Strauss-Kahn

Des de fa uns dies ha sigut notícia als medis de comunicació la figura del senyor Strauss-Kahn per un presumpte delicte d'assetjament sexual a una cambrera del hotel a on s'allotjava. Es veu que aquest personatge ja te una certa experiència en aquestes situacions doncs no és la primera vegada que és veu assetjat per un problema de faldilles o, el que és el mateix, d'anar sempre amb la bragueta oberta.
Aquesta persona "tipus" te molts de seguidors en la societat actual, i no em vull referir a Berlusconi, una icona a Itàlia que lo que es veu, sinó a persones del nostre voltant que actuen de la mateixa manera.
Per mi hi han dos tipus de masclistes, totalment oposats, en que un manté el perfil del senyor Strauss i l'altre tot el contrari, però que tots dos tenen en comú el tractar a la dona simplement com un objecte que està a la meva disposició i que no te ni veu ni vot sota els meus desitjos.
En el cas del paio milionari és d'una vulgaritat que fa fàstic. Es que la seva actuació no és ni mínimament original. Jo he pogut comprovar en la vida real com es comporta aquest especíment humà no evolucionat. La dona per ell és només un objecte de plaer, el qual ell en pot disposar sense cap límit i en quan li vingui de gust. Es igual si és rosa, morena, ulls grossos o petits, lo que mana és la pitrera i un mon cul. Després es tracta de conèixer pràcticament les seves habilitats i coneixements sexuals que a mi em vagin millor. Es igual si està casada, soltera o vídua. Es igual si és companya de treball o veïna de l'escala. Està posada allà nomes perquè jo l'agafi com la fruita madura a l'arbre. No te amo, ni veu, ni vot. I sentiments molt menys. Com que no tenim cap sentit de la vergonya no tenim perquè respectar la dignitat de la persona. I ens és molt difícil acceptar un no per resposta. La negativa portarà sens dubte algun tipus de perjudici a la persona assetjada. I no tindrem gens ni mica de remordiments. Ella s'ho ha buscat.
Tenim també el cas oposat. L'home que és l'amo i senyor de la seva parella. En aquest cas la situació és molt diferent. L'home només te una dona, no en hi fa falta cap més, però aquesta només esta al seu servei les vint-i-quatre hores al dia en cos i ànima. El cos és un objecte sexual i l'ànima (si la té) està posada per ser trepitjada tantes vegades com faci falta. S'ha de controlar tot lo que fa la parella i dir-li contínuament lo que es adient en cada moment. I si pren alguna iniciativa ha de ser en la línia que jo li marqui, en cas contrari no hi ha sortida. Es tracta simplement que sigui una persona feliç i per lo tant ha de ser-ho com jo dic. Estic sempre pendent del que diu per si li haig de portar la contraria i corregir-la. La deixo per terra davant de qui sigui per reafirmar la meva posició de cap dominant, i, a ser possible, no li trobo mai cap qualitat ja que m'ha de donar les gràcies contínuament de que jo li permeti estar al meu costat. No ha de pensar ni tenir vida privada.
Si hi ha algú que creu que no tinc raó o soc un exagerat que m'ho faci sàpiga que li puc ampliar l'historia.