Polítics

Fora bo, o al menys a mi m'agradaria, que els polítics fossin una mica més transparents o, per lo menys, un xic més objectius en les seves declaracions. Sembla talment que tot s'hi val a l'hora de fer valoracions dient allò que realment ens interessa tingui que veure o no amb la realitat.

Ho dic més que res perquè els discurs polític quan s'esta a l'oposició no te res a veure en lo que es diu quan es disposa de la responsabilitat de Gobern.

No passaré a jutjar la feina del nou president de la Generalitat perquè encara és molt aviat (no es veu gaire canvi, en principi, tot sigui dit) però si manifesto el meu desencís pel canvi de tarannà.

M'agradaria que des de l'oposició es valoressin les decisions del executiu en la seva correcta mesura, aprovant lo que esta bé i donant noves idees vers lo que pot estar malament. Es a dir, diem a al gent lo que esta bé i lo que no encara que només sigui per instruint-se i a més a més guanyar una mica de credibilitat.

Avui això no passa, ni aquí ni en lloc. Quan estem a l'oposició tot es fa malament, tot és un desastre, no en encertem ni una, no fem costat a res i tothom qui mana és un inútil.

I quan formem part del Gobern, els governats veiem que lo que abans era negre ara es torna blanc, que tot és bo fent exactament el mateix, que aquesta és la política bona i que els que ara manem sabem molt bé el que fem encara que l'únic canvi hagi sigut el nom dels governants.

I l'ultima bestiesa que he sentit dir ha sigut el tracte que es dona al nostre independentisme. L'independència és un assumpte tan seriós ( a mi ja m'agradaria aconseguir-la) que no es pot tractar de la manera que es fa. Ara l'ultim que s'hi ha apuntat es el Sr. Pujol quan fins fa res ens deia tot el contrari. Això es confondre a la gent i crear falses il.lusions perquè tothom amb dos dits de front sap que avui dia no és possible. Podem sortir al carrer, fer manifestacions i cridar molt, però ningú amb responsabilitat farà un pas endavant perquè no resistiria ni el més mínim estudi econòmic. I no s'hi val de parlar només de lo que ens estalviaríem amb el nostre balanç econòmic amb l'Estat central. A mi digueu-me a on venem i el que i com i qui ho fa (ingressos) i d'on importem i el que (gasto) i lo que és factible de perdre si canvia l'actual estructura, i de passada feu-me números a veure quins son els costos del canvi. Quan tot això estigui sobre la taula veurem el que ens interessa més i llavors fem un referèndum que ja m'agradaria veure si es podria guanyar.

Això es seriós i ja en hi ha prou d'enganyar a la gent.

Primer voldria veure que fa el Pais Vasc.

Els imbecils

Desenganyeu-vos:
No es pot lluitar contra l'especie imbecil humana.
Ho sento però algú ho tenia de dir.

Tunísia

Estic molt sorprès i a la vegada expectant per tot lo que passa a Tunísia. Hi ha que veure, com, sense pensar-ho, evolucionen les coses. Tot comença amb el suïcidi del estudiant universitari, Mohammad Buzazi, per allà el desembre, perquè li varen confiscà el carro de verdures que era amb el què es guanyava la vida. Aquest fet desperta la consciencia de molts de joves que es veuen en la mateixa situació i les protestes es disparen i es massifiquen sense que el Gobern del president Ben Ali ho pugui aturar tot i la brutal repressió.

La situació avui dia és que hi haurà un nou Gobern a Tunísia, presumiblement més democràtic i que tots els països del nord d'Àfrica estan amb la por al cos. I molt més perquè ja hi han més joves que s'han immolat demanant millors condicions de vida, llibertat i futur a alguns d'aquestos països àrabs.

El nord d'Àfrica sempre s'ha caracteritzat per tenir governs del "morro fort" per diferents raons a conveniència dels Estats Units i d'Europa. Una d'elles ha sigut l'islamisme radical. I amb aquesta excusa han mirat cap a un altra banda quan no s'han respectat gens ni mica els drets humans. I molt més després del problema que va tenir Algèria precisament amb els seus islamistes.

De fet aquestes idees radicals tenen el seu cultiu en l'extrema pobresa tal i com va passar amb el comunisme en el seu dia. Si hi ha futur, esperança i una mig correcta distribució de la riquesa, això no passa. O no passa tan.

I avui dia amb la informació que corra per Internet i a l'abast de tothom és molt més difícil enganyar a la gent o fer-lis creure que les coses son com son i no d'un altra manera.

A veure com evolucionem en les pròximes setmanes, però les coses ja han canviat una mica. Per lo menys s'han suavitzat les mesures d'austeritat que només castiguen les classes més desfavorides amb un intent d'evitar les protestes generalitzades, però, modestament, crec que han fet tard. No sé si és una impressió o un desitj, però a lo millor aquesta acumulació de petites gotes pot acabar amb una bona riada.

I el problema més greu el te Egipte, després Algèria i el Marroc en menor mesura, perquè els altres només son quatre gats. Egipte suporta ja trenta anys de dictadura del Sr. Mubàrak. A veure que passa.

Com ja he dit al començament, estic expectant.

Dubai

Com tothom que te amics per la xarxa rebo una gran quantitat d'arxius vers diferents temes, tant de tipus eròtic com d'acudits, paisatges o informacions. Doncs ahir en vaig rebre un de Dubai, aquest immens paradís turístic que s'està construint allà cap el final de la península de l'Arabia Saudita. Una informació molt ben posada amb moltes fotografies de les illes artificials, dels grans hotels i de tots els grans luxes que allí la gent amb molts, però que amb molts diners, en pot gaudir.

Peró una de les frases que em va cridar l'atenció va ser la que deia que tot això era el futur. O sigui que entrant en el país entraves en lo que ens espera el dia de demà per tot arreu.

Llavors és quan et venen al cap unes quantes reflexions.

Independentment de que si la meva fortuna estes per sobre dels 100 milions d'euros (que no ho està) jo no tindria cap inconvenient en comprar-me alguna cosa en aquest paradís (no siguem hipòcrites) em venen al cap bastants preguntes:

Aquestes illes artificials son sòlides?

Ho dic perquè les cases estan a tocar el mar, assentades vers un llit de sorra compactada i afermades amb uns pilons, però el mar te molt mal geni quan s'hi possa i ja no en parlem mànegues de mar, terratrèmols o tsunamis. Suposem que s'ho han ben pensat.

Les cases tenen un preu mínim d'un milió de dòlars i les illes d'un arxipèlag de la forma d'un "mapa mundi" se'n van cap els 20 a 30 milions de dòlars per illa.

Després hi han tota aquesta sèrie de luxosos hotels en que una nit pot valdre el 9.000 dòlars, ports privats, estacions d'esquí a ple desert, etc., etc.

Lo primer que penses és que tot això ve dels diners del petroli i.... que passarà quan l'or negre s'acabi? (Els hi queden reserves per vint anys). Doncs resulta que no. Resulta que els ingressos d'aquesta mena no representen més que el 6% del total i que la seva economia va enfocada cap els serveis sent les activitats immobiliàries, comerç, empresarials i financeres el fort de la seva economia. El seu PIB en l'any 2009 era de 75.000 milions de dòlars i el seu deute de l'ordre dels 90.000 milions de dòlars.

I això pot funcionar?

Tenen més població treballant en la construcció que no habitants lo que vol dir que necessiten gent de fóra i resulta que les condicions de vida d'aquesta gent( indis i pakistanesos) no son precisament luxoses. Sous de misèria, condicions de vida no gaire humanes i si vols treballar en aquest país has d'entregar el teu passaport a l'entrada lo que vol dir que podràs sortir quan els hi vingui en gana. I això vol dir problemes. Aixo vol dir economia feble i no estructurada.

I ja hi han tans de multimilionaris al mon per mantenir una cosa així? Perquè clar, els diners que costa tot aixo tu no els generes, ho fas per mor d'un deute i esperes que algú t'ho compri i que s'avingui al gasto que comporta viure en aquest luxe.

I això és el futur?

Ai, mare meva.

Notícies

Hi ha dies en que trobes al diari notícies que has de llegir dues vegades i que no saps si et fan riure o plorar.

La primera el Sr. Alvarez-Cascos. Per els seus "dallonses" que s'ha de presentar per la presidència d'Astúries i si no ho fa de la mà del PP doncs m'invento un partit i ja està. La qüestió és que he decidit fer-ho, vull tornar a la política activa i ningú és ningú per dir-me el que haig de fer. I molt menys que em tractin a mi com jo ho he fet amb qui m'ha donat la gana.

Però aquí, a mi , em ve al cap un altre pregunta. Si està recolzat en el seu desig per la Sra. Aguirre, pel Aznar, pel Fraga i no sé per quants "capitostes" més, i el Sr. Rajoy no es manifesta, com sempre, qui mana al PP? Qui pren aquestes decisions? O és que de portes en fóra ens en diuen una i cap endins en hi ha un altra?

En lo que a mi m'afecta el Sr. Alvarez-Cascos pot presidir Astúries o a anar a fer safaris per Kenya. Tan me fa, però sentadet a casa seva sense emprenyar estaria millor.

La segona el Sr. Rouco Varela. Un altre "carca" que no vol deixar el seient costi el que costi. Farem el que sigui con tal de mantenir-me en el poder i faré ostentació del meu conservadorisme arcaic. Les seves opinions ver lo que te que ser la família no tenen pèrdua. I és que si me'n vaig tot cau. La família es descontrola. La família es desfà. Lo que més els hi toca els "cococs" a tota aquesta colla és que una part important de la "família", o sigui, la dona, s'hagi convertit en una persona lliure, que pren les seves pròpies decisions, que decideix vers el seu cos, que estudia, que opina, i que no els hi ha demanat permís per fer-ho. Això no ho poden suportar. I així els hi va.

Per mi el Sr. Rouco Varela es pot quedar sentat en la seva cadira púrpura vint anys més.

Tan me fot. No aconseguirà canviar res de res. I pel cas que li fa la societat normal...

L'ultima el Sr. Félix Puig. Després de criticar a tort i a dret vers tot lo que ha fet el tripartit ara ja comencem a fer marxa enredera. Lo que es va dir durant la campanya electoral ja és aigua passada. Lo de eliminar el límit de velocitat dels 80 km/h ja no està tan clar. Ara ja parlem de "flexibilitzar-lo". Abans era eliminar, ara ja no. Després tenim lo de eliminar les càmeres a les comissaries del Mossos d'Esquadra del que en havien fet una autentica escandalera. Doncs tampoc. Ara estan molt ben posades. I ens falta lo del codi ètic que ja veurem com acaba.

I que tinguem que suportar tota aquesta colla.....

Un article

Hi ha gent que hi toca i a més a més ens ho explica bé. Hi ha gent que independentment de que sigui de dretes o d'esquerres te les coses molt clares de perquè les coses son avui com son i que aquesta crisi no farà que les coses canviïn cap un mon millor sinó mes aviat al contrari.
Ahir venia un article al diari del Ramon Obiols en el que, deixant a part de que per ell l'única via de més justícia social ve de la mà de la socialdemocràcia i probablement té raó, ens fa un anàlisis de l'actual crisi del PSC amb una mica d'història i ens generalitza vers els camins que s'ha de segui perquè el socialisme recuperi el que ha perdut.
De totes maneres no va gens desencaminat quan ens diu que avui dia, per arreu s'està desmuntant l'Estat de benestar, que anem cap el campi qui pugui i fa referencia al Sr. Jaume Masdeu que diu que "els especuladors financers, no només no paguen pels seus pecats, sinó que ja tornen a aixecar la veu com els amos del nou món.
Doncs si, estem totalment en les mans del mercats financers i son aquestos els que no en volen sortir d'aquest fonamentalisme neoliberal: la solució de la crisi torna a ser la de l'economia de la oferta, acomiadament més barat, salaris més baixos, flexibilitat en el treball i quan recuperem els beneficis ja crearem ocupació.
Es evident que la política social no va precisament per aquest camí.
La realitat és que qui te els diners en vol treure tot el benefici possible al preu que sigui i els que manen son esclaus d'aquest principi.
Es l'especulació qui ens ha fotut en aquesta misèria. I no crec que sigui ella qui ens hi faci sortir.

Cuotes de senyores

Ara que sembla que aviat tindrem un nou Gobern a Catalunya sens posa a sobre de la taula allò tan manipulat de la quantitat de dones que el formin. Es veu que te que haver-hi una quota fixa o, si més no, una quantitat mínima per allò de que cal ser progressista.

Tot i entenent molt bé la finalitat de tot això val a dir que no hi estic d'acord. Per mi val tant un home com una dona i a l'hora d'ocupar qualsevol càrrec no s'han de mirar ni les faldilles ni els pantalons. Qui més val, qui te més capacitat o és més idoni pel càrrec és qui l'ha d'ocupar. Si tot son dones.... doncs endavant i si tot son homes...també. I si son mitat i mitat doncs....tan me fa. Lo important és que qui tingui la responsabilitat estigui en disposició d'assumir-la bé.

En el meu primer treball seriós quan tenia jo vint anys, la primera persona que em va manar directament va ser una dona austríaca, Irma Schultes, llicenciada en Química, de qui vaig aprendre molt, si no tan de la matèria que tractava, que també, sí de com tractar les persones que un te al seu càrrec, cosa que em va marcar de per vida. Tot i ser una persona de grans coneixements tècnics, molt culta i vàlida, sempre em va tractar de tu a tu i amb un respecte ta gran com no el he pogut gaudir mai més. Igual potser si, però més no.

I jo sé que quan venia l'hora de les promocions no era la persona que estava a la primera fila. Sempre hi havien homes al davant normalment menys vàlids que no ella. I aquesta és la valoració que no s'ha de fer.

Jo he conegut en tots els meus anys de vida laboral moltes dones extraordinàriament vàlides, donada la seva capacitat de treball, entusiasme i efectivitat en que en lo últim que repares és que son precisament dones . Son simplement companys de treball com els altres però que et mereixen encara un xic més admiració i estàs content de tenir-les al costat quan t'ajuden a solucionar uns problemes que amb la visió "d'home" potser no has pogut. I crec fermament que lo que vol una dona és igualtat en la competència i oportunitats. Ni més ni menys. Ni més per ser dona ni menys per la mateixa causa.

I, per descomptat, cap valoració amb relació vers l'amplitud dels seus pectorals.

Això potser és el més ofensiu.

El partit de l'any?

Ahir no vaig poder veure el partit del Barça contra l'Espanyol perquè no vaig anar al seu estadi (no ho faig mai), perquè no tinc el Gol TV i perquè no vaig poder anar a casa d'un amic que em va convidar a casa seva i que sí que te aquest canal de pagament.

De tota manera entre el cotxe i a casa el vaig poder escoltar casi tot i després vaig veure el reportatge que varen fer per TV3.

No tinc els mateixos elements de judici per donar una opinió vers el partit però la veritat és que estic bastant sorprès.

De sempre, o al menys en els últims temps, l'Espanyol ha sigut un rival difícil potser més per lo que representa cada club, que no per altres raons. Per part dels pericos sempre hi han posat una mica més del que hi posen en els altres partits con tal d'amargar-li la tarda als culers. Aquestos partits son molt diferents dels que el Barça juga contra el Madrid, doncs tenen un sentiment molt diferent.

I aquest encara ho ha sigut molt més de diferent.

Després de totes les estadístiques que ens ha anat oferint la premsa escrita durant l'ultima setmana, de si el Barça no havia perdut en cap desplaçament, que l'Espanyol no havia encara perdut a casa, de si el Messi havia marcat tans de gols com tot l'Espanyol, que si ara l'equip de Cornellà era molt diferent, de que estava en zona Champions, etc, etc., lo cert és que en l'únic que va encertar és en la rebuda que si li va fer a l'Iniesta, cosa per altra part en la que no hi havia cap dubte. Si oficialment ja li havien donat una distinció molt important en forma d'insígnia per part de la directiva "perica"era del tot normal que passés lo que va passar.

De lo que no estic tan segur és de que ho fes un jugador del Espanyol en la situació contraria.

Esta clar també de que d'Iniestas només en hi ha un.

Doncs de tot lo altre que se li suposava...res de res. No hi va haver rival.

Un altra maneta de gols i cap a casa. Soc del Barça des de petit, soci des de fa molt temps i no recordo mai una situació com l'actual.

Qui pot parar aquest equip?

A part de l'Hércules, esta clar.