El líder

Ahir va pujar la borsa després d'una setmana de deballades i, sembla ser, que ha sigut per mor de les decisions econòmiques preses finalment per els líders econòmics de la Unió Europea. Doncs ja era hora. Em sorprèn una mica veure com, a aquestes alçades, encara podem dependre dels "gurús" de les borses, dels senyors que sense fotre cop, només perquè tenen molts calers, viuen de les inversions, movent-les segons els convé i despreciant tot lo que no sigui el seu propi benefici. I ningú les hi pot dir res perquè son els que realment ostenten el poder.
I perquè tenen el poder?
Doncs perquè nosaltres els hi donem.
En una democràcia, teòricament, el poder és nostre, i, amb els vots, el traspassem a un home, el líder, que és el que ha de prendre les bones decisions perquè tot vagi be. El problema comença quan veiem que aquest home, proposat per un partit, fidel a unes idees que ens ha transmès i portant de la ma un programa de Gobern, a l'hora de la veritat és incapaç de fer la feina per la qual ell mateix va dir que era vàlid, per la senzilla raó de que no en sap. Davant dels problemes i a l'hora de prendre les adequades decisions ens acollonim, no en tenim ni idea, ens preocupa molt més que ens puguin fotre fora de la nostra cadira i del lloc que a al fi em assolit, i les úniques decisions que som capaços de tirar endavant son les derivades de la frase "qui dies passa anys empeny". Lo primer és que no se'm emprenyin els del partit, els meus poders fàctics, els que em poden votar perquè no es mogui res.... i anar fent.
El Sr. Zapatero, per exemple, es el nostre president. L'hem escollit nosaltres. Doncs no te ni idea d'economía, ni de política exterior, ni de ciència, ni de lleis. I de que viu? Doncs de dir lo que la gent vol sentir. Després farà lo que convingui al partit. No a tots. Només a uns quants i, normalment, als que tenen més cale-rons.
I l'oposició?
Doncs encara pitjor. Aquestos fan política de terra cremada. Fotem-li foc a tot com a única via per recuperar el poder que és el que realment ens importa. El poder per al poder i perquè m'ho mereixo per guapo. Es un fi en si mateix. No perquè ho pugui fer millor, o perquè hi estigui més capacitat. Això no importa. L'important soc jo. No els que governaré. Aquestos son els tontos del plan.
I a on està l'home d'Estat que se suposa que ha de ser un President de Gobern?
Doncs jo no ho sé. No el veig per en lloc.
Lo més gros és que aquest plantejament és el pa nostre de cada dia per tot arreu. Arribar a un càrrec pel càrrec, no perquè hi estic preparat per ocupar-lo, no. Es que amb el càrrec hi han calers, cotxes, poder per fer el que vulgui i l'admiraciò i/o enveja dels que m'envolten.
I els meus aduladors seran els primers premiats.
I benefici d'on surt?
Dons dels que realment penquen i estan preparats per la responsabilitat del lloc que tenen. Siguin de més amunt o de més avall.
Ni més ni menys.