sábado, 17 de diciembre de 2011

Turisme

Fa unes quantes setmanes vaig estar uns dies a Roma. Deixant a part que la ciutat m'agradés mes o menys, vaig poder constatar la gran quantitat de mostres de la cultura romana que encara atresora aquesta capital.
Em va agradar molt el Coliseu, o mes ben dit, el que queda d'ell. Segons em varen explicar d'aquest gran monument als antics jocs se'n varen treure un munt de pedres per fer les esglésies que els Papes de torn feien al sant de la seva devoció, o bé per construir els palaus de la burgesia de l'època que toqués i, fins i tot, per fer la Basílica de Sant Pere a la Ciutat del Vaticà. Així va anar la cosa fins que un Papa va considerar que allí si havien torturat cristians per mor de la seva religió, li va donar el qualificatiu de sagrat i així va parar l'espoliació.
Doncs ara aquest Coliseu l'estan reconstruint tot lo que poden així com altres llocs com el Fòrum Romà, l'antic mercat, etc.
Aixo vol dir que ara s'hi gasten un munt de diners per reconstruir tots els vestigis del seu gran  passat. I perquè? Doncs deixant a part el gran interes que tenen totes aquestes pedres, columnes i temples per conèixer la nostra historia i mostrar la nostra admiració pels nostres avantpassats, la raó de mes pes es el turisme.
Des de que el cotxe és un bé que esta a l'abast de quasi tothom, que hi ha un munt d'autopistes per tot arreu, que hi ha connexions de tren per anar allà a on vulguis i que el preu dels avions ha baixat tant que et permet agafar-los com aquell que agafa un autobús, doncs resulta que tot aixo pren molta importància.
Durant molts de segles el mateix Coliseu que avui admirem només ha sigut una nosa, un munt de pedres a les que no trobaven cap altra utilitat que no fos per fer mes esglésies, cases o palaus. Les runes romanes avui s'estan reconstruint perquè hi va molta gent a veure-les, i això em fa pensar que les coses tenen mes o menys valor segons li donem nosaltres en conjunt. I això del Coliseu val per molts altres exemples. La Sagrada Família es una obra magnífica però si ningú vingués a veure-la tindria molt menys valor del que te avui amb tots els respectes cap en Gaudí.
Fins que la gent no va tenir suficients diners per anar de vacances, una infinitat de precioses cales de sorra fina i aigües transparents no tenien altre utilitat que la d'anar a rentar-se de quant en quant les persones del voltant.  Avui dia en quant llueix un el sol ja tens feina per trobar un forat per estirar una tovallola.
Be. Sigui benvingut el turisme si fa que els governs inverteixin diners en recuperar les pedres de la nostra historia. Es lo que deixarem als nostres nets perquè continuïn fent turisme.
Si poden, esta clar, perquè en principi el futur encara es veu una mica negre.

domingo, 27 de noviembre de 2011

sábado, 19 de noviembre de 2011

Jo hi aniré


Jo, el proper cap de setmana aniré a votar. I que consti que no en tinc cap ganes. Es més, si hi hagués una manera d'engegar tots els polítics a pastar fang de ben cert que ho faria. No em val allò del vot en blanc, el vot nul o l'abstenció, sinó que voldria votar en consciencia per dir que tots son el mateix: una colla d'inútils.
En totes les diferents versions de partits que tenim, o que patim, no hi ha una sola persona que tingui un mínim de sentit d'Estat. No hi ha una sola persona que ens parli clar del que passa i que ens digui que no hi han solucions miraculoses, que la cosa pinta molt malament i encara per molt de temps, que l'atur no te cap solució en els propers anys i que les retallades socials no s'aturaran fins que no podrem ser capaços de gastar pel que produïm avui i podrem tornar encara que sigui una part de tots els diners que ens han deixat.
Per que justament el problema és aquest. Aquí ens varem endeutar un munt comprant pisos que no ens feien cap falta, segones residencies que tampoc, amb un ànim, si mes no, especulatiu. Els bancs ens donaven tot el crèdit que fes falta per tot, només perquè lo que avui valia un euro demà en valdria dos i ells no hi perdrien mai. I com que aquí no hi havien prou diners en varen tenir que anar a buscar a fora amb lo que també es varen endeutar. I avui no podem tornar aquestos diners, potser els interessos, cosa que fa que aquestos pugin gradualment. I quant més pugen menys capacitat tenim per tornar el deute. I així estem i així ens va.
I que diuen els polítics?
Res de nou.
Els socialistes diuen que faran tot el que no han fet fins ara. Potser l'encerten al dir que tant d'ajust i tan fort en tan poc temps no ens pot portar a un altra cosa que no sigui alentir o destruir el nostre possible creixement i per tant no poder pal·liar la nostre taxa d'atur. I també crec que l'encerten al demanar que el
BCE surti al carrer i compri deute dels països amb problemes per poder minvar la pressió dels mercats vers el mateix.
Pels del PP l'única solució que ens ofereixen es la de crear feina, de fer disminuir la taxa d'atur. Com ho faran? Això no ho saben. S'omplen la boca dient que crear llocs de treball és la mare dels ous, però no en tenen ni xorra idea de com hi arribaran. Jo crec que costa molt trobar una industria o un negoci que pugui donar feina a tota la gent que ha sortit del ram de la construcció i dels seus derivats. Això no es fa d'avui per demà, i molt més quan per fer-ho, en cas de conèixer el que i el com, fan falta uns diners que avui no tenim i que ningú ens els vol deixar. Els del PP en l'únic que l'encerten és amb això del canvi com a propaganda electoral. Lo que no diuen és que el canvi és a encara molt pitjor.
I si no que ens ho preguntin a nosaltres per dir lo que hem notat amb el govern del senyor Mas, que aquest personatge també ens parlava d'un canvi, i de ben segur que l'hem notat. No de la manera que ens prometien, però l'hem ben notat.
Lo fotut és que no es deien tota la veritat, no fos cas que no els votem i no poguessin posar un bon punt final per una brillant carrera política.
Es que en el fons, per ells, no es tracta de cap altra cosa. Per nosaltres és diferent. Nosaltres els hem de patir.
 

domingo, 6 de noviembre de 2011

Gregorio Peces-Barba


Quan de petit vas a l'escola i vas llegint les pàgines de l'historia partint del concepte de península ibèrica sempre em venia de sorpresa o, per lo menys, em cridava l'atenció el fet de que políticament Portugal no fos una part d'Espanya. Llavors, el dia que toca entrar en aquesta part de l'historia te'n assabentes de que el comte duc d'Olivares va primar la repressió al aixecament de Catalunya que no el de Portugal, encara que les raons en ambdós casos eren idèntiques:  no està d'acord amb el sistema de reclutament imposat per la "Unión de armas" i , en el cas de Catalunya, a més a més, amb l'obligació d'allotjar el exercit nacional que venia de reforç per la guerra de França.
O sigui que la diferencia política entre Portugal i Catalunya es va decidir l'any 1640. En aquest any es va produir a Barcelona el "Corpus de Sang" a on va començar la revolta dels segadors  i els portuguesos, molt espavilats, veient que l'exercit estava bastant ocupat va declarar  la independència el mes de desembre, per lo que el comte duc d'Olivares es da decantar per deixar el problema de Portugal per més endavant i dedicar-se a tocar els collons als catalans.
I tot això ens ho posa el senyor Gregorio Peces-Barba a sobre de la taula amb aquestes molt encertades declaracions de si hagués sigut millor sufocar la rebel·lió de Portugal abans que no la de Catalunya. A Espanya no sé si li hagués anat millor, però a Catalunya sens dubte, ja que des de a les hores, el poder central ens les ha fet passar de tots colors fins el dia d'avui i no sembla que les coses hagin de canviar en un futur pròxim.
Llàstima que aquestes declaracions del senyor Peces-Barba és facin des de la supèrbia i no com un reconeixement d'un error històric vers els catalans.
I ometré el comentari de que "es va tenir que bombardejar Barcelona" com aquell que va de passeig, perquè la llet se'm fa més agre.
Serà gilipolles el tio.....

domingo, 23 de octubre de 2011

ETA

Aquesta setmana, i especialment el dia 20, ha sigut d'una gran intensitat en notícies. Concretament: el corredor del Mediterrani, el final de la guerra civil a Líbia amb les imatges de la mort del Gaddafi i, sobretot, l'abandonament de la violència per part d'ETA.
Aquesta última és per mi la més important tan per la seva proximitat com per ser d'una efectivitat immediata. ETA deixa de matar, i això és el més rellevant.
Aquest fet ha estat analitzat pel dret i pel revés en tots els diaris tant en les seves editorials, com a través d'articles d'opinió i també en les entrevistes a diversos dirigents o representants del poder polític.
Hi han comentaris per tots els gustos. L'esquerra nacional es felicita del moment, de lo que ha aconseguit, del final del patiment i de la seva visió política, policial i d'actuació de la justícia per arribar a aquest èxit.
La dreta nacional sembla que se sent una mica incòmoda. Veu en aquest fet un transfons polític que no li agrada gaire. Posa per davant el reconeixement al dolor de les víctimes del terrorisme (cosa lògica per altra part) i no dona a ETA per acabada fins que no entregui les armes.
De tota manera qui realment se sent alleujada és tota aquesta gent que ha estat amenaçada per la banda terrorista i que durant molt de temps ha tingut que portar seguretat personal, mirar cada dia per sota del seu cotxe per no trobar-hi una bomba i per no trobar a la bústia la carta que ens demana una quantitat d'impost revolucionari.
Tornar a la oblidada llibertat normal és el que realment canvia en un temps mes o menys curt en la societat basca. I això és el realment més important. Ens estalviem més víctimes, més dolor i més patiment. Son quasi un miler els morts de tants anys de terrorisme i em mereix moltíssim respecte lo que han patit totes aquestes famílies, però també és molt important que no en hi hagin més.
La pregunta que em faig és, però, perquè ara. I la possible resposta és perquè venen eleccions. En l'última consulta municipal a Bildu les coses no li van anar malament i l'esquerra abertzale a través de la nova coalició de Amaiur, formada per Bildu més Aralar, sense la motxilla del terrorisme, espera treure'n un molt bon redit. Avui el repartiment dels diputats bascos és el següent: 9 pel PSOE, 6 pel PNB i 3 pel PP.
Què passarà a partir del 20 N? Doncs que tot això se'n anirà en orris i Amaiur se'n podria emportar al voltant de 5 o 6 diputats ( a costa del PSOE) potser els mateixos que el PNB i la possibilitat de tenir un grup parlamentari, quedant la resta a repartir entre els socialistes i el PP. Molt diferent del que tenim avui.
Aquesta pot ser la nova realitat de les properes eleccions generals i a esperar les autonòmiques del 2013 amb el Sr. Otegui....ja fóra de la presó per optar a ser lehendakari?
Ens esperen temps convulsos i veurem com és capaç de gestionar-ho el PP, perquè farà falta una gran visiò política que em fa l'efecte que no té.

miércoles, 5 de octubre de 2011

Canal9

Mira tu que en tot això de que a València no es pugui veure TV3 i, per contrapartida, aquí no veiem el Canal9 no m'ha tret mai la son. Inclòs quan pel carrer alguna vegada em demanaven la firma perquè el valencians pugues-in veure la nostra TV la meva resposta era negativa per allò de que eren ells qui ho tenien que demanar, que jo no tenia cap intenció d'obligar-los a veure un canal que no volien.
Vaja que com a molt ho vaig atribuir sempre a problemes de llengua entre el català i el valencià sota l'impuls del "búnquer barraqueta". Avui dia la dreta a València es veu que és forta.
I a més a més jo d'aquest canal només veia pelí-cules del Oest a les cinc de la tarda quan estava de vacances i si eran bones i no les havia vist. Absolutament res més i per lo tant no me'n podia fer cap idea del que deien els seus informatius. O sigui que si em treien la senyal a mi ni fu ni fa.
Doncs resulta que el problema real era que la TVV estava totalment controlada pel senyor Camps i la senyora Barberà i, evidentment, la TV3 se'ls hi escapava de les mans. Només cal dir que la antiga cap de premsa de Camps, la senyora Núria Romeral és avui la directora general de Canal9.
Es veu que per aquest canal el cas Gürtel no existia i, si en tenien que donar alguna informació ho feien cap al final com aquell que no vol la cosa. O sigui que la manipulació informativa era de les que crea escola, cosa que havia sigut denunciada moltes vegades per sindicats i partits de l'oposició. No calia establir cap censura perquè les notícies ja tenien el color adient abans de veure la llum.
Ara ja entenc el perquè de no voler la TV3. Els valencians sabien més de casa seva veien la nostra tele que no pas la seva. La nostre no és que sigui un model d'independència informativa absoluta però te'n pots assabentar de moltes coses a favor i en contra de qui mana, al menys fins un cert nivell. Però allà baix el control és absolut per lo que ens expliquen, i clar, si tenien els valencians que posar televisió estrangera per tenir una visió més real de les coses, això no podia ser. I fan fora la senyal.
Quines coses.
I quanta merda.

lunes, 19 de septiembre de 2011

A dos mesos del 20N

Estem a punt d'obrir la campanya electoral que donarà pas a les eleccions generals del proper 20 de Novembre.
Donades les enquestes, lo que es llegeix al diari o es veu per la tele es que estem al davant d'una disjuntiva: sembla que guanyarà el PP però la gent miraria amb bons ulls que el president fos el Rubalcaba. Això vol dir que la massa votant vol un canvi, per allò de que mes malament ja no pot ser,  però no se'n refia ni un pel del Sr. Rajoy. I jo crec que s'entén perfectament. El líder del PP fa gala d'una ambigüitat tant gran a l'hora de prendre postures vers els problemes (corrupció al seu partit, per exemple) que no se'l veu capaç de prendre decisions ell solet vers els tot el que li espera. De fet és més important el que calla que no el que diu, es a dir, es fa uns tips de dir lo que la gent vol sentir, molt més que no parlar de les solucions als greus problemes que patim, no fos cas que això li restes vots. El més important és el poder, no tant si serè capaç de fer el que calgui.
Nosaltres ja ho patim una mica aquí a Catalunya a on el Sr. Mas ja no se'n recorda gens de lo que va dir en campanya: que ells tenia solucions per tot, que tot es podia arreglar i que si no es feia era perquè els socialistes no ho sabien fer. A l'hora de la veritat retalls purs i durs de tot tipus, menys als rics, esta clar, que es veu que l'impost de successions els hi feia molt de mal. I a més a més anem de bracet amb el PP que ens ha putejat i ens puteja lo que no està escrit (alcalde de Badalona) , lo que vol dir que de política "catalana" res de res. Ens omplim la boca de "pacte fiscal" i a mi m'agradaria saber a on comença i a on s'acaba aquest pacte. I si l'ha de fer amb el PP..... anem llestos.
Del Sr. Rubalcaba tampoc se'n podem dir moltes flors. Potser sí que és un bon polític però em fa l'efecte que és més del que ja tenim: anar a Alemanya a veure que ens diu la Merkel que em de fer. Aquesta sí que ha sigut capaç de posar als dos partits ben drets.
Si s'ha de canviar la Constitució per fer el que demana, doncs es fa i llestos, no fos cas que s'enfadés.
I per Catalunya del PSOE no en hem d'esperar res de bo, com sempre. O si no mirem el que li va passar al nostre Estatut. Amb el Rubalcaba tampoc ens anirà gaire bé.
Total, política de dretes a dojo fins que els que tenien beneficis els tornin a tenir. Arribat a aquest punt ja mirarem si creem llocs de treball.

sábado, 10 de septiembre de 2011

Esteban González Pons

Ei, companys. Aquesta és bona i no és la primera vegada que la sento dir o llegir. Una reflexió que fa el Sr. Esteban González Pons de com es soluciona el problema del atur. Es de jutjat de guàrdia. Es digne d'una llumenera  com ell. Mira si és forta la patinada que fins hi tot el seu propi partit se'n desmarca. La solució a tots els mals del atur és la següent: "El PP farà una llei que simplifiqui els tràmits per crear noves empreses, amb això esperem crear un milió de nous empresaris i si cada un d'ells dona feina a tres treballadors doncs ja haurem creat tres milions de llocs de treball i eliminat el problema de l'atur".
No crec que al davant d'això s'hagi de dir res més. Qualsevol persona amb dos dits de front li pot desmuntar la parada amb tan sols dos preguntes: se sap d'on sortiran els diners per aquesta inversió? perquè la gent no te un duro, i després: se sap en quin camp es crearan aquest milió d'empreses? perquè clar si no hi ha negoci....tornem a l'atur en dos dies.
En el meu poble aixo es diu burlar-se de la gent.
Amb polítics així de debò, de debò que no ens en sortirem.
Lo estrany és que encara hi ha qui s'ho creu i els vota.
Estem arreglats

miércoles, 7 de septiembre de 2011

El català

No em se avenir a tota aquesta polèmica que hi ha avui a sobre de la taula vers que el castellà ha de ser també llengua vehicular a Catalunya. I de passada ens volem carregar un sistema educatiu que fa tres dècades que dura i en el qual no hi han hagut problemes ni pel català (que és la llengua a protegir) ni pel castellà que encara te una gran presencia tan al carrer com a les aules d'ensenyament.
Jo he viscut amb els meus dos fills aquest tipus d'ensenyança i no hi veig cap problema. Dominen tan el català com el castellà i també, a més baix nivell l'anglès, treballen normalment sense problemes, es mouen per la resta d'Espanya parlant l'idioma de l'imperi i sembla que els entenen bastant bé.
Tinc a més a més l'anéctoda d'un dels meus fills que em deia que en més d'un examen a la universitat, l'havia començat en un idioma i l'havia acabat en un altre sense donar-se compte i tampoc mai li havien suspès ni baixat la nota per aquesta causa.
Per la meva part quan jo anava a l'escola la llengua vehicular era el castellà i ningú em va preguntar si volia aprendre llatí i francès durant el batxillerat. Vaig passar per les "hordas claudinas" de l'educació franquista i ja esta.
Després, una vegada al mon laboral, de sobte la empresa a on treballava va ser absorbida per una multinacional alemanya. Si volies tenir una certa expectativa de millora tenies que aprendre alemany, cosa que era inevitable a cert nivell. La broma em va durar uns dotze anys. Després amb aixo de la globalitat l'idioma oficial va passar a ser l'anglès per lo que tornàvem a començar de nou. Aquesta vegada la broma només va durar cinc anys perquè vaig tenir que treballar durant uns deu mesos a França i llavors vaig tenir que posar en fresc tot el francès que ja tenia oblidat. I de tan en tan també fèiem unes estades a Itàlia per assumptes laborals en que era ben vist que intentessis l'italià.
I estic viu i amb una certa salud mental, i dic "certa" per allò de l'edat.
I ara venen quatre gilipolles pels quals és un problema que els seus fills s'enriqueixin amb el coneixement d'una llengua que poden comprendre només amb un petit esforç.
Doncs aquí si que hi ha allò de "noi, aquí és el que es cou i si no t'agrada les portes estan obertes per tornar cap a l'imperi".
Ara que hi ha tanta polèmica vers els immigrants que ens fan tanta nosa, que son tots uns malfactors, pobrets, que han vingut aquí a buscar-se la vida i aprenen lo que faci falta, potser que fotéssim fóra aquesta colla de paràsits que només busquen de crear merder allà a on no en hi ha.
A veure si quan vinguin les votacions passem factura als que ensenyen el cul.
  

martes, 16 de agosto de 2011

Képler Laveran Lima Ferreira (Pepe)

Ha començat la temporada de futbol. Ja la tenim aquí. Però no hi veig cap diferencia respecte la d'abans. Es pot dir que ha començat casi bé de la mateixa manera de com va acabar l'anterior. Ja hem jugat el primer partit de la Supercopa amb el Madrid i les coses no han canviat gaire per no dir gens.
Si fem referencia al joc veurem que tot lo que pugui haver pujat el Madrid es deu més a la falta de rodatge del Barça que no a una millora del Real ja que els jugadors i les formes han sigut les mateixes. Molta llenya, joc brut, pressió al col·legiat, queixes constants i fins i tot l'absència del "puto amo" a la sala de premsa després del partit. Més de lo mateix. Potser el Mourinho s'estarà un xic més callat per allò de l'amenaça de la UEFA però res més, donats els gestos que feia cada vegada que el col.legiat els hi picava una falta. Segurament, per la seva idea, el Pepe és un angelet maltractat.
També hem de dir que varem tenir molta sort amb l'empat ja que si no arriba a ser pel nostre porter en podien haver entrar un parell més en la primera mitja hora. Aquest partit m'ha semblat idèntic als que moltes vegades veiem a casa nostra a on fem quinze xuts a porteria sense cap gol i el contrari sens acosta una vegada i ens la fot a dintre.
Doncs jo, que de futbol no hi entenc gaire, voldria fer una recomanació al Barça.
Jo voldria que fitxessin al Pepe.
De bon segur que seria el fitxatge més rendible de la temporada.
Us imagineu lo que ens estalviaríem em serveis metges? Lo que ho agrairien les cames i els cosos dels nostres jugadors? Fins i tot estic del tot segur de que el l'Alves hi contribuiria amb part de la seva fitxa per pagar el fitxatge. I potser algun jugador més de la nostra Lliga també hi contribuiria. Evidentment no podria jugar amb el Barça i només el tindríem assentat a la banqueta com a amenaça pels contraris, ja que en el moment que sortís al camp com a jugador blaugrana i en fes una de les seves seria expulsat fulminant-ment i li caurien cinc partits de suspensió com a mínim. Sempre jugaríem amb deu. Ara vestit de blanc no. Només faltaria. Pel senyor Mourinho el Pepe és un angelet maltractat mentre estigui sota les seves ordres.
Quina diferencia de tarannà amb els anglesos. Quan varem guanyar la Champions, l'entrenador contrari va admetre sense embuts la seva inferioritat i va dir que havia perdut contra un gran equip, de lo millor que havia vist mai. Aquí li fotem un bany rera l'altre a l'equip de la capital i sense admetre cap culpa de res anem a buscar culpables fins i tot al pobre que escombra la seu de la FIFA.
Quina vergonya.
Ja te raó el Karanka quan diu que res a canviat.
El Madrid continua sense ser un equip senyor.
Igual que abans.


viernes, 22 de julio de 2011

Francisco Camps

Bé, ja ha saltat el Francisco Camps. Ja era hora. Per fi hi ha hagut una mica de seny en el mon polític encara que hagi sigut a força d'hòsties i al davant d'un fet més important: res pot enterbolir la pujada al poder del senyor Rajoy en les pròximes eleccions. Perquè si no fos per això el Camps no plega. Que no se'n ha anat, que l'han obligat a plegar.
Mira que hagués sigut fàcil, quan va començar tot el merder dels vestits, de reconèixer que no estava bé, que havia sigut un error, que es pagaven les factures i ja està. Quedes com un senyor i en poc temps tot està oblidat. Doncs no. Hem de dir que tot és mentida, que és una confabulació i una venjança dels socialistes per no poder-li guanyar les eleccions. I mira si te força a València aquesta idea que inclòs li va fer guanyar unes altres eleccions i per majoria absoluta.
L'idea de la confabulació socialista (encara com no fóra "judeo-masónica") va quedar recolzada quan el president  del Tribunal Superior de Justícia de València, un tal Juan Luis de la Rúa, gran amic el Camps, la arxivar la causa per l'article 26. Menys mal que el Tribunal Superior la va revocar i va tornar a València a on, aprofundint en la instrucció, arribem a que es pugui fer un judici per la tardor d'aquest any.
Doncs ara ens plega el Francisco Camps com un màrtir, acusat injustament, només per no ser un impediment per la victòria del senyor Rajoy i perquè en aquest país hi pugui governar un Gobern de dretes, o sigui del PP. Seria bastant fort fer una campanya electoral amb un president de Gobern valencià assentat a la banqueta d'acusats en un judici.
La veritat és que a mi tan me fa la causa de perquè plega. L'important és que se'n vagi cap a casa.
A mi m'agradaria que en el mon de la política (i en molt altres també) hi hagués més gent que donés més importància a treballar que no a fer carrera, entre altres coses perquè els hi paguem per que treballin (que els seus diners ens costa) i no perquè tinguin un brillant currículum normalment aconseguit no per tenir grans ideals o a costa de grans esforços si no per llepar culs sense gens de vergonya.
Que ja en hi ha prou de gent amb "morro".

domingo, 3 de julio de 2011

Reforma de la llei electoral

Avui he llegit a "El Periódico" un debat vers la reforma de la llei electoral entre sis experts en Ciència Política  amb l'objectiu d'aportar propostes que milloressin la representativitat de la gent en la política.
Doncs aquestos sis experts no es posen d'acord en la línia a seguir i jo, la veritat, tampoc hi entenc gaire.
Lo que si sé és lo que m'agradaria i crec que és el mateix que agradaria a molta gent.

Primer. Els partits haurien de tenir uns valors, és a dir, defenso una política a capa i espasa, tinc una línia ben definida i lo que dic avui serveix per demà mani o no mani allà a on sigui. Lo que no puc fer es escriure davant del notari que no pactaré mai amb el PP i fer.ho un temps després sense que aquest partit s'hagi mogut gens en els seus postulats que diem que son molt diferents als nostres. Per lo mateix no pots defensar Catalunya des de casa i anar a Madrid i fer el contrari.

Segon. Jo vull saber a qui dono el meu vot. Es veritat que votaré una llista però també vull votar a qui em pugui representar. No vull una llista a on tothom farà el que digui el cap, lo que digui el partit o lo que els convingui en cada moment encara que s'aparti de la línia programàtica del partit. Jo vull votar a una persona pròxima i vigilar que fa el que m'ha promès. I si no ho fa la propera vegada en votaré un altra encara que continuï votant la mateixa llista.

Tercer. Fa falta molta més transparència. La classe política està només per satisfer la seva supèrbia, la seva carrera i el seu "status", i sembla que mai hagin de donar comptes a ningú. Si l'AVE de Toledo a Albacete només porta avui sis passatgers per viatge el que va donar el "vist i plau" al estudi de viabilitat i va donar peu a gastar una pila de diners públics inútilment ha d'anar a la presó per corrupte ja que la finalitat del projecte no era una necessitat evident. Es devia fer amb un altre objectiu com tantes altres vegades.

Quart. Auditories públiques. El cas Millet al Palau és una vergonya i lo que va passar aquí també ha passat a molt s altres llocs. A la gent que mou diners se l'ha de collar des de el primer dia. I els partits ens ha d'ensenyar fins l'ultim euro d'on venen els diners i si no en tenen prou per fer campanyes per sortir a la tele que ho facin directament als barris, o per lo menys que no m'embrutin la bústia amb paperetes de vots que no serviran per res.

Dit tot això també he llegit que s'han tancat a un despatx responsables de CiU i el PSC per pactar una modificació d'aquesta llei electoral. La que a ells els hi convingui.
No s'en assabenten de res.

viernes, 17 de junio de 2011

15 M

Potser vaig una mica contracorrent, potser no és étic el que dic, potser la manera de veure les coses no és la més adient, però jo estic del tot d'acord amb els "indignats" i casi diria que un xic també amb lo que va passar el dia 15 de juny al Parc de la Ciutadella quan es va intentar impedir l'entrada als diputats al Parlament de Catalunya.
Estic d'acord que és un vergonya la manera de com varen tenir que entrar els polítics al Parc, i que els escopissin, pintessin o no hi hagués tota la seguretat exigible. No és gaire edificant veure que el President de Catalunya i la Presidenta del Parlament han d'entrar en helicòpter ni tampoc veure un munt de diputats refugiats a l'Estació de França. Es una autentica vergonya. I jo estic en contra de tota forma de violència.
Peró també és una autentica vergonya el model de polítics que tenim a Catalunya. A molts altres llocs també i potser pitjors, però a nosaltres ens manen els d'aquí.
Anem a pams.
El PSC, que se suposa que defensa els drets dels catalans, va votar en contra nostre a Madrid perquè ens avancessin els 1.400 milions d'euros que ens podrien permetre aconseguir el nivell de dèficit que ens demanen, sense tenir que apujar els impostos o retallar encara més el nostre nivell social.  Aquí a casa nostre s'omplen la boca dient-nos el que s'ha de fer i allà al centre fan el contrari del que ens diuen. Es veu que podria perillar el Gobern del Zapatero...... Doncs girant la truita del revés el senyor Zapatero no valora gaire el suport del "nostre" PSC que per aguantar-li el Govern no ens dona el que ens podria donar. I després s'estranyen dels resultats de les eleccions a Catalunya.
Una vergonya de polítics.
CiU va trobar que el nivell del nostre Estatut era molt baix. Ho va criticar i fins hi tot varen treure pit quan el senyor Mas va anar a Madrid a pactar millores que no havien aconseguit els del tripartit. Doncs aquestos polítics de CiU son els mateixos que avui van junts amb el partit que més va fer contra el nostre Estatut, que el va portar al Constitucional, tribunal que encara avui manté membres retinguts per allò de que no és adient la seva substitució ja que no tenim el recanvi prou "carca". El PP que ens va deixar a parir per tot arreu i que ha deixat els catalans de volta i mitja és avui aliat dels que més llueixen de "catalans". I que no em diguin que és un problema dels pressupostos ja que el PSC els hi donava l'abstenció només amb la condició de no aprovar la nova llei de successions fins que les coses anessin millor. L'important és arribar i manar encara que pactem amb el diable.
Un altra vergonya de polítics.
I quan els veig per la tele dient lo que diuen com si fossi'm tot lo beneïts que voldrien que fossim a mi em ve molta mala llet.
Ah! I els senyor Fèlix Puig que s'ho faci mirar, que ja van dues vegades que la caga; la primera en repartir llenya quan no feia falta i la segona no poden muntar una estructura per protegir els diputats en una actuació ja coneguda.
Si és que amb un parell d'hòsties no en hi ha prou. Ni saben ni volen saber el que vol la gent. No els importem una m.....

martes, 7 de junio de 2011

Shakira


Suposo que a molta gent li deu passar lo que a mi: que hi han grans estrelles de la cançó que no li fan ni fred ni calent. No és que no les valori ni els hi tregui cap mèrit si no que, senzillament, no son dels cantants que un li compra un CD. I en el cas de la Shakira doncs una mica em passa això mateix. No m'agrada el falset que fa de vegades, i per lo tant, si la sento per la radio no canvio d'emissora, però em cansa una mica el sentir-la.
Com a senyora considero que està estupenda, tot sigui dit, però per mi aquí s'acabava l'historia.
Després va venir l'enamorament amb el Piqué i vaig pensar que era cosa de la publicitat, ell guanyava notorietat pels seus contractes publicitaris i ella es pujava al carro "Barça" que era una aposta segura. Amb tot el respecte cap a tots dos a mi això tampoc em mereixia cap més comentari. Amb el transcurs del temps ha semblat que la cosa anava de debò i, mira, millor per ells.
Però fa uns quants dies, un amic que sempre m'envia coses, em va enviar un Mail amb un discurs de la Shakira a la Fundació Barefood, de la Universitat de Oxford i que em vaig mirar amb molt de recel per allò de "que coi ha d'anar a dir aquesta senyora a aquesta Universitat". I vaig estar uns dies més a obrir-lo.
Doncs quan per fi ho vaig fer em vaig quedar bocabadat. Vaja discurs que em fa la senyora Shakira, sense llegir gens, explicant-se la mar de bé, amb les idees molt clares i desbordant generositat. Jo no sé al seu auditori però a mi se'm va fotre a dintre de la butxaca. Ja tenia raó si hi volia anar-hi. L'Universitat se li va fer petita.
Em vaig quedar ben admirat. A més a més d'aquella cara bonica es veu que al cap hi ha cervell i realment una persona intel·ligent que sap el que vol i a on va, que pots estar d'acord o no amb ella però que has d'admetre que te valors i molt humans.
Si algú no ho ha vist i ho vol veure, la adreça es:
Potser no de la cantant, però si que ara m'he fet admirador de la Shakira persona. No compraré els seus CD's però llegiré tot el que digui.  

miércoles, 25 de mayo de 2011

Strauss-Kahn

Des de fa uns dies ha sigut notícia als medis de comunicació la figura del senyor Strauss-Kahn per un presumpte delicte d'assetjament sexual a una cambrera del hotel a on s'allotjava. Es veu que aquest personatge ja te una certa experiència en aquestes situacions doncs no és la primera vegada que és veu assetjat per un problema de faldilles o, el que és el mateix, d'anar sempre amb la bragueta oberta.
Aquesta persona "tipus" te molts de seguidors en la societat actual, i no em vull referir a Berlusconi, una icona a Itàlia que lo que es veu, sinó a persones del nostre voltant que actuen de la mateixa manera.
Per mi hi han dos tipus de masclistes, totalment oposats, en que un manté el perfil del senyor Strauss i l'altre tot el contrari, però que tots dos tenen en comú el tractar a la dona simplement com un objecte que està a la meva disposició i que no te ni veu ni vot sota els meus desitjos.
En el cas del paio milionari és d'una vulgaritat que fa fàstic. Es que la seva actuació no és ni mínimament original. Jo he pogut comprovar en la vida real com es comporta aquest especíment humà no evolucionat. La dona per ell és només un objecte de plaer, el qual ell en pot disposar sense cap límit i en quan li vingui de gust. Es igual si és rosa, morena, ulls grossos o petits, lo que mana és la pitrera i un mon cul. Després es tracta de conèixer pràcticament les seves habilitats i coneixements sexuals que a mi em vagin millor. Es igual si està casada, soltera o vídua. Es igual si és companya de treball o veïna de l'escala. Està posada allà nomes perquè jo l'agafi com la fruita madura a l'arbre. No te amo, ni veu, ni vot. I sentiments molt menys. Com que no tenim cap sentit de la vergonya no tenim perquè respectar la dignitat de la persona. I ens és molt difícil acceptar un no per resposta. La negativa portarà sens dubte algun tipus de perjudici a la persona assetjada. I no tindrem gens ni mica de remordiments. Ella s'ho ha buscat.
Tenim també el cas oposat. L'home que és l'amo i senyor de la seva parella. En aquest cas la situació és molt diferent. L'home només te una dona, no en hi fa falta cap més, però aquesta només esta al seu servei les vint-i-quatre hores al dia en cos i ànima. El cos és un objecte sexual i l'ànima (si la té) està posada per ser trepitjada tantes vegades com faci falta. S'ha de controlar tot lo que fa la parella i dir-li contínuament lo que es adient en cada moment. I si pren alguna iniciativa ha de ser en la línia que jo li marqui, en cas contrari no hi ha sortida. Es tracta simplement que sigui una persona feliç i per lo tant ha de ser-ho com jo dic. Estic sempre pendent del que diu per si li haig de portar la contraria i corregir-la. La deixo per terra davant de qui sigui per reafirmar la meva posició de cap dominant, i, a ser possible, no li trobo mai cap qualitat ja que m'ha de donar les gràcies contínuament de que jo li permeti estar al meu costat. No ha de pensar ni tenir vida privada.
Si hi ha algú que creu que no tinc raó o soc un exagerat que m'ho faci sàpiga que li puc ampliar l'historia.

sábado, 21 de mayo de 2011

Bin Laden

Ja sé que no soc una persona d'una excepcional intel·ligència i que hi han moltes coses que se'm poden fer difícils de comprendre donat els meus pocs gambals, però.....algú entén lo del Bin Laden? I si algú ho ha entès bé i ho veu clar...que m'ho podria explicar d'una manera que jo ho pogués entendre?
No hem digueu res de les explicacions oficials que ja me les he llegides totes  i son aquestes, precisament, les que son la causa de la meva confusió.
Algú pot entendre que l'enemic número u del Estats Units, el terrorista més buscat del món, el causant de l'enfonsament de les torres bessones i de no sé quants actes de terrorisme més i amb moltes víctimes nord-americanes, el dia que el troben li foten dos tirs i passades  vint-i-quatre hores ja l'han fotut al mar?
Algú em pot explicar perquè les úniques fotos de Bin Laden mort son trucades?
Algú em pot explicar com és possible que a una persona que ha creat la més important xarxa terrorista del món i per tant és un pou sense fons d'informació importantíssima per desmuntar-ho tot se'l mati sense que pugui dir res?
I de la informació que hi havia a la casa que s'en ha fet?
I de les persones que estaven al seu voltant que potser sabien tan com ell..que s'en sap res?
Jo no ho entenc.
Per altra part crec que tothom estarà d'acord amb mi que lo que ha fet la nació més democràtica del planeta es un autentic assassinat que podríem molt bé catalogar de terrorisme d'Estat ja que ha pres una decisió de fer "justícia" sense justícia. No hi ha hagut cap tipus de judici i s'han posat al mateix nivell de lo que volen combatre.
Ja se sap que el Bin Laden no era precisament un bon xicot, però sembla mot estrany que davant d'una acció com és poder-lo trobar i poder-se vanagloriar davant del món d'aquest fet com solen fer molt sovint els nord-americans a la més petita ocasió després de tants de buscar, s'hagin conformat en eliminar el problema en un sol dia.
No em val allò de que no volem fer-lo màrtir i de que hem d'anar en compte en les possibles represalies. Aixo és dona per fet en totes les circumstancies i està plenament acceptat en tots els casos.
I Al-Qaeda? No és també sospitós els pocs escarafalls que han fet? Sembla estrany el poc soroll que fan davant d'un líder tan carismàtic. Del seu cap i mamella dels calers.
Ja sé que és una bajanada, que és poc creïble i que és segur que és una opinió producte de la fantasia d'un periodista que vol fer un bon guió per una pel·lícula, però jo una mica hi estic d'acord. Vaig llegir una article al diari que deia que a lo millor el Bin Laden no era mort i que s'havia muntat tot aquest xou amb dos raons: la primera donar satisfacció als Estats Units amb la seva mort i acabar el gran problema, i la segona que el propi Bin Laden volia acabar amb tot el "tinglado", fer-se passar per mort i que el deixessin tranquil en els seus últims dies ja que, segons sembla, està molt malalt.
I tots contents. Els uns perquè només faltaria que es morís al llit sense venjança, l'altre perquè s'en va cap a casa tranquil i els de la xarxa perquè renoven la seva estructura.
De pel·lícula, no?
Esperem veure que passa més endavant.



miércoles, 11 de mayo de 2011

Bildu

A mi, potser molt particularment, m'ha agradat la legalització de Bildu, per part del Tribunal Constitucional per poder presentar-se a les municipals d'aquest mes de maig.
I molt més després de que la sentencia del Tribunal Suprem avalés les consideracions  del PP i no li donés sortida.
Per mi ha sigut una sorpresa. Potser perquè els catalans estem acostumats que els alts Tribunals Legislatius no ens donguin mai la raó en res. I no és que aquesta vegada hi tinguem res a veure, però mira, si la dreta està molt i molt emprenyada, doncs jo estic content per partida doble.
Ja seria hora de que els tribunals de justícia d'aquest país fossin més neutrals i apolítics del que ho son en aquest moment. Potser hi han hagut, en aquest cas, alguns alts magistrats que han tingut por de fer el ridícul davant d'Europa ja que es veu que, jurídicament, no hi havia cap impediment legal per negar que Bildu es pogués presentar a aquestes eleccions i, a partir d'ara, a moltes altres.
De fet tantes vegades com Batasuna, amb aquest nom o amb altres, ha volgut ser un partit legal per entrar al joc polític se li va dir sempre que no amb l'excusa de que primer tenia que negar tota forma de violència. Dons semblava del tot incongruent que ara que havia fet el pas se li negués la legalitat amb la nova excusa de que això no s'ho creia ningú.
Les lleis han d'estar sempre per sobre de la política i els magistrats han de fer sempre la interpretació adient més favorable a la societat. En cas contrari estaríem davant d'allò de que un excés de seguretat en l'Estat de dret va en contra del mateix Estat.
I això es pot aplicar també al concepte de democràcia.

lunes, 2 de mayo de 2011

Mourinho, quedat.


Ens falta només un partit dels quatre previstos amb el Madrid i, esperant guanyar demà, haig de dir que les coses han quedat molt ben aclarides.
Es evident que lo que vaig a dir és cosa sabuda des de fa molt de temps i potser evident per tothom però també es cert que després d'aquestos tres partits ha aflorat a la superfície com una magnífica i esplendorosa taca d'oli per empastifar un calmat mar blau i grana.
El senyor Florentino, màxim responsable del Reial Madrid, es va posar en mans del senyor Mourinho amb l'única finalitat, fos com fos, de acabar amb la supremacia del Barça. Era igual com ho aconseguís i a quin preu. El fi justificava tots els mitjans. La vinguda d'aquest entrenador ja va costar els seus diners ja que no estava disponible i es va tenir que rescatar del seu contracte amb el Inter de Milà. I es va considerar que era la guinda que li faltava al pastel ja que si la temporada anterior amb el senyor Pelegrini havia sigut bona a la Lliga i dolenta a la Copa i a la Champions, amb un entrenador de la categoria del esmentat Mourinho, resultadista cent per cent, l'èxit estava del tot assegurat demanés el que demanés.
I vet aquí que a les primeres de canvi, líders a la Lliga, venen al camp nou i el Barça ens li fot una maneta amb tots els seus millors homes al camp i amb una més gran possessió de la pilota cosa per demés extraordinària ja que el nostre equip és un mestre en aquest factor. Li cauen cinc gols i no poden donar la culpa absolutament a ningú; han perdut i prou.
Llavors topen amb la crua realitat. Aquest any tampoc li podrem fer pessigolles al Barça, i el primer que ho veu és el propi Mou. I aquí comencen les descalificacions que hem tingut que sentir tota la resta de temporada: col·legiats, horaris, federació, calendaris, etc., etc., només per tapar que el nou entrenador tampoc podia assolir l'objectiu pel qual se'l havia contractat a un preu exorbitant.
Guanyen la Copa i els hi sembla que la cosa canvia, treuen pit, ja tornen a ser els millor del món (així ho diu el president) i, encara que la Lliga està perduda, veuen la Champions a tocar i ja tenen guanyada la Lliga del proper any.
Passa el Barça pel Bernabeu i ens els hi fot dos golets més. I aquí s'acaba l'historia. No hi poden. No tenen equip per lliutar contra un equip que realment ho és. Son molta gent i bona, però no tenen ni equip ni paciencia per fer-lo. 
No sé que passarà d'ara endavant, però el meu desig és que el senyor Mourinho continuï conduint la nau blanca al menys un any més.
Aquest paio enfonsarà el Madrid a un nivell que ni els més fanàtics del Barça podrien imaginar.

martes, 19 de abril de 2011

La dreta

 Ara no recordo bé si ho vaig llegir del Joan Barril o del Xavier Sardà la frase: "L'esquerra te principis i la dreta només te interessos".
La frase és bastant atinada i molt vàlida pels temps que corren, però hi afegiria que la dreta te por, crea la por i s'erigeix com a paladí per treu-te-la de sobre.
I això esta passant a tota Europa.
Veiem si no tot el que ens arriba:
  • Hongria: una nova Constitució amb referencies religioses, apel.lació a la pàtria i a la família, no al avortament i restriccions de competències pel Tribunal Constitucional i, velada-ment, menys llibertat de premsa.
  • Als països nòrdics, Noruega, Suècia i Finlàndia fins ara paladins de societats cultes, modernes amb grans avenços socials posen ara barreres a l'immigració encara que minoritària si la comparem amb la que hi ha als països mediterranis, i amb discursos xenòfobs cap als musulmans o tot lo que soni a àrab.
  • Al nord d'Europa més de lo mateix: a França la filla del Le Pen, marcadament antieuropeísta, aposta per tancar les fronteres i sortir del euro. A Holanda un cirerer anomenat Geert Wilders es despenja dient: "No odio als musulmans, odio l'islam". I es queda tan ample.

Aquí a Catalunya no arribem a tant, però es evident que la política del Sr. Mas amb les seves retallades cap a la classe treballadora i lleis que afavoreixen els que més tenen no es pot negar que anem cap a política de dretes crua i pura.
I el comú denominador de tot això, en el cas d'Europa, és la por que venem cap a tot lo que no sigui com nosaltres com a via per fer pagar a algú el problema de la crisi que estem suportant. I res millor que desviar la mirada cap al percentatge de població mes fràgil i indefensa no fos cas que la gent reflexioni del perquè d'aquesta crisi i qui la va provocar.
Lo més curiós del cas és lo ràpid que s'apunta la gent a senyalar amb el dit als immigrans. Com si aquestos fossin els presidents dels bancs, alts directius o fossin part d'aquestos pocs milers de persones, en el nostre cas, que cobren per sobre dels 120.000 € l'any, sector que vol ser afavorit pel nostre Govern.
Aquesta gent que ve de fóra, venen amb una mà al davant i un altra al darrera, i es disposen a ser explotats per una classe mitjana-alta amb moltes hores de treball i poc sou i als que no volem deixar millorar socialment perquè no estan al nostre nivell humà.
Que penquin, si. Beneficis cap si pot ser.
Just al davant de casa meva hi ha un comerç que es dedica a la fruita en que té l'horari ben a la vista del client. Tenen obert nou hores i mitja cada dia i cinc i mitja els dissabtes. Això fa un total de 53 hores. Si li sumes l'hora abans que treballen per preparar tot el genere i mitja de després per recollir-ho tot ( i no conto el tancar i obrir al mig dia), ens dona un total de 62 hores a la setmana. Qui hi treballa? Tot son sud-americans. No sé el que cobren però no hi veig cap dependent ni català ni nacional. Per alguna cosa serà. Si s'hi guanyessin molts diners hi haurien hòsties per treballar-hi però aquest no és el cas.
Podem continuar amb els que venen a portar-te a casa la rentadora que has comprat, o el matalàs, o a arreglar-te el calentador. Armènia, Turquia, Marroc, Colòmbia, Equador, son els països d'origen.
I aquestos son els que ens treuen el pa? Aquestos son els que ens fan por?
Doncs si no volem que vinguin la solució no és gaire difícil. Deixem que entrin els productes dels seus països que puguin exportar i els hi paguem a un preu que ells puguin viure a casa seva. I així si ells creixen ens podran comprar també els nostres productes que ells no poden fabricar. Perquè clar, si nosaltres volem un dia tenir superàvit en exportacions, algú ha de tenir deute per mor de les importacions. I si no que li preguntin a Alemanya com s'ho fa per tenir superàvit en aquest temps de crisi. O us penseu que aquesta aportació neta cap a Europa no se la cobra?
Realment si fomentem tot això la dreta només te interessos. Es veritat.  
Aquí, com a exemple, la dreta no és massa culta, diria jo. Interessada, si.


domingo, 17 de abril de 2011

Joan Ollé

Son moltes les coses que m'han vingut el cap els últims dies però no he escrit res i m'ho he quedat tot per mi. Potser em treure aviat la mandra de sobre i ho faré.
Però avui vull deixar patent el meu total i absolut acord amb l'article que escriu el Sr. Joan Ollé al diari "El Periódico" avui diumenge a la pàgina número 12 en el seu apartat El torn.
El títol es "Gràcies a Déu soc ateu" i transmeto només un parell de bocins de lo que el director i actor de teatre ha escrit:
"No caldria demostrar la no existència de d'una cosa que no existeix. Déu no existeix, i prou. És un invent de la imaginació aterrida dels homes des de la nit dels temps, encoratjada pels seus més directes beneficiaris: els clergues."
I més endavant diu:
"Les religions són radicalment violentes, excloents, injustes; són l'aspecte de la creació humana que més dolor ha causat a la humanitat. Els creients renuncien voluntàriament a l'exercici de la raó esgrimint arguments inspirats en principis indemostrables que provenen de la superstició, la màgia i allò que no es tangible, arguments que ells mateixos menyspreen quan són aplicats a uns altres terrenys de l'existència, on sempre demanen proves irrefutables, avals concrets i segurs."
No fa menció en cap moment a cap religió en concret i després manifesta el seu respecte no exempt d'una certa compassió, de la gent de fe, de bona fe.
A mi l'article m'ha agradat molt i en deixo constància.
Jo penso el mateix però no soc capaç d'explicar-ho tan bé.

miércoles, 6 de abril de 2011

Cent dies

Ja han passat els primers cent dies de la gestió del nou Govern i, francament, en positiu, d'allò que se'n diu en positiu no en hi ha hagut gaire. De ficades de pota i de no saber per a on anar sí que en hem vist.
Es veu que en tots els anys que han estat a l'oposició, preocupats com estaven de criticar el Govern anterior i de com els hi anaven en les enquestes, no han tingut temps per res més.
Ara m'agradaria preguntar-li al Sr. Mas a on queda tota aquella confiança que ens mostrava en els seus debats, aquell parlar amb la suficiència de tenir la solució de tots les problemes, d'ajudar a la petita i mitjana empresa, de generar confiança, de fer el Govern dels millors, de fer prevaldre la ma dura amb Madrid.....
De tot això ja no en queda res.
D'aquest Govern dels "millors" només em quedo amb el senyor Mas-Colell, que és l'únic que sap cap a on va i el que ha de fer, potser perquè el moment és més de gestió purament econòmica que no de política, per molt que s'ens digui que van agafades de la mà. Aquest home vol fer el que li demana el seu coneixement de la situació i no està gaire lluny de la política del anterior Sr. Castells.
Del home fort del Govern, el Sr. Félix Puig (que a mi no m'agrada gens) ha fet en positiu el seu recolzament als Mossos però en negatiu el treure el límit de velocitat del 80 km/h i advocar per augmentar el màxim fins els 130. I no parlem de la liquidació del programa contra al violència masclista. Aquesta també és bona.
Globalment sembla que estan més per la feina de treure la llei de successions que només afavoreix als rics en un moment de grans retallades socials que afecten als més pobres i de tapar com es pugui la seva relació amb el cas Millet, que no de preocupar-se per la reducció de càrrecs que s'ha quedat en la meitat i a molts d'ells només se'ls hi ha canviat el nom, de que ha passat amb Yamaha que es veu que "entra dins de la normalitat" que plegui per anar a un altra banda, de la saturació dels jutjats o del famós i ja oblidat "concert econòmic".
Això si, ens acostem tan com podem al PPC com a aliat en la aprovació dels pressupostos i preparant la més que possible arribada del PP al Gobern central que és el que realment volem.
Lo més important pels polítics és arribar al poder. Si després no sabem que collons fer amb ell i està demostrat que no servim per lo que ens hem proposat, és igual. Lo més important és la meva carrera i que podré col·locar bé als meus amics i els que m'han donat diners per ajudar-me a esta on estic.
"I el poble?" com diu la cançó de La Trinca....."el poble que el donguin pel.....subi dubi du....."

lunes, 4 de abril de 2011

Terry Jones

Si busques el nom de Terry Jones per Internet, el primer que et surt és el component de Monty Python que, entre altres, va protagonitzar la pel.licula "La vida de Brian" amb la que em vaig fer un tip de riure. Buscant més en surt un altre que ja no fa riure tant.
Jo d'aquest actor del Monty Python em canviaria el nom només perquè no hi hagués confusió amb l'altre Terry Jones, aquest "pastor ultra" de Florida que va decidir de cremar un Alcorà públicament. Jo ho faria ja que si algú em relacionés amb el merder que ha organitzat aquest autentic gilipolles, em cauria la cara de vergonya.
Aquest Terry Jones de Florida hauria de ser jutjat per homicidi.
Ja sabem que els islamistes estan també no gaire bé de l'olla, però per la mateixa raó s'han de evitar conflictes innecessaris i que no poden portar a rés més que a crear protestes generalitzades i que son acabar amb uns quants morts.
I lo més trist del cas és que aquest "pastor" que com a tal hauria de gaudir d'unes virtuts per les quals seria legítima la seva professió ( que no és altra cosa que un medi per fer cale-rons) s'ha sortit de mare i l'únic que ha volgut aconseguir és notorietat, sortir als diaris, molta publicitat, que se'n parli d'ell i per fi aconseguir uns quants membres més per la seva església (sonats com ell) i que l'ajudin amb quotes a que pugui viure millor. Això era el principal. Si després com a conseqüència de cremar un llibre tan important per milions de persones (els islamistes també son persones encara que aquest senyor digui el contrari) hi han conflictes i mor gent doncs se suposa que per ell son efectes col·laterals que no tenen cap importància.
Les persones ens hem de responsabilitzar dels nostres actes i de les nostres opinions, i si per mor de tot aixo hem provocat morts encara que sigui indirectament i era previsible, doncs un judici i que li caigui la pena que ens dicti la llei. A veure si així ens estalviem problemes amb qualsevol altre il·luminat, que en hi han de tot ordre.

jueves, 24 de marzo de 2011

Líbia

Bé, ja tenim una autentica guerra al Nord d'Àfrica, producte d'aquesta escalada d'ànsies de llibertat i contra règims corruptes que avui dia hi ha a l'altre costat del nostre Mediterrani.
Després de donar-li moltes voltes, discussions, molta alta diplomàcia y molta comèdia, els governs europeus i els Estats Units s'han decidit a parar-li els peus al Gadafi i intentar que no porti a terme el genocidi que sens dubte tenia pensat. Aquest paio només te un sol pensament: o estàs amb mi o ets home mort. Això d'aquesta insurrecció no ho pot pair gaire bé i encara que les peticions dels seus son d'allò més raonables, es evident que després de molts anys de govern en que ha fet el que ha volgut, ara no se'n sap avenir. La seva supèrbia no ho pot pair. I el sèptim de cavalleria ha acudit a salvar els ara bons en contra dels ara dolents en la gran lluita per les llibertats.
Però jo crec que hi han més coses. Jo penso que en el transfons de la pel-lícula i ha alguna cosa més i aquesta pot ser el petroli. Que a Líbia no hi han cap tipus de llibertats ho sap tothom, però tampoc en hi han gaires més a Síria, Alger, Marroc i ja no diguem a L'Aràbia Saudita. Per cert que aquestos últims han enviat tropes a Bahrain suposadament per petició del seu monarca Hamad al-Khalifa. Aquest monarca de dinastia sunnita fa passar pel canut a la majoria xiïta i aquí ningú diu res de res.
Total que lo que ens interessa es que si hi ha merder no perdem el control vers el gas i el petroli. Si els països proveïdors no tenen cap respecte pels seus súbdits sens en fot.
I si ara ens acostem als rebels contra el que ens acostàvem abans, el Gadafi, és simplement perquè quan aquestos el facin fóra els hi podrem passar la factura de tot el que ens hem gastat en les bombes, avions, vaixells i submarins, i al Gadafi ja no perquè ja ha dit que el seu petroli se'n aniria cap a la Xina i la Índia (i Alemanya que no diu ni piu) i no vendria cap barrilet als europeus. Aixo només representa el 2% de la producció mundial i és absorbible per l'Aràbia sense problemes, però com que al Gadafi ja li tenien tots una mica de ganes.....doncs som-hi i fot-li fort.
A mi ja em sembla bé, però a veure que passa amb els altres països que també reclamen llibertat i no tenen tant d'or negre. No sé si el Zapatero tindrà ganes de gastar-se lo que ara és gasta en els altres àrabs més pobres.

jueves, 17 de marzo de 2011

La elegancia del erizo

De tornada d'Eivissa vaig fer el viatge en vaixell de dia, lo que volia dir que tenia nou hores lliures en les que hi han poques coses a fer. Doncs en aquest temps em vaig llegir sencer el llibre "La elegancia del erizo" de la escriptora Muriel Barbery. Es un llibre que ha tingut una gran acceptació a França amb crítiques molt bones que la defineixen com un cant a la vida.
La veritat és que a mi no m'ha agradat. Bé, alguna cosa m'haurà impressionat quant l'hi dedico uns minuts, però és que vull deixar de manifest que per mi, l'autora no fa altra cosa que escriure per ella mateixa i mirar-se el llombrígol.
La narració vol ser una descripció de com poden ser certes persones que tenen una intel·ligència excepcional, intentant definir-la amb molta retòrica, donant voltes per la cultura, la trobada de la pau interior, tancant a la gent dintre de sí mateixa i fugint de tot contacte humà com no sigui el de manifestar el seu despreci o el mínim que em permeti sobreviure diàriament.
Per altra part la trobada de tres d'aquestes persones superintel-ligentes no està ben portada i la seva relació molt mal definida així com les seves reflexions.
Giovani Papini ja va definir la situació de la persona diferenciada per la seva intel·ligència fa més de cinquanta anys en el seu llibre "Masculinidad" d'una manera molt més didàctica i real que no la descrita per aquesta senyora que fins i tot vol portar un personatge fins el suïcidi.
Es cert que una persona extraordinàriament diferent dels demés en el camp de la intel·ligència s'ha de trobar sola per força, ja que el seu nivell de comprensió de les coses la fa estar molt per sobre de lo que els demés mortals podem comprendre. I per Papini la definició de la suprema intel·ligència o del geni, és el concepte global. Es a dir, si jo necessito veure molts arbres i contar-los per arribar a l'idea d'un bosc, al geni un cop de vista sobre massa verda i alta el porta a la mateixa idea molt abans que no jo. Aquesta assimilació de conceptes sense necessitat de partir del inici per desar-rollar-los és una possible definició de lo que és intel·ligència.
Papini, en el seu llibre, feia una glosa al geni, aquest personatge que podem conèixer la seva existència a través del seu treball creatiu en tants camps com la música, la cien cia, les arts o la medicina, però que probablement en hi ha algun que no l'hem conegut mai perquè no ens ha deixat res de res, donat que el seu desenvolupament creatiu en el camp del pensament el porta a solucions de problemes que ens sobrepassen i que li porten a nous conceptes per descobrir. Aquesta lluita diària contra el desconeixement és lo que fa a aquesta persona un solitari, un pres de si mateix en una presó dorada, donat que no pot perdre temps en explicant-se lo que no podem comprendre sense un gran desenvolupament per ell totalment inútil.
Es evident que aixo no cal que et porti al suïcidi, sinó que et fa extraordinàriament ric portat mes o menys bé segons el teu temperament.
I si després de llegir tot això no em creieu, obriu un llibre del Stephen Hawking i a veure si compreneu bé els seus conceptes. I que si escriu llibres i dona classes de Matemàtiques és perquè la seva infermetat el porta a una molt mes gran dependència de la societat i ens permet accedir al seu pensament, que si no ho necessités potser mai hauríem conegut la seva existència.
Per lo menys a aquest nivell.
Senyora Barbery, llegeixi a Papini si és tant amable i sortirà del seu pessimisme de la vida.

sábado, 5 de marzo de 2011

Laporta

El Laporta, i ometré lo de senyor, ara se'n va de Solidaritat Catalana per la Independència per anar cap a Esquerra perquè allà li ofereixen un bon lloc en la seva llista. El Laporta, un nou vingut a la política, es veu que te pressa per figurar. Sembla que el projecte de SI se li quedava petit per les seves aspiracions que son moltes i ha d'anar a buscar uns nous horitzons que el facin pujar uns quants esglaons.
Tan li fa que el projecte de la seva antiga formació se'n vagi en orris, que els deixi amb un pam de nas i d'un dia per un altre.
De debò algú creu que aquest personatge pot liderar alguna cosa? Aquest paio ens ha de demanar a nosaltres un vot cap a la independència? Em donar-li vots a un cirerer que ara no vol deixar el seu escó amb l'excusa de que va ser ell qui va fer pujar Solidaritat?
Quina barra que te.
Continuo pensant que el camí cap a la independència no passa per un paio com aquest i, de retruc, també m'ha caigut molt avall Esquerra per intentar fer populisme sigui com sigui encara que sigui a costa de perdre totalment la vergonya. Em pensava que a Esquerra eren una mica més seriosos i molt més amb el tema que volen tocar.
En aquest mon això del tot s'hi val, no val. Jo ja n'estic tip de pallassos que parlen i parlen per no dir res, que avui diuen una cosa i demà tot el contrari, que només conta el guanyar per ambició i que, en definitiva, lo que fan és mostrar molt poc respecte per la gent.
Estic d'acord en que el seu pas pel Barça va ser molt positiu en l'aspecte esportiu, però sembla que en el econòmic hi ha alguna cosa a parlar. Sembla que hi ha haver moltes "dietes" i gasto de representació que potser sortia una mica de mida, tan per ell com per altres directius. La justícia ens ho dirà.
Però la política és un altra cosa. El projecte que s'ha de tenir ha d'oferir alguna base d'algun tipus, que sigui beneficiosa per la gent, que sigui real i amb el convenciment de qui l'ofereix. Fer i dir coses només per el meu benefici personal no acostumen a portar en lloc. La gent no vol ser utilitzada en benefici propi.
I lo que més em toca els dallonses és que s'omplin la boca amb la paraula "independència" com aquell que ens explica un acudit. Per mi no hi ha mot que em mereixi més respecte i em sap molt de greu tota aquesta banalitat.
Be. Ja tinc molt clar a qui no votaré. Ni ara ni mai. Per lo menys mentre hi hagin els mateixos. I crec que en hi ha per dies.  

lunes, 28 de febrero de 2011

Punto Pelota

 A casa nostra, amb prioritat, es veu TV3. Una mica perquè és en català i un molt perquè es un canal de qualitat. A nosaltres ens satisfà bastant i els informatius solen ser tot lo objectius que es pot demanar. Per cert que fa un temps em varen parar pel carrer per demanar-me la signatura perquè es pogués veure la TV3 a València. Evidentment no vaig signar. Si els valencians volen veure aquest canal que el demanin ells. No crec que els hi haguem de posar entre cap i coll. I ara resulta que han apagat la senyal des de València. Doncs tan amics. Ells s'ho perden.
Doncs per lo que a mi respecta hi ha dos canals als que no hi vaig mai i per mi els podrien tancar. Em refereixo a Telecinco i Intereconomia. Dels dos tinc informació de lo que donen a través dels programes APM i Cracóvia, es a dir, quan tenen a bé fer menció en clau d'humor i amb això ja en tinc ven bé prou per no entrar-hi mai. Ja me'n faig una idea de com va el tema i no hi tinc gens ni mica d'interès.
Però ara resulta que estic a Eivissa a un lloc apartat del mon, amb molt de temps lliure i, per una vegada, vaig deixar de banda les meves conviccions i fent anar el comandament a distancia em vaig parar un moment a Intereconomía que feien el programa Punto Pelota. I com que havia guanyat el Barça i empatat el Madrid doncs em va picar la curiositat.
Vaig veure el programa ja a les acaballes. Vaig arribar al moment en que estaven deixant al Forlán del Atlètic de Madrid com un drap brut. Crec que hi havien en total set persones a parlar i només un el va defensar lleugerament. Li varen dir de tot, des de dubtar de la seva professionalitat fins que el tenien que fer fóra. Tot seguit varen entrar en el partit del Barça. Lo primer que se sent és que els dos primers gols varen ser en fora de joc. Es passen imatges de les jugades conflictives una mica depresa perquè no es vegi bé i en cap moment es para la imatge i es fa una ratlla per confirmar la posició del defensa i del davanter, per lo que tot queda clar per ells. A altres programes ho varen fer i va quedar clar que no en hi havia.
Després hi va haver molta polèmica amb si te mes dies per descansar el Barça que el Madrid, que si els horaris afavoreixen al Barça, que si els calendaris també, que els que manen van contra el Madrid, etc.
Llavors passem al partit del Madrid.
Només hi havia un problema. Si a l'ultim minut era penal o no una possible falta a Benzema. Ho varen passar endavant i enredera tantes vegades com varen voler.
Unanimitat. Era penal. A mi em va semblar una llufa com una catedral del davanter madrileny, que després es llença a terra per dissimular la cagada. Doncs bé, a partir d'aquí no he sentit mai més bestieses. De tots colors.
Jo ja entenc que un programa esportiu ha d'anar de la ma del equip local. A casa nostra també passa, no ens enganyem. I si no que els hi preguntin als de l'Espanyol a veure que opinen. Però entre poc i massa.
A mi em faria vergonya comportar-me d'aquesta manera a un esdeveniment públic d'aquesta mena.
Un ridícul espantós.
Ah, i amb tot de missatges a sobre de la pantalla de gent que els va enviant, alguns per sobre de la ratlla de la mala educació tant a favor del Madrid com a favor del Barça.
En fi. Mai més. Torno cap a TV3.

martes, 22 de febrero de 2011

Volen llibertat


Las manifestaciones en Libia se han visto reprimidas por los militares y por supuestos mercenarios (AFP).Estic bastant sorprès. No es que em vulgui donar d'entès però em sorprèn el trasbals polític de tot el nord d'Àfrica. Quan va esclatar la revolta a Tunísia, era bastant clar que la propera víctima era Egipte per moltes raons: era el país més poblat, portava 31 anys de dictadura, tenien 20 milions d'internautes lo que volia dir una gran comunicació amb l'exterior i molta informació, i un grup d'islamistes moderats semi-tolerats però que en un moment donat podrien tenir la seva influencia en un canvi de política.
Després d'aquestos dos països, per mi el tercer era Alger. Pensava que si l'obertura dels anys 80 i 90 els havia portat a una encoberta guerra civil amb els islamistes, ara que aquesta revolta fugia de tot caire religiós i amb la experiència anterior les coses podien anar d'un altra manera.
Doncs no.
Hi han hagut altres països que han destapat molt abans les seves ansies de llibertat a pesar de ser petits bé en població, be en territori. Per això dic que m'ha sorprès molt el Iemen i Líbia. En aquest últim cas perquè l'actitud del Sr. Gadafi ha sigut l'esperada i no em pensava que les libis hi posessin tantes ganes coneguen de sobres la repressió que els esperava. El Gadafi ha entrat a sang i foc. Fins ahir es parlava de més de 200 morts i que fin i tot havien bombardejat zones de Trípoli. Fer això contra els civils vol dir dos coses: o el poder esta desesperat o estan completament tocats del bolet. En ambdós casos les coses apunta'n a un final amb molta sang.
Veurem que passa en les pròximes setmanes.
Lo que va començar a Tunísia avui ja ha arribat fins i tot a la Xina.
Mai havia estat tan de temps llegint diaris, buscant per Internet i veient noticies per la tele.
Es un procés fascinant, encara que, com a conseqüència, ens pugin el preu de la gasolina.
Jo el pago a gust.

martes, 15 de febrero de 2011

Reflexions

Qui més, qui menys, estarà d'acord amb mi en que per Espanya tirar pedres contra Catalunya dona prestigi o te valor afegit. I això sembla que s'està convertint en un esport nacional. Exemples en tenim molts. Els últims, lo que li cau a sobre al entrenador del Girona, el Sr. Raúl Agné, per respondre en català a un periodista que li formula la pregunta amb aquest idioma. No només hi ha l'imbècil de torn que se sent ofès en els seus valors patris, sinó que a la premsa "carca" s'expliquen les coses de la manera que més els hi convé, es a dir, foten-li canya al Raúl per no fer servir només un sol idioma. I també que després de que la pel.lícula catalana, "Pa negre", hagi guanyat uns quants Goyas es faci sevir l'adjectiu de "catalana" per desprestigiar-la i obviar la seva qualitat. Això si es que mereix un article, que per certs diaris de detres aquest any no han existit els Goya.
També es cert que hi ha gent culta, que no te aquest sectarisme, que és objectiva, sap raonar i valorar les coses segons amb sentit comú i li dona premis a una pel.lícula només perquè la considera bona sense donar importància a la seva catalanitat. Lo normal.
I anant després cap a l'altra banda, haig de dir que a mi el Sr. Laporta em va pena. Aquest senyor te tant d'afany de protagonisme que no veu més enllà dels seus nassos.
Ara resulta que lo primer que hem de posar a sobre de la taula és el camí que ens ha de portar cap a la independència. I suposo que, evidentment, l'haurà de liderar ell mateix.
Només faltaria. Es un vident i en sap molt més que tots els altres. Ningú fins ara ho ha vist tan clar. I mira que en tenim de polítics fent política. Però ves per on, no és el primer que llueix d'independentista però quan tenim la paella pel mànec, es a dir, aconseguim el poder, ens oblidem d'aquesta bandera i mirem cap a un altra banda. I aquest paio si per tenir protagonisme ha de crear un partit, el crea, i si ens dona popularitat quedant-se en calçotets al aeroport, doncs ens hi posem. Lo principal és sortir als medis com ja feia quan era president del Barça que quan no sortia per la tele era perquè estava malalt.
Tinc el mateix sentiment d'independència que tenen la immensa majoria dels catalans, però m'emprenya molt que em vulguin manipular i molt més amb aquest tema. Ja em toquen prou els cococs els de fora com per aguantar aquest personatge a casa.
Hi han valors que mereixen una mica més de respecte.