Futbol al Camp del Barça

 Soc soci del Barça des de fa més coranta anys i sempre he estat a la tercera graderia Gol Nord just al damunt del córner davant tribuna. Cap problema, ben content i adaptat. Alguna vegada havia baixat darrere de la porteria a on tenia família i amics, però no m'agradava. Amb motiu de les obres del camp no vaig anar a Montjuïc, però, al darrer any, m'hi vaig apuntar a anar-hi i vaig trobar primera graderia al Gol Nord. No em va agradar gens, com abans.

Aquesta vegada, però, vaig aconseguir segona graderia davant tribuna. Ei, això sí qu'és veure el futbol. Sembla talment que estiguis a casa segut al sofà a la tele. No sabia jo que pogués tenir accés a una cosa així. Val més diners, això sí, però ja que estic jubilat i amb més de coranta anys de soci, no pago aquesta quota i una cosa va per l'altre.

No sé si guanyarem la Lliga aquest any, però ho gaudiré més.

Emigració a Ceuta

 

Ja han passat molts de dies des de la invasió marroquina a la ciutat de Ceuta i, al meu entendre continuen havent-hi coses difícils de comprendre.

La primera és, com és possible que s'amunteguin unes 80.000 persones a l'altra banda de la frontera amb Ceuta sense que se'n tingui coneixement. Jo crec, a més a més, que els mateixos problemes que avui tenen els que encara estan a la ciutat quant a menjar, dormir i altres, també existien a l'altra banda de la frontera, i sembla que ningú hi va reparar.

La segona és, l'únic responsable d'aquest merder és el Marroc, cosa a la qual ja ens té acostumats, però no es veu cap reacció política per part del Gobierno Español. Aquí fem uns grans merders de tota mena en diaris, televisió, etc., ens fotem les pilotes els uns als altres i deixem el règim alauita al marge de tot el problema quan n'és el responsable directe.

Encara després de més de tres setmanes tenim grans problemes amb adolescents, nens i nenes que no sabem què fer amb ells i amb la ciutat de Ceuta totalment estrangulada en tots els sentits.

Jo no entenc res de res.

 

Íñigo Errejón

 De vegades hi ha polítics, que, independentment del seu partit o ideologia, et cauen més o menys simpàtics. Aquest era el cas, el meu cas, parlant del senyor Íñigo Errejón. Molta cara de nen, sembla que no ha trencat mai un plat, de fortes conviccions polítiques, d'esquerres, etc. Total, un bon xicot.

I, fixat tu, que li agradava tocar el cul a les senyores. I, si hi havia sexe, diuen que un sexe brut.

Estic molt decebut. No he votat mai el seu partit, però era simpatitzant de Podemos, inici de la seva carrera política, almenys per mi coneguda, i, quan parlava me l'escoltava. Es podrà dir que una cosa no treu l'altra, d'acord, però ara ha de dimitir per problemes d'índole molt primitiva.

No n'hi ha un pam de net.

Imserso

 El passat dia 26 vaig entrar a la web "turismo social", el dia assignat per carta per l'Imserso, per buscar en un destí prèviament desitjat. Vaig veure que tot, absolutament tot estava complet. Vaig veure que a tot una sèrie d'altres Comunitats ja havien estat autoritzades dos dies abans.

A la carta també posava que un dia després, el 27 de setembre, podia entrar a la web per buscar altres destins. Ho vaig fer. Tot, absolutament tot complet.
Em vaig interessar parlant amb altra gent vers aquest problema i em varen dir que cada vegada hi havia més gent gran i que es cobrien les places molt aviat.
Doncs això, que potser veritat s'aguanta encara menys quan les dates són diferents en dos dies separades per Comunitats. Això és, senzillament, una presa de pèl. Crec que és molt senzill repartir uns percentatges pels dies d'accés, si es té un mínim de dits de front. Però es veu que quan Madrid està en el primer dia, ja no hi ha cap més problema a solucionar.
Per mi, aquest Turismo social se'n pot anar a prendre pel ...dubi dubi duuuuu... o sigui pel cul.

Infanta Elena

 

Ara fa uns dies vaig llegir al diari que a la Infanta Elena el seu pare, l'emèrit, li havia buscat un lloc de treball. El lloc aquest es veu que és a la Fundació Mapfre i amb un sou d'uns 25.000 € mensuals.
Em varen caure els dallonses per terra.
La pregunta que em ve al cap és: Quina feina fa aquesta senyora per guanyar-se aquest sou?
I després: Té alguna enginyeria o carrera similar? Perquè jo conec molta gent de valor que no cobra ni la dècima part d'aquest sou.
O sigui que el seu pare, persona influent, li busca a la seva filla un lloc a on li paguin per no fer quasi res, ja que aquesta senyora no llueix tampoc per disposar d'una gran intel·ligència. O almenys jo no li veig per cap banda.
Tot això deu tenir
algun nom lleig com "tràfic d'influències", no?

Tornem-hi

Fa molts anys que no entro en el meu blog i no hi he escrit res de res, entre altres coses perquè tenia un contacte més directe amb la meva gent. És cert que hi havia persones que em llegien, però poques vegades es manifestaven o donaven la seva opinió. No puc culpar a ningú, ja que jo feia exactament el mateix.

De tota manera em proposo tornar a començar. He vist tot el que escrit i no em sembla ni bé ni malament. És, senzillament, el que una persona opina de tot el que l'envolta en aquell moment.

He escrit bastant en Facebook però, evidentment, no és el mateix. Aquí el desenvolupament de tot el que vols dir ha de ser més definit i extens.

Així que ho tornaré a intentar.

Espanya, sempre Espanya.

Segons sembla, Brussel·les canvia de camí en les seves indicacions per la sortida de la crisi i ara, per mitjà del Fons Europeu d'Inversions Estratègiques, posarà en marxa un pla d'inversions de l'ordre dels 315.000 milions d'euros. Aquesta xifra és bastant fictícia, ja que d'aquest diner només 21.000 surten de capital públic; 16.000 surten de la Unió Europea i 5.000 milions del Banc Europeu d'Inversions. La realitat és que s'espera que això sigui una espècie d'aval perquè els diners privats o dels estats hi posin la resta amb la seguretat de què el projecte serà rendible.

Al davant d'aquest possible pastís les grans empreses es mouen i els estats també.

I aquí ve el que em sorprèn.

Per part de l'Estat Espanyol, a finals de l'any passat, van enviar a Brussel·les una llista dels projectes pensats per obtenir una part del pastís. Una suma total d'uns 53.000 milions, dels quals 25.000 milions van destinats a plans energètics i, dintre d'aquests, 15.000 milions es demanen per connectar la península amb França a través dels Pirineus.

No us sona això?

O sigui que tornen a buscar una alternativa a la inversió del corredor del Mediterrani que Brussel·les ja ha dit per activa i per passiva que no hi vol posar un euro.

I perquè aquesta insistència? Doncs perquè Espanya només té dues sortides de carretera i tren cap Europa: bé per Irun, bé per La Junquera i clar, si aquí ens fem independents, o sens gira la truita, a Madrid tindrien un problema bastant gros. Cosa que no passaria si hi hagués una via d'idèntiques característiques des de Madrid, passant per Saragossa fins a França.

Encara sort que el nostre veí de l'altra banda dels Pirineus no està per la labor, ja que les infraestructures actuals ja li estan bé i prefereix dedicar els seus diners a altre tipus d'inversions.

O sigui que, si no canvien de projecte, Espanya es pot quedar sense una bona part del pastís ja d'entrada per no voler tocar de peus a terra, és a dir, potenciar el corredor del Mediterrani com li demana tot deu.

Però clar, això afavoreix Catalunya. I "...con la Iglesia hemos topado, Sancho".

No a la violència

Val a dir que estic en contra de tota manifestació de violència vingui del cantó que vingui i del seu nivell per petit que sigui i tant per part de Governs com de persones.

Dit això també és cert que hi ha molta gent que perd el món de vista i que, davant d'una penúria diària, d'una injustícia certa o no, és capaç de qualsevol cosa.

Mirem sinó el cas d'Isabel Carrasco morta a les mans de dues persones que, pel que he llegit, no estaven en una situació desesperada com podria ser el cas de molta altra gent, com a justificació d'un fet d'aquesta magnitud, donada la fixació en una sola persona com a responsable d'una situació personal no desitjada. És difícil d'entendre com es pot planejar la mort d'una persona durant molts de mesos, la compra d'una pistola, el seguiment diari de la víctima, si no és per mor d'un problema psicològic profund i no per part d'una sinó de dues persones. Avui també he llegit que podria haver-hi un altra persona -una policia- implicada en els fets.

De tota manera aquest fet hauria de fer reflexionar als polítics. Ja sé que no ho faran i que tot continuarà igual però no estaria de més plantejar-se d'una vegada que estar al poder o ser candidat a estar-hi no vol dir estar per sobre del be i del mal.

Aquests missatges que vénen de dalt tot dient-nos: "Ja sé que passes gana però és el que et convé"quan jo no tinc res a donar als meus fills i qui m'ho diu lliga els gossos amb llonganisses fa molt de mal.

Avui he llegit al diari que els regidors de l'Ajuntament de Toledo varen abandonar el ple quan una representant dels pares de nens malalts de càncer d'un hospital anaven a demanar millores en el seu tractament. I també que el president de la Diputació i regidor del PP, Arturo García-Tizón, tot sortint del saló de plens li va dir a un pare que li volia donar un document amb les seves peticions que allò no li interessava i no l'importava.

Jo no sóc una persona violenta, però si em trobés en el lloc d'aquest pare amb un fill malalt de càncer, i qui em pot ajudar em dona aquesta resposta... no sé si m'en podria estar de fotre-li una bona hòstia encara que anés a la presó per un temps. I no dic coses més grosses perquè aquest escrit potser el llegirà algú i encara tindré problemes per fer apologia de terrorisme.

A més a més de tenir polítics corruptes també són torracollons, exceptuant al senyor Cañete, esta clar, que intel·lectualment està per sobre de les dones ....i no és gens masclista.

Que Déu ens agafi confessats.

House of Cards

Es de suposar que no sóc l'única persona que veu aquesta sèrie de TV i que, per lo tant, té una opinió definida vers ella i que pot o no estar d'acord amb mi. Bé, doncs jo crec que és totalment recomanable per totes aquelles persones que tinguin interès a saber com és la vida política d'un país, en aquest cas Estats Units, però perfectament aplicable a qualsevol lloc i no diguem ja a Espanya, líder europeu en corrupció política.

En aquesta sèrie es posa de manifest que els polítics només lluiten pel poder amb aquella dita "el fi justifica els mitjans" sempre a sobre de la taula. La gent del carrer només són individus impersonals que hem de manipular sense cap mirament sempre sota els nostres interessos.

La societat, com a tal, no existeix. Es només un lloc a on ficar la mà per treure vots que ens donguin més i més poder i/o més i més diners. Si haig de mentir, haig de menysprear, insultar, enfonsar o llepar els culs que faci falta si en puc treure algun benefici per mi o per algú a qui més endavant li cobraré el favor, tot està bé.

Ah! I tot això també val per la premsa, a la qual li donaré les notícies que em convinguin o que facin mal als meus adversaris.

No em vull estendre massa per allò de què no vull donar més pistes de com es desenvolupa la sèrie.

Fins avui hi ha dues temporades, encara que de la segona en hi ha només cinc capítols fins avui.

Recomano veure "House of Cards".

Cognom Felicó

Durant aquest mes de febrer he estat uns quinze dies a Eivissa amb motiu de fer unes obres menors a la casa que tenim allà. Com que també hi tinc molts d'amics, un d'ells em va convidar a un "arròs de matances" que es feia al poble de Sant Joan de Labritja, un arròs multitudinari per unes 150 persones. Per qui no ho sàpiga aquest arròs només porta porc. Estava bo de veritat i me'n vaig menjar ben bé dos plats grans.
La cosa tampoc no tindria res d'especial si no fos per la gent amb la qual vaig compartir taula, concretament dos capellans, un en actiu i un altre ja retirat, a part del matrimoni amic. Parlant doncs amb ells va sortir la meva antiguitat a l'illa, el perquè de les meves estances i el fet de jo parlar eivissenc. Els hi vaig explicar que la meva mare era de l'illa i que tota la seva família venia una part de Vila (la ciutat) per part de pare i l'altra de les muntanyes de Xarracó per part de mare. Llavors el capellà retirat em va preguntar pel cognom de la meva mare. Es Felicó, li vaig dir. Ell tot seguit em va començar a donar referències de la meva família i com més noms jo li donava, més referències em donava ell. Al final em va dir: "Si veniu es diumenge vinent, després de sa missa d'es matí, cap a les dotze, jo us diré la vostra genealogia del cognom Felicó des d'es dia en què començar a Eivissa".
Vaig quedar acollonit de debó.
Evidentment el diumenge vinent fins i tot vaig anar a missa aprofitant que es deia en el nom d'un familiar mort feia poc temps. A les dotze i cinc minuts entrava jo al despatx del capellà.
Jo li vaig portar un estudi heràldic del cognom Felicó que el meu germà havia encarregat a Barcelona. Col·locava el cognom Felicó a l'edat mitjana a Catalunya.
Una vegada s'ho va haver llegit, em va dir: "Tot això no és veritat". De fet jo ja ho sabia per què ja m'havia informat una mica per Internet dels orígens del cognom però era interessant saber la seva opinió.
Li vaig donar alguna dada que no havíem comentat com el segon cognom de la meva àvia era Ripoll i to seguit em digué: "Casada amb Antonio Felicó Tur l'any 1913".
Aquí ja la meva sorpresa era ja de boca oberta.
Tot seguit em va donar uns folis en què constaven totes les generacions amb nom Felicó des de la seva arribada a Eivissa a mitjanç del segle XVII des d'Itàlia fins avui, amb el nom inicial de Felicones que anirien canviant a Felicón i tot seguit al que es va mantenir com a Felicó. Un total de 9 generacions amb aquest cognom.
Sembla mentida el que pot sortir de la trobada amb un arròs de matances pel mig i lo culta que pot resultar gent com un capellà de poble retitat, tot sigui dit amb el més gran dels meus respectes.
Quan torni a Eivissa cap allà el Juny el visitaré i li donaré tota la meva informació vers els Felicó de la rama catalana.

Pensions

Quan vaig rebre la meva pensió el passat dia 25 de gener no em varen quadrar els números. Si l'augment que ens deia el Sr. Montoro era del 0,25 %, jo rebia una quantitat bastant superior. Em vaig imaginar a què es podia deure però no en tenia la constància.

Avui he rebut una carta del Ministeri en què no t'ho explica però es veu ben clar.

Et fan el 0,25% d'augment però tu veus més diners, ja que et baixen la retenció en un punt. No t'ho diuen però es veu si fas quatre números.

O sigui una enganyifa. Tu disposes de més diners, sembla que t'han fet un augment superior de la pensió però l'any vinent pagaràs més d'IRPF, ja que la retenció ha sigut més baixa.

El Sr. Montoro té uns collons que se'ls trepitja.

Ens prenen per gilipolles.

Corruptes

Hi ha una cosa amb la qual tothom estarà d'acord amb mi: Espanya és el paradís dels corruptes. I ho és amb una gran varietat, ja que hi ha gent que se les ha pensat de moltes maneres per fer molts de calers per la cara, tant cobrant coses que no s'han fet com apuntar se a qualsevol consell directiu només per cobrar a final de més.

Em sembla que no cal donar cap exemple perquè els diaris en van plens cada dia.

El que em sorprèn és que no n'hi hagi encara més. El raonament és simple. Si ara tenim els que veiem...quants no n'hi havia durant la dictadura? Ara encara surten als diaris i, més o menys, encara hi ha risc de presó per alguns i hi ha jutges que s'atreveixen a condemnar-los, però quan això no passava i res es podia investigar perquè res no passava...quants n'hi havia? Els diners que molts dels rics que patim avui varen estar fets en aquells temps. Rics terratinents, de bancs, de complexos hotelers tenen un passat diguem-ne fosc o bé emparat en una "legalitat" de la dictadura. Els governs del general Franco no eren precisament un prodigi d'economia, ja que el mateix general era un zero a l'esquerra en aquest tema. Per lo tant una persona addicta al règim i amb contactes es podia fer ric en un moment llur que els escàndols no eren públics tant com per la censura com que la societat "pudiente" no podia mai estar tacada en res. El règim era un model de rectitud.

Doncs els descendents de tota aquella púrria han continuat igual. I si ara surt el que surt només és la punta de l'iceberg.

Només anomenaré un cas flagrant: el Sr. Gil i Gil. És que no ho sabia tothom que l'ajuntament de Marbella era un femer? Que allò només estava muntat perquè uns quants fiquessin la mà a la caixa?

I perquè es permetia? Doncs perquè a algú amb poder l'interessava. I va sucar lo que no està escrit independentment del que avui surti a la llum. I els que surten encara estan ofesos...

Durant la meva etapa laboral he conegut bastants persones que el seu dia a dia no era precisament intentar guanyar-se el que els hi queia final de mes sinó més aviat fugir de cap responsabilitat, llepar el cul de qui mana i veure constantment quin benefici en puc treure. He vist gent que durant més de vint anys ha viscut només de dir amén, fer veure que feia molt i xuclar el millor de tot qui li envolta si en pot treure profit. He conegut alts responsables que només volien fer gasto per veure quina comissió en podien treure. He vist molts pintors, electricistes i fusters fer feines a cases particulars que han anat a càrrec de l'empresa.

Als que vàrem fer servei militar ja vàrem veure que el pintor no apareixia pel "cuartel" ni feia guàrdies i el paleta tampoc. I al més infeliç a rentar la roba dels oficials. 

Doncs avui és igual però pel civil.

Aquí hem fet una "transició" a gust dels qui tenen el poder. No hem trencat amb res. Per això estem com estem...i esperat.

2013, un any...gilipolles?

He mirat al diccionari la definició de "gilipolles" que ve del castellà "gilipollas" i he trobat que diu: "estúpid, lelo". Ho he trobat potser massa simplificat. Crec que la paraula gilipolles te una gran amplitud i que es pot aplicar a un sense fi de persones de tot ordre. Una persona potser molt intel·ligent i ser un gilipolles de set pisos i també molt culta i el sentit d'aquesta paraula venir-li com un vestit a mida o anell al dit. I també estic segur que, si preguntéssim a la gent del carrer, tothom li trobaria un sentit o altre, més o menys ampli i amb diferents perfils.

Doncs a mi m'ha donat per repassar aquest any que ja s'ha pràcticament acabat i l'he trobat totalment gilipolles. Crec que és el qualificatiu que li és més escaient. Ara no hi ha cadena de televisió que no en dongui un resum ni diari que no et dongui tot un rampell de notícies o fets importants de l'any.

I jo he fet la meva composició i m'ha donat aquest resultat:

• Si ens fixem en l'atur no es pot dir que hagi baixat. Es pot dir que les estadístiques oficials donen números a la baixa respecte d'un any per l'altre, i encara que són reals també és cert que són bastant minsos, A mi em sembla que aquesta baixada es deu més a què la gent que ja no te dret a l'atur se'n cansa i abandona i també a què joves amb futur marxen cap a l'estranger.
• El deute ha augmentat, el que vol dir que haurem de pagar més interessos. Si no estem al 100% del PIB no crec que li falti gaire. Tampoc és una bona notícia.
• Ha baixat la prima de risc. Bona notícia. Però no sé si és gràcies a la nostra política o que ens porta per simpatia la baixada dels altres països amb les mateixes condicions que nosaltres: Itàlia, Grècia i Portugal. El cert és que es manté en el 4'1-4,2 % en interesos, ja que a Alemanya aquest any ha pujat i és el valor de referència.
• Les exportacions han pujat com a conseqüència de el que han baixat els nostres costos de fabricació com a resultat de les retallades tant en sou com de plantilles. Altres vegades les crisis es solucionaven amb una devaluació de la moneda. Com que ara no ho podem fer per allò de què la pesseta ja no hi és les retallades van per un altre camí.
• La situació bancaria ha canviat una mica però només en el sentit de què han augmentat els seus beneficis o ja en comencen a tenir. Els interessos dels diners en estalvi han baixat i les pimes i la gent del carrer continuen sense veure un euro.
• L'independència de Catalunya va per llarg. M'agradaria molt però crec que la consulta no es farà. Espanya no pot prescindir dels diners que aporta Catalunya. Es de gilipolles el que ens fan però és la pura realitat. I la consulta seria el primer pas per perdre els calerons. Aquesta postura "centralista" te un qualificatiu més fort que no el del motiu de la reflexió.

Total, un any gilipolles.

Punt a part em mereix la gestió del Gobern i d'un munt de polítics. Aquí és a on el qualificatiu de gilipolles agafa tot la seua esplendor. Aquí ja llueix amb llum pròpia. Amb el senyor Rajoy al davant tenim tota una excel·lència en gilipolles: Wert, Ruiz-Gallardón, Fátima Báñez, Cristóbal Montoro, Ana Botella, o el que és el mateix: no hi ha solució ni diàleg amb Catalunya, una llei d'educació que fa plorar, una llei d'avortament que atenta contra la llibertat de les dones, una ministra de Treball que ho afavoreix tot menys la feina, un responsable d'Hisenda que cada vegada que obre la boca ("els salaris no baixen, només moderen el seu creixement") ens insulta dient que els gilipolles som nosaltres i, per no fer-me pesat, una alcaldessa que va fer el més gran dels ridículs defensant Madrid com a seu olímpica.

Total, que ens governen una serie de gilipolles que ho són perquè es pensen que els gilipolles som nosaltres, quan si manessin uns altres gilipolles fent la mateixa política, aquests gilipolles els hi donarien el mateix qualificatiu de gilipolles.

A veure si en les pròximes eleccions deixem de fer el gilipolles i escollim una mica millor qui ens ha de pendre el pèl. Que no es noti tan almenys.

Legal o no?

Doncs ja tenim aquí la pregunta de la consulta. Bé, les preguntes de la consulta, ja que són dos. Es una mica més complicat, però si és aquest l'acord a què s'ha arribat com a pregunta per un consens el més ampli possible, ja em sembla bé. Crec que el més important és aglutinar com més gent millor per defensar el dret a decidir, a què nosaltres puguem dir cap a on volem anar com a poble.
El problema serà la interpretació que se'n farà dels resultats segons els percentatges que surtin en si o no de cada banda. Perquè com surti un "si" a ser un Estat i un "si" però "no"a la independència (al voltant del 50% per cada un d'ells) ja m'explicaràs quina lectura en farem.
Ja ho veurem.
El que ja fa temps que em toca els "dallonses" és aquesta cançoneta que sento per totes bandes de què la consulta és il·legal i que el futur de Catalunya l'ha de decidir la resta d'Espanya.
Quins collons. No sé que hi pinten aquí els lleonesos, murcians, etc. Jo, si es volen fer ells independents...me la bufa, per tan no tenen aquí ni veu ni vot. Ja ho sabem el que diran.
Tampoc entraré a discutir vers les vies legals en què es pot fer aquesta consulta o per quines lleis resulta que és inviable, però és de lògica que una consulta per la independència no te la donen "per la cara"quan el més normal és que surti afirmativa tal com ho vol el poble català, i, per contra, crear un problema a la resta de l'Estat espanyol. O sigui que des del Gobern central és molt normal que no en vulguin sentir ni parlar. També és cert que portem un munt d'anys en què no ens deixen respirar ni social, ni política, ni cultural, ni econòmicament parlant. Els catalans ja fa molt de temps que ens n'hem adonat que de la mà d'Espanya no anem en lloc. I que, posats a passar-ho malament val més que sigui per culpa nostra que no per uns altres que no ens han tingut mai el més mínim respecte. Per això els catalans volem anar sols pel món i els del centre que els hi continuem mantenint la "paradeta" que així poden viure molt bé uns polítics d'un nivell llastimós i amb un grau de corrupció del que encara no ho sabem tot.
I si volem parlar de legalitats, no crec que les tropes castellanes i franceses que varen entrar a sang i foc a Barcelona fos de la mà d'unes lleis acceptades democràticament pels catalans. I sense anar tan lluny podem recordar el ben tractats que hem estat durant els quaranta anys que ha durat la dictadura amb unes lleis que potser es podien qualificar de moltes maneres però mai de democràtiques.
Jo he sentit a sobre de la meva pell el resultat d'aquestes lleis tan legals. Al servei militar, per exemple, estava prohibit el parlar català i el fet d'utilitzar-lo em va costar a mi estar castigat a pic i pala sis mesos a l'interior del desert del Sàhara. I si la paraula "castigat" és massa forta doncs diguem que si s'havia d'enviar gent a llocs poc agradables, jo era el cap de llista. Quan jo deia que primer era català abans que espanyol els treia de polleguera. Llavors del total de tretze mesos que vaig estar fora de casa, me'n vaig passar vuit en destacaments. Amb més catalans, aixo sí. Tampoc era l'únic. Vull dir amb això que hi havia lleis "legals" que depreciaven la meva llengua catalana, el que vol dir que el qualificatiu que avui em volen donar d'espanyol a mi no em significa res. M'emprenya. No ho vull ser. Catalunya em dóna, Espanya em treu.
Definitivament, la data de la consulta és per mi massa llunyana. Estic impacient.

Ana Botella

 Només una pregunta: aquesta persona és normal?

Diners-poder

Tinc un amic de molts anys que escriu en un blog que ell titula com "El món està boig" i, en bona part, li haig de donar la raó a l'expresió, encara que jo hi afegiria el matis de què potser més que boig està mal estructurat. O, més ben dit, està tot muntat perquè a uns pocs els hi vagi molt bé i a una majoria els hi vagi de mig bé cap avall. I això a aquesta minoria (la que te diners) els hi va molt bé sempre. Les crisis, que ells mateixos provoquen per mantenir els seus estatus de privilegi, no els afecten mai. D'aquí la meva idea de la mala estructuració.

Sigui quin sigui el sistema polític pel qual es regeixi un país, diguem democràcia o dictadura, república o monarquia, comunisme o capitalisme, tot es resumeix en una elit que ostenta el poder, o, el que és el mateix, disposa dels suficients recursos (diners, normalment) per poder-ho fer. El més o menys grau de benestar de qualsevol país només està en funció del nivell de tolerància que vulgui tenir aquesta super minoria que ostenta el poder i que farà el que sigui perquè les coses continuïn igual.

Les lleis per les quals es governa un país estan fetes per establir un control a una societat que mantingui el sistema, que serà tant o més justa com menys molesti la petita oligarquia. Oligarquia a la qual les lleis no li solen afectar. De tant en tant surt a la llum un escàndol de qualsevol mena i llavors, oh justícia, se li retira la protecció als afectats i se'ls llença a les potes dels cavalls per satisfer les ansies d'una societat momentàniament escandalitzada. Els exemples els tenim ara en els srs. Millet, Bárcenas, Camps i tants altres que, havent complit els manaments, han caigut en desgràcia només perque el seu pecat ha sortit a la llum resultat d'una mala gestió. Ja se sap allò de "pecado no conocido està medio perdonado". Però si el dia menys pensat es descobreix el pastel automàticament la classe poderosa ajunta les files i llença a la seva sort el que ha sigut poc hàbil manipulant el que tenia entre mans, única manera de salvar el que no es pot tocar.

He conegut gent en el món laboral que la seva única feina durant tota la jornada, durant anys i anys, ha sigut lluitar per passar a ser "elit" encara que això fos a canvi de vendres a si mateix ja no només baixant-se els pantalons en moments concrets (això ens passa a tots) sinó que només fitxar al matí ja els treu i els porta tot el dia a la mà, el cul a l'aire i ensenyant totes les vergonyes. No importa perdre tot tipus de dignitat, no tenim cap intenció de conservar-la. L'objectiu és només el reconeixement del "poder".

I estic també del tot segur que tothom ha conegut aquesta persona per qui les lleis no estan fetes, sigui de l'ordre que siguin, salten-se qualsevol ordre establert (cobrar comissions a tort i a dret, per exemple). Es passa la justícia pels dallonses i no li passa mai res de res. Ben al contrari, el seu nivell de vida puja i puja com si tingués una fada a l'esquena que li anés donant via lliura a tots els seus capricis.

No fa gaires dies vaig veure una peli, "Elysium", en què ens mostrava una societat de l'any 2150, més o menys, i, encara que era de ciència-ficció, potser sigui el resultat de la propera crisi, sigui quan sigui que vingui. A la peli ja només hi ha dos classes, la rica (minoritària) i la que està en la misèria (tota la resta). Anem-hi pensant.

Xavier Sala Martín

Fa cosa d'uns dies, crec que dilluns passat, vaig tenir interès en veure el programa de TV3 "El convidat" que presenta l'Albert Om perquè aquesta vegada anaven a casa del Xavier Sala Martín, economista reconegut entre els millors del món de qui he vist alguna vegada classes magistrals d'economia per persones del meu nivell, és a dir, sense idea del que va el tema.

Independentment de què em va semblar una persona bastant assequible i, per descomptat, molt intel·ligent, em va decebre una mica per una sèrie de coses.

La primera, que encara em pregunto que collons hi feia el Laporta xupan càmera en aquest programa amb l'excusa de jugar un partit de golf. Jo ja em suposo que el senyor Sala és molt amic de l'expresident del Barça doncs inclòs hi va compartir Junta, però és que no té més amics que hi tenia que sortit aquell paio? Si aquest és tot el que té que s'ho faci mirar. Li havia de fer el favor? Tan desesperat està el sr. Laporta? Li ha demanat un programa al Albert Om?

La segona, que em sembla bastant penós que ens digui que el seu objectiu principal a la vida era ser ric i que a això s'hi va dedicar en cos i ànima a imatge d'un tio seu que era el més ric de la família.
Però l'economia li va agradar. Menys mal.

I la tercera, que quan li varen preguntar pels grans damnificats de la crisi m'anomena els empresaris en primer lloc. Després ho va intentar arreglar per allò de què hi ha persones que no tenen ni casa, però em va semblar molt fort que sentís una certa pena per aquells empresaris que "ho havien perdut tot". Clar que no es pot esperar gaire d'un economista que s'auto anomena defensor del capitalisme liberal, que ens ha portat avui a uns nivells socials que no tenien ni els reis a l'edat mitjana si és que ho vaig entendre bé. Encara li haurem de donar les gràcies.

Se li pot perdonar la gran horterada de les seves americanes de colors (que va dir que en tenia unes 300, ja em suposo que no es pot viure amb menys), però si vol un consell d'una persona del carrer potser per entendre una mica millor l'economia real li convindria baixar del nuvol de ric en què està vivint i interessar-se per com viu la gent o, més ben dit, com sobreviu gràcies a aquest capitalisme liberal que tant defensa. Si la crisi l'hagués afectat com als altres potser canviaria d'opinió. O potser ell, si fos pensionista, podria viure amb un augment del 0,25%? De ben segur que els seus increments anuals són bastant millors.

Deute i independència.

Cada dia sigui a través dels diaris, la ràdio o la televisió sentim tot un seguit de diferents valoracions vers si és beneficiós o no la independència de Catalunya i encara si aquesta és possible.
De fet per part del Gobern central s'està fent una gran campanya d'influència a Brussel·les perquè sen's vengui la idea de què la nostra possible independència ens porta a fora d'Europa.
Potser sí. Però encara que això tampoc ens hauria de preocupar gaire perquè hi tornaríem a entrar de seguida i durant el període de transició es podria dir que estaríem en un status de "tutelats" i sense sortir de l'euro.
Altra cosa és el perquè de tot això.
Hi ha diferent gent que està molt interessada en què Catalunya no es separi d'Espanya, sobretot els que han comprat el deute del nostre (fins avui) país. I, si tenen por, es pot dir que no els hi falta raó.
Des de fora ens venen que, en cas de separació, el deute que hauria d'absorbir Catalunya ofegaria la nostra economia fins a fer-la del tot inviable.
Jo no soc economista i tampoc gaire intel·ligent, però només escoltant els que en saben podem arribar a fer una idea de si ens diuen la veritat o no.
Anem a pams. El deute d'Espanya és avui d'uns 942.758 milions d'euros. Si ens atenem al percentatge de població per establir el que ens tocaria en la separació representa un 15,8% del total del deute, ja que a Espanya hi ha un total de 46,2 milions de persones de les quals 7,3 corresponen a Catalunya. Si apliquem aquest percentatge al deute, ens passarien uns 149.000 milions d'euros. Catalunya en deu ja uns 53.000 el que dóna un total de 202.000 milions. Si al mercat exterior l'interès és d'un 4% anual, aixo ens representa pagar 8.080 milions que s'hauran de tenir en conta en els pressupostos.
Això representa un deute del 101 % del nostre PIB. És molt però és una fita a la qual Espanya  està bastant a prop.
Però si ens atenem a què el dèficit fiscal respecte a Espanya està per sobre del 9% jo només faré el calcul amb un 8%, per allò de què les nostres dades sempre escombren cap a casa, el que dóna un valor aplicat al nostre PIB de 15.912 milions d'euros. Si aquests calerons es quedessin a les nostres butxaques, podríem pagar els interessos del deute sense problemes i encara quedarien 7.832 milions per tapar forats a educació i sanitat.
Això vol dir que els depositaris del nostre deute podrien estar tranquils el que no passaria el mateix en el cas d'Espanya, ja que no tindria la comunitat més rica, un 18,8 del PIB total, i hauria de fer front al 4% d'interessos vers 803.000 milions el que dona un total de més de 32.000 milions d'euros anuals, que ja costen una mica més de pagar sense uns contribuents nets com nosaltres.
Potser tot això és una visió molt simple d'un problema molt més complex però a mi em serveix per tapar algunes boques que parlen molt i no saben el que diuen.

Independència de Catalunya

Avui, 11 de setembre de 2013, hem sigut testimonis d'un fet bastant singular i que crec que defineix molt fidelment el sentiment de la gent de Catalunya. S'ha anomenat "Via Catalana" i ha consistit a fer una cadena humana des de Le Pertús al nord fins a Vinaròs al Sur passant per una seriï de pobles més o menys costaners. Bé, el que vull dir és que si la gent de Girona o Lleida s'hi ha volgut afegir ha hagut d'agafar un mitjà de desplaçament fins al lloc que li haguessin assignat.

Doncs aquesta cadena ha sigut tot un èxit de participació i ha tingut, evidentment, un sol lema: demanat l'independència. Diguem que ha sigut una Diada amb molta més pressió popular cap els nostres polítics i també cap als que, normalment, no volen escoltar.

I aquests del centre val més que es posin les piles, ja que no ens queda altra sortida per redreçar la nostra economia, ja no només per sortir de la crisi, que també, sinó per assumir d'una manera definitiva les nostres responsabilitats com a poble i com a gent que vol viure amb llibertat i ser qui dirigeixi els propis projectes i enfoqui la seva forma de vida.

Espanya, econòmicament parlant, és un autentic fracàs. Això és pot resumir en tres punts prenent com a inici la seva entrada a la zona euro l'any 1999 que és quant se li varen obrir moltes portes:

• Va accedir al crèdit internacional en condicions molt avantatjoses. Ho prova la gran bombolla urbanística que patim.

• Es va beneficiar d'una allau de turistes vinguts d'Europa en la seva gran majoria.

• Accés al millor mercat del món.

Entre moltes altres coses, aquestos avantatges ja es veu que  no han sigut degudament aprofitats si, en períodes de crisi el nostre atur puja per sobre del 20% i en èpoques de bonança no ens baixa del 8% sent generosos. En porcentatjes d'atur no ens guanya ningú a Europa.

Donat tot això l'encaix a Espanya és cada dia més difícil donat que Catalunya mira cap unes altres prioritats. Només es podria produir l'anomenat encaix, entre altres, en les següents condicions:

• Canvi radical de relacions financeres. Obtenir el concert econòmic i establir una quota de solidaritat temporal dedicada a polítiques de desenvolupament. Remarco lo de temporal i sempre en funció d'un percentatge de PIB que no amenaci el nostre futur sobretot quan van mal dades.

• Renovació del pacte polític per reduir els conflictes institucionals i de competències. Blindar l'autogovern català. Donada la resposta que ens va donar el Gobern central amb el nou Estatut aquest punt és del tot impossible.

• Visió racional de la política d'infrastuctures. Avui tenim una coneccio d'AVE, mercaderies i autopistes de forma radial, és a dir, els ciutadans de Madrid poden anar a tot arreu i tot arreu pot anar a Madrid, però el corredor del Mediterrani, per exemple, vía importantíssima per portar mercaderies cap a Europa, encara ho estem discutint. Sembla talment que no hagin vist que per tren i carretera les úniques vies per anar cap al mercat europeu passen per Irun i La Junquera i, per tant tot el gasto que em fet en aquesta estructura viaria "radial" no és gens efectiva i un desastre econòmic.

Tot el exposat no té res a veure si a Espanya mana avui el PP i demà el PSOE. Aquests dos partits majoritaris que s'han repartit el poder en els últims anys, han tingut la mateixa estretor de mires cap a polítiques d'expansió que miressin a Europa i, per descomptat a res que pugues afavorir el desenvolupament que Catalunya necessita.

Total, com més aviat fotem el camp, molt millor. No hi ha alternativa.

Molt del que aquí exposo està tret del llibre "Com Àustria o Dinamarca. La Catalunya possible" de Modest Guinjoan, Xavier Cuadras Morató i Miquel Puig

Síria i Egipte

A mi em sembla molt preocupant el que està passant a Síria i a Egipte tant des del punt de vista humà (prioritari) com del polític i/o econòmic.

En el cas de Síria crec que la cosa ja fa massa temps que dura i el cost en vides humanes és ja del tot intolerable. L'anomenada "primavera àrab" també va arribar a aquest país i el desenvolupament va començar com en el cas de Líbia demanat més llibertat, el fi de la dictadura i de la corrupció generalitzada. Però l'Assad veu perillar el seu territori feudal i tots els seus privilegis i, evidentment s'hi posa de cul. I comença una guerra civil no desitjada per ningú però que ha anat molt bé per anar venent uns quants combois i vaixells d'armes tant als uns com als altres. Els rebels per part dels "bons" i l'exercit al poder per part dels russos perquè aquí ja no hi ha hagut consens internacional vers el que calia fer, ja que Rússia, potser escaldada del poc que va poder compartir del pastel del petroli a la seu del Gaddafi, es desmarca de fer pinya "occidental" i fa costat al Assad només per anar en contra de l'opinió de la Unió Europea i dels Estats Units. Com volen dir "aquí també mano jo". A mi em sembla que aquesta és l'única raó de què el dictador estigui encara en el poder. Sense els russos faria molt de temps que ja hauria estat derrocat.

I no sabem encara com acabarà aquesta vergonya.

Si ens n'anem cap a Egipte la cosa tampoc pinta massa bé. Home, ens afavoreix que tot el turisme que avui estaria allí hagi escollit anar cap a les Balears o les illes Canàries, nosaltres no anem sobrats de res ni tan sols de turistes, però aquí el panorama és totalment diferent.

En primer lloc no és de rebut que un Gobern elegit democràticament, just al cap d'un any, hagi de sortir per mor d'un cop d'estat de l'exercit. No puc valorar si els "Germans Musulmans" ho han fet més o menys bé, si han complert o no amb el que varen prometre durant la seva campanya electoral, si han canviat o no les lleis en el seu propi benefici, etc., però el que sí és segur és que la seva política no devia anar en consonància amb qui controla més del 40% de l'economia del país, és a dir, l'exercit. Llavors no costa gaire anar encenent la gent creant descontents fins a convertir-los en un clamor popular contra el poder elegit pel poble.

Se suposa que la seva Constitució ja deu preveure uns mètodes per fer caure un Gobern sense que calgui treure els tancs al carrer. I si no hi ha majoria per fer-ho doncs t'aguantes fins a les properes eleccions en què una nova majoria farà canviar les coses.

Però es veu que algú no hi ha tingut tanta paciència. I com que ostentava el poder real ha trencat la baralla de cartes i ha dit que s'ha acabat el joc. El problema ha sigut que no varen valorar la resposta dels qui havien votat al Sr. Mursi i la cosa ja va per un bany de sang per allò de què els meus privilegis són sagrats i no me'ls pot tocar ningú.

I la resta del món...que fa?

Doncs també s'ho mira. Però aquí també hi ha un problema afegit: el petroli passa pel canal de Suez. Si els militars el poden mantenir obert tampoc passarà res.