La matança a Newtown

No sé de quina manera qualificar aquest fet que es va produir fa uns dies a aquesta petita població de Connecticut. Vint nens de entre 6 i 7 anys i sis adults morts és una tragèdia. I de la manera en que ha anat el magnicidi encara més. Es demencial que tu portis el teu fill petit a una escola i et truquin per telefono per dir-te que un boig li ha fotut tres trets. No sé com es pot pair una cosa així. El fet no es per causa d'un accident, d'un terratrèmol o de causes en les quals no hi pots fer res perquè s'escapen al teu control. Això ha passat perquè un boig tenia un accés molt fàcil a un estil d'armes que es fan servir a qualsevol guerra. I aixo, diguin el que diguin, era evitable.
Tragèdies com aquesta en han passat a diferents llocs, des de els mateixos Estats Units fins no fa gaire a un país con Noruega, culte, educat i tranquil com en hi han pocs. Lo que és anormal és que sigui a aquell lloc a on es donen amb més frecuencia.
I sembla que no vulguin donar-se per enterats. Sembla que no vulguin afrontar de que tenen un problema molt greu. La llei els hi permet la compra d'armes perquè la mateixa llei els hi dona el dret a defensar-se i, per lo tant, tenir un arsenal a la pròpia casa és completament legal. Peró al davant d'aquesta matança qui ha defensat a aquestes criatures? Aquestos nens i nenes no tenien qui els protegís dels trets d'una persona desequilibrada. Aquestos nens i nenes també tenien dret a que algú els defensés. I qui ho tenia que fer és qui ha apretat el gallet. La societat en que vivien dona prioritat a societats com la Associació Nacional del Rifle (NRA) perquè puguin lluir les seves armes públicament sostinguts per la seva supèrbia i per el grans fabricants d'armes que tenen un gran negoci entre les mans. Ara ja hi ha qui diu que si les persones adultes del col.legi de Newtown haguessin anat armades s'haurien pogut defensar i no hi hauria hagut tants de morts. També he llegit comentaris de gent que opina que també hi han molts de morts en accidents de trànsit i que a ningú se li acut de penalitzar els cotxes. Com si les dues coses fossin iguals. Com si un conductor quant mata algú ho fes a propòsit i quan més millor.
Aquesta societat nord-americana, tant orgullosa de sí mateixa, amb un nivell de benestar bastant elevat, niu d'investigadors i científics i amb programes culturals bastant avançats tindria que començar a resoldre també aquestos problemes derivats del temps del Far-West. Al mon civilitzat ja no es porta lluir un Colt a la cintura.

Resultat eleccions

Ja tenim els resultats de la consulta electoral que ens tenia que donar una idea de per on podria anar el nostre camí cap a la independència.
Doncs la gent ha parlat, i suposo que haurà parlat clar i català donada la gran participació que hem tingut. Per lo tant hem de donat per bo el resultat com a fidel reflexa de lo que la gent realment vol.
Si mirem les xifres sense cap apassionament i sense cap comparació amb les anteriors consultes la realitat seria molt clara. Un camí ben obert cap a la independència amb el suport de 71 escons (CiU i ERC), 20 escons (suposadament) cap el federalisme (PSC), 28 escons en contra (PPC i C´s) i finalment 16 (ICV i CUP) amb una definició mes en contra de la política econòmica que altre cosa.
O sigui que tenim una política definida.
Peró resulta que, com tota consulta a on es valoren resultats, hi han guanyadors i altres que no han guanyat tant, per no dir que hi ha algú que hagi perdut, cosa que ja se sap que no passa mai entre els partits polítics.
I com que el gran perdedor, el senyor Mas de CiU, és el que ha convocat les eleccions amb un propòsit que ha sortit al revés de lo que volia, totes les altres formacions polítiques han sortit guanyant en els seus plantejaments. O sigui, és molt més important (per lo negatiu) perdre 12 escons encara que me'n quedin 50, que no guanyar-ne un encara que només en tingui 19. Sota aquesta lectura el camí cap a la independència el tenim bastant cru.
Perquè sembla que els 21 de ERC no tinguin cap importància. I son els escons guanyats els que ha perdut CiU, lo que també ens pot dir que la gent s'ha radicalitzat una mica. Se suposa que la gent que ha depositat aquestos vots també ha parlat clar per dir cap a on vol anar.
Però aquesta lectura es veu que no interessa. Jo ja sento dir que el PPC ha guanyat un escó i que això es tradueix en  que la gent valora positivament les retallades del Gobern central i que aproven la política econòmica del PP i les seves retallades.
Es un altra manera de veure les coses, però jo donaria pas a una visió més de carrer. Jo crec que hi ha hagut molta gent que ha tingut por. Sigui per la sortida d'Europa, sigui per les pensions, sigui perquè els temps no estan per gaires experiments, molta gent que pateix les penúries de cada dia s'ha inclinat per un mínim d'estabilitat que li dongui un mínim de seguretat.
Això i que hi ha molta gent de fóra i que no vol entendre res de res quan se li parla del dret a decidir, que per molts això es xinés.
Be. De tota manera aquesta majoria que buscava CiU s'ha quedat pel camí i, realment, això és una bona bufetada per qualsevol partit polític, i molt més si ets el partit al Govern, i encara més si la convocatòria l'has feta tu.
Que l'han cagat, vaja. I jo m'he quedat bastant fotut.
Haurem d'esperar un temps a veure que passa.

IN, INDE, INDEPENDÉNCIA  !!!!!!

Eleccions 2012

Ahir per la nit vaig poder veure per TV3 el debat dels set candidats a la Presidència de la Generalitat per les properes eleccions del dia 25N.

Haig de dir que em va agradar molt i el vaig seguir amb interès. Vaja, em va agradar que es fes un debat ver el futur al qual volem o podem aspirar i les diferents opcions que se'ns ofereixen.

Em va agradar el debat però no una cosa que per mi és prioritària: parlar i escoltar o el que és el mateix, parlar i deixar parlar, que per això hi han els moments adequats per poder contestar o de rèplica, quan es fan al.lusion directes al candidat a les qüestions del seu programa o a les seves manifestacions. Això de fer comentaris interrompin lo que diu l'orador de torn, per mi, és de bastanta mala educació i no em permet a mi, el votant, saber que punyeta estan dient els uns o els altres. Hi havia algun candidat/a especialment poc respectuós amb les altre opcions.

Dit això i amb tot el respecte del mon cap a altres opinions, aquest és el meu parer vers lo que ahir vaig veure i sentir:

CiU: Aquest partit te la patata calenta de la independència a les mans i s'està cremant. Han pujat a aquest carro perquè és el que ara toca, lo que els hi pot donar més vots, però si pel camí cap a l'Estat propi hi algues alguna altra solució ( pacte fiscal, federalisme, etc., ) que fos acceptable pel PP o PSOE de segur que veuria el cel obert. De fet ja ho va proposar al PP d'una manera subliminar, però se li va entendre tot. I al senyor Duran i Lleida, quan parla, també se li entén tot.

Lo del referèndum ha quedat com "Sí o sí". Ja ho veurem. El camí cap a la independència no ha quedat gens clar.

La política d'aquest partit, com diu tothom i amb raó, ha sigut sempre fer la puta i la Ramoneta amb tot deu qui ha tingut el poder. Ells en diuen "sac al cove", però ara això ja no hi val. Els objectius aquest vegada els ha marcat la gent manifestant-se al carrer i al senyor Mas no li toca res més que seguir-los o intentar aconseguir-los si és que vol continuar fent política.

I farien també bé de mirar de ser una mica més transparents i legals, perquè lo del cas Palau ,si un dia surt tot a la llum, que ho dubto, farà que la merda els hi arribi bastant amunt. Lo dels comptes a Suïssa ja no m'ho crec tant per la manera que surten com per d'on venen, però mal segur que n'hi han fet.

PSC: Res a pelar. Però res de res. Bona voluntat per part del senyor Pere Navarro però lo del federalisme no s'ho va creure ni ell. Bones respostes per al·lusions a la senyora Camacho i poca cosa més.

PP: Aquí en hi ha per llogar-hi cadires. Només va vendre fum. Ara resulta que Espanya és la solució a tots els mals, que tenen resposta per tot, que ells saben lo que cal fer fins hi tot baixar l'atur a Catalunya (aquí ja hi poso rialles) i que ara estan disposats a parlar vers una millora del finançament (més rialles). S'ha de tenir morro ( i en hi ha per cert) per venir a dir coses com aquestes. Jo comprenc que no vulguin que surti Catalunya de l'Estat Espanyol perquè si al cap de dos dies el País Basc li dona per fer el mateix ja em direu qui els hi mantén la paradeta, però una mica més d'humilitat al davant de la gent que ho passa molt malament per mor de la seva política també els hi podria donar alguns vots més. I això de fer por amb la sortida d'Europa o les pensions ja no s'ho creuen ni els nens de pit.

ICV: Correcte. S'hi pot estar d'acord o no, però ells no enganyen a ningú i son conseqüents amb lo que defensen. El senyor Herrera va estar bé encara que va tenir alguns problemes amb el senyor Mas quan varen parlar de dèficit i de la construcció d'habitatges. Va donar l'impressió per un moment que l'havien agafat en fals, Enseguida es va refer. A l'hora de parlar mirava més cap a la seva dreta (Esquerra i Ciutadans) que no cap allà a on devia (PP i CiU).

ERC: Conseqüents. Això de la independència els hi va com anell al dit. Em va sorprendre una mica el senyor Oriol Junqueres. Va parlar bé, va dir lo que tenia que dir i també es cert que va quedar clar que tenen un pacte amb CiU. Independència sense matisos. Bastant transparent crec jo, i els números ben fets.

Ciutadans: El senyor Rivera guanyaria molt si fos una mica més ben educat. Masses cullerades quan no li tocava. No li va faltar raó quan va parlar dels finançaments dels partits, de la claredat de les declaracions de renda dels polítics i de la política de subvencions i càrrecs.....endollats. Si es calmés i no volgués dir tantes coses de cop seria més comprensible per l'auditori.

Solidaritat: Repetitiu. No dic que no digués veritats com a punys fent els números i amb lo que deia però només tenia apresa una cançó. Per mi el candidat més dèbil.

I al tancar la televisió em vaig quedar la mar de satisfet. Per si no ho tenia clar ja tenia decidit el meu vot pel proper diumenge.

PSC-PSOE

Fa dies que em volta una incògnita pel cap. Ja fa dies que em faig la mateixa pregunta: "Que collons espera el PSC a partir peres amb el PSOE?"

En aquestos temps convulsos en que hem de trepitjar fort tots junts en una sola direcció...a que ve estar encara supeditats a les seves decisions "espanyoles"?

Que no veuen que el proper dia 25N tindran el pitjor resultat electoral de la seva historia a Catalunya? Que no veuen que la clatellada serà forta?

L'altra dia hi havia a "El Periódico" una entrevista al Pere Navarro. I en vols de romanços i de tirar pilotes fóra. La veritat és que no ho entenc. Aquesta postura avui dia ja no te sentit.

I em sabrà greu perquè jo soc d'esquerres i molta altre gent que conec també, però si no donen aquest pas  no els hi donaran el seu vot pel que jo sé.

Jo tampoc. I abans o solia fer.

Fátima Báñez

Deu estar molt nerviós el Govern central. Es veuen ja molts símptomes d'impaciència respecta a la tan anhelada recuperació econòmica. L'ultim els comentaris que ha fet la ministra de Treball, Fátima Báñez,  en una presentació d'una revista del seu ministeri (tot queda a casa). Es veu que allí se li va escalfar la boca i no va parar de dir bestieses. Com que parlava pels seus, les persones normals no s'han de sentir ni al·ludides ni molestes, no les tractava d'imbecils, és simplement que no anava per elles.

Sembla ser que la final de la crisi no te res a veure amb un atur que ja va pel 25% de la població que està en condicions de fer-ho. Res d'això. Tampoc te res a veure que no hi hagi cap indicador que ens ho digui. No passa res. Lo important son les decisions que ha pres el Govern i en les reformes que s'estan adoptant des de la confiança en nosaltres mateixos.

I no acaba aquí la cosa ja que la ministra encara va més enllà. Defensa que la reforma laboral "está ayudando a muchas empresas a salir de la crisis" gràcies  a una millor flexibilitat interna. I després ja ens la fot a cullerades: "hoy más que nunca el empleo es el centro de todas las políticas del Gobierno, seguido de la responsabilidad que es tarea de todos".

I per acabar-ho d'arreglar:" El ejemplo de responsabilidad de los empresarios como impulsores de la salida de la crisis a través de la generación de riqueza y la creación de empleo, así como de los funcionarios, a través de su vocación de servicio".

Per llogar-hi cadires.

De on collons treu aquesta "senyora" els símptomes de la sortida de la crisi?

Abans de nomenar a algú ministre.....no se li podria fer un senzill test d'intel·ligència?

I aquesta paia, encara que te pis a Madrid, cobra dietes de "alojamiento y manutención" com si vives a Huelva a on també te habitatge. Dietes que son 1.823 € en 14 pagues, que tampoc ho entenc, perquè amb dotze ja en tindria prou.

Quina cara més dura que te la senyora ministra. A més a més de beneita, està clar.

Reformar Espanya

Qui vulgui conèixer el perquè d'aquesta crisi, els problemes que tenim i com solucionar-los, o per lo menys, quina direcció hauríem de prendre per anar pel bon camí, li suggereixo que llegeixi l'article d'Opinió de la pàgina nº7 de "El Periódico" de Catalunya del dia 12 d'octubre passat. O sigui d'ahir.

Es un article del escriptor Xavier Bru de Sala en el que ens resumeix d'una manera clara i senzilla una possible reforma d'Espanya. Com que ell ho explica molt millor de lo que jo ho faria mai no transcriuré absolutament res del seu text per deixar a qui el vulgui llegir l'absoluta llibertat de valorar les idees de l'escriptor.

Tot lo que ell ens defineix ho he llegit també a altres llocs i per altres persones, lo que em fa pensar que realment té molta raó.

La veritat és que, avui dia, no ens podíem esperar cap altre situació i que el problema actual tenia que esclatar un dia o altre. No es podia esperar res més després d'una guerra civil i quaranta anys de dictadura, per pensar que uns quants anys de transició ens portarien a una democràcia plena de la nit al dia. Com deia el meu pare (que va fer la guerra amb la República i per lo tant en va veure i viure de tots colors) "encara s'ha de morir molta gent per tenir una societat demòcrata". O el que és el mateix, hauran de passar un parell de generacions perquè les coses canviïn el la direcció correcte. Ha d'arribar gent nova, amb cultura, amb principis i amb ganes de treballar per una nova societat.

Patim encara avui unes àrees de poder molt concretes que no el volen deixar anar de cap de les maneres. No hi ha ètica, no hi han valors, predomina el cinisme i la mentida en la política, l'economia, la justícia.

Ens urgeix com el pa que mengem una nova llei electoral que porti realment el nostre vot al poder. Que aquest poder sigui per fi controlat per una societat que avui no confia en cap polític sigui d'esquerres, dretes o centre. Aquest podria ser el principi. O potser uns partits nous no compromesos amb tanta corrupció, però començar per aquí potser seria encara més difícil.

"Chapeau" senyor Xavier Bru de Sala.

Independència (2)

En els últims dies, cada vegada que obro la tele, llegeixo els diaris o escolto la radio, tot lo que m'arriba fa que se'm inflin cada vegada més els dallonses.

En la meva anterior entrada vers la independència en feia una reflexió des de el coneixement vers els camins que ens hi poden portar. Però si em deixo de mandangues i dono sortida als meus sentiments només em ve un pensament al cap: " Vull sortir d'Espanya". Com sigui. Per l'article vint-i sis o pel vint-i set. Ja en hi ha prou.

Tinc un gran respecte pels "espanyols" de la mateixa manera que en tinc pels andorrans, francesos o portuguesos, donat que hi tinc molts d'amics i que sempre que he visitat la resta del estat o els altres països he estat tractat com una persona normal i inclòs més bé pel sol fet de ser català.

Però ja no puc aguantar més tota aquesta colla de polítics embrutadors, difamadors, distorsiona-dors, despectius, demagogs i en definitiva: uns imbècils.

El Mariano Rajoy, l'Esperanza Aguirre, la Cospedal, el Wert i tans d'altres arriba un moment que cansen. No tenen el més mínim sentit ni de la política ni de la democràcia.

Per ells estem en els moments mes dolços de la dictadura.

El problema és que no ens volen com a catalans, ens volen com a espanyols, lo que vol dir que no ens volen per res. Bé, per res no. Pels diners, que cada vegada que es parla de finançament surt el president de torn d'Extremadura posant el crit al cel, no fos cas que se li acabés el xollo. Però ni ens escolten, ni ens entenen, ni ens valoren ni res de res. Diners, això sí. Xuclar diners per mantenir lo que Madrid no pot i la resta tampoc, això també.

Jo crec que no hi ha cap altra sortida. Ells mateixos ens estan portant cap a la independència. Després de tot lo que ens arriba no ens queda cap altre remei que no sigui enviar-los a la merda. I hi ha prou merda pel PP i pel PSOE i, si en sobra, que se la quedi el PSC al que la "C" ja fa molt de temps que se li ha caigut. Jo soc d'esquerres i sovint he votat socialista però ara ja no em queden arguments. Son uns venuts al poder central del PSOE en el que el mateix Felipe González fa fàstic per no parlar del seu amic el Guerra.

Doncs bé, com que no ens hi volen....haurem de pensar en separant-se. S'ha acabat això de "cornuts i pagar el beure".

Independència

Amb tot aquesta turbulència que estem veient al nostre voltant vers aquest nou camí que suposadament hem pres cap a la independència, haig de dir que estic una mica desconcertat.

Deixant de costat el cor i intentant analitzar les coses  fredament jo tot això no ho veig gens clar.

En primer lloc perquè no hi ha la figura que ens hi pugui portar. No hi ha ningú que aglutini les aspiracions de la nostra societat cap aquest fi. No hi ha cap "lider" convençut del que vol fer i que tingui un "full de ruta" cap aquest nou destí.

Evidentment el senyor Mas no el té i CiU tampoc. Ara, darrerament, s'han pujat a aquest carro perquè la gent empeny, està fins els dallonses de tanta bestiesa i de que li  prenguin el pel. Davant d'això res millor que agafar la senyera i convocar eleccions  per veure si amb la ben-entesa podem treure més vots que no les anteriors aprofitant que el PSC ni "está ni se le espera". Ha desaparegut del mapa polític. Intentar d'aconseguir una majoria que no el faci dependre de ningú i poder-se treure a la Camacho de sobre.

I com que lo del pacte fiscal era vendre fum ara ens hem pujat a aquest cavall que ens pot portar a tenir més vots i tenir més poder que, en definitiva, és el que es tracta.

Perquè .....a veure, per anar cap a la independència .....quins camins hi han?

Doncs que jo conegui (i també es cert que no ho sé tot) només en hi han dos: el legal i el del article vint-i-sis.

El camí legal te la negociació com a punt de sortida. Es a dir, ens llegim la Constitució i si no trobem el camí adequat (que no hi és) dons s'ha de canviar. Això sí que ens ho permet la Carta Magna en el seu article 168 per poder-la reformar. El Parlament de Catalunya pot demanar la seva revisió i enviar-la al Congrés per la seva aprovació.

L'idea d'un referèndum perquè la gent es defineixi en lo que vol no està previst i vist l'èxit que va tenir la petició per part del senyor Ibarretxe al país Basc no crec que es pugui fer. De fet val més que no es convoqui perquè tinc els meus dubtes de que sortís que sí per una majoria acceptable. I el senyor Mas també ho creu. Aquest referèndum negatiu seria un bàlsam per la seva política per buscar noves vies per un nou tipus de finançament.

Si el Congrés donés via lliure a aquest canvi de la Constitució que ens permetès començar el procés d'independència, llavors s'haurien de començar les negociacions entre l'Estat i Catalunya per anar establint els passos que aniríem fent fins arribar a la total separació d'Espanya.

L'altra camí es per l'article vint-i-sis, es a dir, unilateral-ment i per la cara, cosa que seria molt ben vista per tots nosaltres però que porta altres problemes a la motxilla. Aquí sí que el punt bàsic és el referèndum que, amb una amplia majoria, ens donaria la força moral per intentar segui  aquest camí. Consulta que també s'hauria de fer per l'article vint-i-sis abans que res. L'avantatja d'aquest procés és que no hi ha punt de tornada. I aquí ja hi entra la postura internacional. Estem a Europa. Caldria tenir molt ben lligada la postura europea abans de prendre una decisió ja que aquestos manen més que no els espanyols. No fos cas que tinguéssim un desengany. També es cert que sortint dels Pirineus tenen un concepte molt més obert de lo que és la democràcia i per aquí els hi podríem entrar millor. Però amb l'oposició frontal d'Espanya que faria punys i mànigues per fer-ho enredera, amb una base legal que no es pot deixar de costat.

Doncs em sembla que, mes o menys, això és el que hi ha.

Una cosa és segura: la independència l'aconseguirem.

Quan?

Jo crec que hem d'esperar la figura que ens hi porti.

Avui un fill meu, parlant del tema, em deia: "llàstima que el Guardiola no fos polític".

Doncs avui seria una bona solució.

De tota manera jo ja tinc la butlleta preparada amb un "SI" gros com un "Castells".

Deu i els alienígenes

He llegit en una revista un article bastant interessant en que posava sobre la taula la problemàtica que podrien tenir les més importants religions vers un contacte amb gent d'altres mons. Es a dir, si les figures principals de les nostres religions com Jesús, Alà o Yavé tindrien cabuda al davant d'una cultura que no fos humana i que trenqués les bases vers la cual estava basada.

O sigui, els de fóra haurien també tingut un redemptor de pecats, o be un profeta?

L'idea de l'existència de Deu seria compatible amb la nostra?

Doncs es veu que hi ha hagut un fotimer de pensadors, filòsofs, teòlegs i demés que han opinat vers el tema i han donat solucions i opinions per tots els gustos.

Per L'astrònoma Jill Tarter, ex-directora del Centre d'Investigació SETI, que busca en ondes de radio possibles emissions de cultures extra-solars, l'existència de gent no humana no afectaria significativament a la fe en Deu ni al futur de la religió tal i com l'entenem  però que sí que fotria en l'aire tot el sistema de culte, o que, anant més lluny, ens portés de forma intencionada o no, a una nova fe còsmica. També diu que al davant d'una organització social estable ( això estaria per veure), amb una comprensió superior de la naturalesa del univers, seria difícil per la humanitat resistir l'atractiu de la seva religió i les seves possibles divinitats.

Desconec, evidentment, si els possibles parents de E.T. vindrien a visitar-nos amb aires d'una nova evangelització al estil del que varem fer nosaltres amb els indis americans, cosa per altra part no desitjable, o es deixarien de punyetes i es dedicarien íntegrament a prendre lo que realment els interessés del nostre planeta, fos ma d'obra barata (esclaus), aigua (fàcil d'agafar) o qualsevol altre cosa que per ells tingués interes, cosa menys desitjable encara.

Al davant d'un possible contacte amb gent d'altres mons, a mi, lo que menys em preocuparia seria el cantó religiós i sí el de la meva subsistència. Jo soc dels que pensa que aquest contacte seria la fi de la raça humana tal i com la coneixem. I a fe de Deu de que no tinc cap ganes de que es produeixi.

Ja sé que és molt bonic tot això de que no estem sols en aquest univers i curiós el veure altres formes de vida, i que podríem aprendre molt d'altres civilitzacions molt més intel·ligents que no la nostra, etc., etc. Peró aquesta idea és basa només en la nostra pròpia visió del cas, i tenim un desconeixement absolut de la seva.

Si anem una mica més lluny, podríem pensar que aquestos alienígenes que ens visitarien podrien ja tenir molta experiència en contactes amb altres civilitzacions, que ja les haurien passat de tots els colors i que una més o menys no els hi vindria d'aquí. O sigui que la nostra supervivència no crec que els importés gaire. I molt més si la seva religió ens veiés com a impius i que no valdria la pena de fer esforços en convertint-se, o si els seus polítics tinguessin a bé que ens tenien que donar el mateix tracte que el que va donar Hitler als jueus, per exemple, ja que, sense saber-ho, un pot ser la causa de no sé quants mals extra-planetaris.

I ja no vull entrar en problemes de virus o bacteris que podrien acabar amb tots nosaltres en un dir Jesús ja que no tindríem solucions pel tipus de constipats que ens portarien aquells paios i  a ells no els podria passar res ja que si tenien que prendre mal ja no ens vindrien a veure.

Total, que per mi ja estem bé com estem. I com que jo no soc lo que se'n diu gaire religiós, doncs no tinc cap problema.

Angel María Villar

En el nostre país no només tenim uns polítics totalment inútils sinó que aquesta ineptitud s'estén com una taca d'oli a altres institucions. Per exemple a la Real Federació Espanyola de Futbol.

El senyor Villar fent valer el seu poder ha tingut a bé de fer una amnistia casi general  que ha deixat sense càstig el dit a l'ull del senyor Mourinho al Tito Vilanova. Si la decisió en en el seu moment del Comitè de Competició de dos partits pel Mourinho i un pel Tito, ja va fer riure, la que ens porta a aquesta amnistia ja tira cap a fer emprenyar. Amb l'excusa de la conquesta de l'Eurocopa i que també ho ha fet altres vegades una acció violenta d'un entrenador cap a un altre tècnic queda sense cap càstig. M'agradaria plantejar si, en el cas contrari, que el Tito li hagués posat el dit al ull al Mourinho, les coses haguessin anat igual, tant en la magnitud del càstig com en el de l'amnistia.

M'hi jugo un  pèsol a que no.

Un fet que va ser contemplat per mig món i que va ser objecte de tot tipus de comentaris, ara resulta que queda en no res per la decisió d'una sola persona però amb gran complaença per part del senyor Florentino Pérez. I ja m'agradaria saber d'on ha sortit l'idea, si de la Federació o de la Casa Blanca.

De tota manera els més burros estan a can Barça.

Ara ve el senyor Toni Freixa i ens diu que  la mesura de gràcia no converteix en innocent l'agressor, sinó que li concedeix la consciència que pugui seguir agredint impunement.

Senyor Freixa, dues coses: la primera que el senyor Mourinho ja fa temps que fa lo que si surt dels seus atributs masculins, i la segona que a la Directiva del Barça li han endinyat pel darrera i sense vaselina. I no és la primera vegada.

Ara podem posar el crit al cel però en el seu moment no ho varem fer i no varem defensar com calia a un empleat del club. I amb motiu de la trepitjada del Pepe al Messi tres quarts del mateix.

Vostès estan al mateix nivell que el President de la Real Federació, o sigui, que no valen per aquesta feina. De ben segur que econòmicament la seva gestió serà molt bona, però en altres aspectes també molt sensibles i que mereixien una resposta contundent no han estat vostès a l'altura. Potser per aquestes "petites" coses el Pep Guardiola ha decidit passar pàgina i deixar l'entitat. De ben segur que no podia estar d'acord amb aquesta tebior de la institució. O per lo menys va ser ell qui, en un moment donat, va ser qui va donar la cara, cosa que no recordo que hagi fet el senyor Rosell.

I al jugador que va llençar una botella d'aigua a un àrbitre, d'amnistia, res de res. Això és normal, però tot lo anterior, no.

Debat de l'estat de la naciò

Segons he pogut llegir avui en el diari el Govern no convocarà aquest any el debat vers l'estat de la nació. L'excusa és que no s'ha convocat mai en l'any de la seva investidura.

O sigui que al Govern no li passa pels cococs explicar a la gent quina és la seva política perquè no està obligat a fer-ho.

De fet l'investidura és va fer l'any passat però es veu que això de les dates no conta gaire.

O sigui que en els moments actuals, amb una crisi molt profunda, amb molts de milions d'aturats, amb unes polítiques de retallades com no s'han vist mai, i ficats a dintre d'un túnel econòmic al que no se li veu la llum de la sortida, els ciutadans no tenim dret a que ens expliquin el perquè de tot ni perquè seguim aquest camí, en el supòsit de que realment anesim per algun camí ni que simplement fos un rierol, no demanem una autovia.

Vaja que nosaltres que els hem votat ( jo no, deu me'n guardi) i que estem patint les seves polítiques d'ara cap aquí i ara cap allà, que tot lo que diuen que no es farà és perquè justament està al caure....no tenim dret a conèixer la seva política?

Ja sé que no la tenen, que no saben per on van, que no tenen cap solució, que giren cap on bufa el vent, que ens governen des de fora, sigui la Merkel, l'Hollande, el Banc Central Europeu o diga'l-li qui vulguis. Que no tenen cap política clara i que tampoc la tindran fins que els altres no ens ho arreglin.

Jo, cada vegada que els sento parlar em poso més neguitós. No fan més que dir que ho estan arreglant, que no passa res, que tot s'arreglarà foten-se garrotades a nosaltres però no tenen ni tan sols la dignitat explica'n-se que ha passat amb Bankia.

L'excusa de que tot és un problema de la mala política socialista ( que també) ja no crec que serveixi com a excusa donat que en el últim any no només no hem donat cap solució a cap problema sinó que més aviat tot, absolutament tot, ha anat a pitjor.

Hi ha una cosa que es diu "ètica professional" que tota aquesta colla no saben ni com s'escriu. I lo fotut del cas és que com no es canvii en la forma de fer política, en el respecte per la gent que els vota, en un eficient control del gasto públic, en arribar al poder només per "chupar del bote" sense que se'ls hi pugui demanar cap responsabilitat, no anirem mai en lloc.

Nosaltres a passar-les putes i ells continuen viatjant en "business".

Pep Guardiola

Aquesta setmana hem sabut per fi la decisió del Pep Guardiola vers el seu futur al Barça. Al final ha dit que no, que no vol continuar perquè esta cremat. No sé si és aquesta la paraula més adient per resumir la seva postura o lo que ens ha anat dient o justificant, però a mi m'ho sembla.
D'enseguida, però, venen les consegüents incògnites que son: amb que o amb qui, i llavors les següents explicacions ja no em varen convèncer gens. Vagi per endavant que el senyor Pep Guardiola em mereix tots els respectes del mon, que pot prendre les decisions que cregui més oportunes i que, a més a més, penso que ho ha fet d'una manera molt elegant i seriosa. Ho ha donat tot per la seva feina, ho ha fet millor que ningú i només es pot tenir cap a ell un sentiment d'agraïment per tot lo aconseguit que, de ben segur, no li haurà estat fàcil.
Peró noi, ell mateix diu que per allà el mes de setembre o octubre (no hi ha acord vers la data exacta) ja va comunicar al president que no continuaria. Que aquest any seria l'ultim. I que ja llavors va dir les causes d'aquesta decisió. Doncs bé després de tot lo que he sentit i llegit a mi em venen al cap altres imatges. De ben segur que estaré equivocat però això ja m'ho dirà el temps i potser estaria inclòs content d'estar-ho.
Jo penso que el Pep Guardiola no està a gust amb alguna cosa o persona del seu voltant i que, per no fer mullader amb "el entorno" que deia el senyor Cruyff s'estima més deixar-ho córrer i plegar. Però....de debò que ho deixa totalment? En el moment que el seu substitut es diu Tito Vilanova ja no m'ho crec tant. Sens dubte el Tito serà el responsable únic, qui prendrà les decisions i qui donarà la cara per bé o per mal, està clar, però també es evident que no hi ha cap ruptura ni canvi de criteri amb l'etapa anterior. Ja sé que lo més important és que el criteri de joc i la seva idea perduri, i que lo que ens ha portat a tants d'èxits ha de continuar.....i no és de lo més evident que continua? De quina manera ho desconec, però si fins el dia d'avui totes les decisions es prenien amb el consens de dues persones, no es pot descartar que les coses continuïn igual però amb una persona molt més a l'ombra. Surt de lo que no li agrada però no se'n va.
Si tinc raó, bé. I si no.... doncs ja em perdonareu.

Benet XVI

Benet XVI ha comparat el Via Crucis amb el patiment que pateix molta gent per mor de la crisi.
Davant algunes desenes de milers de persones que han anat al Coliseu romà per al suggestiu ritu, el Pontífex ha manifestat que l'experiència del patiment i de la creu marca la humanitat i la família i que el camí del Via Crucis és una invitació per a tots els homes i especialment per a les famílies, a contemplar Crist crucificat.
Aquest paio convida les famílies a viure el camí del Via Crucis per "contemplar Crist crucificat i tenir la força d'anar més enllà de les dificultats", ja que Jesús és "el signe suprem de l'amor de Déu per a cada home".  Continua amb paraules d'ànim per a les famílies, "que en aquest temps" ha afirmat "pateixen, a més d'incomprensions, la precarietat del treball i la crisi econòmica".
I no acaba aquí: " En l'aflicció i la dificultat, no estem sols, que la família no està sola, ja que Jesús està present amb el seu amor, la sosté amb la seva gràcia i li dóna la força per seguir endavant, per afrontar els sacrificis i superar tot obstacle". També ha invitat els homes a recórrer a Déu "quan les vicissituds humanes i les dificultats amenacen de ferir la unitat de la nostra vida i de la família".
O sigui que de demanar als que ens han posat en aquest merder ens hi treguin, res de res; que els que tenen més en deixin anar una mica, tampoc. I els que passen gana i no tenen casa per dormir si continuen confiant en Jesús perquè els tregui d'aquesta...van llestos. Quim missatge més bo.
Només molta resignació i vendre fum, això si que en sap molt l'Església.

Ana Pastor

Proposta de la ministra de Foment, Ana Pastor, un cervellet : ampliar els períodes de les concessions d'autopistes de peatge que son rendibles per cobrir el dèficit d'altres que son deficitàries. Això voldria dir que les autopistes de peatge de Catalunya, País Basc i València que son les més rendibles (en el nostra cas estan casi be a la sortida de la ciutat i no tenim més collons que pagar per sortir i entrar una mica decentment) haurien de cobrir els  deutes de les noves concessions ubicades al voltant de Madrid i les radials d'Andalusia.

O sigui, parlant en plata, ja que aquí paguem, hem de cobrir el gasto dels que no paguen les autopistes entre altres coses perquè no els hi fan punyetera falta. Tenen unes autovies que son una meravella.

Anem a veure, dels pressupostos generals de l'Estat en hem sortit molt mal parats. No només no ens pagaran ni un euro del que ens deuen sinó que tindrem menys inversió i ens tornaran menys calerons. Després ens toquen els collons amb la llengua, ara estan recollint firmes perquè aquí a Catalunya es puguin veure toros, de la gestió de l'aeroport del Prat, res de res; que si el corredor del Mediterrani és prioritari el corredor central (Europa ja ha dit que no hi invertirà ni un euro per inútil) també ho és perquè Madrid és Madrid i si s'han de foradar els Pirineus pel seu corredor doncs es foraden i ja està. I les inversions a mitges i si el del Mediterrani s'acaba deu anys més tard, doncs ves que hi farem.
I ara volen que els hi paguem també les autopistes....

Aquesta gent "espanyola"...ens ha pres per gilipolles o què?

Amina

De notícies tristes, escandaloses o que et facin emprenyar en hi han moltes cada dia. Només has de obrir el diari, escoltar la radio o veure la tele perquè tot un seguit se sentiments contradictoris et vinguin al cap en forma d'una gran indignació. Per mes fred o distant que vulguis ser respecte les notícies o aconteixements hi han vegades que no t'hi pots sostreure o fer com si la cosa no anés amb tu.
Fa uns pocs dies ens va arribar per tots costats la notícia d'una noia marroquina de 16 anys que s'havia suïcidat. El com, ho desconec, encara que hi ha qui ha dit que va ser per ingestió de mata-rates. Si és així al fet luctuós hi hem d'afegir una mort dolorosa, penosa i llarga.
Els motius d'aquesta mort sembla ser el final sense sortida d'una situació desesperada.
Encara que el Ministeri de Justícia del Marroc ho desmenteix, hi han testimonis que diuen que la noia va ser violada per una home uns deu anys mes gran que no pas ella. Com que això podria portar al home a la presó, es va optar per obligar a la noia a casar-se amb el seu violador per solucionar el problema. La cosa no va acabar aquí ja que després va ser maltractada pel seu marit (segons he llegit no li donava menjar tampoc) i ni tan sols va ser atesa pel seu pare quan va demanar ajuda i els seus desitjos de tornar cap a casa, ja que l'única resposta que va rebre va ser la de que la seva obligació era la d'estar a casa amb el seu espòs.
També he llegit informacions "oficials" de que no va ser violada, que tota relació sexual va ser consentida, que el matrimoni també, etc., etc. Segons aquestes dades tan felices podríem arribar a la conclusió de que inclòs la noia no era morta i que tot és una mentida per desestabilitzar el país.
La realitat, fos el que fos el que va passar, és que la noia es va suïcidar per no tenir cap sortida ni ajuda davant d'una situació desesperada i amb una societat que va protegir un fill de puta amb el consentiment d'uns pares que haurien de ser portats a la presó per ser causants indirectes de la mort d'una persona que, a més a més era la seva filla.
Es llavors quan sento vergonya de tants i tants fanatismes de tota mena i d'aquesta colla d'homes masclistes que només es deixen portar pel seu egoisme sense límit, trepitjant tot signe de dignitat humana. I aquí no parlem ni de moros ni de cristians, que també son moltes les dones mortes en lo que portem d'any per causes diferents però amb el mateix fonament.
Estiguis a on estiguis, Amina, admirem el teu valor i sàpigues que molta gent t'estem plorant sense haver-te conegut.

Bombolles immobiliaries

Sembla mentida com els nostres errors, siguin de la mena que siguin, es repeteixin en el temps sense que ningú li posi remei, o potser és molt més còmode mirar cap un altre banda per no enfrontar-se als problemes.

Dic tot això perquè en el nostre país no és la primera vegada que això de la crisi immobiliària  ens passa. Només hem de mirar cap a l'any 1993 en que ja en varem patir una.  Llavors ens governava el PSOE i el Pedro Solbes era el ministre d'Economia. Encara que va ser una mica diferent a la d'ara, potser per que la d'aquest moments és global, l'atur va arribar a 3,7 milions de persones en el seu punt culminant a finals del 1994, xifra que representava el 24 % de la població activa. Dos anys abans, el 1992, la població ocupada era de 12.1 milions. El preu del diner estava al voltant del del 9,2 % i el dèficit públic creixia al 6 %. Per mantenir la competitivitat, el Govern va devaluar quatre vegades la pesseta, dues el 1992, una l'any següent i un altra el 1995.

La crisi del 1993 va conviure amb l'eufòria dels Jocs Olímpics de Barcelona i l'Exposició Universal de Sevilla. Fins que no és varen acabar aquests dos esdeveniments no varen conèixer allà a on érem realment.

També varem tenir grans "xoriços" com Mario Conde, paradigma de les fortunes aconseguides en només uns anys per joves financers.

Us sona tot això? Us ve de nou?

I si ja ho havíem patit no hi havia ningú que tingués dos dits de front perquè no es tornés a produir? Potser comptaven que com que en aquestos moments érem uns vint milions de persones a cotitzar ja en hi havia prou per mantenir tot el que ens podria venir o que l'Europa de l'euro ens faria de coixí i no ens deixaria caure. O que no passaria res, o jo que sé. Qui dies passa, anys empeny i el que vingui ja s'ho trobarà. I així ens va.

I els nous "xoriços"?

Doncs el Millet, l'Urdangarin, el Camps, el Mata, etc., etc.

L'historia sempre es repeteix i no en volem aprendre. Tenim els polítics que tenim i, sense cap dubte, o no son gaire intel·ligents o els importem una merda.

Crisi i vividors

Només cal obrir les pàgines del diari cada dia per constatar que la crisi ens esta afectant en molts ordres de la nostra vida. Hi han coses que ens afecten directament i altres no tant, però es cert que la nostra societat és avui convulsa per tota una serie d'aconteixements que, en molts casos, ens sobrepassen.

Podríem parlar del cas de València, una comunitat que ha tingut que ser rescatada per l'Estat com una Grècia qualsevol en el cas d'Europa, però amb el Camps sense anar a la presó (trama Gürtel) i sense cap tipus de responsabilitat vers unes inversions nefastes durant anys i anys que no han portat cap benefici a aquella societat. Ara acaben d'estomacar-los pel dret i pel revés per fer actes de protesta. I això que voten al PP majoritàriament.

Podríem parlar també del cas Urdangarin, un paio que s'ha pujat al carro de fer veure que treballo amb grans projectes sense ànim de lucre i no faig més que fotrem diners públics a la butxaca amb l'ajuda i complicitat dels que ja en saben molt d'aquestos temes. Ara tenim els judicis a on esperem aclarir tota la trama. Veurem com acaba tot això però vist com anem portant el cas Millet tampoc tinc masses esperances de justícia.

Perquè....els diners els haurien de tornar, no? I si no els tenen perquè s'han fos....haurien d'anar a la presó com uns vulgars estafadors, no?

Ja ho veurem.

Per altra part tenim el cas del jutge Baltasar Garzón que encara que es un paio amb un cert afany de protagonisme, és ben cert que ha intentat fer justícia allà a on molts altres només volen passar pàgina. M'agrada molt més aquest tipus d'actuacions que no pas les que venen condicionades per interessos de la nostra dreta imperial.

Doncs jo avui vull recomanar un adreça per veure opinions molt ben raonades i molt ben escrites vers la nostra societat convulsa. Es de la periodista Rosa Maria Artal.

M'encanta trobar persones que posen negre sobre blanc la realitat de les coses i t'obren portes cap a aspectes que potser no hi havies pensat. L'adreça me la va recomanar el meu fill Roger: rosamariaartal.com. El blog es diu "El Periscopio". Val la pena

Barça-Madrid

Hem viscut un altre enfrontament Barça-Madrid o Madrid-Barça, tant li fa, que ens ha deixat moltes coses interessants. Ha sigut un doble partit més diferent que els altres ja que l'imatge entre els dos enfrotaments ha estat desigual.

En el primer em va sorprendre el plantejament tan cautelós del entrenador, donant per fet que havent-hi molta gent al mig del camp amb possibilitats de prendre-li la pilota al Barça i donat-la ràpidament a un davanter ja en hi havia prou per fer un parell de gols. I si no ens en feien cap, doncs mitja feina ja estava feta. Res de plantar-li cara. El Pepe al mig del camp per donar patades i ja esta.

En el segon em va sorprendre el plantejament, perquè era totalment a l'inversa. Gent per jugar a futbol i anem a l'atac des de el primer moment. Aquí li dono la raó al Guardiola quan deia que ells no tenien res a perdre i sí molt a guanyar. La gent madridista ja demanava el caure dempeus. Perdre sí però d'un altre manera. Ara sí donant la cara. Sort en varem tenir de que la veien quadrada i que el Pinto no tenia el dia massa dolent.

Tot i això hi van haver-hi uns protagonistes més destacats. A saber.

El Pepe. Aquest paio s'ho ha de fer mirar. El futbol és un joc de contacte però mentre hi ha la pilota pel mig. I encara aquesta no és cap excusa per anar donant patades a tort i a dret amb l'única finalitat de fer mal o de crear dubtes al contrari vers si en sortirà ben parat quan tingui la pilota. No hi ha res que justifiqui una agressió al contrari. No tot si val en aquest esport.

El Mourinho. Un gran entrenador que ha perdut el nord. No tot és vàlid per guanyar un partit. Va arribar per acabar amb l'hegemonia del Barça i com que no ho ha aconseguit (fins ara) hem de llençar merda per arreu encara que no hi hagi cap fonament. Llençar els seus jugadors contra el seus oponents com si fossin gladiadors, contra els àrbrits, la premsa que no sigui la seva, i només dir que ell solet esta en possessió de la veritat i que no s'equivoca mai, tampoc ens porta en lloc. El futbol, encara que polititzat, continua sent un esport i si no pots guanyar, per lo menys, has de sapiguer perdre. 

El Rosell. En tot el merder del primer partit, per mi, no ha estat a l'altura. Això de no voler intervenir per denunciar al Pepe és molt còmode. Amb aquesta postura no defensa els seus jugadors ni l'institució. Hem d'esperar que els hi trenquin una cama al túnel dels vestidors per començar a protestar? Que tenim por de quedar malament? Amb qui?

Si el problema anés a l'inversa tindríem ja un munt de judicis per lo penal. A mi la bona relació amb el Florentino o el Madrid me la bufa. Ells no ens tenen en gaire consideració pel que veig. Es que ja en van moltes  i no ens volem donar per entesos. Guanyem, si. Però no en hi ha prou. Som persones. I com a tal volem ser tractades. Si ells no ho son s'els hi ha de dir.

El Comitè de Competició. Uns inútils. Si l'excusa per no castigar el Pepe és que no se li han hagut d'amputar els dits al Messi és per mi suficient per consultar amb un advocat per veure si hi ha delicte. Si el Piquè (per posar un exemple) li trepitja una mà al Cristiano sense pilota com a mínim li cauen deu partits si és que li deixant acabar la temporada. I ho va veure mig món lo del Pepe. Lo que vol dir que no tenim gens de vergonya i que la mà (sense trepitjar) del Florentino és molt llarga.

Això és el que jo penso.

Rotondes

Des de aquestes pàgines, sense cap pretensió, he deixat constància alguna vegada de la meva admiració vers els articles del senyor Ramon Folch. Sempre els he llegit amb delit i crec que les seves opinions sempre molt ben assenyades et porten a reflexionar vers lo que ens explica.

Però vet a qui que aquesta vegada no estic d'acord amb ell. Be, de segur que això tampoc l'importa a massa gent, però com que, bàsicament escric per mi (no em llegeix quasi  ningú a part de la família) doncs puc dir tranquil·lament el que penso.

Critica el senyor Folch que hi han masses rotondes a les nostres vies de circulació ja que, suposadament, estan col-locades per afavorir el trànsit en llocs a on un semàfor destorba mes que afavoreix, per fer menys perilloses certes cruïlles. Dona per bo però que aquestes rotondes no son la sol.luciò per tot. Diu que les trobem per arreu i que, en molts de casos s'han convertit en un mal son.

Li dono tota la raó senyor Folch.

El que passa és que a més a més de les raons que vostè dona tan per justificar la seva existència com haver-se convertit en un mal son, tenen un altre fonament: estan posades per que la gent, en els indrets que calgui, no corri. Senzillament, per que els conductors hagin de frenar per entrar sota el cartell de "cediu el pas" i sortir afavorits per la mateixa circumstància.

A lo millor aquestes rotondes que avui trobem a l'entrada i sortida d'un munt de pobles del nostre país resulta que poden haver evitat un cert percentatge d'accidents precisament per la mateixa circumstància de tenir que parar per travessar-les.

Es també veritat que una vegada vaig assistir a un accident mortal precisament per causa d'una rotonda entre Sant Andreu de la Barca i Pallejà. El pobre conductor encara no sabia que hi era i si va fotre de cap. Es cert que tampoc va veure les senyals que ho indicaven. Era molt de nit i a una hora intempestiva. Però aixo és només l'excepció que confirma la regla.

Benvingudes siguin les rotondes si els brètols han de frenar.