El líder

Ahir va pujar la borsa després d'una setmana de deballades i, sembla ser, que ha sigut per mor de les decisions econòmiques preses finalment per els líders econòmics de la Unió Europea. Doncs ja era hora. Em sorprèn una mica veure com, a aquestes alçades, encara podem dependre dels "gurús" de les borses, dels senyors que sense fotre cop, només perquè tenen molts calers, viuen de les inversions, movent-les segons els convé i despreciant tot lo que no sigui el seu propi benefici. I ningú les hi pot dir res perquè son els que realment ostenten el poder.
I perquè tenen el poder?
Doncs perquè nosaltres els hi donem.
En una democràcia, teòricament, el poder és nostre, i, amb els vots, el traspassem a un home, el líder, que és el que ha de prendre les bones decisions perquè tot vagi be. El problema comença quan veiem que aquest home, proposat per un partit, fidel a unes idees que ens ha transmès i portant de la ma un programa de Gobern, a l'hora de la veritat és incapaç de fer la feina per la qual ell mateix va dir que era vàlid, per la senzilla raó de que no en sap. Davant dels problemes i a l'hora de prendre les adequades decisions ens acollonim, no en tenim ni idea, ens preocupa molt més que ens puguin fotre fora de la nostra cadira i del lloc que a al fi em assolit, i les úniques decisions que som capaços de tirar endavant son les derivades de la frase "qui dies passa anys empeny". Lo primer és que no se'm emprenyin els del partit, els meus poders fàctics, els que em poden votar perquè no es mogui res.... i anar fent.
El Sr. Zapatero, per exemple, es el nostre president. L'hem escollit nosaltres. Doncs no te ni idea d'economía, ni de política exterior, ni de ciència, ni de lleis. I de que viu? Doncs de dir lo que la gent vol sentir. Després farà lo que convingui al partit. No a tots. Només a uns quants i, normalment, als que tenen més cale-rons.
I l'oposició?
Doncs encara pitjor. Aquestos fan política de terra cremada. Fotem-li foc a tot com a única via per recuperar el poder que és el que realment ens importa. El poder per al poder i perquè m'ho mereixo per guapo. Es un fi en si mateix. No perquè ho pugui fer millor, o perquè hi estigui més capacitat. Això no importa. L'important soc jo. No els que governaré. Aquestos son els tontos del plan.
I a on està l'home d'Estat que se suposa que ha de ser un President de Gobern?
Doncs jo no ho sé. No el veig per en lloc.
Lo més gros és que aquest plantejament és el pa nostre de cada dia per tot arreu. Arribar a un càrrec pel càrrec, no perquè hi estic preparat per ocupar-lo, no. Es que amb el càrrec hi han calers, cotxes, poder per fer el que vulgui i l'admiraciò i/o enveja dels que m'envolten.
I els meus aduladors seran els primers premiats.
I benefici d'on surt?
Dons dels que realment penquen i estan preparats per la responsabilitat del lloc que tenen. Siguin de més amunt o de més avall.
Ni més ni menys.

Pederàstia

Ahir al diari llegia una entrevista que li varen fer al Sr. Joaquín Navarro-Valls, supernumerari del Opus Dei, no t'ho perdis, en que manifesta quan li pregunten pel tema que "només l'Església s'ha mostrat radical contra la pederàstia". Quina barra te el tio. "Una reacció molt radical. Sense comparació, hi insisteixo".
Tota aquesta gent de l'Església (com altres institucions tancades amb pany i forrellat) no se'n volen enterar de que avui ja no poden manipular a la gent com abans. Avui dia partim de que la gent és mes culta, és comunica molt més i te a l'abast una eina fonamental per enfonsar les mentides i fer sortir la veritat que és l'Internet. Les dictadures s'acaben de mica en mica i amb elles els privilegis d'uns quants.
El problema de la pederàstia només s'acabaria amb la fi del celibat tan pels capellans com per les monges, que, al cap i a la fi son persones normals (be, no deuen ser gaire normals quan és fan religiosos) i tenen un cos que tard o d'hora els hi demana guerra. I aixo és així en un percentatge molt elevat dels mortals. Aquesta suprema renuncia al "amor" com a gran sacrifici i la perfecta unió amb Deu a través de la fe per compensar-lo només son paraules molt llunyanes de la realitat.
Jo encara me'n recordo de la figura de la "barragana" o cosina llunyana del capellà del poble que estava per atendre el senyor en les feines domestiques i que no se savía mai a on acabaven aquestes "feines".
De fet a l'Església no l'interessa acabar amb el celibat ja que perdria bona part de l'influencia que te avui dia vers els seus. Si formes una família acostumes a tenir molts altres problemes i de diversa procedència que fa que no siguis tan dòcil respecta a lo que t'obliguen. Llavors ja no hi hauria la pretesa dedicació cent per cent a l'Església "para lo que guste mandar" ja que una dona amb fills amb una casa per portar deixaria moltes altres coses de banda, manca de diners i una pèrdua d'autoritat que no estan disposats a perdre.
Desconec com s'ho fan les altres confessions que permeten el matrimoni, però vaig conèixer una vegada un capellà protestant casat amb una infermera que em va merèixer tot el respecte del mon. Aquell si que parlava el meu idioma i coneixia be els meus problemes.
Tampoc em faré protestant però per lo menys no em venia tan de fum.

Millennium

No he llegit el llibre del escriptor Stieg Larsson. M'ho va recomanar molta gent ja que, de fet, l'ha llegit tothom i des-de fa temps, però soc una mica escèptic respecte aquestes recomanacions globals ja que sovint reps una decepció per allò de que esperes una cosa excepcional i no compleix amb les expectatives que semblava. Em va passar amb el famós "Codigo da Vinci". No és que fos dolent però tampoc per vendre aquella quantitat de llibres.
Doncs faig aquesta reflexió perquè l'altra dia vaig veure la pel.licula i em va agradar molt. La trama està molt ben muntada i estàs atent a lo que pugui passar fins al final.
El paper de la protagonista, la Noomi Rapace, molt bo.
I ara no sé si llegir els llibres o no. De fet no en tinc necessitat perquè en tinc uns quants per endavant, però la trilogia del autor corra per casa i suposo que al final hi aniré caient.
De vegades diuen qu'és millor llegir el llibre i després veure la pel.lícula ja que així li poses rostre a la teva pròpia imaginació i no el que et dona l'actriu de la pantalla. Però be, ja està fet.
Ja sé que sempre soc l'ultim en conèixer les coses i, per lo tant, arribo sempre tard a l'hora de donar consells, però recomano la pel.lícula.

Hi ha dreta a Espanya?

Potser em faig la pregunta per allò de desitjar que en hi hagi perquè la realitat ens diu un altre cosa. L'arc polític en el nostre país (be, l'Estat Espanyol, perquè el meu país s'acaba per allà l'Ebre) queda avui resumit en l'extrema dreta, posant-hi junts tant la Falange com el PP (així ho volen); el centre, que son els partits mes o menys socialistes i les esquerres, que serien els verds i els comunistes. Jo crec que avui les coses van així.
El PP s'alia amb la Falange per tapar no la merda de la guerra civil, sinó la que li arriba al coll amb el cas Gürtel. I ho fa sense que els dirigents d'aquest partit es posin gens vermells. La veritat és que en certs polítics d'aquest país (el seu) tot s'hi val con tal que no em toquin "lo mío".
El poder pel poder i s'hi ha d'arribar com sigui, i si per aconseguir-lo haig de perdre la condició de persona doncs tan li fot; i si m'haig de saltar la llei, doncs me la passo per l'ullera, perquè lo mes important soc jo i els meus que m'envolten. Si haig de mentir jo faig. I si haig de robar, també. I si haig de ser fatxenda...doncs ho soc i demà em poso la camisa blava.
El meu pare sempre deia que si no has de viure de la política no t'hi dediquis. I aquestos s'hi dediquen. Vaja que s'hi dediquen.
I un altre reflexió seva era que en aquest país s'hauria de morir molta gent, potser més d'una generació, perquè els privilegis d'ells, esdevinguts en el règim guanyador de la guerra civil, es perdessin. Que molta gent seria capaç de sortir al carrer pistola en mà per defensar lo que havia aconseguit.
Doncs tenia raó. No ho fan amb les pistoles a la mà però si posant les lleis que els convenen o llegint-les com els hi ve més bé. I duren els cabrons. Sembla que portin pilas Duracel.
I ja en parlarem de la sentencia de l'Estatut si és que algun dia l'arribem a veure, que aixo també fa un tuf.....

Sant Jordi

He gaudit com un vedell d'aquesta diada de Sant Jordi per allò de que he tingut tot el temps del mon per remenar llibres per les parades i perdre'n tot el que fes falta per fer idees de quins llibres vols regalar i quins vols que et regalin. L'escollit perquè em regalés la Paquita va ser "La mà de Fàtima" del Ildefonso Falcones de qui havia llegit "La catedral del mar" que em va agradar molt i jo li vaig regalar "Venganza en Sevilla" de la Matilde Asensi de qui havíem llegit "El último catón" que va ser una lectura molt amena. En varen caure uns quants més de llibres ja que hi havia que fer regals als meus fills però em quedo amb aquestos dos com á propis i que son els que primer llegiré.
A la Rambla no s'hi podia donar una passa. Estava atapeït de gent. No recordo un Sant Jordi amb tans de problemes en una avinguda tan ample. Al Portal de l'Angel tres quarts del mateix però encara s'hi podia caminar.
En total m'hi vaig estar unes tres hores i vaig tenir temps d'apuntar-me uns quants títols més per quan acabem els d'ara.

Racisme

Jo crec que amb el concepte que tenim de la gent que ve de fora no som de tot objectius i segons la procedència hi atribuïm bé unes defectes bé unes virtuts.
A finals del any passat a Espanya hi havien censats 5,598.691 immigrants, des quals, a grans trets, els podríem desglossar de la següent manera:

Iberoamericans 36´2%
Europa Occidental 21'0%
Europa Est 17'75%
Africa Nord 14'83%
Resta 10'22%

Nosaltres veiem com a immigració "conflictiva" bàsicament la provinguda de l'Europa de l'Est (Rumania 9,82%, Bulgaria 2'45%, etc) i la de l'Africa Nord (Marroc 13'59% i Argelia 1,14%) i en menys mesura la que ve de l'America Llatina per allò de que s'adapten millor a les nostres costums. En canvi no en sento parlar mai de l'immigració que ve de l'Europa Occidental.

Per lo vist ens costa molt acceptar persones que no ens prenen cap feina, ja que les que ells fan, nosaltres no les volem fer i molt menys al preu que ens les paga l'empresari i que cada dia reparteixen "butano", portan objectes a casa que has comprat a uns grans magatzems o portan a casa lo que has comprat al Caprabo, o be servin-te el pa que compres el diumenge o la cervesa que et prens al bar ja que els caps de setmana tampoc vol treballar ningú.

Però en canvi no prestem atenció a totes aquestes persones que venen de l'Anglaterra (6,63%), Alemanya (3,63%), Itàlia (2,79%) o França (2,17%) que se suposa que son gent d'alt nivell, (científics, ingeniers, consultors, gurus del mercat, etc.) que ens venen a donar un cop de mà ja que, per lo poc que se'n parla no deuen fer nosa a ningú.

Jo puc donar fe de la meva experiència. A la empresa a on jo treballava teníem gent de l'Africa Nord i d'Alemanya, entre altres. Els uns per treballar de peons i els altres per ocupar càrrecs d'importància en departaments com Producció, Vendes o Màrqueting. Dels que venien del Africa, la relació benefici/perjuici estava clarament decantada al costat positiu ja que el seu aprenentatge era ràpid, no calia una gran aclimatació i el seu control bastant fàcil, i, si més no fàcilment substituïbles.

En canvi, amb els grup dels Occidentals les coses no anaven pel mateix camí ja que la responsabilitat del càrrec els feia més duradors, amb un rendiment positiu a llarg plaç i amb alguns problemes a l'hora de la seva integració, si més no, per causa del idioma.
Dels que jo vaig conèixer en hi havien alguns que es varen adaptar molt bé, que es varen integrar en l'equip de treball, que varen contribuir directament al benefici de l'empresa i que varen generar llàgrimes el dia del seu comiat. Però en hi va haver d'altres que encara avui em pregunto el perquè de la seva estància, qu'el seu perjudici va ser manifest i que sempre varen pensar que estaven vivint allà on no volien estar. Aquest son els que varen passar sense pena ni gloria. M'equivoco. Amb "pena" i amb "glòria". El seu treball feia "pena" però el seu sou els feia estar a la "gloria".

No sé quin tan per cent representen aquests últims en tot l'Estat, però per mi poden ser més problema que tots els altres.

Excursió

La passada setmana, dimecres, varem sortir el Ramón Poll i jo a fer una excursió. L'excusa va ser aquesta però en realitat varem fer només una petita passejada entre l'esmorzar i el dinar. Varem quedar d'hora, això si, a on sempre i ens en varem anar a fer l'ermorzar a Mura, a cal Carter. Truita de formatge i assortit d'embotits amb un porro i una amanida per començar bé el dia. Crec que sortíem del bar cap a les 12 del migdia.
Tot seguit, per no tenir remordiments, ens en varem anar a fer l'excursió. Primer varem decidir quina fèiem i després varem fer la que varem poder ja que trobar el camí a on començar era tot un problema. I més quan el mapa bo ens el varem deixar al cotxe. Ves que hi farem. Però bé, varem pujar cap dalt de la muntanya, varem veure fonts, ens varem perdre i quan varem trobar un camí varem decidir que lo millor era arribar a temps per dinar.
Cap a les tres de la tarda ja tornàvem a estar entaulats disposats a tornar a començar i al mateix lloc. Aquesta vegada hi va haver-hi unanimitat: escudella barrejada i costelletes de cabrit per tots dos.
Ho varem passar bé. Varem parlar de les nostres coses, que son moltes, repassant totes les nostres malifetes als diferents llocs: Sant Andreu, Mantes la Jolie i Louvain la Neuve. Mira que em anat lluny a fer mal. Varem compartir experiències i ens varem desitjar mútuament molta sort, un començant un altre vegada a treballar la casa seva i l'altre a no fotre res ni a casa seva ni a casa del altres.
Ramón, queda pendent pujar a La Mola a esmorzar, que ja sé el camí i que obren el restaurant a les deu.

Quan tu vulguis.

Un bon article

Encara que ho tinc tot a l'abast i puc informar-me lliurement de tot a través d'Internet, m'agrada molt llegir el diari de paper cada dia. I, sobretot, un diari que tingui diferents opinions i maneres de mirar les coses. Així tant hi pots trobar articles i opinions que t'agraden i altres que penses que son autèntiques rucades.

Però el passat diumenge hi vaig trobar un article escrit per Ramon Folch (Barcelona, 1946), biòleg català, que feia referencia a Franco i el franquisme. Es un article molt senzill però que, al meu entendre, s'hauria de llegir a les escoles i ser comentat perquè el jovent d'avui dia tingués una idea clara de lo que va passar un temps no gaire llunyà.
El Sr. Folch ens diu que si be el Franco va morir a l'any 1975, el franquisme, no. Que el franquisme existia ja abans de Franco i que existeix avui encara com a esperit de l'Espanya profunda. Que Franco el va encarnà, el va enaltí elevant.lo al poder i que li va donar nom. Enfront dels republicans o rojos (models reals d'un model d'estat o ideologia), els franquistes eren els "nacionals", terme que evoca les essències pàtries, i amb un lider amb un nom que avui faria riure, el Generalísimo, i a més a més "Caudillo d'Espanya por la G. de Dios", segons posava a les monedes. O sigui feixisme pur.
Els actuals nacionalismes perifèrics son un joc de criatures comparats amb el nacionalisme espanyol de debò, en nom del qual mig Espanya se sublevà, provocant una guerra atroç amb milions de morts, mutilats o de ferits psíquics i ensorrà el país en quaranta anys de dictadura retrògrada.
Després el Sr. Folch ens marca unes diferencies entre la societat espanyola vers la catalana i el perquè de la nostra diferent evolució.
He fet un resum del article que és podia llegir a "El Periódico" amb el nom de "Abril" a L'escala de cargol de la quarta pàgina.
De quan en quan trobes escrits que son una autèntica meravella perquè et posen en dues ratlles lo que tu no series capaç de dir en tot un llibre.
"Chapeau" Sr. Folch.