la capacitat per negociar traspassos a Catalunya (el concert econòmic, gran objectiu de Mas) es veurà bastant disminuïda.
•El poder del PSC com a més que possible oposició després del 28 N serà molt més forta per tenir molta més llibertat d'acció.

Tot això no es podria entendre si no fos perquè CiU espera aconseguir el suport del PP aquí a Catalunya en cas de no aconseguir la majoria absoluta i vetar el pas a altres majories, cosa per altra part bastant improbable però encara possible. Ara el Sr. Mas no crec que tornes a firmar davant de notari que no pactaria amb el PP.
I també espera el Sr. Mas que el PP guanyi les properes generals amb lo que els comptes li podrien sortir rodons. Per això li hauria anat de "colló de mico" que el PSOE no hagués tingut cap suport (ja li ho demanava al PNB) per avançar les eleccions generals i provocar el seu desitjat canvi de govern.
Un altre cosa seria preguntar-se si unes eleccions i aquest canvi és el que convé en aquestos delicats moments econòmics (fins i tot la patronal diu que no) però això a CiU després de tants anys de no participar en el pastel del poder li importa un pèsol. Hi ha pressa.
Doncs en lloc de mirar lo que tan li convé podria vigilar una mica més els seus comptes ja que cada vegada que surt un paper nou del Palau emmerda més el triangle Millet, Ferrovial, Convergència.
I això li podria passar factura el dia 28 de Novembre.

domingo, 10 de octubre de 2010

"E suc formiguell" (jo parlo formiguell)

Hi han polítics que parlen només perquè tenen boca.
El president del PP balear, José Ramón Bauzá (no Josep), te la intenció de eliminar la llei de normalització lingüística que te el català com a llengua vehicular. "Potenciaré (si governa) el mallorquí, el menorquí, l'eivissenc i el formenterí "( jo en diria formenter, però vaja). I continua dient: "Aquí diem tassó i no got, i capell i no barret".
Quines coses. A Eivissa si a un bar demanes un got de vi no et porten una baldraca i les paraules capell i barret fan referencia a diferents tipus d'objectes per cobrir el cap.
Jo diria que tots aquestos comentaris fan evident una total i absoluta falta de cultura. No he sentit dir mai que hi hagi problemes de castellà si els andalusos donen diferents noms a les coses que no els de Lleó o Zamora, per exemple. O parlen de manera diferent. El castellà continua sent la seva llengua vehicular.
Aquest paios del PP es copien els uns altres. Si el català pot ser un problema a València també ho pot ser a les Balears. No hem de ser menys.
Doncs bé, jo m'hi apunto. Li faig coneixement al Sr. José Ramón Bauzá que a més a més de les illes que em menciona en hi han altres com Cabrera i Dragonera en las que fa falta conèixer com parla la gent que per allí hi corra. I si ens en anem per la vora d'Eivissa hauríem de visitar les illes de Tagomago, sa Coniera, es Vedrà i es Vedranell per aprofundir en varietats lingüístiques, i si no hi ha gent...doncs se li posa.
I, si fa falta, jo em faig propietari d'una de ses illes Formigues i començo a anomenar les coses com a mi em vingui en gana. I sempre res paregut al català. Serà es "formiguell".
Només una pregunta: "Que hi ha algun tipus de subvenció, Sr. Bauzá"?

jueves, 7 de octubre de 2010

Eleccions

Venen les eleccions el proper dia 28 de novembre i aquesta és la vegada que més desencantat estic. No m'agrada cap candidat. De fet votaré un programa de Gobern però no em mereix cap confiança la persona que el pot dirigir.
Es cert que després del Sr. Jordi Pujol, els presidents de la Generalitat (i tampoc els altres candidats que ho podrien haver sigut), no han tingut el mateix carisma. Es també evident que un dia o altre tenia que finalitzar el Gobern de CiU perquè ja estava molt cremada pels anys de poder com es va poder veure en el seu declivi i feia falta una mica d'aire fresc al Palau de la Generalitat. El tripartit amb el Sr. Pascual Maragall al front em va decepcionar perquè va ser una olla de grills. L'actual ja no ha sigut perquè el Sr.Montilla sortint de l'anterior experiència ja no ho ha permès i els seus socis han estat més per la feina. De tota manera el Sr. Montilla ha demostrat ser un buròcrata que s'ha dedicat a fer feina i a gestionar els recursos que és precisament lo que se li demana a un governant, aplicant el programa pel qual se'l va votar. No dic que no ho hagi fet però l'actual crisi se'l ha menjat.
Dels actuals candidats i sense ànim d'ofendre, el Sr. Artur Mas és un pallasso. I faig server aquest qualificatiu perquè el seu programa és mou només segons d'on ve el vent. Si li diuen cap aquí, dons anem-hi, i si és cap allà doncs girem la truita. L'únic important per ell ( i per CiU) és guanyar les eleccions i ser el proper President sigui com sigui i costi el que costi. Aquest és l'únic objectiu. Després ja veurem que és el que fem, o lo que podem fer, perquè avui no hi han masses maneres diferents de fer les coses, sigui qui sigui el que mani.
Posats a fer m'estimaria més votar al Sr. Durant i Lleida que no al Sr. Mas. Es més honest i no tan superficial. Per lo menys no és tan "pijo". I seria més fidel a un programa que fos seu.
Dels altres candidats passo pàgina.
I si m'haig de definir, jo en principi voldria un Estat Federal i el meu vot anirà cap aquesta banda.
L'independència.....quan hi hagi algú que sigui capaç de conduir-ho bé.
Que no ho veig clar.

domingo, 3 de octubre de 2010

Serra de Malacosta

De tota la vida que vinc a Eivissa i, tan de gran com de petit, he fet moltes excursions a mots de llocs, visitant cales, platges, pobles, i diferents racons. Doncs bé, avui he descobert un d'ells que m'ha produït un gran impacte. No em podia imaginar que existís a l'illa un lloc així.
Avui he pujat a dalt d'un puig en que he vist casi tota l'illa d'un cop.
He anat al lloc més alt de la serra de Malacosta i he pogut veure el mar al Est, a l'Oest i al Nord, quedant tapat al Sur per les muntanyes de Sant Josep i per sobre d'elles l'atalaia del mateix nom. He pogut veure la punta de Xarraca al Nord, l'illa de Tagomago al Nord-est, Santa Eulàlia també al Est, Benirràs i casi Sant Antoni a l'Oest i al Sud, Vila, la ciutat més important.
Meravellós.
M'ho havia dit en Juanito de sa Vinya i em va dir que m'hi portaria però em vaig fer explicar com s'hi anava i ho he trobat sense problemes. A només tres quarts d'hora de la carretera que et porta a sa Cala de Sant Vicenç. Entre anar, mirar i tornar, dues hores.
Mira que he pujat a llocs alts hi he gaudit de bones vistes però com aquest, cap.
Hi tornaré.
I li explicaré a tothom que vingui a l'illa perquè val la pena anar-hi.

viernes, 1 de octubre de 2010

Rosa Cullell

Reconec que soc un viciós dels articles del diari. M'agrada moltíssim llegir les opinions d'altres persones siguin les que siguin, de dretes, d'esquerres, homes, dones, moros o cristians. Sovint busco també per aquestos blogs, al atzar, lo que hi escriuen persones anònimes com jo vers el tema que sigui. L'únic que demano és que qui tracti el tema sàpiga el que diu i sigui capaç de transmetre-ho, cosa per demés molt difícil.
Per això vull comentar un article sortit a "El Periódico" de Catalunya de la Rosa Cullell el passat dimarts en que parlava de la nostra relació amb Espanya. Independentment de les idees de cadascú, és molt refrescant trobar una persona que planteja les coses des de un altre cantó que no sigui "l'oficial" de si vols o no l'independéncia o els beneficis que en podríem treure de la nova situació ja que bona part de les nostres ansies de "llibertat" venen marcades per una interessant i potser utòpica millora econòmica, no ens enganyem. Doncs els dubtes de la Rosa son de tipus personal ja que diu que en les relacions no tot són els diners ni els compromisos legalment adquirits. En la vida en comú (Espanya i Catalunya) es creen llaços que costa modificar, i encara més, trencar.
Amb poques familias que no s'han barrejat, els catalans som tots mig xarnegos. I aquesta és una veritat com un temple.
Jo mateix tinc ascendència catalana per part de pare i eivissenca per part de mare, però és que la meva dona te ascendència de la Manxa i d'Andalusia i tots, absolutament tots els meus amics tenen arrels de fóra de Catalunya. Parlen un català correcte, son majoritàriament independentistes, veuen tots els partits de futbol volent que guanyi el Barça i que perdi el Madrid, però llurs pares, si no ells, son nascuts a Castella, València, Andalusia, Extremadura o Cantàbria. Això vol dir que estimen aquelles terres i que hi van regularment tan per plaer, com per veure a la família o perquè hi tenen possessions en forma de camps o cases.
Llavors ens planteja la Rosa: "Sobreviuríem sense Espanya? Segur. Estem a Europa. Peró la nostra relació amb Espanya és personal i intransferible. Molt més estable que les declaracions polítiques i els interessos electorals. No la pot redefinir cap partit".
A mi aquest article m'ha fet reflexionar bastant vers moltes coses. Una d'elles és que cada vegada tinc més clar que els catalans no som precisament el llombrígol del mon.

sábado, 18 de septiembre de 2010

Boadella i Sánchez Dragó

El passat dijous vaig llegir al diari una crítica de la presentació d'un llibre que havien escrit conjuntament Albert Boadella i Fernando Sánchez Dragó. Ometré el títol del llibre perquè no es vull fer cap propaganda, però si que transcriuré les seves opinions vers diferents temes:
L'Albert Boadella diu que Espanya és un país en coma, que el bilingüisme és una llauna i els catalans uns ganduls frustrats i que el molesta molt que el tractin de provocador (¿?). Diu que als 18 era un perfecte fatxa (em sorprèn que cregui que avui ja no ho és) que no li agradaven els Beatles i que encara avui li costa escoltar-los. Esta disposat a parlar de legalitzar les drogues el dia que despenalitzin el cinturó de seguretat."¿A qui molesta si no me'l poso" planteja el paio.
Be, son opinions respectables; d'un gilipolles, però respectables.
El Sr. Fernando Sánchez Dragó sens despenja dient que els periodistes son avui uns goril.les dels polítics, que estem vivint un moment apocalíptic, que Espanya ja no existeix (tan de bo) , que no creu en la democràcia: "Mentre que el vot de Belén Esteban valgui el mateix que el de Boadella, això no té solució" i altres bestieses més.
Lo collonut del cas és que segons el Sánchez Dragó la mare dels ous és "l'excés de gent" i que "si no moren dues de cada tres persones ens extingirem com a espècie".
Doncs jo els hi ofereixo una bona solució: ells son dos i amb mi fem tres, ells estan amargats i jo molt content d'estar en aquest mon...
Senyors Boadella i Dragó: " Us podeu suïcidar, s.u.p., contribuiríeu a la meva supervivència i a més a més em faríeu molt feliç"

martes, 14 de septiembre de 2010

Necessito ajuda

Jo soc una persona totalment anònima i lo fotut del cas és que ho continuaré sent tota la resta de la meva vida. Diuen que tothom en aquesta vida te dret als seus cinc minuts de gloria. Els meus no estic del tot segur que els hagi tingut. Hi han hagut moments en la meva vida dels que m'he sentit especialment satisfet però no sé si es podrien correspondre a aquestos "cinc minuts". Ho dic perquè últimament tenim diversos exemples de com aconseguir passar del mes pur anonimat a estar a primera pàgina dels diaris de tot el mon i a més a més que et truqui el president del teu país per dir-te el que sigui.
Hi han dos casos: la crema d'un exemplar del Decret de Nova Planta al Fossar de els Moreres per part d'un tal Jordi Fàbrega (que fins avui no tenia ni idea de qui era) i, sobretot, la del Sr. Terry Jones que volia dedicar tot un dia a cremar exemplars del Alcorà. A aquest paio no li ha importat gens que li diguin de tot des-de totes bandes (i no precisament guapo) con tal de convertir-se en un home públic (encara que gilipolles) i un autentic heroi entre la seva mitja dotzena de seguidors, que ara seran un quants més, i podrà viure molt millor del seu xollo. Perquè tot es redueix a això a que la mamella a la qual hi estic endollat em dongui cada dia mes lleteta costi el que costi. Jo dic el que faré encara que sigui una autentica bestiesa i si cola, cola, i si després m'hi haig de desdir doncs no hi ha problema, però el merder ja està fet i en treure tot el profit que pugui. Sortiré a la tele, als diaris, tothom parlarà de mi i fins hi tot vindrà a casa meva l'FBi, la CIA i si no ve l'Obama és perquè cau casa meva una mica lluny. Que per culpa meva hi ha manifestacions a tot el mon, que hi han morts de fanàtics, que organitzacions terroristes islàmiques esmolen les eines....doncs encara millor. Quan tot el merder estigui a punt d'acabar-se escric un llibre donant fe dels meus ideals i el "momio" em pot donar calerons per uns quan anys més.
Per lo tant demano, si pot ser, a les quatre persones contades que llegeixen les meves tonteries si em podrien donar alguna idea de que collons puc cremar per aconseguir un "xollet" d'aquestos perquè l'any proper se'm acaba l'atur i passaré a ser un jubilat molt més anònim que no ara.
Jo ja havia pensat de dir que li fotria foc al Palau de la Generalitat per allò de fer un sacrifici per acabar amb la crisi, i també de cremar la Sagrada Família com a millor final que no esfondrada per culpa del forat perquè passi l'AVE.
A vosaltres que us sembla?

viernes, 10 de septiembre de 2010

Carta oberta a un amic

A tu, amic, que tantes discussions vers el tema hem tingut durant anys, et faig aquesta carta oberta com a resposta de la que tu no em vares donar en el seu dia. No poso el nom perquè tu saps qui ets.
Jo soc d'esquerres, et consta. I tu ets tant de dretes que et pensaves que el Blas Piñar era comunista. Doncs bé, aquest tripartit d’esquerres a Catalunya, aquesta Catalunya que sembla que només és teva, t'ha fotut durant tot aquest temps moltes patades als dallonses i, sobretot, quan el "nostre" president ha sigut una persona no nascuda a la nostra terra. Això no ho has pogut pair mai i el teu pensament, una vegada més, no ha sigut gens objectiu.
Un bon dia quan tu amb la destral a la ma li foties a dreta i esquerra contra el nostre Govern, amb els ulls fora de les orbites i amb una pujada de tensió que un dia et farà acabar malament, jo et vaig dir que em donessis algun exemple de les coses que segons tu és podien fer millor o no s'havien fet bé.
Concretament la meva pregunta va ser:
"Diguem el que fa malament el tripartit"
I tu vares contestar:
"Tot!!"
 Amb aquella seguretat del qui coneix el tema.
Doncs avui "El Periódico" porta una enquesta en que ens transmet l'opinió de la gent. De segur que l'has llegit, però jo te la dono:

La gent valora com a negatiu:

• Autogovern
• Política econòmica
• Atur
• Immigraciò

I valora com a positiu:

• Sanitat
• Educació
• Seguretat ciutadana
• Cultura
• Tansport públic
• Carreteres
• Ferrocarril

Be doncs ja ho saps. El got de vegades esta mig ple o mig buit segons es miri, però sempre hi ha alguna cosa a dintre.
Jo em deleixo perquè aquí mani el Mas i el Rajoy a Madrid. A veure que m'expliques llavors.
Una abraçada, amic.

miércoles, 8 de septiembre de 2010

E.T.A.

Com tota persona que llegeix el diari he anat seguin en el transcurs del anys tota l'historia de la organització terrorista ETA, i també m'he anat formant diferents opinions vers l'historia dels esdeveniments. Haig de dir però que soc totalment contrari a qualsevol actuació violenta vingui d'on vingui, amb l'excepció del atentat al, en aquell temps president del Gobern Luis Carrero Blanco, en desembre del 1973 en que la dictadura del General Franco quedava d'alguna manera escapçada.
Jo he sigut dels que han aplaudit totes les iniciatives de diàleg que s'han fet amb la banda terrorista com a via mes recte per acabar amb el problema d'Euskadi.
Vaig viure el primer acostament en al fundació del partit EIA fundat per l'esciciò de la ETA pm (político militar) i amb l'acceptació d'una certa amnistia general pels presos. També les converses d'Alger entre el Gobern i amb Txomin Iturbe en l'any 1987 i l'any següent amb Eugenio Etxebeste, Antxon, i, molt mes recents les diferents ilegalitazions de Batasuna o altres formacions polítiques que intentaven assolir el joc democràtic. Jo sempre pensava que era millor que ETA trobés una sortida pactada, una sortida democràtica o la que fos con tal que no fes servir la que feia servir normalment que era la de matar gent.
Doncs després de l'ultim comunicat de la banda terrorista he de reconeixer que estava del tot equivocat. No hi ha res d'especial en això ja que m'equivoco sovint en moltes coses, però en aquesta també.
La oposició dels partits, la falta de recolzament de la gent basca (sobretot després del atentat a Barajas, en mig d'una treva), l'actuació de la policia i l'ajud internacional estan acabant amb ETA. I, sobretot, l'estrangulació del seu finançament.
Aquesta banda havia sempre tingut el seu santuari a França que ha anat minvant a mida que a desaparegut la dictadura a Espanya i ha anat creixent la democràcia, però l'assassinat d'un policia francès el dia 16 de març d'aquest any ha desencadenat una persecució mai vista als terroristes que ha continuat amb diferents detencions a Portugal, Anglaterra i Bèlgica que l'han deixat sense cap comandament si és que ni quedava algun.
Doncs be, després de 50 anys em deleixo per veure com acaba aquest moviment terrorista apoiat per molta gent en el seu començament i avui en les escorrialles.
Amb el permís del Sr Jaime Mayor Oreja, l'exministre de l'Interior, que es mor d'enveja respecte al Sr. Alfredo Pérez Rubalcaba i no para de tocar els collons.

jueves, 2 de septiembre de 2010

Accidents

Avui he llegit el diari les estadístiques d'accidents de trànsit fins el final de l'operació tornada de les vacances, es a dir, fins la fi d'Agost, i, com ja va sent normal als últims temps, han tornat a baixar.
Això és una bona noticia i ve a reflectir que les mesures preses per llei per controlar la societat motoritzada son realment efectives.
M'ha cridat l'atenció però l'estadística referent a l'origen o les causes d'aquestos accidents: un 46% son per distraccions, un altre 30% per velocitat inadequada, el tercer motiu és per excés d'alcohol, el 10%, quedant el resta del 14% com a "altres".
Doncs be, tenint en compte que les distraccions no estan penades per la llei i el concepte de "altres" tampoc, ens queda per controlar oficialment l'alcoholèmia i els excessos de velocitat, o sigui que la policia de trànsit només pot incidir en aquestos dos apartats que sumen un 40%. Lo que vol dir que la Direcció General de Tràfic obté les baixades d'accidents només vers aquest petit percentatge, es a dir, fent pressió amb els controls d'alcoholèmia i posant els radars per controlar la velocitat. Be i el carnet per punts perquè els rics no en tinguin prou en pagar les multes.
O sigui que si jo sumo tot lo que puc controlar, el alcohol, la velocitat i les meves distraccions, quan surto tinc un total de 86% de possibilitats de disminuir el risc d'accident per tornar a casa.
No esta malament, no.

miércoles, 1 de septiembre de 2010

Futbol

Comencem una nova temporada de futbol. Ja en hem jugat una jornada i, encara que no s'ha donat cap resultat sorprenent, l'empat del Madrid sumat a la victòria del Barça a Santander ha provocat una autèntica explosió d'eufòria que tampoc entenc gaire.
Aquest any el Madrid ha fet els deures. Ha contractat un entrenador guanyador en que priven els resultats per sobre de tot (ho varem poder comprovar en la visita del Inter al Cam Nou en les semifinals de la Champions) i, per primera vegada en molts anys, ha fitxat bé. S'ha deixat de romanços, de grans estrelles, de "galáctics" i ha comprat treballadors i gent vàlida per posicions concretes per crear una estructura d'equip. No s'ha gastat tans de calerons però estan més ben aprofitats.
Al Madrid li fa falta temps i paciència, que no sé si en tindran donada la gana de títols que tenen i lo que els emprenya que el Barça els aconsegueixi, però esta posant els fonaments per fer un bon equip. Esta clar que el Barça els hi porta avantatge en tots els aspectes i que, a més a més, també ha fitxat bé i s'ha tret del damunt lo que li sobra (Henry, Tchigrinsky i Màrquez, lo del Touré és un imprevist), lo que no s'adapta a que el millor i número u és el Messi (Ibrahimovic) i portant un autèntic golejador (el Villa), un recamvi pel Dani Alves (Adriano) i un altre pel Busquets (Mascherano). A partit d'aqui si fa falta més gent es buscarà a la pedrera.
Aquesta temporada de segur que no serà com l'anterior però el campió serà un dels de sempre.
Es cosa de dos.
De tota manera ens ho passarem bé.

Aniversari

El passat dia 29 va ser el meu aniversari. Ja en he fet 61. De fet en el pastís només hi havia una sola espelma ja que era el meu primer any de "jubilat" i com que, de fet, a partir dels 60 m'ha canviat tan la vida....es podria dir que en començava una de nova.
Doncs be, vaig rebre molts de regals, tots imprevistos i que em varen agradar molt.
També vaig rebre moltes trucades, missatges i mails de família, amics i antics companys de feina que ara ja també son amics. Als que no se'n varen recordar no els guardo cap rancúnia, tot sigui dit.
El dinar el varem fer a casa amb la família. No tota, ja que el Roger encara estava de vacances per aquest mons de Deu i el meu germà està a Eivissa, però érem uns quants i ben avinguts.
Va ser un dia perfecte.
Moltes gràcies a tots.

martes, 24 de agosto de 2010

La fi del foc

Avui dimarts sembla que el foc esta controlat. Segons el "Diari d'Eivissa" el foc ha afectat un total de 350 Ha. encara que la superfície total cremada sigui molt menys, propera a les 150 Ha.
Ha afectat a molts coneguts i família llunyana nostra ja que ha cremat la part de Xarracó, es Canaret i Xarraca lo que vol dir que varen ser desallotjades les finques de Ca'n Vicent Joan, Ca'n Teixidor, Ca'n Sevinar. El foc va passa per sobre de Ca'n Pere Vildes encara que, segons el meu germà, no ha afectat la vivenda. També quedava afectada la nostra família de Ca'n Matá de Xarraca als quals els hi varen aconsellar de marxar però que al final varen decidir de quedar-se.
La cala de Xarraca sembla que ha sigut el punt final del foc i que no ha desmillorat gaire el paisatge.
Be, el proper dia 6 de Setembre tindré ocasió de veure per mi mateix tot aquest desastre.

lunes, 23 de agosto de 2010

Foc a Benirràs


Ahir, diumenge, es va declarar un foc a Benirràs, una de les cales més boniques del nort de l'illa d'Eivissa en el terme municipal de Sant Joan de Labritge. Sembla ser que a hores d'ara ja està controlat encara que haurà cremat unes 150 hectàreas en llocs com "Es Caneret" i "Es calò de s'illa" i em fa falta coneixer si haurà afectat a la part de dalt de Xarracó, a c'an Pere Vildes, a on hi tinc familia.
Segons m'explica el meu germà, que ara esta allí de vacances, el foc ha sigut provocat i em diu que hi ha un pagés detingut. Haurem d'esperar confirmació d'aquest fet en els próxims dies.
Vull deixar cosntancia de que l'any passat hi va haver un altre incendi en la zona llindant amb aquesta d'ara, concretament a la cala de Xarraca, que no va tenir aquestes proporcions però va deixar totalment malmesa una vista altre hora totalment espectacular per bonica. Desconec si va ser provocat o no.
Pero possats a ser malpensats, durant el període en que presidia el Gobern Balear el Sr. Jaume Matas, del Partit Popular (del 27/06/2003 al 06/07/2007) hi ha haver un projecte de fer un port esportiu al "Port de Portinatx", projecte que hauria malmés potser la cala més bonica que hi ha a l'illa i destruit totalment l'unic port natural que hi ha al nort d'Eivissa. El projecte estava conduit per coneguts especuladors de la zona. Especuladors sense escrúpuls com ja han demostrat amb fets anteriors.
L'arrivada al front del Gobern Balear del Sr. Francesc Antich el Juliol (PSIB-PSOE) el Juliol del 2007 va deixar en suspens el projecte fins el punt de que no se'n va parlar més.
I em fa mal pensar aquestos dos incendis en la mateixa zona per alló de que si ja esta tot fet un cristo podriem aprofitar per arreglar-ho d'un altre manera. Per alló de que "es molt necesari un port esportiu al nort de l'illa".....i ja possats.....
Veurem que passa en els propers anys. Tot hauria de quedar com estava, pero crec que hi ha gent que deu estar babejant.


jueves, 19 de agosto de 2010

Mails


M'agrada rebre Mails.
En rebo molts de molts amics i coneguts tan si estan a prop con si estan lluny. Crec que a tothom li agrada obrir el seu correu i trobar-se un munt de "cartes" per obrir. Be, si no és el "correu no desitjat" o be anuncis, propostes de viatges, d'inversions, etc. Es, en definitiva, una bona manera de comunicar-se amb la gent, sense preses, canvia'n impressions, explicant-te coses, informant d'esdeveniments o simplement per quedar un dia a qualsevol hora.
Es també agradable rebre arxius d'acudits, de coses que tenen la seva gràcia, de fotografies de llocs bonics, d'arxius de música, etc.
Lo que ja no m'agrada tant son aquestos Mails que te'ls envien perquè els passis a altres persones i sovint amb ja un número concret: ho has d'enviar a un mínim de deu persones. Si ho fas tindràs tota la sort del mon, en cas contrari tindràs alguna desgracia. Aixo també ve acompanyat de dades concretes, normalment son de deu a quinze dies tan per bo com per dolent. Jo no en faig cap cas. En mi mor una part de la cadena i no m'han passat mes desgràcies que les normals de la vida.
També emprenyen aquestos Mails que t'avisen d'un virus concret que ho mata tot, tan al teu ordenador com a tots els que si pugui accedir des-de el teu. No cal dir que tens l'obligació d'enviar-ho a quanta més gent millor. També he trencat la cadena i fins avui no pateixo cap virus i crec que els meus amics tampoc.
Peró potser lo que em molesta més son aquestos Mails que amb l'excusa de passar-te una col•lecció de fotografies molt maques de diferents llocs, de postes de sol o simplement de flors, et van foten la pallissa de com has de viure la teva vida, de lo bonica que és l'amistat, l'amor, amb frases de la persona que hi ha fet o be amb un recull de frases d'altres persones mes intel•ligents, cultes o famoses.
Jo crec que amb els meus Mails o amb aquest blog no dono la pallissa a ningú ni li dic a les persones com s'ho han de muntar, que han de fer per ser felices, ni per conservar les seves amistats o la dona. La meva prepotència no arriba a tan. Cert és que dono les meves opinions vers moltes coses i la gent pot estar d'acord o no i manifestar-ho però és el meu blog i no obligo ningú a mirar-so i la finalitat del mateix no és precisament aquesta.
Quan obro aquestos Mails em sento enganyat ja que em dona l'impressió de que m'estan venent alguna cosa. I m'agradaria coneix-ne algú de qui els fa per preguntar-li el perquè.
Que no tenim ja prou capellans, religions i moralistes perquè aixo s'infiltri a casa nostra sense haver-ho demanat?

lunes, 2 de agosto de 2010

Estic a Eivissa


Ja fa molts de dies que no escrivia al meu blog. La raó principal és una mica de mandra ja que estic de vacances. Estic a Eivissa passant l'època estiuenca de cada any, una mica mes llarga aquesta vegada donat que ja no tinc obligacions i el fet de venir abans que ningú i bastant dies sol, m'ha permès dedicar-me tranquil·lament a fer de mestressa de casa. De fet una casa buida en períodes mes o menys llargs fa que quan hi arribes t'hagis d'arromangar de valent. I així ho he intentat fer.
Peró vaja no tot ha sigut feina, he gaudit de llegir, de passejar, de fer de jardiner, de no fer res, d'hores d'ordinador......i també, com no, de xerrades amb els meus amics i també amb els meus veïns de tota la vida, de València, amb qui, si no som família.......com si ho fossi'm.
També he visitat la família de Xarraca amb els que ho vaig passar també molt bé. Em varen convidar a sobrassada i vi pagès i a més de xerrar i xerrar vaig gaudir de les coses de la terra.
I amb ells tinc una anècdota amb la que vaig riure molt. Resulta que els hi vaig fer a tots tres, en Joan, na Maria i na Catalina un "collage" amb només les seves cares. Crec que els hi va agradar dons era una especie de foto amb les cares de cadascú i amb diferents tamanys. Però lo que em va fer gràcia va ser quan na Maria que te 90 anys va dir:
"Em veig molt arrugada.....quina llàstima de no haver gurdat es mirais veis de vint anys endarera. Amb es veis mirais no en tenia d'arrugues a se cara i amb es nous d'avui em vaig plena".
Ho vaig trobar genial. Pur humor pagès.
Aquesta la faré servir.

domingo, 18 de julio de 2010

Campionat de tennis


Ahir per la nit varem celebrar l'entrega de premis del Campionat de Tennis que fem cada any. Sempre ho celebrem amb un sopar en que hi venen també les respectives parelles. Érem un total de vint persones ja que els jugadors mes joves no tenen cap interes de compartir vetllada amb una colla de "iaios".
I molt més quan ahir també sens va donar la noticia de que la Laura esperava un fill, per culpa del Tobies, esta clar, lo que volia dir que l'Anna i el Ramon van camí de ser avis.
Seran els primers del grup.
Enhorabona.
Tot va anar bé, el sopar, l'entrega de trofeus, els premis Llimona i Taronja, tot amb molta xerinola i bon humor.
Tot va anar bé fins arribar a decidir el nou delegat pel proper any. Es veu que per aclamació "democràtica" ho tenia que ser jo un altra vegada. Evidentment, com ja havia manifestat anteriorment, jo no ho volia ser donat que ja ho he sigut moltes vegades, un parell d'elles dos anys enredera. I molt més quan hi han moltes persones que no ho han sigut quasi mai. Llavors vaig poder comprovar que ningú vol ser delegat. Es veu que lo que no és feina per un, ho és molt pels altres. I llavors varem tenir un gran "sidral" per fer normes per dir qui ho ha de ser d'ara en endavant sense que hi hagin més problemes.
O sigui que de generositat i companyerisme, res de res. Es veu que ser delegat és un gran honor per segons qui i per altres persones un càstig. I tothom mira cap a un altra banda.
I també en vaig reafirmar en la meva opinió de que la prepotència no és precisament una virtut.

jueves, 15 de julio de 2010

"La roja"


Hostia !! Doncs han guanyat el campionat. Tot i que jo, en principi, desitjava que perdessin per allò de les "primes" haig de reconèixer que me'n he alegrat de que hagin arribat a ser els campions.
Eren els que millor jugaven i sempre pensaves amb els contraris: "Home, perquè guanyin aquestos val que guanyin els de casa", perquè al cap i a la fi, casi tots eren de casa.
Haig de dir que des-de que tinc us de raó (no deu fer gaire temps, la veritat) he vist tots els campionats del mon, o al menys els partits que han donat en obert i que la feina m'ha permès veure. Doncs sempre tenia l'enveja de veure com diferents seleccions guanyaven el campionat, o bé jugàvem de conya: Brasil, Holanda, una vegada Polònia, Alemanya, etc. I els anava seguint però sempre mirant-ho des-de fora. Doncs bé, aquesta vegada ho he gaudit des-de dintre amb els Piquè, Puyol, Xavi, Iniesta (que bo qu'es aquest paio), Busquets, Pedro i el nouvingut Villa. Si no fos perquè anaven de diferent color i perquè no jugava el Messi hi havia moments que estava segur que estava jugant el Barça. I m'ha agradat, ja que, precisament, era l'última copa que li mancava de guanyar: la Copa del mon.
Ara ja podem descansar en pau: el Barça ho ha guanyat tot, tot, tot.
Ja ho he comentat amb algú alguna vegada: val més que ens dediquem a la petanca.
Ja no és possible anar més amunt.
Hem de canviar d'esport