miércoles, 25 de mayo de 2011

Strauss-Kahn

Des de fa uns dies ha sigut notícia als medis de comunicació la figura del senyor Strauss-Kahn per un presumpte delicte d'assetjament sexual a una cambrera del hotel a on s'allotjava. Es veu que aquest personatge ja te una certa experiència en aquestes situacions doncs no és la primera vegada que és veu assetjat per un problema de faldilles o, el que és el mateix, d'anar sempre amb la bragueta oberta.
Aquesta persona "tipus" te molts de seguidors en la societat actual, i no em vull referir a Berlusconi, una icona a Itàlia que lo que es veu, sinó a persones del nostre voltant que actuen de la mateixa manera.
Per mi hi han dos tipus de masclistes, totalment oposats, en que un manté el perfil del senyor Strauss i l'altre tot el contrari, però que tots dos tenen en comú el tractar a la dona simplement com un objecte que està a la meva disposició i que no te ni veu ni vot sota els meus desitjos.
En el cas del paio milionari és d'una vulgaritat que fa fàstic. Es que la seva actuació no és ni mínimament original. Jo he pogut comprovar en la vida real com es comporta aquest especíment humà no evolucionat. La dona per ell és només un objecte de plaer, el qual ell en pot disposar sense cap límit i en quan li vingui de gust. Es igual si és rosa, morena, ulls grossos o petits, lo que mana és la pitrera i un mon cul. Després es tracta de conèixer pràcticament les seves habilitats i coneixements sexuals que a mi em vagin millor. Es igual si està casada, soltera o vídua. Es igual si és companya de treball o veïna de l'escala. Està posada allà nomes perquè jo l'agafi com la fruita madura a l'arbre. No te amo, ni veu, ni vot. I sentiments molt menys. Com que no tenim cap sentit de la vergonya no tenim perquè respectar la dignitat de la persona. I ens és molt difícil acceptar un no per resposta. La negativa portarà sens dubte algun tipus de perjudici a la persona assetjada. I no tindrem gens ni mica de remordiments. Ella s'ho ha buscat.
Tenim també el cas oposat. L'home que és l'amo i senyor de la seva parella. En aquest cas la situació és molt diferent. L'home només te una dona, no en hi fa falta cap més, però aquesta només esta al seu servei les vint-i-quatre hores al dia en cos i ànima. El cos és un objecte sexual i l'ànima (si la té) està posada per ser trepitjada tantes vegades com faci falta. S'ha de controlar tot lo que fa la parella i dir-li contínuament lo que es adient en cada moment. I si pren alguna iniciativa ha de ser en la línia que jo li marqui, en cas contrari no hi ha sortida. Es tracta simplement que sigui una persona feliç i per lo tant ha de ser-ho com jo dic. Estic sempre pendent del que diu per si li haig de portar la contraria i corregir-la. La deixo per terra davant de qui sigui per reafirmar la meva posició de cap dominant, i, a ser possible, no li trobo mai cap qualitat ja que m'ha de donar les gràcies contínuament de que jo li permeti estar al meu costat. No ha de pensar ni tenir vida privada.
Si hi ha algú que creu que no tinc raó o soc un exagerat que m'ho faci sàpiga que li puc ampliar l'historia.

sábado, 21 de mayo de 2011

Bin Laden

Ja sé que no soc una persona d'una excepcional intel·ligència i que hi han moltes coses que se'm poden fer difícils de comprendre donat els meus pocs gambals, però.....algú entén lo del Bin Laden? I si algú ho ha entès bé i ho veu clar...que m'ho podria explicar d'una manera que jo ho pogués entendre?
No hem digueu res de les explicacions oficials que ja me les he llegides totes  i son aquestes, precisament, les que son la causa de la meva confusió.
Algú pot entendre que l'enemic número u del Estats Units, el terrorista més buscat del món, el causant de l'enfonsament de les torres bessones i de no sé quants actes de terrorisme més i amb moltes víctimes nord-americanes, el dia que el troben li foten dos tirs i passades  vint-i-quatre hores ja l'han fotut al mar?
Algú em pot explicar perquè les úniques fotos de Bin Laden mort son trucades?
Algú em pot explicar com és possible que a una persona que ha creat la més important xarxa terrorista del món i per tant és un pou sense fons d'informació importantíssima per desmuntar-ho tot se'l mati sense que pugui dir res?
I de la informació que hi havia a la casa que s'en ha fet?
I de les persones que estaven al seu voltant que potser sabien tan com ell..que s'en sap res?
Jo no ho entenc.
Per altra part crec que tothom estarà d'acord amb mi que lo que ha fet la nació més democràtica del planeta es un autentic assassinat que podríem molt bé catalogar de terrorisme d'Estat ja que ha pres una decisió de fer "justícia" sense justícia. No hi ha hagut cap tipus de judici i s'han posat al mateix nivell de lo que volen combatre.
Ja se sap que el Bin Laden no era precisament un bon xicot, però sembla mot estrany que davant d'una acció com és poder-lo trobar i poder-se vanagloriar davant del món d'aquest fet com solen fer molt sovint els nord-americans a la més petita ocasió després de tants de buscar, s'hagin conformat en eliminar el problema en un sol dia.
No em val allò de que no volem fer-lo màrtir i de que hem d'anar en compte en les possibles represalies. Aixo és dona per fet en totes les circumstancies i està plenament acceptat en tots els casos.
I Al-Qaeda? No és també sospitós els pocs escarafalls que han fet? Sembla estrany el poc soroll que fan davant d'un líder tan carismàtic. Del seu cap i mamella dels calers.
Ja sé que és una bajanada, que és poc creïble i que és segur que és una opinió producte de la fantasia d'un periodista que vol fer un bon guió per una pel·lícula, però jo una mica hi estic d'acord. Vaig llegir una article al diari que deia que a lo millor el Bin Laden no era mort i que s'havia muntat tot aquest xou amb dos raons: la primera donar satisfacció als Estats Units amb la seva mort i acabar el gran problema, i la segona que el propi Bin Laden volia acabar amb tot el "tinglado", fer-se passar per mort i que el deixessin tranquil en els seus últims dies ja que, segons sembla, està molt malalt.
I tots contents. Els uns perquè només faltaria que es morís al llit sense venjança, l'altre perquè s'en va cap a casa tranquil i els de la xarxa perquè renoven la seva estructura.
De pel·lícula, no?
Esperem veure que passa més endavant.



miércoles, 11 de mayo de 2011

Bildu

A mi, potser molt particularment, m'ha agradat la legalització de Bildu, per part del Tribunal Constitucional per poder presentar-se a les municipals d'aquest mes de maig.
I molt més després de que la sentencia del Tribunal Suprem avalés les consideracions  del PP i no li donés sortida.
Per mi ha sigut una sorpresa. Potser perquè els catalans estem acostumats que els alts Tribunals Legislatius no ens donguin mai la raó en res. I no és que aquesta vegada hi tinguem res a veure, però mira, si la dreta està molt i molt emprenyada, doncs jo estic content per partida doble.
Ja seria hora de que els tribunals de justícia d'aquest país fossin més neutrals i apolítics del que ho son en aquest moment. Potser hi han hagut, en aquest cas, alguns alts magistrats que han tingut por de fer el ridícul davant d'Europa ja que es veu que, jurídicament, no hi havia cap impediment legal per negar que Bildu es pogués presentar a aquestes eleccions i, a partir d'ara, a moltes altres.
De fet tantes vegades com Batasuna, amb aquest nom o amb altres, ha volgut ser un partit legal per entrar al joc polític se li va dir sempre que no amb l'excusa de que primer tenia que negar tota forma de violència. Dons semblava del tot incongruent que ara que havia fet el pas se li negués la legalitat amb la nova excusa de que això no s'ho creia ningú.
Les lleis han d'estar sempre per sobre de la política i els magistrats han de fer sempre la interpretació adient més favorable a la societat. En cas contrari estaríem davant d'allò de que un excés de seguretat en l'Estat de dret va en contra del mateix Estat.
I això es pot aplicar també al concepte de democràcia.

lunes, 2 de mayo de 2011

Mourinho, quedat.


Ens falta només un partit dels quatre previstos amb el Madrid i, esperant guanyar demà, haig de dir que les coses han quedat molt ben aclarides.
Es evident que lo que vaig a dir és cosa sabuda des de fa molt de temps i potser evident per tothom però també es cert que després d'aquestos tres partits ha aflorat a la superfície com una magnífica i esplendorosa taca d'oli per empastifar un calmat mar blau i grana.
El senyor Florentino, màxim responsable del Reial Madrid, es va posar en mans del senyor Mourinho amb l'única finalitat, fos com fos, de acabar amb la supremacia del Barça. Era igual com ho aconseguís i a quin preu. El fi justificava tots els mitjans. La vinguda d'aquest entrenador ja va costar els seus diners ja que no estava disponible i es va tenir que rescatar del seu contracte amb el Inter de Milà. I es va considerar que era la guinda que li faltava al pastel ja que si la temporada anterior amb el senyor Pelegrini havia sigut bona a la Lliga i dolenta a la Copa i a la Champions, amb un entrenador de la categoria del esmentat Mourinho, resultadista cent per cent, l'èxit estava del tot assegurat demanés el que demanés.
I vet aquí que a les primeres de canvi, líders a la Lliga, venen al camp nou i el Barça ens li fot una maneta amb tots els seus millors homes al camp i amb una més gran possessió de la pilota cosa per demés extraordinària ja que el nostre equip és un mestre en aquest factor. Li cauen cinc gols i no poden donar la culpa absolutament a ningú; han perdut i prou.
Llavors topen amb la crua realitat. Aquest any tampoc li podrem fer pessigolles al Barça, i el primer que ho veu és el propi Mou. I aquí comencen les descalificacions que hem tingut que sentir tota la resta de temporada: col·legiats, horaris, federació, calendaris, etc., etc., només per tapar que el nou entrenador tampoc podia assolir l'objectiu pel qual se'l havia contractat a un preu exorbitant.
Guanyen la Copa i els hi sembla que la cosa canvia, treuen pit, ja tornen a ser els millor del món (així ho diu el president) i, encara que la Lliga està perduda, veuen la Champions a tocar i ja tenen guanyada la Lliga del proper any.
Passa el Barça pel Bernabeu i ens els hi fot dos golets més. I aquí s'acaba l'historia. No hi poden. No tenen equip per lliutar contra un equip que realment ho és. Son molta gent i bona, però no tenen ni equip ni paciencia per fer-lo. 
No sé que passarà d'ara endavant, però el meu desig és que el senyor Mourinho continuï conduint la nau blanca al menys un any més.
Aquest paio enfonsarà el Madrid a un nivell que ni els més fanàtics del Barça podrien imaginar.

martes, 19 de abril de 2011

La dreta

 Ara no recordo bé si ho vaig llegir del Joan Barril o del Xavier Sardà la frase: "L'esquerra te principis i la dreta només te interessos".
La frase és bastant atinada i molt vàlida pels temps que corren, però hi afegiria que la dreta te por, crea la por i s'erigeix com a paladí per treu-te-la de sobre.
I això esta passant a tota Europa.
Veiem si no tot el que ens arriba:
  • Hongria: una nova Constitució amb referencies religioses, apel.lació a la pàtria i a la família, no al avortament i restriccions de competències pel Tribunal Constitucional i, velada-ment, menys llibertat de premsa.
  • Als països nòrdics, Noruega, Suècia i Finlàndia fins ara paladins de societats cultes, modernes amb grans avenços socials posen ara barreres a l'immigració encara que minoritària si la comparem amb la que hi ha als països mediterranis, i amb discursos xenòfobs cap als musulmans o tot lo que soni a àrab.
  • Al nord d'Europa més de lo mateix: a França la filla del Le Pen, marcadament antieuropeísta, aposta per tancar les fronteres i sortir del euro. A Holanda un cirerer anomenat Geert Wilders es despenja dient: "No odio als musulmans, odio l'islam". I es queda tan ample.

Aquí a Catalunya no arribem a tant, però es evident que la política del Sr. Mas amb les seves retallades cap a la classe treballadora i lleis que afavoreixen els que més tenen no es pot negar que anem cap a política de dretes crua i pura.
I el comú denominador de tot això, en el cas d'Europa, és la por que venem cap a tot lo que no sigui com nosaltres com a via per fer pagar a algú el problema de la crisi que estem suportant. I res millor que desviar la mirada cap al percentatge de població mes fràgil i indefensa no fos cas que la gent reflexioni del perquè d'aquesta crisi i qui la va provocar.
Lo més curiós del cas és lo ràpid que s'apunta la gent a senyalar amb el dit als immigrans. Com si aquestos fossin els presidents dels bancs, alts directius o fossin part d'aquestos pocs milers de persones, en el nostre cas, que cobren per sobre dels 120.000 € l'any, sector que vol ser afavorit pel nostre Govern.
Aquesta gent que ve de fóra, venen amb una mà al davant i un altra al darrera, i es disposen a ser explotats per una classe mitjana-alta amb moltes hores de treball i poc sou i als que no volem deixar millorar socialment perquè no estan al nostre nivell humà.
Que penquin, si. Beneficis cap si pot ser.
Just al davant de casa meva hi ha un comerç que es dedica a la fruita en que té l'horari ben a la vista del client. Tenen obert nou hores i mitja cada dia i cinc i mitja els dissabtes. Això fa un total de 53 hores. Si li sumes l'hora abans que treballen per preparar tot el genere i mitja de després per recollir-ho tot ( i no conto el tancar i obrir al mig dia), ens dona un total de 62 hores a la setmana. Qui hi treballa? Tot son sud-americans. No sé el que cobren però no hi veig cap dependent ni català ni nacional. Per alguna cosa serà. Si s'hi guanyessin molts diners hi haurien hòsties per treballar-hi però aquest no és el cas.
Podem continuar amb els que venen a portar-te a casa la rentadora que has comprat, o el matalàs, o a arreglar-te el calentador. Armènia, Turquia, Marroc, Colòmbia, Equador, son els països d'origen.
I aquestos son els que ens treuen el pa? Aquestos son els que ens fan por?
Doncs si no volem que vinguin la solució no és gaire difícil. Deixem que entrin els productes dels seus països que puguin exportar i els hi paguem a un preu que ells puguin viure a casa seva. I així si ells creixen ens podran comprar també els nostres productes que ells no poden fabricar. Perquè clar, si nosaltres volem un dia tenir superàvit en exportacions, algú ha de tenir deute per mor de les importacions. I si no que li preguntin a Alemanya com s'ho fa per tenir superàvit en aquest temps de crisi. O us penseu que aquesta aportació neta cap a Europa no se la cobra?
Realment si fomentem tot això la dreta només te interessos. Es veritat.  
Aquí, com a exemple, la dreta no és massa culta, diria jo. Interessada, si.


domingo, 17 de abril de 2011

Joan Ollé

Son moltes les coses que m'han vingut el cap els últims dies però no he escrit res i m'ho he quedat tot per mi. Potser em treure aviat la mandra de sobre i ho faré.
Però avui vull deixar patent el meu total i absolut acord amb l'article que escriu el Sr. Joan Ollé al diari "El Periódico" avui diumenge a la pàgina número 12 en el seu apartat El torn.
El títol es "Gràcies a Déu soc ateu" i transmeto només un parell de bocins de lo que el director i actor de teatre ha escrit:
"No caldria demostrar la no existència de d'una cosa que no existeix. Déu no existeix, i prou. És un invent de la imaginació aterrida dels homes des de la nit dels temps, encoratjada pels seus més directes beneficiaris: els clergues."
I més endavant diu:
"Les religions són radicalment violentes, excloents, injustes; són l'aspecte de la creació humana que més dolor ha causat a la humanitat. Els creients renuncien voluntàriament a l'exercici de la raó esgrimint arguments inspirats en principis indemostrables que provenen de la superstició, la màgia i allò que no es tangible, arguments que ells mateixos menyspreen quan són aplicats a uns altres terrenys de l'existència, on sempre demanen proves irrefutables, avals concrets i segurs."
No fa menció en cap moment a cap religió en concret i després manifesta el seu respecte no exempt d'una certa compassió, de la gent de fe, de bona fe.
A mi l'article m'ha agradat molt i en deixo constància.
Jo penso el mateix però no soc capaç d'explicar-ho tan bé.

miércoles, 6 de abril de 2011

Cent dies

Ja han passat els primers cent dies de la gestió del nou Govern i, francament, en positiu, d'allò que se'n diu en positiu no en hi ha hagut gaire. De ficades de pota i de no saber per a on anar sí que en hem vist.
Es veu que en tots els anys que han estat a l'oposició, preocupats com estaven de criticar el Govern anterior i de com els hi anaven en les enquestes, no han tingut temps per res més.
Ara m'agradaria preguntar-li al Sr. Mas a on queda tota aquella confiança que ens mostrava en els seus debats, aquell parlar amb la suficiència de tenir la solució de tots les problemes, d'ajudar a la petita i mitjana empresa, de generar confiança, de fer el Govern dels millors, de fer prevaldre la ma dura amb Madrid.....
De tot això ja no en queda res.
D'aquest Govern dels "millors" només em quedo amb el senyor Mas-Colell, que és l'únic que sap cap a on va i el que ha de fer, potser perquè el moment és més de gestió purament econòmica que no de política, per molt que s'ens digui que van agafades de la mà. Aquest home vol fer el que li demana el seu coneixement de la situació i no està gaire lluny de la política del anterior Sr. Castells.
Del home fort del Govern, el Sr. Félix Puig (que a mi no m'agrada gens) ha fet en positiu el seu recolzament als Mossos però en negatiu el treure el límit de velocitat del 80 km/h i advocar per augmentar el màxim fins els 130. I no parlem de la liquidació del programa contra al violència masclista. Aquesta també és bona.
Globalment sembla que estan més per la feina de treure la llei de successions que només afavoreix als rics en un moment de grans retallades socials que afecten als més pobres i de tapar com es pugui la seva relació amb el cas Millet, que no de preocupar-se per la reducció de càrrecs que s'ha quedat en la meitat i a molts d'ells només se'ls hi ha canviat el nom, de que ha passat amb Yamaha que es veu que "entra dins de la normalitat" que plegui per anar a un altra banda, de la saturació dels jutjats o del famós i ja oblidat "concert econòmic".
Això si, ens acostem tan com podem al PPC com a aliat en la aprovació dels pressupostos i preparant la més que possible arribada del PP al Gobern central que és el que realment volem.
Lo més important pels polítics és arribar al poder. Si després no sabem que collons fer amb ell i està demostrat que no servim per lo que ens hem proposat, és igual. Lo més important és la meva carrera i que podré col·locar bé als meus amics i els que m'han donat diners per ajudar-me a esta on estic.
"I el poble?" com diu la cançó de La Trinca....."el poble que el donguin pel.....subi dubi du....."

lunes, 4 de abril de 2011

Terry Jones

Si busques el nom de Terry Jones per Internet, el primer que et surt és el component de Monty Python que, entre altres, va protagonitzar la pel.licula "La vida de Brian" amb la que em vaig fer un tip de riure. Buscant més en surt un altre que ja no fa riure tant.
Jo d'aquest actor del Monty Python em canviaria el nom només perquè no hi hagués confusió amb l'altre Terry Jones, aquest "pastor ultra" de Florida que va decidir de cremar un Alcorà públicament. Jo ho faria ja que si algú em relacionés amb el merder que ha organitzat aquest autentic gilipolles, em cauria la cara de vergonya.
Aquest Terry Jones de Florida hauria de ser jutjat per homicidi.
Ja sabem que els islamistes estan també no gaire bé de l'olla, però per la mateixa raó s'han de evitar conflictes innecessaris i que no poden portar a rés més que a crear protestes generalitzades i que son acabar amb uns quants morts.
I lo més trist del cas és que aquest "pastor" que com a tal hauria de gaudir d'unes virtuts per les quals seria legítima la seva professió ( que no és altra cosa que un medi per fer cale-rons) s'ha sortit de mare i l'únic que ha volgut aconseguir és notorietat, sortir als diaris, molta publicitat, que se'n parli d'ell i per fi aconseguir uns quants membres més per la seva església (sonats com ell) i que l'ajudin amb quotes a que pugui viure millor. Això era el principal. Si després com a conseqüència de cremar un llibre tan important per milions de persones (els islamistes també son persones encara que aquest senyor digui el contrari) hi han conflictes i mor gent doncs se suposa que per ell son efectes col·laterals que no tenen cap importància.
Les persones ens hem de responsabilitzar dels nostres actes i de les nostres opinions, i si per mor de tot aixo hem provocat morts encara que sigui indirectament i era previsible, doncs un judici i que li caigui la pena que ens dicti la llei. A veure si així ens estalviem problemes amb qualsevol altre il·luminat, que en hi han de tot ordre.