La elegancia del erizo

De tornada d'Eivissa vaig fer el viatge en vaixell de dia, lo que volia dir que tenia nou hores lliures en les que hi han poques coses a fer. Doncs en aquest temps em vaig llegir sencer el llibre "La elegancia del erizo" de la escriptora Muriel Barbery. Es un llibre que ha tingut una gran acceptació a França amb crítiques molt bones que la defineixen com un cant a la vida.

La veritat és que a mi no m'ha agradat. Bé, alguna cosa m'haurà impressionat quant l'hi dedico uns minuts, però és que vull deixar de manifest que per mi, l'autora no fa altra cosa que escriure per ella mateixa i mirar-se el llombrígol.

La narració vol ser una descripció de com poden ser certes persones que tenen una intel·ligència excepcional, intentant definir-la amb molta retòrica, donant voltes per la cultura, la trobada de la pau interior, tancant a la gent dintre de sí mateixa i fugint de tot contacte humà com no sigui el de manifestar el seu despreci o el mínim que em permeti sobreviure diàriament.

Per altra part la trobada de tres d'aquestes persones superintel-ligentes no està ben portada i la seva relació molt mal definida així com les seves reflexions.

Giovani Papini ja va definir la situació de la persona diferenciada per la seva intel·ligència fa més de cinquanta anys en el seu llibre "Masculinidad" d'una manera molt més didàctica i real que no la descrita per aquesta senyora que fins i tot vol portar un personatge fins el suïcidi.

Es cert que una persona extraordinàriament diferent dels demés en el camp de la intel·ligència s'ha de trobar sola per força, ja que el seu nivell de comprensió de les coses la fa estar molt per sobre de lo que els demés mortals podem comprendre. I per Papini la definició de la suprema intel·ligència o del geni, és el concepte global. Es a dir, si jo necessito veure molts arbres i contar-los per arribar a l'idea d'un bosc, al geni un cop de vista sobre massa verda i alta el porta a la mateixa idea molt abans que no jo. Aquesta assimilació de conceptes sense necessitat de partir del inici per desar-rollar-los és una possible definició de lo que és intel·ligència.

Papini, en el seu llibre, feia una glosa al geni, aquest personatge que podem conèixer la seva existència a través del seu treball creatiu en tants camps com la música, la cien cia, les arts o la medicina, però que probablement en hi ha algun que no l'hem conegut mai perquè no ens ha deixat res de res, donat que el seu desenvolupament creatiu en el camp del pensament el porta a solucions de problemes que ens sobrepassen i que li porten a nous conceptes per descobrir. Aquesta lluita diària contra el desconeixement és lo que fa a aquesta persona un solitari, un pres de si mateix en una presó dorada, donat que no pot perdre temps en explicant-se lo que no podem comprendre sense un gran desenvolupament per ell totalment inútil.

Es evident que aixo no cal que et porti al suïcidi, sinó que et fa extraordinàriament ric portat mes o menys bé segons el teu temperament.

I si després de llegir tot això no em creieu, obriu un llibre del Stephen Hawking i a veure si compreneu bé els seus conceptes. I que si escriu llibres i dona classes de Matemàtiques és perquè la seva infermetat el porta a una molt mes gran dependència de la societat i ens permet accedir al seu pensament, que si no ho necessités potser mai hauríem conegut la seva existència.

Per lo menys a aquest nivell.

Senyora Barbery, llegeixi a Papini si és tant amable i sortirà del seu pessimisme de la vida.