L'Estatut

L'altre dia el diari portava una noticia si més no curiosa. Ara el PP es prepara per esmorteir el cop de la decisió sobre l'Estatut. Segons sembla ser volen donar tot el protagonisme al Tribunal Constitucional. Lo que vol dir que la sentencia no ens serà gaire (per no dir gens) favorable. Lo que vol dir que la interpretació que es farà de la Constitució serà tot lo restrictiva possible i que farà feliços als de la dreta ( al PSOE també) i que, per lo tant, hauran de fer l'impossible perquè no se'ls hi noti.

O sigui que després de pactar un text d'Estatut que ja no ens satisfeia massa, que passés por el "cepillo del Guerra", que el portés al anomenat tribunal el Sr. Trillo a finals de Juliol del 2007 per que no estaven conformes en un 70% del seu contingut (hi han articles idèntics en el cas del d'Andalusía i allà no hi ha cap problema) ara ens el tornaran a retallar o ens diran que no és constitucional i que ens el posem allà a on ens hi càpiga.

Jo no sé si tota aquesta gent son rucs o son gilipolles. Volen que els catalans siguem espanyols però amb unes lectures de la Constitució que no afavoreixin (o simplement siguin justes) a aquesta part dels "espanyols". A mi s'em acudeix, amb es meus pocs gambals, que si els catalans em votat una llei perquè ens volem regir per ella, en el cas de que aquesta no fos constitucional, el problema no seria la llei sinó la pròpia Constitució garantia dels drets de "tots els espanyols". La resposta a tot això seria que nosaltres ens volem atorgar uns drets que no estan contemplats en la "Carta Magna", però clar, resulta que a Catalunya hi ha també gent de tota Espanya, (a on no hi estan malament) i si les altres comunitats volen que Catalunya continuï contribuint al "benestar general" potser que és preocupin de que aquí les coses vagin bé, estem contents d'estar amb ells i que guanyem calerons per poder-los repartir.

Total, que es prepara tothom perquè abans de finals de gener surti una sentencia del Tribunal Constitucional que ens farà emprenyar.

Ja veig que aquesta vegada haurem de sortir al carrer.

Be, jo ara tinc molt de temps. Cap problema.

I a males .....sempre ens quedarà el Barça, que també els fa emprenyar lo seu.

Felicitacions

Bon Nadal i Feliç Any Nou !!

Anècdotas (2)

Durant el temps que vaig estar a Mantes la Jolie va ser bastant la gent que va venir a fer alguna cosa, tan reunions com per ajudar. Va venir la Carmen Marín (q.e.p.d), va venir la Carlota Pérez, el Jordi Reguant s'hi va estar uns mesos ajudant al Laboratori i la Dolors Saries va venir diferents vegades per ajudar a l'Herve Strouk en l'implantació de la ISO 9001. Doncs amb la Dolors, a part de treballar (amb els altres també) varem tenir moments divertits.
Normalment dormíem a l'hotel Eclipse però la idiosincràsia d'aquest l'hotel no li feia gaire gràcia a la Dolors i aprofitant que no ni havia lloc o feien alguna cosa a les habitacions ens varem buscar un altre hotel millor del qual ja en teníem referencies. Ens en varem anar a "La corniche de Rolleboise". No era gaire més car, però tenia habitacions molt més grans i més confort. Després d'uns cuans dies va sortir la pregunta: "Tu et dutxes bé?" No se si la vaig formular jo o la va formular ella però la resposta va ser: "Jo no i tu?"
Resulta que estàvem a les habitacions de dalt de tot i allí el sostre estava inclinat i baix. Això a l'habitació no tenia més importància que no anar amb seny de no topar al cap. Peró al lavabo, a on la banyera estava a sota de la inclinació, ja eren fustes d'un altre paner. El problema principal era que la dutxa estava també baixa i dret no hi cavíes a dintre.
"Tu com tu fas per dutxar-te?"
Aquí ja entre rialles ens varem explicar l'un a l'altre les peripècies que teníem de fer per ensabonant-se, de la manera que continuàvem estan sota l'aigua per no passar fred (estàvem a ple hivern)i com agafàvem la dutxa. Varem quedar que ens ho podíem ensenyar un dia (amb vestit de bany, esta clar) per recollir la millor manera. No ho varem arribar a fer però va ser motiu de xerinola durant els dies següents. Crec que la proposta de la Dolors de posar-se de genolls era la millor. I així ho vaig provar jo mateix.
Peró la pregunta que no va tenir mai resposta va ser:
"Escolta, i com s'ho feia el Michael Gries?"
Per qui no ho sàpiga aquest senyor feia més de 2 metres d'alt.
Aquesta pregunta encara ens fa riurer ara.

x 6 team

El Barça acaba de guanyar el sisè títol d'aquest any. Dubto molt que això és pugui repetir algun dia i que ho pugui fer un altra equip i de la mateixa manera. Però és igual. Ho hem gaudit molt i de ben segur que guanyarem més títols, però també en tocarà perdre.

Perdrem títols i partits importants.

També crec que bona part del merit es del Sr. Josep Guardiola, per no dir tota. Ja sabem que hi han jugadors molt importants junts, que juguem molt bé i que estan molt integrats en l'equip, però de debò que el Pedro o el Busquets, l'Alves o el Messi serien lo que son sense l'aposta tàctica que ha fet el Guardiola? Aposta tàctica i altres coses que tothom ha fet seves de la ma de l'entrenador.

I perquè?

Doncs perquè els hi ha donat objectius i s'en ha fet responsable. Ha compartit molt més els fracassos o els problemes que no els exits i no s'ha col·locat medalles quan les coses han anat bé. Ha agafat més protagonisme amb les coses negatives que en les positives i això la gent que puguis tenir per sota és lo que més agraeix. Sobre tot en situacions de pressió com tenen els futbolistes.

Ha sigut un gran psicòleg i un gran coneixedor de la seva feina perquè ha tingut la senzillesa d'aprendre de tot arreu a on ha estat i de les persones del seu voltant.

En definitiva ha fet un equip fent equip.

I això no ho sap fer casi ningú.

Per això ell guanya i els altres no.

Llei de Successions

Estic llegint aquestos dies tota la polèmica que envolta la reforma de la llei de Successions. I crec sincerament que més que reformar-la lo que hi ha que fer és suprimir-la. Perqué? Anem a posa un exemple: Un senyor casat que treballant tota la vida amb gran esforç ha aconseguit comprar el pis que estava de lloguer, te un parking de propietat per aparcar el cotxe i ha anat recullin uns diners a la caixa pensant en el dia de demà. Evidentment totes les coses i diners estan tan al seu nom com al de la seva dona. I per totes les seves pertinences paga religiosament els seus impostos i li graven els interessos tal i com marca la llei. Peró un dia, malauradament, mor la seva dona i llavors resulta que ha perdut la mitat de les seves pertinences. Per recuperar lo que és "seu" ha de pagar uns impostos resultants d'heretar les "propietats" de la seva senyora. O sigui que ha de tornar a pagar (i no poc) per recuperar uns bens o diners pels quals ja pagava ( i tampoc poc) i dels quals també continuarà pagant els impostos corresponents quan ho hagi recuperat tot. Això és la llei de successions.Tot això serà legal, però a casa meva això és robar.

Cas Palau de la Música

Avui he llegit una pàgina més al diari d'aquest cul.lebró que s'en diu cas Millet i Montull i, la veritat sigui dita, a la justícia del nostre país se li veu una mica el cul. Resulta que aquestos dos personatges no van a la presó perquè no hi ha ni risc de que fugin ni risc de que destrueixin proves. Diu el jutge que si no ho han fet fins ara ja no ho faran.
Que potser esperaven que fugissin abans?
Sembla que s'estranyin de que no ho hagin fet....
Jo crec que el tracte de "senyors" que se'ls hi vol donar a aquestos dos personatges és totalment erroni.
No son uns xoriços ? No han pres el pel a la gent? No s'han embutxacat diners que no eren seus? No s'han posat sous i primes desorbitades?
Doncs a la presó.
Que no està demostrat perquè encara no hi ha judici?
Doncs per això hi ha la presó preventiva, potser només perquè no continuïn riguen-se de la gent fent vida normal i gaudint dels cales que s'han fotut a la butxaca.

Sortida a Siurana

El passat dilluns, dia 7 de desembre, varem anar amb la meva dona a fer una petita excursió cap al Parc natural del Montsant al Priorat. Varem donar un volt pel Pantà de Siurana i tot seguit varem pujar al poble. Recomano molt de fer aquesta visita ja que la vista que es té des de el poble de Siurana de tota la vall, el Parc, el pantà i les muntanyes que l'envolten és de les que no s'obliden. El poble en si no te gaire per veure ja que es petit, encara que molt ben conservat, amb aires un xic medievals. Hi ha un bar en que s'hi poden comprar productes de la terra com vi mel, avellanes, ametlles, etc.. Jo vaig comprar ametlles, olivada i vi ranci. Tot molt bo segons he pogut comprovar.Segons sembla es lloc de sortida per persones que vulguin fer escalada o per iniciar-se en aquest esport. Doncs encara que només sigui per passejar val la pena la visita.

Campo del Barça

Ayer 29 de Noviembre se jugaba un importante partido entre el Barça y el Madrid y, como suele suceder en estos casos, hasta última hora no se decide quién disfrutará de los dos asientos de que disponemos como socios: si alguno de mis dos hijos o mi mujer, ya que yo soy casi fijo. Después de árduas deliberaciones y posibilidades se decidió que fuera mi mujer.
Llega el día del partido y amenaza lluvia. Llega la hora de salir de casa y llueve torrencialmente. Mi mujer, camino de coger el metro, me dice que para estar mojánose todo el rate dura el partido que se va para casa. La pregunta fué :" ¿Podré todavía poner a la venta mi carnet?" Mi respuesta: "Seguro que no pues sólo falta una hora y media para que empiece el partido". Y además me quedé yo con los dos carnets.
De camino para el campo comentando con mis amigos que mi mujer no venía, me aconsejaban que vendiera el carnet en el campo, con lo que sacaría un buen dinero para irnos de copas después.
Mi respuesta siempre fué negativa.
A punto para entrar en el campo un chico de unos quince años me dice que si me sobra un carnet. Sin pensarlo dos veces le digo que sí y lo entro en el campo. El chico está la mar de contento pues es su primer "derby" y ya pudo entrar también en el en el Barça-Inter. Semana perfecta.
Llegamos al trompo de la entrada de abonados y al poner un carnet me impide la entrada. Se acerca un empleado, me lo mira y me pregunta "¿Que lo ha puesto a la venta?"
Hostia !!
A que mi mujer lo ha vendido.....Pero si yo tengo los carnets.....
Llamo por teléfono....(la cara del chico era un poema) y me dice que sí que ha vendido el suyo al ponerlo a la venta.
"Pero si el carnet lo tengo yo !!" "Si, pero me sé de memoria todas las claves"
Total que el chico se queda sin entrar, yo que me disculpo lo que puedo y entro en el recinto.
Enseguida caigo en algo que pudiera haber ocurrido: si en lugar de poner (por casualidad) primero el de mi mujer pongo el mío.....el chico hubiera entrado y yo me hubiera quedado en la calle sin ver el partido !!!
La cara de tonto que se me habría quedado habria sido para retratarla.

Anécdotas (1)

Hace algunos años la empresa donde trabajaba me propuso substituir temporalmente al Responsable de Producción de una planta de producción de Masterbatches en un pueblo llamado Mantes la Jolie a 50 kilómetros de París. Acepté la oferta con la única condición de poder pasar los fines de semana con mi familia en Barcelona dada la gran oferta de vuelos existentes y a precios muy asequibles. El trato era trabajar de lunes a viernes pudiendo yo escoger los vuelos de ida y vuelta a mi comodidad. En principio escogí el vuelo del domingo por la tarde desde Barcelona ya que me permitía estar a primera hora en la fábrica y coger el del viernes por la noche de vuelta a casa.
El hotel en que dormía se llamaba "El Eclipse" y se encontraba en Magnanville a dos kilómetros de la planta, ideal para un pequeño paseo en coche. Como el hotel cerraba por las noches pacté con el responsable del mismo que me facilitara un código permanente para la entrada y que me dejara la llave en la puerta de una habitación cualquiera para yo poder pernoctar sin problemas llegara tarde o temprano. La cosa funcionaba perfectamente. Solamente tenía que pasearme por los pasillos hasta encontrar una puerta con una llave en la misma. Habitación dispuesta, colocar cuatro cosas y a dormir.
Pero la última vez la cosa ya no fué tan perfecta. Llegué al hotel alrededor de las once de la noche, abrí la entrada con el código permanente y me dispuse a recorrer pasillos hasta encontrar mi habitación. Después de recorrer los tres pisos dos veces arrastrando mi maleta de mano me convencí de que no había ninguna habitación preparada para mi.
Había oido que había un portero de noche y me dispuse a encontrarlo. Vana ilusión. El portero no aparecía por ninguna parte.
Ya un poco desesperado di una última vuelta por las habitaciones para ver si por casualidad no me había fijado bien. Me di cuenta entonces de que en una habitación de la planta baja la puerta no estaba bien cerrada del todo. Sigilosamente la abrí un dedo para iluminar el interior con la luz del pasillo y ver si estaba ocupada o no. Fui entrando poco a poco esperando un grito o la alarma de su ocupante, pero no sucedió nada. Estaba vacía.
Feliz ya por la solución del problema, me desvestí, me puse el pijama, encendí la televisión y me metí en la cama.
No habrían pasado ni cinco minutos cuando oí como por medio de una llave alguien abría la puerta. El mundo se me vino abajo. Llegaba el titular de la habitación. Un hombre de unos treinta años me miraba a tarvés de unas gafas de concha con cara de asombro. Y yo sin saber que decir. Y explicarlo en francés, menos. Después de algunos balbuceos y qué hace usted aquí y que ésta es mi habitación y aquí está mi llave, el hombre , un poco mosqueado, me dice que va en busca del portero. Y yo me medio visto y voy detrás suyo. El portero también era mi salvación. Evidentemente el susodicho portero no apareció por ninguna parte. Yo, de vuelta a la habitación empecé a recoger mis cosas y a decirle que lo sentía pero que ya me había metido en su cama. La cosa no debió de gustarle demasiado y me sugirió que yo me sacara habitación de la misma manera que lo había hecho él. Ante mi sorpresa me informó que había un dispensador nocturno automático de llaves para habitaciones libres que funcionaba con una tarjeta de crédito. Me llevó a la misma situada en el exterior y siguiendo sus indicaciones conseguí la llave de una habitación. Se la dí y el me dió la de la mía y todos felices y contentos. El pobre hombre nunca entendió como era posible que yo hubiera entrado en la habitación sin llave. Y yo mientras me metía en "mi" cama me preguntaba si esto era un hotel o lo más parecido a un "puticlub". Si algún día tenía un "rollito" el sistema era ideal por lo discreto.
Desde aquel día cogí el vuelo de Barcelona a París a las seis de la mañana.

Corrupción política

En los últimos tiempos estamos asistiendo a todo un espetáculo por parte de la clase política en cuanto a corrupción se refiere, en todos sus más variados aspectos. En Valencia, en Barcelona (Palau de la Música), en Mallorca y ahora en Santa Coloma de Gramanet. Corrupción urbanística, comisiones, gestión indebida de dinero público, gratificaciones, sueldos astronómicos, etc., etc. Y no es sorprendente que no nos sorprendamos por ello, más bien al contrario, casi diría que lo aceptamos como normal y que, en caso de afectar a un partido político directamente, éste no se verá afectado en las próximas elecciones, o si lo es lo será mínimamente. Y es que realmente es normal cuando nos movemos en las altas esferas del poder o caminamos por el serpenteante camino del dinero fácil. La corrupción es innerente al ser humano y, concretamente al ser humano "pudiente" ya que el que es pobre no tiene nada que ofrecer y, por lo tanto, queda completamente al margen del negocio. Solamente será reclamado cuando tenga que pagar el coste de la operación, ya que como "pobre" debe de ser un elemento productivo para poder vivir
"Si no puedes comprar, no puedes comer" he leido en alguna parte.
Pues esta corrupción existe también en todos los niveles de la estructura social. Su único denominador común es el dinero, y, como tal, existe en la política, en las empresas, en el funcionariado público e incluso en mi escalera cuando hay que hacer algún tipo de gasto en forma de obras y/o arreglos.
Mientras el objetivo de nuestra existencia sea la mejora del "status" de cara al exterior, la exaltación del propio ego, el éxito a cualquier precio (y si es a costa de los demás mucho mejor) por más controles, auditorías y controles que se establezcan, la corrupción seguirá existiendo.
Y nosotros tan contentos. Y si no ya lo veremos en las próximas elecciones.