Campionat de tennis

Ahir per la nit varem celebrar l'entrega de premis del Campionat de Tennis que fem cada any. Sempre ho celebrem amb un sopar en que hi venen també les respectives parelles. Érem un total de vint persones ja que els jugadors mes joves no tenen cap interes de compartir vetllada amb una colla de "iaios".
I molt més quan ahir també sens va donar la noticia de que la Laura esperava un fill, per culpa del Tobies, esta clar, lo que volia dir que l'Anna i el Ramon van camí de ser avis.
Seran els primers del grup.
Enhorabona.
Tot va anar bé, el sopar, l'entrega de trofeus, els premis Llimona i Taronja, tot amb molta xerinola i bon humor.
Tot va anar bé fins arribar a decidir el nou delegat pel proper any. Es veu que per aclamació "democràtica" ho tenia que ser jo un altra vegada. Evidentment, com ja havia manifestat anteriorment, jo no ho volia ser donat que ja ho he sigut moltes vegades, un parell d'elles dos anys enredera. I molt més quan hi han moltes persones que no ho han sigut quasi mai. Llavors vaig poder comprovar que ningú vol ser delegat. Es veu que lo que no és feina per un, ho és molt pels altres. I llavors varem tenir un gran "sidral" per fer normes per dir qui ho ha de ser d'ara en endavant sense que hi hagin més problemes.
O sigui que de generositat i companyerisme, res de res. Es veu que ser delegat és un gran honor per segons qui i per altres persones un càstig. I tothom mira cap a un altra banda.
I també en vaig reafirmar en la meva opinió de que la prepotència no és precisament una virtut.

"La roja"

Hostia !! Doncs han guanyat el campionat. Tot i que jo, en principi, desitjava que perdessin per allò de les "primes" haig de reconèixer que me'n he alegrat de que hagin arribat a ser els campions.
Eren els que millor jugaven i sempre pensaves amb els contraris: "Home, perquè guanyin aquestos val que guanyin els de casa", perquè al cap i a la fi, casi tots eren de casa.
Haig de dir que des-de que tinc us de raó (no deu fer gaire temps, la veritat) he vist tots els campionats del mon, o al menys els partits que han donat en obert i que la feina m'ha permès veure. Doncs sempre tenia l'enveja de veure com diferents seleccions guanyaven el campionat, o bé jugàvem de conya: Brasil, Holanda, una vegada Polònia, Alemanya, etc. I els anava seguint però sempre mirant-ho des-de fora. Doncs bé, aquesta vegada ho he gaudit des-de dintre amb els Piquè, Puyol, Xavi, Iniesta (que bo qu'es aquest paio), Busquets, Pedro i el nouvingut Villa. Si no fos perquè anaven de diferent color i perquè no jugava el Messi hi havia moments que estava segur que estava jugant el Barça. I m'ha agradat, ja que, precisament, era l'última copa que li mancava de guanyar: la Copa del mon.
Ara ja podem descansar en pau: el Barça ho ha guanyat tot, tot, tot.
Ja ho he comentat amb algú alguna vegada: val més que ens dediquem a la petanca.
Ja no és possible anar més amunt.
Hem de canviar d'esport

Qui te un amic te un tresor, i si és dona...no vegis.

En els últims dies he tingut la sort de que hi han hagut persones que han volgut compartir una mica del seu temps amb mi, que si d'alguna cosa disposo és de temps, precisament, però hi ha un cas que de temps no en tenia gaire. He compartir àpat en els últims dos dimarts amb la Mª Antonia i amb la Sra. Beni.
Amb la Mª Antonia he compartit l'actualitat de Disper aun restaurant a prop de Martorell. Compartir no sé si és la paraula adient ja que jo ja no formo part d'aquest dia a dia, però ella em va posar al corrent de com van les coses des-de un altre caire que no el que em donen altres amics. I em va agradar saber coses noves, les influencies italianes i les de les noves persones de gobern. I també vaig comprendre que estic molt bé a fora de l'entremat ja que moltes noves directrius no les comparteixo. A mi sempre m'ha agradat més crear que no desfer. Però l'important era xerrar una mica amb aire despreocupat de moltes coses que coneixíem bé tots dos, recordar les bons moments i passar revista a tota la gent que coneixem. I ho varem fer amb escreix. I varem menjar molt bé. Espero repetir-ho aviat. I si és al mateix restaurant...millor.
Amb la Sra. Beni els sentiments varen ser els mateixos però molt diferents. Aquí no parlàvem ni de l'actualitat ni del futur sinó mes aviat del passat, i encara més, del passat que havíem compartit. El restaurant estava al port d'Arenys i també varem menjar molt be i beure.....també, doncs entre ella i jo varem buidar una botella de cava. Amb temps, això si.
Després de més de tres hores de xerrameca em va ensenyar el seu pis d'Arenys. Es molt gran, molt maco, i te una terrassa que dona a la riera i a on es veu molt be el mar. El te molt ben moblat i amb molt de gust.
Per acabar-ho d'arreglar, en mig de la conversa, va trucar el Ramón, per lo que encara varem compartir mes coses, però ja entre tres.
També varem quedar que ho repetiríem i que convidaríem al Sr. Casolivé si volia venir.
Hòstia, que be que m'ho passo.....

Tenim sentencia

Ja la tenim aquí. Ja tenim la sentencia del Tribunal Constitucional i, com era d'esperar, amb les retallades dictades per aquesta manera tan patriòtica de mirar-se les coses. En principi, els TC democràtics que estàn al servei de la democràcia i del poble que ha votat una Constitució, quan aquest poble sobirà (o una part) en fa un altra lectura, se suposa que l'alt tribunal ha de fer punys i mànigues per trobar la manera de que estigui dintre de l'ordre constitucional. Es a dir, fer-lo entrar a dintre de la Constitució fent una interpretació de la Carta Magna adient a lo que es desitja.
Doncs no.
Aquí no.
Aquí el TC es com un llop gelós de que no li prenguin ni un tall de la cansalada, que per altra part no és seva.
De tot lo que he llegit aquestos dies em quedo amb un article del Sr. Antón Losada perquè la seva idea global del que passa és la que m'ha semblat més ajustada. Ell diu qu'el problema és aquesta idea d'Espanya que tenen uns quants que no és pot canviar ni modificar. Una idea d'Espanya com a invent únic que tira per terra que altres persones , o fins i tot cap, d'aquest invent. Llavors les altres idees son sectàries, o excloents, o no toquen. o es prohibeixen, o les sentencien inconstitucionals o les declaren sense eficàcia jurídica.
M'ha agradat.
La veritat és que quan a Euskadi han donat un cop de puny sobre la taula (diguem-li referèndum per l'independència o la violència pel mateix fi) sempre han posat com a model la via catalana.
Es a dir la del diàleg, la del pacte i la no confrontació.
Doncs a nosaltres aquesta via catalana no ens va gaire bé.
LLavors....que s'ha de fer?
Si parlant no ens escolten, si no tenim res a fer davant d'aquesta rancia i podrida dreta feixista...que s'ha de fer?
Es volen a dintre només pel puto interès econòmic, perquè sense nosaltres no els hi aniria tan bé. El problema és que si nosaltres no tenim les mans lliures per poder fer lo que creiem que hem de fer per millorar i ser competitius en Europa, per gestionar lo que nosaltres tenim, per equivocan-se nosaltres sols, ens en anirem tots cap al forat. Nosaltres i ells.
I a sobre ens critiquen i ens deixen verds.
Peró això sí. "La unidad de España es incuestionable".
Tots units en la misèria....i en la incultura.

Em copien?....Doncs no.

Hi havia el diumenge un article al diari amb el títol "No vull que guanyi Espanya".
Hòstia, vaig pensar, ja han llegit el meu blog i em copien. Doncs no. Vana il·lusió. Un tal Joan Ollé firmava l'article a on desitjava que perdés la selecció espanyola però per diferents motius que no els meus.
Ell explica les peripècies que va patir una vegada a Valladolid, quan "la roja" havia guanyat un partit, es va trobar amb unes "persones" que el seu crit de guerra era "catalanes hijos de puta, separatistas, viva España" quan se'n varen adonar de que ell i un amic parlaven català. Es veu que amb una mica de diplomàcia i bon rotllo se'n varen sortir bé.
I ara l'escena s'ha tornat a repetir el dia que Espanya va guanyar a Hondures ja que aquest senyor fa un programa a Catalunya Ràdio en un estudi envidriat que pot veurer la gent. Doncs es veu que una vintena de "persones" d'uns vint anys uniformats amb samarretes vermelles van començar a repetir la lletania amb salutació feixista i cantant el Cara al sol, mostrant els genitals i picant al vidre amb el pal de les banderes.
Evidentment el senyor Joan Ollé està del tot indignat i no li falta raó. Al menys jo li dono.
Però crec que aquest article també el firmarien moltes persones que tenen negocis a les dues bandes de la Rambla quan el Barça guanya al Madrid o algun títol.
I si no que els hi preguntin als del McDonald, o als dels kioskos de diaris o als encarregats de l'allumenat de l'Ajuntament, si els hi fa cap gràcia qu'el Barça guanyi alguna cosa.
Desgraciadament de cretins i gilipolles en hi han per tot arreu i de molts de colors.

Estem fotuts

No tinc ni idea d'economia. Ja ho dic per endavant. Però és que cada dia que passa hi entenc encara menys.
Ara tenim a sobre de la taula la reforma laboral. Que si era necessària, que si no, que no s'ha fet bé, qu'és podia haver fet d'un altra manera, etc., etc.
Segons sembla estar a Europa te aquestes obligacions o servituds. S'ha de fer lo que s'ha de fer i no tens gaires opcions. Pel que sembla hem estat vivint per sobre de les postres possibilitats. Es veu que mentre hi ha hagut "toxo" per arreu la cosa es dissimulava, però quan ha esclatat la bombolla ens hem quedat amb el cul al aire, o, mes ben dit, surt a flotar que patim un greu problema d'endeutament. I, concretament, el problema real el tenim amb el endeutament exterior, ja que ens el devem a nosaltres mateixos, tot i ser important no te tanta influencia en els mercats europeus.
Resulta que si el devem al exterior, els nostres creditors son els alemanys i els francesos, i aquestos son en alguna manera els que volen cobrar algun dia i ens obliguen a prendre mesures. Sembla ser que d'això també en depèn la bona salud del euro. Devem calerons que no els podem tornar i hem de refinanciar el deute o be pagar el que devem i demanar-ne més per poder anar tirant.
També sembla ser que en anteriors crisis espanyoles la solució passava per augmentar les nostres exportacions encara que fos a costa d'una devaluació de la nostra moneda, cosa que ara no és pot fer, per lo tant no ens queda altre remei que baixar els nostres costos de producció i augmentar-ne la productivitat. D’aquí la reforma.
Tampoc entenc perquè la solució de devaluar era tan bona si quan teníem que tornar els calers ho fèiem amb dòlars i aquestos eren també mes cars.
Suposo que la solució era les divises que entraven pel turisme. Si era així també serà vàlida la solució en aquestos dolorosos moments.
Que vinguin, que vinguin molts i amb calerons.

Tinc un amic...

Una de les mes grans satisfaccions que he tingut en tots el meus anys laborals ha sigut el contacte que he tingut amb la gent. He conegut gent de tota mena, diferents races, llengua, ideari polític i religiós, i cada una d'elles m'ha deixat alguna cosa. Hi ha qui deixa mes o menys empremta, de vegades bona, de vegades dolenta però queda dins de la teva memòria amb petites engrunes emocionals.
Doncs dit això faré esmena de que tinc un amic un xic diferent.
Es diferent primer perquè és del Madrid i jo del Barça i això no ha sigut mai un problema. O potser si. Ha anat a dies.
Es diferent perquè va de dur i en el fons es capaç d'emocionar-se per qualsevol cosa que l'afecti directament.
I es diferent perquè si lo que més estima en la seva vida és la seva família, cosa normal, en segon lloc no hi han ni els amics, ni el Madrid, ni diners, ni comoditats, ni res que no sigui un altre element tambè femení: una bicicleta.
En tercer lloc hi haurà tota la resta, però el segon amor seu és aquesta cosa amb rodes i pedals que fa que es perdi per aquestes carreters de deu així que les seves obligacions li permeten. Faci sol, plogui o nevi, si hi ha temps lliure, es vestirà el mallot, les seves sabatilles, el casco i farà la seva lluita diària contra un rellotge imaginari, l'asfalt i els tombs dels camins que el veuen passar.
I es diferent perquè estic segur que si no ens veiéssim en deu anys, el dia que els nostres corriols es creuessin tot caminan, seriem igual d'amics com si només haguessin passat un parell d'hores.
I li perdono que no vingués a l'ultim dinar de companys.
Li perdono perquè és fidel al blog....pero no massa.
Mira, m'ho apunto.

El foc

No hi ha cap dubte de que el foc ha tingut molta influencia en el desenvolupament de la humanitat en el transcurs del temps, però vaig llegir en una revista mig científica elements concrets en que el foc hauria estat causa bàsica per influir en uns salts qualitatius en la vida del home o en la seva evolució.
Sens dubte el homínids varen descobrir un dia que el foc modificava els aliments. Aquest canvi d'alimentació va modificar sense dubte moltes coses, entre elles una reducció del tamany de les dents, modificacions en la caixa toràcica, augment de la talla corporal i un augment de la capacitat cranial en un 40%. Aquestes modificacions serien consecuencia d'un tracte digestiu mes reduït donat que el aliments cuits costen menys de mastegar que no els crus.
Però vet aquí que aquesta modificació en el mastegar va disminuir el temps dedicat a la alimentació i permetre als homínids dedicar-se a altres feines productives o improductives. Entre les primeres destaquen els científics el dedicar-se a la caça i a la recol·lecció d'aliments. Això voldria dir que els homes de la tribu es podien passar el dia anant de cacera i tornat per la nit cap a la llar a sopar. Les dones, per contra, varen començar a fer la recol·lecció d'aliments durant el dia i a tenir menjar cuit pels caçadors que arribaven cap el tard. D'aquesta manera la cuina se suposa que va impulsar una de les característiques distintives de la societat humana: la divisió sexual del treball.
O sigui que els homes, alliberats de passar-se hores mastegant aliments crus, podien dedicar-se a altres menesters, mentre que les dones es varen veure obligades a fer les feines de recol·lecció d'aliments, cuidar dels fills i tenir sempre un plat calent per al seus companys.
Com a reflexió no em sembla gens malament i si les coses no varen anar així bé podria haver-ho sigut.
O sigui que el foc és el que va ficar les dones a la cuina.

Ves per on.