Independència de Catalunya

Avui, 11 de setembre de 2013, hem sigut testimonis d'un fet bastant singular i que crec que defineix molt fidelment el sentiment de la gent de Catalunya. S'ha anomenat "Via Catalana" i ha consistit a fer una cadena humana des de Le Pertús al nord fins a Vinaròs al Sur passant per una seriï de pobles més o menys costaners. Bé, el que vull dir és que si la gent de Girona o Lleida s'hi ha volgut afegir ha hagut d'agafar un mitjà de desplaçament fins al lloc que li haguessin assignat.

Doncs aquesta cadena ha sigut tot un èxit de participació i ha tingut, evidentment, un sol lema: demanat l'independència. Diguem que ha sigut una Diada amb molta més pressió popular cap els nostres polítics i també cap als que, normalment, no volen escoltar.

I aquests del centre val més que es posin les piles, ja que no ens queda altra sortida per redreçar la nostra economia, ja no només per sortir de la crisi, que també, sinó per assumir d'una manera definitiva les nostres responsabilitats com a poble i com a gent que vol viure amb llibertat i ser qui dirigeixi els propis projectes i enfoqui la seva forma de vida.

Espanya, econòmicament parlant, és un autentic fracàs. Això és pot resumir en tres punts prenent com a inici la seva entrada a la zona euro l'any 1999 que és quant se li varen obrir moltes portes:

• Va accedir al crèdit internacional en condicions molt avantatjoses. Ho prova la gran bombolla urbanística que patim.

• Es va beneficiar d'una allau de turistes vinguts d'Europa en la seva gran majoria.

• Accés al millor mercat del món.

Entre moltes altres coses, aquestos avantatges ja es veu que  no han sigut degudament aprofitats si, en períodes de crisi el nostre atur puja per sobre del 20% i en èpoques de bonança no ens baixa del 8% sent generosos. En porcentatjes d'atur no ens guanya ningú a Europa.

Donat tot això l'encaix a Espanya és cada dia més difícil donat que Catalunya mira cap unes altres prioritats. Només es podria produir l'anomenat encaix, entre altres, en les següents condicions:

• Canvi radical de relacions financeres. Obtenir el concert econòmic i establir una quota de solidaritat temporal dedicada a polítiques de desenvolupament. Remarco lo de temporal i sempre en funció d'un percentatge de PIB que no amenaci el nostre futur sobretot quan van mal dades.

• Renovació del pacte polític per reduir els conflictes institucionals i de competències. Blindar l'autogovern català. Donada la resposta que ens va donar el Gobern central amb el nou Estatut aquest punt és del tot impossible.

• Visió racional de la política d'infrastuctures. Avui tenim una coneccio d'AVE, mercaderies i autopistes de forma radial, és a dir, els ciutadans de Madrid poden anar a tot arreu i tot arreu pot anar a Madrid, però el corredor del Mediterrani, per exemple, vía importantíssima per portar mercaderies cap a Europa, encara ho estem discutint. Sembla talment que no hagin vist que per tren i carretera les úniques vies per anar cap al mercat europeu passen per Irun i La Junquera i, per tant tot el gasto que em fet en aquesta estructura viaria "radial" no és gens efectiva i un desastre econòmic.

Tot el exposat no té res a veure si a Espanya mana avui el PP i demà el PSOE. Aquests dos partits majoritaris que s'han repartit el poder en els últims anys, han tingut la mateixa estretor de mires cap a polítiques d'expansió que miressin a Europa i, per descomptat a res que pugues afavorir el desenvolupament que Catalunya necessita.

Total, com més aviat fotem el camp, molt millor. No hi ha alternativa.

Molt del que aquí exposo està tret del llibre "Com Àustria o Dinamarca. La Catalunya possible" de Modest Guinjoan, Xavier Cuadras Morató i Miquel Puig