Amics del treball

A finals del mes passat varem anar a dinar uns quants companys de la meva última i definitiva feina. Era una repetició d'un esmorzar que varem fer a finals de Setembre i ja hem quedat que la cosa te que continuar a finals de Maig. Suposo que la perspectiva és molt diferent dels uns als altres, però per mi és una situació que gaudeixo mot més que ningú. Entre altres raons perquè soc l'unic que no hi ha de tornar, però m'encanta escoltar tot lo que diuen i expliquen perquè em fan sentir a dintre de l'empresa estan-ne fora. Puc participar en tota la conversa perquè conec totes les persones, situacions, problemes i les seves consequencies, però és una autentica meravella els mirar-so des de l'exterior sense que t'afecti. Bé, si que afecta si hi ha algún maldecap per algún amic, pero també consola veure que ho saben resoldre tan be o millor que no quan et tocava fer-ho a tu. Le seves opinions, la seguretat amb que parlen, la seva visió de futur, la manera d'enfocar les coses, l'interés per millorar, la valoració de la realitat i la confiança en el seu desenvolupament fan que jo desitji que no s'acabi mai el dinar. M'encanta sentir-los. Em fan sentir a dintre. Amb tan bona gent no ha costat gens fer amics al treball.
Per altra part el lloc escollit tampoc te preu. Es un restaurant gallego de Sant Andreu de la Barca que tot lo que posen està de colló de mico. Demana lo que vulguis que no saps lo que estarà mes bo.
Noi, que llarg que se'm fa esperar al mes de Maig.

Amics de tota la vida

Jo crec que és una de les coses més boniques d'aquest mon, el tenir amistats que és perpetuen en el temps. Concretament ahir, dissabte, varem anar uns quants a dinar a casa de l'Angelita i el Jordi i, francament, ens ho varem passar d'allò més bé i no parlo només per mi. I és que fa molt de temps que ens coneixem i hem fet moltes coses tan de solters com de casats. Tothom coneix tota l'historia i la vida de tots els altres. Mires enredera i veus que pots parlar de les noces de tots ells encara que en tots els casos parlem de més de trenta anys. Be, hi ha un matrimoni que fa menys temps, però és l'excepcìó que confirma la regla. Xerrameca, bromes, discussions i tot amb un molt bon àpat a la taula i un molt bon beure en mig d'un servei molt acurat. La nostra anfitriona va treballar de valent en que tot estés correcte fins l'ultim detall i a fe de Deu que ho va aconseguir. Lo fotut és que tothom va pujant el nivell a l'hora de convidar-te a casa i després quan et toca a tu....
Tot sigui pels amics de tota la vida.
Diuen que qui te un amic te un tresor.
Collons que rics som tots nosaltres.

La nostra societat

Per causa de la crisi es pot dir que la nostra societat està convulsada. Gent que opinava d'una manera ara en diu un altra o, simplement, despotrica contra tot el que l'envolta per motius que l'afecten directament o perquè creu que les coses no funcionen o perquè te la solució miraculosa per donar fi a tots els nostres problemes econòmics.
Reflexionant vers tot això se'm ha acudit de fer una valoració del meu cercle mes proper i analitzar les resultats amb molta curiositat. Jo soc una persona d'esquerres i per lo tant penses que el teu cercle ho és majoritàriament.
Doncs no. Avui no. El resultat ha sigut el següent:

Gent propera a l'extrema dreta 30%
Gent propera a la dreta 40%
Gent propera a l'esquerra 30%
Gent propera a l'extrema esquerra 0%

Aquí, evidentment, no hi entra ni la família directa, ni la família dels meus amics o companys per allò de l'influencia propera.
Però em sorprèn una mica el resultat, donat que si a les persones els hi preguntes per les seves inclinacions tothom va una mica més cap a l'esquerra i si a algun interessat li comentes que les seves idees estan a prop de l'extrema dreta t'engega a pastar fang.
Peró les seves opinions no enganyen. Son las que son.
Conclusió. Molt agosarada però és una conclusió. Ens en anem cap a la dreta.
Ho tenim fotut.

Ens prenen per idiotes

Avui és dimarts, lo que vol dir que ve la Lola (la Sra. que ens deixa la casa neta) i que abans de les 9 del matí ja soc fora per allò de que no es pensi que la controlo (que m'ho deixi net és només lo que demano). Toca esmorzar a on sempre llegint el diari. Després dels meus callos, la cervesa i dos cigalons, tancant el diari he arribat a una conclusió: "Ens prenen per idiotes"
Ve aquesta reflexió després de llegir lo que comenten els caps del GRAF vers l'incendi d'Horta en que els hi diuen quatre fresques als polítics (amb tota la raó) i també els comentaris del Sr. Alberto Núñez Feijoo, president de Gobern gallec justificant la "peineta" del Sr. Aznar (l'acció d'estendre el dit del mig mantenint la resta de la mà tancada, vulgo "ves a prendre pel cul") invocant-ne un origen "grecoromà" com a gest admès en civilitzacions que han estat bressol de coneixements com Roma o Grècia. O sigui que la resposta del Sr. Aznar a un grup de persones que li deien assassí pel fet de que una foto seva a les illes Azores havia costat 192 morts al metro de Madrid no era enviar-los a prendre pel cul sinó intentar civilitzar-los.
Em miro al mirall i ja no estic segur de lo que veig. A on està la línia dels que no son idiotes?
Se'm pot dir que el Sr. Aznar no és el responsable directe d'aquelles morts i jo puc dir que les palestins no en tenen cap culpa de que Hitler mates cinc milions de jueus i que fa més de dos mil anys, Deu, (Deu?, quin Deu?) els hagués promès aquella terra, lo que els hi dona tot el dret a fer-los fóra de casa seva o a matar col·lectiva o selectiva-ment a qui els doni la gana (mira lo que fa el Mossad amb el permís dels Estats Units) sense que els pobres palestins tinguin cap dret a res, ni tan se val el de la queixa. Si se'ls hi reconegués algun dret potser en el món hi haurien menys morts i menys problemes ja que aquest problema és l'arrel de molts altres. Però clar, com que el drets d'uns ens el ha donat Deu....
"I la línia dels idiotes?" em dirà algú.
A veure, "Tu tens opinions independents?"
"Si"
"Doncs tu estàs a dintre del grup dels idiotes"
"Perquè?"
"Per voler deixar de ser-ho, gilipolles"



.

Un dia diferent

Aquí a Eivissa hi tinc un amic de tota la vida, en Juanito, que està casat amb la Pepita, una bellíssima persona a qui també coneixem de molt temps.

Doncs bé varem quedar en sortir les dues parelles dissabte passat per donar una volta per alguns llocs d'Eivissa que jo no coneixia. La cosa no va començar molt be ja que es va posar a ploure i llavors per segons a on ja no s'hi pot anar. No es pot anar pel bosc omplin-te de fang. Va decidir en Juanito d'anar a visitar la casa museu d'un amic seu. Després de donar unes voltes i de preguntar, la varem trobar a Santa Agnès de Corona i, la veritat, ens varem emportar una sorpresa molt agradable. Varem gaudir d'una casa de pagès completament reformada dintre dels seus anys i amb una exposició de coses pageses antigues en totes les seves sales. Estris per llaurar, de les besties de carga, vestits, coses de la llar, tines, sedàs, llumeners, una cuina tal cual com feia cent anys i moltes coses més. Tot ben colo-cat i amb un gust fantàstic. Son objectes reculli'ts per un particular durant tota la seva vida. Jo espero contribuir-hi amb una cullera de fusta que te també un munt d'anys. Es una casa museu que te molt de valor per persones com jo que han viscut en la seva infància amb molts d'aquells objectes.
Después en Juanito ens va portar a C'an Curuné a on varem gaudir d'un cous-cous com feia molt de temps que no menjava. Varem parlar de les nostres coses, de temps passat i d'avui (de futbol no perquè ell és del Madrid) i varem passar tots quatre (la Paquita ja havia arribat divendres a la nit) un dia diferent i fantàstic que espero poder repetir molt aviat.

Segona setmana

I continua fent mal temps. Per un dia de sol en hi ha un altre de pluja o vent o cel tapat. Menys mal que amb la llar de foc i un munt de llenya que m'he aconseguit no passo gens de fred. Només haig de sortir de casa per anar a buscar el pa i queviures (i no cada dia) i la resta m'ho passo a casa fent "manteniment" que falta li feia. Amb música, llibres, l'ordinador i la tele per coneixer que passa per al mon en tinc ben be prou. Ah, i també uns cuans llibres de cuina per gaudir del paladar que és molt important. No tot ha de ser planxa i/o llaunes. Sembla mentida lo be que s'està sol cuan no et manca de res, per que per aquí continua sense aparèixer ningú. Tots els bars i restaurants d'aqui a 10 kilòmetres a la rodona varen tancar després de Nadal i no obriran fins passada la segona quinzena de Febrer. Be, a Sant Joan en hi ha un d'obert però com que no hi he anat mai....doncs em fa cosa. De supermercats oberts si que en hi han, afortunadament. I la ferreteria també fa vida normal. El kiosko de diaris obre normal però els diaris de Barcelona, teòricament, arriben cap a dos quarts d'onze. La realitat es que no se sap mai ja que quan no falla l'avio, falla la furgoneta que els ha de portar.
I així estem. Feliços.



.

Primera setmana

Ja ha passat una setmana fent pesta per aquestes terres. I és fa curt. Tenc ja casi totes ses coses fetes. M'han calat ses finestres i només em manquen ses persianes que no me les han calades per manqua de material que es veu que han tengut problemes amb s'agenci. Diuen que per se proper setmana estarà tot llest.
He arreglat sa casa, he canviat alguns mobles de lloc, he pintat un boci d'es terrat amb pintura contra ses goteres, he col·locat un nou pany a sa porta principal, he calat sa tele a dins es moble des menjador i he fet instalaccio nova per poder veure es vídeo i es CD's a s'hora. Només em manca de calar es tres quadros que he duit a sa meua cambra.
Ahir de tarda vaig anar a veure sa meua famili de Xarraca. Varem estar siguts a sa cuina amb un bon foquet i varem menjar un sofrit, sobrassades, metles i na Catalina em va gurdar una tassa de salsa de Nadal. A carai, us dic que em va agradar sa salsa. Es un poc dura de pair a sa nit però contau que en tenia gola. Varem estar pal.lant amb en Joan de moltes coses i me'n vaig anar entrada sa nit.
Fotra !!!! He dormit a ple. Vaig menjar molt ahir.

Segon i tercer dia a Eivissa

I quin fred que fa. No estic avesat a aquest fred per aquestes terres. I en sa casa tampoc. Sempre la tenim tota oberta per sa calor i vivim de portes cap en fora i no em se avesar a tenir-ho tot tancat i jo dins. A es sol post faig sortir ahir i va ser talment con un vol de mussol. Es que no hi ha nengú ni dins ni fóra casa.
M'he fet un expert en encendre llar de focs, en buscar bones rames seques pes pins, taiar-les i calar-les bé. I faigs uns foquets ben polits per anar calent dins casa.
Però....mala fi tenga el món i es puta butano. Que no se'm acaba sa bombona just cuan estic a sa dutxa i ensabonat de cap a peus? I s'aigo.... que d'estar calenteta passà a caure com agüies de gel?
Mal raio so puta butano un altra volta. Em vaig cuidar morir tan des fred com des bot que vaig fer per poder fugir. Ale, eixugue't com puguis, mal vesteix-te i surt a es carrer, que se bombona està fora de ses cases. Te coions sa cosa. Si no afer sa puta grip A aquesta volta ja no l'agafaré mai mes. Ja podré dormir tranquil.