Tinc un amic...

Una de les mes grans satisfaccions que he tingut en tots el meus anys laborals ha sigut el contacte que he tingut amb la gent. He conegut gent de tota mena, diferents races, llengua, ideari polític i religiós, i cada una d'elles m'ha deixat alguna cosa. Hi ha qui deixa mes o menys empremta, de vegades bona, de vegades dolenta però queda dins de la teva memòria amb petites engrunes emocionals.
Doncs dit això faré esmena de que tinc un amic un xic diferent.
Es diferent primer perquè és del Madrid i jo del Barça i això no ha sigut mai un problema. O potser si. Ha anat a dies.
Es diferent perquè va de dur i en el fons es capaç d'emocionar-se per qualsevol cosa que l'afecti directament.
I es diferent perquè si lo que més estima en la seva vida és la seva família, cosa normal, en segon lloc no hi han ni els amics, ni el Madrid, ni diners, ni comoditats, ni res que no sigui un altre element tambè femení: una bicicleta.
En tercer lloc hi haurà tota la resta, però el segon amor seu és aquesta cosa amb rodes i pedals que fa que es perdi per aquestes carreters de deu així que les seves obligacions li permeten. Faci sol, plogui o nevi, si hi ha temps lliure, es vestirà el mallot, les seves sabatilles, el casco i farà la seva lluita diària contra un rellotge imaginari, l'asfalt i els tombs dels camins que el veuen passar.
I es diferent perquè estic segur que si no ens veiéssim en deu anys, el dia que els nostres corriols es creuessin tot caminan, seriem igual d'amics com si només haguessin passat un parell d'hores.
I li perdono que no vingués a l'ultim dinar de companys.
Li perdono perquè és fidel al blog....pero no massa.
Mira, m'ho apunto.