Diners-poder

Tinc un amic de molts anys que escriu en un blog que ell titula com "El món està boig" i, en bona part, li haig de donar la raó a l'expresió, encara que jo hi afegiria el matis de què potser més que boig està mal estructurat. O, més ben dit, està tot muntat perquè a uns pocs els hi vagi molt bé i a una majoria els hi vagi de mig bé cap avall. I això a aquesta minoria (la que te diners) els hi va molt bé sempre. Les crisis, que ells mateixos provoquen per mantenir els seus estatus de privilegi, no els afecten mai. D'aquí la meva idea de la mala estructuració.

Sigui quin sigui el sistema polític pel qual es regeixi un país, diguem democràcia o dictadura, república o monarquia, comunisme o capitalisme, tot es resumeix en una elit que ostenta el poder, o, el que és el mateix, disposa dels suficients recursos (diners, normalment) per poder-ho fer. El més o menys grau de benestar de qualsevol país només està en funció del nivell de tolerància que vulgui tenir aquesta super minoria que ostenta el poder i que farà el que sigui perquè les coses continuïn igual.

Les lleis per les quals es governa un país estan fetes per establir un control a una societat que mantingui el sistema, que serà tant o més justa com menys molesti la petita oligarquia. Oligarquia a la qual les lleis no li solen afectar. De tant en tant surt a la llum un escàndol de qualsevol mena i llavors, oh justícia, se li retira la protecció als afectats i se'ls llença a les potes dels cavalls per satisfer les ansies d'una societat momentàniament escandalitzada. Els exemples els tenim ara en els srs. Millet, Bárcenas, Camps i tants altres que, havent complit els manaments, han caigut en desgràcia només perque el seu pecat ha sortit a la llum resultat d'una mala gestió. Ja se sap allò de "pecado no conocido està medio perdonado". Però si el dia menys pensat es descobreix el pastel automàticament la classe poderosa ajunta les files i llença a la seva sort el que ha sigut poc hàbil manipulant el que tenia entre mans, única manera de salvar el que no es pot tocar.

He conegut gent en el món laboral que la seva única feina durant tota la jornada, durant anys i anys, ha sigut lluitar per passar a ser "elit" encara que això fos a canvi de vendres a si mateix ja no només baixant-se els pantalons en moments concrets (això ens passa a tots) sinó que només fitxar al matí ja els treu i els porta tot el dia a la mà, el cul a l'aire i ensenyant totes les vergonyes. No importa perdre tot tipus de dignitat, no tenim cap intenció de conservar-la. L'objectiu és només el reconeixement del "poder".

I estic també del tot segur que tothom ha conegut aquesta persona per qui les lleis no estan fetes, sigui de l'ordre que siguin, salten-se qualsevol ordre establert (cobrar comissions a tort i a dret, per exemple). Es passa la justícia pels dallonses i no li passa mai res de res. Ben al contrari, el seu nivell de vida puja i puja com si tingués una fada a l'esquena que li anés donant via lliura a tots els seus capricis.

No fa gaires dies vaig veure una peli, "Elysium", en què ens mostrava una societat de l'any 2150, més o menys, i, encara que era de ciència-ficció, potser sigui el resultat de la propera crisi, sigui quan sigui que vingui. A la peli ja només hi ha dos classes, la rica (minoritària) i la que està en la misèria (tota la resta). Anem-hi pensant.

Xavier Sala Martín

Fa cosa d'uns dies, crec que dilluns passat, vaig tenir interès en veure el programa de TV3 "El convidat" que presenta l'Albert Om perquè aquesta vegada anaven a casa del Xavier Sala Martín, economista reconegut entre els millors del món de qui he vist alguna vegada classes magistrals d'economia per persones del meu nivell, és a dir, sense idea del que va el tema.

Independentment de què em va semblar una persona bastant assequible i, per descomptat, molt intel·ligent, em va decebre una mica per una sèrie de coses.

La primera, que encara em pregunto que collons hi feia el Laporta xupan càmera en aquest programa amb l'excusa de jugar un partit de golf. Jo ja em suposo que el senyor Sala és molt amic de l'expresident del Barça doncs inclòs hi va compartir Junta, però és que no té més amics que hi tenia que sortit aquell paio? Si aquest és tot el que té que s'ho faci mirar. Li havia de fer el favor? Tan desesperat està el sr. Laporta? Li ha demanat un programa al Albert Om?

La segona, que em sembla bastant penós que ens digui que el seu objectiu principal a la vida era ser ric i que a això s'hi va dedicar en cos i ànima a imatge d'un tio seu que era el més ric de la família.
Però l'economia li va agradar. Menys mal.

I la tercera, que quan li varen preguntar pels grans damnificats de la crisi m'anomena els empresaris en primer lloc. Després ho va intentar arreglar per allò de què hi ha persones que no tenen ni casa, però em va semblar molt fort que sentís una certa pena per aquells empresaris que "ho havien perdut tot". Clar que no es pot esperar gaire d'un economista que s'auto anomena defensor del capitalisme liberal, que ens ha portat avui a uns nivells socials que no tenien ni els reis a l'edat mitjana si és que ho vaig entendre bé. Encara li haurem de donar les gràcies.

Se li pot perdonar la gran horterada de les seves americanes de colors (que va dir que en tenia unes 300, ja em suposo que no es pot viure amb menys), però si vol un consell d'una persona del carrer potser per entendre una mica millor l'economia real li convindria baixar del nuvol de ric en què està vivint i interessar-se per com viu la gent o, més ben dit, com sobreviu gràcies a aquest capitalisme liberal que tant defensa. Si la crisi l'hagués afectat com als altres potser canviaria d'opinió. O potser ell, si fos pensionista, podria viure amb un augment del 0,25%? De ben segur que els seus increments anuals són bastant millors.

Deute i independència.

Cada dia sigui a través dels diaris, la ràdio o la televisió sentim tot un seguit de diferents valoracions vers si és beneficiós o no la independència de Catalunya i encara si aquesta és possible.
De fet per part del Gobern central s'està fent una gran campanya d'influència a Brussel·les perquè sen's vengui la idea de què la nostra possible independència ens porta a fora d'Europa.
Potser sí. Però encara que això tampoc ens hauria de preocupar gaire perquè hi tornaríem a entrar de seguida i durant el període de transició es podria dir que estaríem en un status de "tutelats" i sense sortir de l'euro.
Altra cosa és el perquè de tot això.
Hi ha diferent gent que està molt interessada en què Catalunya no es separi d'Espanya, sobretot els que han comprat el deute del nostre (fins avui) país. I, si tenen por, es pot dir que no els hi falta raó.
Des de fora ens venen que, en cas de separació, el deute que hauria d'absorbir Catalunya ofegaria la nostra economia fins a fer-la del tot inviable.
Jo no soc economista i tampoc gaire intel·ligent, però només escoltant els que en saben podem arribar a fer una idea de si ens diuen la veritat o no.
Anem a pams. El deute d'Espanya és avui d'uns 942.758 milions d'euros. Si ens atenem al percentatge de població per establir el que ens tocaria en la separació representa un 15,8% del total del deute, ja que a Espanya hi ha un total de 46,2 milions de persones de les quals 7,3 corresponen a Catalunya. Si apliquem aquest percentatge al deute, ens passarien uns 149.000 milions d'euros. Catalunya en deu ja uns 53.000 el que dóna un total de 202.000 milions. Si al mercat exterior l'interès és d'un 4% anual, aixo ens representa pagar 8.080 milions que s'hauran de tenir en conta en els pressupostos.
Això representa un deute del 101 % del nostre PIB. És molt però és una fita a la qual Espanya  està bastant a prop.
Però si ens atenem a què el dèficit fiscal respecte a Espanya està per sobre del 9% jo només faré el calcul amb un 8%, per allò de què les nostres dades sempre escombren cap a casa, el que dóna un valor aplicat al nostre PIB de 15.912 milions d'euros. Si aquests calerons es quedessin a les nostres butxaques, podríem pagar els interessos del deute sense problemes i encara quedarien 7.832 milions per tapar forats a educació i sanitat.
Això vol dir que els depositaris del nostre deute podrien estar tranquils el que no passaria el mateix en el cas d'Espanya, ja que no tindria la comunitat més rica, un 18,8 del PIB total, i hauria de fer front al 4% d'interessos vers 803.000 milions el que dona un total de més de 32.000 milions d'euros anuals, que ja costen una mica més de pagar sense uns contribuents nets com nosaltres.
Potser tot això és una visió molt simple d'un problema molt més complex però a mi em serveix per tapar algunes boques que parlen molt i no saben el que diuen.

Independència de Catalunya

Avui, 11 de setembre de 2013, hem sigut testimonis d'un fet bastant singular i que crec que defineix molt fidelment el sentiment de la gent de Catalunya. S'ha anomenat "Via Catalana" i ha consistit a fer una cadena humana des de Le Pertús al nord fins a Vinaròs al Sur passant per una seriï de pobles més o menys costaners. Bé, el que vull dir és que si la gent de Girona o Lleida s'hi ha volgut afegir ha hagut d'agafar un mitjà de desplaçament fins al lloc que li haguessin assignat.

Doncs aquesta cadena ha sigut tot un èxit de participació i ha tingut, evidentment, un sol lema: demanat l'independència. Diguem que ha sigut una Diada amb molta més pressió popular cap els nostres polítics i també cap als que, normalment, no volen escoltar.

I aquests del centre val més que es posin les piles, ja que no ens queda altra sortida per redreçar la nostra economia, ja no només per sortir de la crisi, que també, sinó per assumir d'una manera definitiva les nostres responsabilitats com a poble i com a gent que vol viure amb llibertat i ser qui dirigeixi els propis projectes i enfoqui la seva forma de vida.

Espanya, econòmicament parlant, és un autentic fracàs. Això és pot resumir en tres punts prenent com a inici la seva entrada a la zona euro l'any 1999 que és quant se li varen obrir moltes portes:

• Va accedir al crèdit internacional en condicions molt avantatjoses. Ho prova la gran bombolla urbanística que patim.

• Es va beneficiar d'una allau de turistes vinguts d'Europa en la seva gran majoria.

• Accés al millor mercat del món.

Entre moltes altres coses, aquestos avantatges ja es veu que  no han sigut degudament aprofitats si, en períodes de crisi el nostre atur puja per sobre del 20% i en èpoques de bonança no ens baixa del 8% sent generosos. En porcentatjes d'atur no ens guanya ningú a Europa.

Donat tot això l'encaix a Espanya és cada dia més difícil donat que Catalunya mira cap unes altres prioritats. Només es podria produir l'anomenat encaix, entre altres, en les següents condicions:

• Canvi radical de relacions financeres. Obtenir el concert econòmic i establir una quota de solidaritat temporal dedicada a polítiques de desenvolupament. Remarco lo de temporal i sempre en funció d'un percentatge de PIB que no amenaci el nostre futur sobretot quan van mal dades.

• Renovació del pacte polític per reduir els conflictes institucionals i de competències. Blindar l'autogovern català. Donada la resposta que ens va donar el Gobern central amb el nou Estatut aquest punt és del tot impossible.

• Visió racional de la política d'infrastuctures. Avui tenim una coneccio d'AVE, mercaderies i autopistes de forma radial, és a dir, els ciutadans de Madrid poden anar a tot arreu i tot arreu pot anar a Madrid, però el corredor del Mediterrani, per exemple, vía importantíssima per portar mercaderies cap a Europa, encara ho estem discutint. Sembla talment que no hagin vist que per tren i carretera les úniques vies per anar cap al mercat europeu passen per Irun i La Junquera i, per tant tot el gasto que em fet en aquesta estructura viaria "radial" no és gens efectiva i un desastre econòmic.

Tot el exposat no té res a veure si a Espanya mana avui el PP i demà el PSOE. Aquests dos partits majoritaris que s'han repartit el poder en els últims anys, han tingut la mateixa estretor de mires cap a polítiques d'expansió que miressin a Europa i, per descomptat a res que pugues afavorir el desenvolupament que Catalunya necessita.

Total, com més aviat fotem el camp, molt millor. No hi ha alternativa.

Molt del que aquí exposo està tret del llibre "Com Àustria o Dinamarca. La Catalunya possible" de Modest Guinjoan, Xavier Cuadras Morató i Miquel Puig

Síria i Egipte

A mi em sembla molt preocupant el que està passant a Síria i a Egipte tant des del punt de vista humà (prioritari) com del polític i/o econòmic.

En el cas de Síria crec que la cosa ja fa massa temps que dura i el cost en vides humanes és ja del tot intolerable. L'anomenada "primavera àrab" també va arribar a aquest país i el desenvolupament va començar com en el cas de Líbia demanat més llibertat, el fi de la dictadura i de la corrupció generalitzada. Però l'Assad veu perillar el seu territori feudal i tots els seus privilegis i, evidentment s'hi posa de cul. I comença una guerra civil no desitjada per ningú però que ha anat molt bé per anar venent uns quants combois i vaixells d'armes tant als uns com als altres. Els rebels per part dels "bons" i l'exercit al poder per part dels russos perquè aquí ja no hi ha hagut consens internacional vers el que calia fer, ja que Rússia, potser escaldada del poc que va poder compartir del pastel del petroli a la seu del Gaddafi, es desmarca de fer pinya "occidental" i fa costat al Assad només per anar en contra de l'opinió de la Unió Europea i dels Estats Units. Com volen dir "aquí també mano jo". A mi em sembla que aquesta és l'única raó de què el dictador estigui encara en el poder. Sense els russos faria molt de temps que ja hauria estat derrocat.

I no sabem encara com acabarà aquesta vergonya.

Si ens n'anem cap a Egipte la cosa tampoc pinta massa bé. Home, ens afavoreix que tot el turisme que avui estaria allí hagi escollit anar cap a les Balears o les illes Canàries, nosaltres no anem sobrats de res ni tan sols de turistes, però aquí el panorama és totalment diferent.

En primer lloc no és de rebut que un Gobern elegit democràticament, just al cap d'un any, hagi de sortir per mor d'un cop d'estat de l'exercit. No puc valorar si els "Germans Musulmans" ho han fet més o menys bé, si han complert o no amb el que varen prometre durant la seva campanya electoral, si han canviat o no les lleis en el seu propi benefici, etc., però el que sí és segur és que la seva política no devia anar en consonància amb qui controla més del 40% de l'economia del país, és a dir, l'exercit. Llavors no costa gaire anar encenent la gent creant descontents fins a convertir-los en un clamor popular contra el poder elegit pel poble.

Se suposa que la seva Constitució ja deu preveure uns mètodes per fer caure un Gobern sense que calgui treure els tancs al carrer. I si no hi ha majoria per fer-ho doncs t'aguantes fins a les properes eleccions en què una nova majoria farà canviar les coses.

Però es veu que algú no hi ha tingut tanta paciència. I com que ostentava el poder real ha trencat la baralla de cartes i ha dit que s'ha acabat el joc. El problema ha sigut que no varen valorar la resposta dels qui havien votat al Sr. Mursi i la cosa ja va per un bany de sang per allò de què els meus privilegis són sagrats i no me'ls pot tocar ningú.

I la resta del món...que fa?

Doncs també s'ho mira. Però aquí també hi ha un problema afegit: el petroli passa pel canal de Suez. Si els militars el poden mantenir obert tampoc passarà res.

Democràcia

Quan jo era jove, en temps de la dictadura, en què estàvem sota un règim sense cap tipus de llibertat, amb una uniformitat total d'idees vers totes les facetes de la vida, amb una societat tallada sota un sol patró, mirava amb enveja els sistemes de partits que hi havia als altres països d'Europa per allò de què tenien una gran influencia amb els seus vots en els seus sistemes de govern. Envejava sentir diferents solucions als mateixos problemes i, encara més, conèixer a fons tots els nostres problemes de tot tipus a què ens enfrontem cada dia. Poder optar amb un vot a una opció de govern era per mi el camí més obert cap a una societat més honesta, transparenta i amb un control total del gasto públic encara que no fos més per allò de conèixer les coses a través d'una llibertat total de premsa. Se suposa que quan tot es pot saber, qui mana està més controlat.

Doncs ara, després de quasi quaranta anys de la mort del dictador, aquella idea de la democràcia que ens venia d'Europa i que pensava que en gaudiríem aquí ja la tinc totalment per terra. Ara te'n dones compte de què si abans et prenien el pèl d'una manera ara es riuen a la teva cara de un altre però amb els mateixos resultats. La corrupció que teníem abans ha continuat amb el temps no sé si augmentada o disminuïda, però de segur que està a uns nivells insuportables. L'hem vista a quasi tots els partits, per lo menys els que hi han accedit al poder, amb una constància absoluta en el temps.

I així estem ara coneguen un tràfec de diner negre que ha durat (i sembla que dura) més de vint anys en la tresoreria del PP del qual se n'han beneficiat tots els que han gaudit d'altes poltrones i absolutament ningú manifesta la dignitat de dir que s'ha equivocat. Sembla que per ells el problema és simplement que perquè han de donar ells la cara per una cosa que ha fet (i fa) tot deu.

Doncs a mi el que més em reventa, el que més em toca els dallonses de tot això, és que els polítics saben que poden fer-ho. No és un cas aïllat d'uns quants "xoriços", és que com a ostentació de poder sabem que podem fer el que ens vingui de gust per sobre de tota aquesta colla de merdosos que, amb el seu vot i enganyats, ens han portat al poder.

Aquesta no és la idea que jo tenia d'un govern en democràcia.

Quan vagi a votar en les pròximes eleccions no sé si em podré aguantar les arcades del fàstic que em farà el que representen tota aquella colla de paperetes.

Llocs de treball polítics

Ahir vaig anar al aniversari d'un amic en que la celebració va consistir en un dinar com ja ens te acostumats. Al vermut li va seguir una paella, després els postres i, finalment cafès i licors. Després de la gresca que normalment succeeix quan s'ajunten més de sis persones (i crec que en érem una vintena) hi haver-hi un moment per les converses varen girar cap a temes més seriosos i, com no, la cosa va anant derivant cap el moment polític i la solució de la crisi.

Un dels amics es responsable d'una empresa que depèn de la Generalitat, o sigui que es pot dir no son funcionaris però que en pateixen les mateixes conseqüències dolentes quan van mal dades com passa en aquest moment. I em va agradar molt un comentari que va fer ver la seva situació personal vers una cosa de sobres coneguda però que agrada molt que algú t'ho digui amb tot el coneixement i fonament del mon.

Resulta que la pròpia idiosincràsia de l'empresa fa que o bé coneixes el tema acompanyat pels títols corresponents o no hi pots treballar ja que el seu nivell tècnic requereix precisament aquestos coneixements. Doncs bé, resulta que a ell l'afecta directament el problema de tenir que suportar persones com a càrrecs "polítics" en la seva nòmina, persones designades a dit pel càrrec polític de més amunt sense que les mencionades persones puguin desenvolupar cap tipus de feina real per allò de que no estan capacitades. O sigui que és simplement una qüestió de que certes persones tenen que tenir un tracte de favor i cobrar uns diners (de la banda alta de sou) només per la cara i ocupant un lloc al quan se li podria treure un profit en cas ser ocupat per algú que hagués demostrat la seva vàlua. I ell no hi pot fer res. Si per cas encomanar-se a algun sant perquè el número de paràsits sigui el més petit possible.

I perquè hi han aquestes persones que tenen que tenir aquest tracte de favor?

Aquesta és una bona pregunta. Es de sobres conegut que, avui dia, lo que preval en un partit polític és el amiguisme, la servitud i seguir a ulls clucs lo que ens digui qui mana. I això te la seva recompensa. Si estas d'acord amb aquest sistema doncs podràs fer carrera política. En cas contrari dedicat a guanyar-te el sou de forma honesta i honrada que és el que fem els que mantenim a aquesta colla de "xorissos".

Doncs es veu que aquest problema el te el meu amic sigui quin sigui el partit polític en el Govern.

O sigui que partits demòcrates, lo que se'n diu demòcrates.....ens hem quedat a mitja paraula.

La dreta

Crec sincerament que aquest país, sigui Catalunya sigui Espanya, no es mereix els polítics que te. Això dient-ho en clau general. Però si ens referim només a la dreta espanyola la cosa ja pren caires dramàtics. I si aquí hi afegim a la Església catòlica llavors ja en hi ha per apretar a córrer sense mirar enrera.
El ministre Wert tira endavant una llei que sembla que només estigui pensada per veure d'enfonsar el català a casa nostre i crear problemes allà a on ja han estat superats. L'Aragó s'inventa un nou nom per una llengua que ha sigut el català de tota la vida i, com en el cas anterior, amb el suport incondicional del Gobern. O sigui, per molt grossa que sigui la bestiesa si va contra els catalans ens esta bé i queda justificada pel be dels "altres" espanyols.
I l'Església? Doncs molt preocupada per l'avortament i el matrimoni homosexual.
Algú ha sentit o llegit que aquesta institució s'hagi manifestat contra la crisi, les retallades, els desnonaments, l'atur, el rescat als bancs o qualsevol altre problema?
Jo no.
Els hi han retallat el seu pressupost?
Jo diria que tampoc.
L'Església catalana s'ha manifestat contra els atacs directes al català?
Fins avui tampoc en sé res. A lo millor és que no estic ben informat però jo diria que no he sentit ni llegit res de res.
Doncs tot això és una molt petita mostra de la dreta espanyola, que aquí també te els seus adeptes com, de quan en quan, ens ho recorda el senyor Duràn.
I deixem aquí el tema perquè em venen ganes de plorar.