Triomfar

L'altra dia anava pel carrer a comprar el diari i em vaig trobar un parell de coneguts que estaven de xerrameca. Eren d'aquestes persones que veus de quan en quan i amb qui parles de coses sense substancia, normalment de futbol, del temps o de lo malament que ho fa el Gobern. Però aquesta vegada la cosa es veu que anava d'una cosa més seriosa. Com que tots dos estaven en situació semblant a la meva, és a dir, sense treballar i amb la feina feta, discutien vers com els hi havia anat a la vida i lo que havien aconseguit i lo que no. Un d'ells, després d'una estona, és va girar cap a mi i em va dir que ell considerava que havia triomfat a la vida. Potser esperava de mi una resposta, però enseguida em va venir al cap un parell de preguntes:

Ah, però hi havia que triomfar?

I posats a fer-ho...qué és triomfar?

Segons sembla si no tens un pis de uns 90 metres quadrats com a mínim a la zona del Eixample ja comences malament. Després has de tenir un altra casa a la costa pels caps de setmana i l'estiu, un cotxe de gama alta, un barquet per passejar, un estatus econòmic que pugui generar enveja i poder dir que en el teu mon laboral has arribat a la teva cota màxima. De la família no em va dir res i de donar educació als fills tampoc encara que coneixia que en tenia. Es veu que això no era tan important.

Durant la meva vida laboral en he conegut algunes de persones com aquestes per les quals lo més important és la "seva carrera" i fer quants més cales millor a costa del que sigui: fer-se de la mateixa secta que el cap, o de la mateixa religió i fer-li la pilota el que calgui, o be tenir un bon parell de mamelles i insinuar-li que en podria disposar i gaudir. Tot s'hi val con tal de satisfer els objectius marcats que em faran ser mot i molt feliç quan els demés em tinguin la enveja que espero que tinguin. S'ha de triomfar costi el que costi.

Es igual si un dia em desperto i veig que no em queda ningú al voltant, ni família, ni amics, ni ningú amb qui compartí una cervesa. Be, ningú que no pugui comprar amb diners, esta clar.

Doncs ho hauré de reconèixer: jo no he triomfat a la vida. Ves que hi farem. Tinc un matrimoni estable, dos fills que valen un Perú, i no dec un euro a ningú. Tot just començar la meva vida laboral a una empresa em varen donar un càrrec d'una certa responsabilitat i allí em vaig quedar fins que m'he jubilat. Potser ho feia tan bé que no em volien canviar o potser és que no servia per res més.

Mira que si després de treballar tota la vida ara resulta que no he triomfat…., he estat perdent el temps….i he anat en la direcció equivocada….

Be. Si alguna vegada torno a néixer ja intentaré fer-ho millor.

Espero que en un futur encara quedin xalets a la Costa Brava per poder comprar.

Faré el que pugui.