Imserso

 El passat dia 26 vaig entrar a la web "turismo social", el dia assignat per carta per l'Imserso, per buscar en un destí prèviament desitjat. Vaig veure que tot, absolutament tot estava complet. Vaig veure que a tot una sèrie d'altres Comunitats ja havien estat autoritzades dos dies abans.

A la carta també posava que un dia després, el 27 de setembre, podia entrar a la web per buscar altres destins. Ho vaig fer. Tot, absolutament tot complet.
Em vaig interessar parlant amb altra gent vers aquest problema i em varen dir que cada vegada hi havia més gent gran i que es cobrien les places molt aviat.
Doncs això, que potser veritat s'aguanta encara menys quan les dates són diferents en dos dies separades per Comunitats. Això és, senzillament, una presa de pèl. Crec que és molt senzill repartir uns percentatges pels dies d'accés, si es té un mínim de dits de front. Però es veu que quan Madrid està en el primer dia, ja no hi ha cap més problema a solucionar.
Per mi, aquest Turismo social se'n pot anar a prendre pel ...dubi dubi duuuuu... o sigui pel cul.

Infanta Elena

 

Ara fa uns dies vaig llegir al diari que a la Infanta Elena el seu pare, l'emèrit, li havia buscat un lloc de treball. El lloc aquest es veu que és a la Fundació Mapfre i amb un sou d'uns 25.000 € mensuals.
Em varen caure els dallonses per terra.
La pregunta que em ve al cap és: Quina feina fa aquesta senyora per guanyar-se aquest sou?
I després: Té alguna enginyeria o carrera similar? Perquè jo conec molta gent de valor que no cobra ni la dècima part d'aquest sou.
O sigui que el seu pare, persona influent, li busca a la seva filla un lloc a on li paguin per no fer quasi res, ja que aquesta senyora no llueix tampoc per disposar d'una gran intel·ligència. O almenys jo no li veig per cap banda.
Tot això deu tenir
algun nom lleig com "tràfic d'influències", no?

Tornem-hi

Fa molts anys que no entro en el meu blog i no hi he escrit res de res, entre altres coses perquè tenia un contacte més directe amb la meva gent. És cert que hi havia persones que em llegien, però poques vegades es manifestaven o donaven la seva opinió. No puc culpar a ningú, ja que jo feia exactament el mateix.

De tota manera em proposo tornar a començar. He vist tot el que escrit i no em sembla ni bé ni malament. És, senzillament, el que una persona opina de tot el que l'envolta en aquell moment.

He escrit bastant en Facebook però, evidentment, no és el mateix. Aquí el desenvolupament de tot el que vols dir ha de ser més definit i extens.

Així que ho tornaré a intentar.

Espanya, sempre Espanya.

Segons sembla, Brussel·les canvia de camí en les seves indicacions per la sortida de la crisi i ara, per mitjà del Fons Europeu d'Inversions Estratègiques, posarà en marxa un pla d'inversions de l'ordre dels 315.000 milions d'euros. Aquesta xifra és bastant fictícia, ja que d'aquest diner només 21.000 surten de capital públic; 16.000 surten de la Unió Europea i 5.000 milions del Banc Europeu d'Inversions. La realitat és que s'espera que això sigui una espècie d'aval perquè els diners privats o dels estats hi posin la resta amb la seguretat de què el projecte serà rendible.

Al davant d'aquest possible pastís les grans empreses es mouen i els estats també.

I aquí ve el que em sorprèn.

Per part de l'Estat Espanyol, a finals de l'any passat, van enviar a Brussel·les una llista dels projectes pensats per obtenir una part del pastís. Una suma total d'uns 53.000 milions, dels quals 25.000 milions van destinats a plans energètics i, dintre d'aquests, 15.000 milions es demanen per connectar la península amb França a través dels Pirineus.

No us sona això?

O sigui que tornen a buscar una alternativa a la inversió del corredor del Mediterrani que Brussel·les ja ha dit per activa i per passiva que no hi vol posar un euro.

I perquè aquesta insistència? Doncs perquè Espanya només té dues sortides de carretera i tren cap Europa: bé per Irun, bé per La Junquera i clar, si aquí ens fem independents, o sens gira la truita, a Madrid tindrien un problema bastant gros. Cosa que no passaria si hi hagués una via d'idèntiques característiques des de Madrid, passant per Saragossa fins a França.

Encara sort que el nostre veí de l'altra banda dels Pirineus no està per la labor, ja que les infraestructures actuals ja li estan bé i prefereix dedicar els seus diners a altre tipus d'inversions.

O sigui que, si no canvien de projecte, Espanya es pot quedar sense una bona part del pastís ja d'entrada per no voler tocar de peus a terra, és a dir, potenciar el corredor del Mediterrani com li demana tot deu.

Però clar, això afavoreix Catalunya. I "...con la Iglesia hemos topado, Sancho".

No a la violència

Val a dir que estic en contra de tota manifestació de violència vingui del cantó que vingui i del seu nivell per petit que sigui i tant per part de Governs com de persones.

Dit això també és cert que hi ha molta gent que perd el món de vista i que, davant d'una penúria diària, d'una injustícia certa o no, és capaç de qualsevol cosa.

Mirem sinó el cas d'Isabel Carrasco morta a les mans de dues persones que, pel que he llegit, no estaven en una situació desesperada com podria ser el cas de molta altra gent, com a justificació d'un fet d'aquesta magnitud, donada la fixació en una sola persona com a responsable d'una situació personal no desitjada. És difícil d'entendre com es pot planejar la mort d'una persona durant molts de mesos, la compra d'una pistola, el seguiment diari de la víctima, si no és per mor d'un problema psicològic profund i no per part d'una sinó de dues persones. Avui també he llegit que podria haver-hi un altra persona -una policia- implicada en els fets.

De tota manera aquest fet hauria de fer reflexionar als polítics. Ja sé que no ho faran i que tot continuarà igual però no estaria de més plantejar-se d'una vegada que estar al poder o ser candidat a estar-hi no vol dir estar per sobre del be i del mal.

Aquests missatges que vénen de dalt tot dient-nos: "Ja sé que passes gana però és el que et convé"quan jo no tinc res a donar als meus fills i qui m'ho diu lliga els gossos amb llonganisses fa molt de mal.

Avui he llegit al diari que els regidors de l'Ajuntament de Toledo varen abandonar el ple quan una representant dels pares de nens malalts de càncer d'un hospital anaven a demanar millores en el seu tractament. I també que el president de la Diputació i regidor del PP, Arturo García-Tizón, tot sortint del saló de plens li va dir a un pare que li volia donar un document amb les seves peticions que allò no li interessava i no l'importava.

Jo no sóc una persona violenta, però si em trobés en el lloc d'aquest pare amb un fill malalt de càncer, i qui em pot ajudar em dona aquesta resposta... no sé si m'en podria estar de fotre-li una bona hòstia encara que anés a la presó per un temps. I no dic coses més grosses perquè aquest escrit potser el llegirà algú i encara tindré problemes per fer apologia de terrorisme.

A més a més de tenir polítics corruptes també són torracollons, exceptuant al senyor Cañete, esta clar, que intel·lectualment està per sobre de les dones ....i no és gens masclista.

Que Déu ens agafi confessats.

House of Cards

Es de suposar que no sóc l'única persona que veu aquesta sèrie de TV i que, per lo tant, té una opinió definida vers ella i que pot o no estar d'acord amb mi. Bé, doncs jo crec que és totalment recomanable per totes aquelles persones que tinguin interès a saber com és la vida política d'un país, en aquest cas Estats Units, però perfectament aplicable a qualsevol lloc i no diguem ja a Espanya, líder europeu en corrupció política.

En aquesta sèrie es posa de manifest que els polítics només lluiten pel poder amb aquella dita "el fi justifica els mitjans" sempre a sobre de la taula. La gent del carrer només són individus impersonals que hem de manipular sense cap mirament sempre sota els nostres interessos.

La societat, com a tal, no existeix. Es només un lloc a on ficar la mà per treure vots que ens donguin més i més poder i/o més i més diners. Si haig de mentir, haig de menysprear, insultar, enfonsar o llepar els culs que faci falta si en puc treure algun benefici per mi o per algú a qui més endavant li cobraré el favor, tot està bé.

Ah! I tot això també val per la premsa, a la qual li donaré les notícies que em convinguin o que facin mal als meus adversaris.

No em vull estendre massa per allò de què no vull donar més pistes de com es desenvolupa la sèrie.

Fins avui hi ha dues temporades, encara que de la segona en hi ha només cinc capítols fins avui.

Recomano veure "House of Cards".

Cognom Felicó

Durant aquest mes de febrer he estat uns quinze dies a Eivissa amb motiu de fer unes obres menors a la casa que tenim allà. Com que també hi tinc molts d'amics, un d'ells em va convidar a un "arròs de matances" que es feia al poble de Sant Joan de Labritja, un arròs multitudinari per unes 150 persones. Per qui no ho sàpiga aquest arròs només porta porc. Estava bo de veritat i me'n vaig menjar ben bé dos plats grans.
La cosa tampoc no tindria res d'especial si no fos per la gent amb la qual vaig compartir taula, concretament dos capellans, un en actiu i un altre ja retirat, a part del matrimoni amic. Parlant doncs amb ells va sortir la meva antiguitat a l'illa, el perquè de les meves estances i el fet de jo parlar eivissenc. Els hi vaig explicar que la meva mare era de l'illa i que tota la seva família venia una part de Vila (la ciutat) per part de pare i l'altra de les muntanyes de Xarracó per part de mare. Llavors el capellà retirat em va preguntar pel cognom de la meva mare. Es Felicó, li vaig dir. Ell tot seguit em va començar a donar referències de la meva família i com més noms jo li donava, més referències em donava ell. Al final em va dir: "Si veniu es diumenge vinent, després de sa missa d'es matí, cap a les dotze, jo us diré la vostra genealogia del cognom Felicó des d'es dia en què començar a Eivissa".
Vaig quedar acollonit de debó.
Evidentment el diumenge vinent fins i tot vaig anar a missa aprofitant que es deia en el nom d'un familiar mort feia poc temps. A les dotze i cinc minuts entrava jo al despatx del capellà.
Jo li vaig portar un estudi heràldic del cognom Felicó que el meu germà havia encarregat a Barcelona. Col·locava el cognom Felicó a l'edat mitjana a Catalunya.
Una vegada s'ho va haver llegit, em va dir: "Tot això no és veritat". De fet jo ja ho sabia per què ja m'havia informat una mica per Internet dels orígens del cognom però era interessant saber la seva opinió.
Li vaig donar alguna dada que no havíem comentat com el segon cognom de la meva àvia era Ripoll i to seguit em digué: "Casada amb Antonio Felicó Tur l'any 1913".
Aquí ja la meva sorpresa era ja de boca oberta.
Tot seguit em va donar uns folis en què constaven totes les generacions amb nom Felicó des de la seva arribada a Eivissa a mitjanç del segle XVII des d'Itàlia fins avui, amb el nom inicial de Felicones que anirien canviant a Felicón i tot seguit al que es va mantenir com a Felicó. Un total de 9 generacions amb aquest cognom.
Sembla mentida el que pot sortir de la trobada amb un arròs de matances pel mig i lo culta que pot resultar gent com un capellà de poble retitat, tot sigui dit amb el més gran dels meus respectes.
Quan torni a Eivissa cap allà el Juny el visitaré i li donaré tota la meva informació vers els Felicó de la rama catalana.

Pensions

Quan vaig rebre la meva pensió el passat dia 25 de gener no em varen quadrar els números. Si l'augment que ens deia el Sr. Montoro era del 0,25 %, jo rebia una quantitat bastant superior. Em vaig imaginar a què es podia deure però no en tenia la constància.

Avui he rebut una carta del Ministeri en què no t'ho explica però es veu ben clar.

Et fan el 0,25% d'augment però tu veus més diners, ja que et baixen la retenció en un punt. No t'ho diuen però es veu si fas quatre números.

O sigui una enganyifa. Tu disposes de més diners, sembla que t'han fet un augment superior de la pensió però l'any vinent pagaràs més d'IRPF, ja que la retenció ha sigut més baixa.

El Sr. Montoro té uns collons que se'ls trepitja.

Ens prenen per gilipolles.