2013, un any...gilipolles?

He mirat al diccionari la definició de "gilipolles" que ve del castellà "gilipollas" i he trobat que diu: "estúpid, lelo". Ho he trobat potser massa simplificat. Crec que la paraula gilipolles te una gran amplitud i que es pot aplicar a un sense fi de persones de tot ordre. Una persona potser molt intel·ligent i ser un gilipolles de set pisos i també molt culta i el sentit d'aquesta paraula venir-li com un vestit a mida o anell al dit. I també estic segur que, si preguntéssim a la gent del carrer, tothom li trobaria un sentit o altre, més o menys ampli i amb diferents perfils.

Doncs a mi m'ha donat per repassar aquest any que ja s'ha pràcticament acabat i l'he trobat totalment gilipolles. Crec que és el qualificatiu que li és més escaient. Ara no hi ha cadena de televisió que no en dongui un resum ni diari que no et dongui tot un rampell de notícies o fets importants de l'any.

I jo he fet la meva composició i m'ha donat aquest resultat:

• Si ens fixem en l'atur no es pot dir que hagi baixat. Es pot dir que les estadístiques oficials donen números a la baixa respecte d'un any per l'altre, i encara que són reals també és cert que són bastant minsos, A mi em sembla que aquesta baixada es deu més a què la gent que ja no te dret a l'atur se'n cansa i abandona i també a què joves amb futur marxen cap a l'estranger.
• El deute ha augmentat, el que vol dir que haurem de pagar més interessos. Si no estem al 100% del PIB no crec que li falti gaire. Tampoc és una bona notícia.
• Ha baixat la prima de risc. Bona notícia. Però no sé si és gràcies a la nostra política o que ens porta per simpatia la baixada dels altres països amb les mateixes condicions que nosaltres: Itàlia, Grècia i Portugal. El cert és que es manté en el 4'1-4,2 % en interesos, ja que a Alemanya aquest any ha pujat i és el valor de referència.
• Les exportacions han pujat com a conseqüència de el que han baixat els nostres costos de fabricació com a resultat de les retallades tant en sou com de plantilles. Altres vegades les crisis es solucionaven amb una devaluació de la moneda. Com que ara no ho podem fer per allò de què la pesseta ja no hi és les retallades van per un altre camí.
• La situació bancaria ha canviat una mica però només en el sentit de què han augmentat els seus beneficis o ja en comencen a tenir. Els interessos dels diners en estalvi han baixat i les pimes i la gent del carrer continuen sense veure un euro.
• L'independència de Catalunya va per llarg. M'agradaria molt però crec que la consulta no es farà. Espanya no pot prescindir dels diners que aporta Catalunya. Es de gilipolles el que ens fan però és la pura realitat. I la consulta seria el primer pas per perdre els calerons. Aquesta postura "centralista" te un qualificatiu més fort que no el del motiu de la reflexió.

Total, un any gilipolles.

Punt a part em mereix la gestió del Gobern i d'un munt de polítics. Aquí és a on el qualificatiu de gilipolles agafa tot la seua esplendor. Aquí ja llueix amb llum pròpia. Amb el senyor Rajoy al davant tenim tota una excel·lència en gilipolles: Wert, Ruiz-Gallardón, Fátima Báñez, Cristóbal Montoro, Ana Botella, o el que és el mateix: no hi ha solució ni diàleg amb Catalunya, una llei d'educació que fa plorar, una llei d'avortament que atenta contra la llibertat de les dones, una ministra de Treball que ho afavoreix tot menys la feina, un responsable d'Hisenda que cada vegada que obre la boca ("els salaris no baixen, només moderen el seu creixement") ens insulta dient que els gilipolles som nosaltres i, per no fer-me pesat, una alcaldessa que va fer el més gran dels ridículs defensant Madrid com a seu olímpica.

Total, que ens governen una serie de gilipolles que ho són perquè es pensen que els gilipolles som nosaltres, quan si manessin uns altres gilipolles fent la mateixa política, aquests gilipolles els hi donarien el mateix qualificatiu de gilipolles.

A veure si en les pròximes eleccions deixem de fer el gilipolles i escollim una mica millor qui ens ha de pendre el pèl. Que no es noti tan almenys.

Legal o no?

Doncs ja tenim aquí la pregunta de la consulta. Bé, les preguntes de la consulta, ja que són dos. Es una mica més complicat, però si és aquest l'acord a què s'ha arribat com a pregunta per un consens el més ampli possible, ja em sembla bé. Crec que el més important és aglutinar com més gent millor per defensar el dret a decidir, a què nosaltres puguem dir cap a on volem anar com a poble.
El problema serà la interpretació que se'n farà dels resultats segons els percentatges que surtin en si o no de cada banda. Perquè com surti un "si" a ser un Estat i un "si" però "no"a la independència (al voltant del 50% per cada un d'ells) ja m'explicaràs quina lectura en farem.
Ja ho veurem.
El que ja fa temps que em toca els "dallonses" és aquesta cançoneta que sento per totes bandes de què la consulta és il·legal i que el futur de Catalunya l'ha de decidir la resta d'Espanya.
Quins collons. No sé que hi pinten aquí els lleonesos, murcians, etc. Jo, si es volen fer ells independents...me la bufa, per tan no tenen aquí ni veu ni vot. Ja ho sabem el que diran.
Tampoc entraré a discutir vers les vies legals en què es pot fer aquesta consulta o per quines lleis resulta que és inviable, però és de lògica que una consulta per la independència no te la donen "per la cara"quan el més normal és que surti afirmativa tal com ho vol el poble català, i, per contra, crear un problema a la resta de l'Estat espanyol. O sigui que des del Gobern central és molt normal que no en vulguin sentir ni parlar. També és cert que portem un munt d'anys en què no ens deixen respirar ni social, ni política, ni cultural, ni econòmicament parlant. Els catalans ja fa molt de temps que ens n'hem adonat que de la mà d'Espanya no anem en lloc. I que, posats a passar-ho malament val més que sigui per culpa nostra que no per uns altres que no ens han tingut mai el més mínim respecte. Per això els catalans volem anar sols pel món i els del centre que els hi continuem mantenint la "paradeta" que així poden viure molt bé uns polítics d'un nivell llastimós i amb un grau de corrupció del que encara no ho sabem tot.
I si volem parlar de legalitats, no crec que les tropes castellanes i franceses que varen entrar a sang i foc a Barcelona fos de la mà d'unes lleis acceptades democràticament pels catalans. I sense anar tan lluny podem recordar el ben tractats que hem estat durant els quaranta anys que ha durat la dictadura amb unes lleis que potser es podien qualificar de moltes maneres però mai de democràtiques.
Jo he sentit a sobre de la meva pell el resultat d'aquestes lleis tan legals. Al servei militar, per exemple, estava prohibit el parlar català i el fet d'utilitzar-lo em va costar a mi estar castigat a pic i pala sis mesos a l'interior del desert del Sàhara. I si la paraula "castigat" és massa forta doncs diguem que si s'havia d'enviar gent a llocs poc agradables, jo era el cap de llista. Quan jo deia que primer era català abans que espanyol els treia de polleguera. Llavors del total de tretze mesos que vaig estar fora de casa, me'n vaig passar vuit en destacaments. Amb més catalans, aixo sí. Tampoc era l'únic. Vull dir amb això que hi havia lleis "legals" que depreciaven la meva llengua catalana, el que vol dir que el qualificatiu que avui em volen donar d'espanyol a mi no em significa res. M'emprenya. No ho vull ser. Catalunya em dóna, Espanya em treu.
Definitivament, la data de la consulta és per mi massa llunyana. Estic impacient.

Ana Botella

 Només una pregunta: aquesta persona és normal?

Diners-poder

Tinc un amic de molts anys que escriu en un blog que ell titula com "El món està boig" i, en bona part, li haig de donar la raó a l'expresió, encara que jo hi afegiria el matis de què potser més que boig està mal estructurat. O, més ben dit, està tot muntat perquè a uns pocs els hi vagi molt bé i a una majoria els hi vagi de mig bé cap avall. I això a aquesta minoria (la que te diners) els hi va molt bé sempre. Les crisis, que ells mateixos provoquen per mantenir els seus estatus de privilegi, no els afecten mai. D'aquí la meva idea de la mala estructuració.

Sigui quin sigui el sistema polític pel qual es regeixi un país, diguem democràcia o dictadura, república o monarquia, comunisme o capitalisme, tot es resumeix en una elit que ostenta el poder, o, el que és el mateix, disposa dels suficients recursos (diners, normalment) per poder-ho fer. El més o menys grau de benestar de qualsevol país només està en funció del nivell de tolerància que vulgui tenir aquesta super minoria que ostenta el poder i que farà el que sigui perquè les coses continuïn igual.

Les lleis per les quals es governa un país estan fetes per establir un control a una societat que mantingui el sistema, que serà tant o més justa com menys molesti la petita oligarquia. Oligarquia a la qual les lleis no li solen afectar. De tant en tant surt a la llum un escàndol de qualsevol mena i llavors, oh justícia, se li retira la protecció als afectats i se'ls llença a les potes dels cavalls per satisfer les ansies d'una societat momentàniament escandalitzada. Els exemples els tenim ara en els srs. Millet, Bárcenas, Camps i tants altres que, havent complit els manaments, han caigut en desgràcia només perque el seu pecat ha sortit a la llum resultat d'una mala gestió. Ja se sap allò de "pecado no conocido està medio perdonado". Però si el dia menys pensat es descobreix el pastel automàticament la classe poderosa ajunta les files i llença a la seva sort el que ha sigut poc hàbil manipulant el que tenia entre mans, única manera de salvar el que no es pot tocar.

He conegut gent en el món laboral que la seva única feina durant tota la jornada, durant anys i anys, ha sigut lluitar per passar a ser "elit" encara que això fos a canvi de vendres a si mateix ja no només baixant-se els pantalons en moments concrets (això ens passa a tots) sinó que només fitxar al matí ja els treu i els porta tot el dia a la mà, el cul a l'aire i ensenyant totes les vergonyes. No importa perdre tot tipus de dignitat, no tenim cap intenció de conservar-la. L'objectiu és només el reconeixement del "poder".

I estic també del tot segur que tothom ha conegut aquesta persona per qui les lleis no estan fetes, sigui de l'ordre que siguin, salten-se qualsevol ordre establert (cobrar comissions a tort i a dret, per exemple). Es passa la justícia pels dallonses i no li passa mai res de res. Ben al contrari, el seu nivell de vida puja i puja com si tingués una fada a l'esquena que li anés donant via lliura a tots els seus capricis.

No fa gaires dies vaig veure una peli, "Elysium", en què ens mostrava una societat de l'any 2150, més o menys, i, encara que era de ciència-ficció, potser sigui el resultat de la propera crisi, sigui quan sigui que vingui. A la peli ja només hi ha dos classes, la rica (minoritària) i la que està en la misèria (tota la resta). Anem-hi pensant.

Xavier Sala Martín

Fa cosa d'uns dies, crec que dilluns passat, vaig tenir interès en veure el programa de TV3 "El convidat" que presenta l'Albert Om perquè aquesta vegada anaven a casa del Xavier Sala Martín, economista reconegut entre els millors del món de qui he vist alguna vegada classes magistrals d'economia per persones del meu nivell, és a dir, sense idea del que va el tema.

Independentment de què em va semblar una persona bastant assequible i, per descomptat, molt intel·ligent, em va decebre una mica per una sèrie de coses.

La primera, que encara em pregunto que collons hi feia el Laporta xupan càmera en aquest programa amb l'excusa de jugar un partit de golf. Jo ja em suposo que el senyor Sala és molt amic de l'expresident del Barça doncs inclòs hi va compartir Junta, però és que no té més amics que hi tenia que sortit aquell paio? Si aquest és tot el que té que s'ho faci mirar. Li havia de fer el favor? Tan desesperat està el sr. Laporta? Li ha demanat un programa al Albert Om?

La segona, que em sembla bastant penós que ens digui que el seu objectiu principal a la vida era ser ric i que a això s'hi va dedicar en cos i ànima a imatge d'un tio seu que era el més ric de la família.
Però l'economia li va agradar. Menys mal.

I la tercera, que quan li varen preguntar pels grans damnificats de la crisi m'anomena els empresaris en primer lloc. Després ho va intentar arreglar per allò de què hi ha persones que no tenen ni casa, però em va semblar molt fort que sentís una certa pena per aquells empresaris que "ho havien perdut tot". Clar que no es pot esperar gaire d'un economista que s'auto anomena defensor del capitalisme liberal, que ens ha portat avui a uns nivells socials que no tenien ni els reis a l'edat mitjana si és que ho vaig entendre bé. Encara li haurem de donar les gràcies.

Se li pot perdonar la gran horterada de les seves americanes de colors (que va dir que en tenia unes 300, ja em suposo que no es pot viure amb menys), però si vol un consell d'una persona del carrer potser per entendre una mica millor l'economia real li convindria baixar del nuvol de ric en què està vivint i interessar-se per com viu la gent o, més ben dit, com sobreviu gràcies a aquest capitalisme liberal que tant defensa. Si la crisi l'hagués afectat com als altres potser canviaria d'opinió. O potser ell, si fos pensionista, podria viure amb un augment del 0,25%? De ben segur que els seus increments anuals són bastant millors.

Deute i independència.

Cada dia sigui a través dels diaris, la ràdio o la televisió sentim tot un seguit de diferents valoracions vers si és beneficiós o no la independència de Catalunya i encara si aquesta és possible.
De fet per part del Gobern central s'està fent una gran campanya d'influència a Brussel·les perquè sen's vengui la idea de què la nostra possible independència ens porta a fora d'Europa.
Potser sí. Però encara que això tampoc ens hauria de preocupar gaire perquè hi tornaríem a entrar de seguida i durant el període de transició es podria dir que estaríem en un status de "tutelats" i sense sortir de l'euro.
Altra cosa és el perquè de tot això.
Hi ha diferent gent que està molt interessada en què Catalunya no es separi d'Espanya, sobretot els que han comprat el deute del nostre (fins avui) país. I, si tenen por, es pot dir que no els hi falta raó.
Des de fora ens venen que, en cas de separació, el deute que hauria d'absorbir Catalunya ofegaria la nostra economia fins a fer-la del tot inviable.
Jo no soc economista i tampoc gaire intel·ligent, però només escoltant els que en saben podem arribar a fer una idea de si ens diuen la veritat o no.
Anem a pams. El deute d'Espanya és avui d'uns 942.758 milions d'euros. Si ens atenem al percentatge de població per establir el que ens tocaria en la separació representa un 15,8% del total del deute, ja que a Espanya hi ha un total de 46,2 milions de persones de les quals 7,3 corresponen a Catalunya. Si apliquem aquest percentatge al deute, ens passarien uns 149.000 milions d'euros. Catalunya en deu ja uns 53.000 el que dóna un total de 202.000 milions. Si al mercat exterior l'interès és d'un 4% anual, aixo ens representa pagar 8.080 milions que s'hauran de tenir en conta en els pressupostos.
Això representa un deute del 101 % del nostre PIB. És molt però és una fita a la qual Espanya  està bastant a prop.
Però si ens atenem a què el dèficit fiscal respecte a Espanya està per sobre del 9% jo només faré el calcul amb un 8%, per allò de què les nostres dades sempre escombren cap a casa, el que dóna un valor aplicat al nostre PIB de 15.912 milions d'euros. Si aquests calerons es quedessin a les nostres butxaques, podríem pagar els interessos del deute sense problemes i encara quedarien 7.832 milions per tapar forats a educació i sanitat.
Això vol dir que els depositaris del nostre deute podrien estar tranquils el que no passaria el mateix en el cas d'Espanya, ja que no tindria la comunitat més rica, un 18,8 del PIB total, i hauria de fer front al 4% d'interessos vers 803.000 milions el que dona un total de més de 32.000 milions d'euros anuals, que ja costen una mica més de pagar sense uns contribuents nets com nosaltres.
Potser tot això és una visió molt simple d'un problema molt més complex però a mi em serveix per tapar algunes boques que parlen molt i no saben el que diuen.

Independència de Catalunya

Avui, 11 de setembre de 2013, hem sigut testimonis d'un fet bastant singular i que crec que defineix molt fidelment el sentiment de la gent de Catalunya. S'ha anomenat "Via Catalana" i ha consistit a fer una cadena humana des de Le Pertús al nord fins a Vinaròs al Sur passant per una seriï de pobles més o menys costaners. Bé, el que vull dir és que si la gent de Girona o Lleida s'hi ha volgut afegir ha hagut d'agafar un mitjà de desplaçament fins al lloc que li haguessin assignat.

Doncs aquesta cadena ha sigut tot un èxit de participació i ha tingut, evidentment, un sol lema: demanat l'independència. Diguem que ha sigut una Diada amb molta més pressió popular cap els nostres polítics i també cap als que, normalment, no volen escoltar.

I aquests del centre val més que es posin les piles, ja que no ens queda altra sortida per redreçar la nostra economia, ja no només per sortir de la crisi, que també, sinó per assumir d'una manera definitiva les nostres responsabilitats com a poble i com a gent que vol viure amb llibertat i ser qui dirigeixi els propis projectes i enfoqui la seva forma de vida.

Espanya, econòmicament parlant, és un autentic fracàs. Això és pot resumir en tres punts prenent com a inici la seva entrada a la zona euro l'any 1999 que és quant se li varen obrir moltes portes:

• Va accedir al crèdit internacional en condicions molt avantatjoses. Ho prova la gran bombolla urbanística que patim.

• Es va beneficiar d'una allau de turistes vinguts d'Europa en la seva gran majoria.

• Accés al millor mercat del món.

Entre moltes altres coses, aquestos avantatges ja es veu que  no han sigut degudament aprofitats si, en períodes de crisi el nostre atur puja per sobre del 20% i en èpoques de bonança no ens baixa del 8% sent generosos. En porcentatjes d'atur no ens guanya ningú a Europa.

Donat tot això l'encaix a Espanya és cada dia més difícil donat que Catalunya mira cap unes altres prioritats. Només es podria produir l'anomenat encaix, entre altres, en les següents condicions:

• Canvi radical de relacions financeres. Obtenir el concert econòmic i establir una quota de solidaritat temporal dedicada a polítiques de desenvolupament. Remarco lo de temporal i sempre en funció d'un percentatge de PIB que no amenaci el nostre futur sobretot quan van mal dades.

• Renovació del pacte polític per reduir els conflictes institucionals i de competències. Blindar l'autogovern català. Donada la resposta que ens va donar el Gobern central amb el nou Estatut aquest punt és del tot impossible.

• Visió racional de la política d'infrastuctures. Avui tenim una coneccio d'AVE, mercaderies i autopistes de forma radial, és a dir, els ciutadans de Madrid poden anar a tot arreu i tot arreu pot anar a Madrid, però el corredor del Mediterrani, per exemple, vía importantíssima per portar mercaderies cap a Europa, encara ho estem discutint. Sembla talment que no hagin vist que per tren i carretera les úniques vies per anar cap al mercat europeu passen per Irun i La Junquera i, per tant tot el gasto que em fet en aquesta estructura viaria "radial" no és gens efectiva i un desastre econòmic.

Tot el exposat no té res a veure si a Espanya mana avui el PP i demà el PSOE. Aquests dos partits majoritaris que s'han repartit el poder en els últims anys, han tingut la mateixa estretor de mires cap a polítiques d'expansió que miressin a Europa i, per descomptat a res que pugues afavorir el desenvolupament que Catalunya necessita.

Total, com més aviat fotem el camp, molt millor. No hi ha alternativa.

Molt del que aquí exposo està tret del llibre "Com Àustria o Dinamarca. La Catalunya possible" de Modest Guinjoan, Xavier Cuadras Morató i Miquel Puig

Síria i Egipte

A mi em sembla molt preocupant el que està passant a Síria i a Egipte tant des del punt de vista humà (prioritari) com del polític i/o econòmic.

En el cas de Síria crec que la cosa ja fa massa temps que dura i el cost en vides humanes és ja del tot intolerable. L'anomenada "primavera àrab" també va arribar a aquest país i el desenvolupament va començar com en el cas de Líbia demanat més llibertat, el fi de la dictadura i de la corrupció generalitzada. Però l'Assad veu perillar el seu territori feudal i tots els seus privilegis i, evidentment s'hi posa de cul. I comença una guerra civil no desitjada per ningú però que ha anat molt bé per anar venent uns quants combois i vaixells d'armes tant als uns com als altres. Els rebels per part dels "bons" i l'exercit al poder per part dels russos perquè aquí ja no hi ha hagut consens internacional vers el que calia fer, ja que Rússia, potser escaldada del poc que va poder compartir del pastel del petroli a la seu del Gaddafi, es desmarca de fer pinya "occidental" i fa costat al Assad només per anar en contra de l'opinió de la Unió Europea i dels Estats Units. Com volen dir "aquí també mano jo". A mi em sembla que aquesta és l'única raó de què el dictador estigui encara en el poder. Sense els russos faria molt de temps que ja hauria estat derrocat.

I no sabem encara com acabarà aquesta vergonya.

Si ens n'anem cap a Egipte la cosa tampoc pinta massa bé. Home, ens afavoreix que tot el turisme que avui estaria allí hagi escollit anar cap a les Balears o les illes Canàries, nosaltres no anem sobrats de res ni tan sols de turistes, però aquí el panorama és totalment diferent.

En primer lloc no és de rebut que un Gobern elegit democràticament, just al cap d'un any, hagi de sortir per mor d'un cop d'estat de l'exercit. No puc valorar si els "Germans Musulmans" ho han fet més o menys bé, si han complert o no amb el que varen prometre durant la seva campanya electoral, si han canviat o no les lleis en el seu propi benefici, etc., però el que sí és segur és que la seva política no devia anar en consonància amb qui controla més del 40% de l'economia del país, és a dir, l'exercit. Llavors no costa gaire anar encenent la gent creant descontents fins a convertir-los en un clamor popular contra el poder elegit pel poble.

Se suposa que la seva Constitució ja deu preveure uns mètodes per fer caure un Gobern sense que calgui treure els tancs al carrer. I si no hi ha majoria per fer-ho doncs t'aguantes fins a les properes eleccions en què una nova majoria farà canviar les coses.

Però es veu que algú no hi ha tingut tanta paciència. I com que ostentava el poder real ha trencat la baralla de cartes i ha dit que s'ha acabat el joc. El problema ha sigut que no varen valorar la resposta dels qui havien votat al Sr. Mursi i la cosa ja va per un bany de sang per allò de què els meus privilegis són sagrats i no me'ls pot tocar ningú.

I la resta del món...que fa?

Doncs també s'ho mira. Però aquí també hi ha un problema afegit: el petroli passa pel canal de Suez. Si els militars el poden mantenir obert tampoc passarà res.