Mourinho, quedat.

Ens falta només un partit dels quatre previstos amb el Madrid i, esperant guanyar demà, haig de dir que les coses han quedat molt ben aclarides.

Es evident que lo que vaig a dir és cosa sabuda des de fa molt de temps i potser evident per tothom però també es cert que després d'aquestos tres partits ha aflorat a la superfície com una magnífica i esplendorosa taca d'oli per empastifar un calmat mar blau i grana.

El senyor Florentino, màxim responsable del Reial Madrid, es va posar en mans del senyor Mourinho amb l'única finalitat, fos com fos, de acabar amb la supremacia del Barça. Era igual com ho aconseguís i a quin preu. El fi justificava tots els mitjans. La vinguda d'aquest entrenador ja va costar els seus diners ja que no estava disponible i es va tenir que rescatar del seu contracte amb el Inter de Milà. I es va considerar que era la guinda que li faltava al pastel ja que si la temporada anterior amb el senyor Pelegrini havia sigut bona a la Lliga i dolenta a la Copa i a la Champions, amb un entrenador de la categoria del esmentat Mourinho, resultadista cent per cent, l'èxit estava del tot assegurat demanés el que demanés.

I vet aquí que a les primeres de canvi, líders a la Lliga, venen al camp nou i el Barça ens li fot una maneta amb tots els seus millors homes al camp i amb una més gran possessió de la pilota cosa per demés extraordinària ja que el nostre equip és un mestre en aquest factor. Li cauen cinc gols i no poden donar la culpa absolutament a ningú; han perdut i prou.

Llavors topen amb la crua realitat. Aquest any tampoc li podrem fer pessigolles al Barça, i el primer que ho veu és el propi Mou. I aquí comencen les descalificacions que hem tingut que sentir tota la resta de temporada: col·legiats, horaris, federació, calendaris, etc., etc., només per tapar que el nou entrenador tampoc podia assolir l'objectiu pel qual se'l havia contractat a un preu exorbitant.

Guanyen la Copa i els hi sembla que la cosa canvia, treuen pit, ja tornen a ser els millor del món (així ho diu el president) i, encara que la Lliga està perduda, veuen la Champions a tocar i ja tenen guanyada la Lliga del proper any.

Passa el Barça pel Bernabeu i ens els hi fot dos golets més. I aquí s'acaba l'historia. No hi poden. No tenen equip per lliutar contra un equip que realment ho és. Son molta gent i bona, però no tenen ni equip ni paciencia per fer-lo. 

No sé que passarà d'ara endavant, però el meu desig és que el senyor Mourinho continuï conduint la nau blanca al menys un any més.

Aquest paio enfonsarà el Madrid a un nivell que ni els més fanàtics del Barça podrien imaginar.

La dreta

 Ara no recordo bé si ho vaig llegir del Joan Barril o del Xavier Sardà la frase: "L'esquerra te principis i la dreta només te interessos".

La frase és bastant atinada i molt vàlida pels temps que corren, però hi afegiria que la dreta te por, crea la por i s'erigeix com a paladí per treu-te-la de sobre.

I això esta passant a tota Europa.

Veiem si no tot el que ens arriba:

• Hongria: una nova Constitució amb referencies religioses, apel.lació a la pàtria i a la família, no al avortament i restriccions de competències pel Tribunal Constitucional i, velada-ment, menys llibertat de premsa.
• Als països nòrdics, Noruega, Suècia i Finlàndia fins ara paladins de societats cultes, modernes amb grans avenços socials posen ara barreres a l'immigració encara que minoritària si la comparem amb la que hi ha als països mediterranis, i amb discursos xenòfobs cap als musulmans o tot lo que soni a àrab.
• Al nord d'Europa més de lo mateix: a França la filla del Le Pen, marcadament antieuropeísta, aposta per tancar les fronteres i sortir del euro. A Holanda un cirerer anomenat Geert Wilders es despenja dient: "No odio als musulmans, odio l'islam". I es queda tan ample.

Aquí a Catalunya no arribem a tant, però es evident que la política del Sr. Mas amb les seves retallades cap a la classe treballadora i lleis que afavoreixen els que més tenen no es pot negar que anem cap a política de dretes crua i pura.

I el comú denominador de tot això, en el cas d'Europa, és la por que venem cap a tot lo que no sigui com nosaltres com a via per fer pagar a algú el problema de la crisi que estem suportant. I res millor que desviar la mirada cap al percentatge de població mes fràgil i indefensa no fos cas que la gent reflexioni del perquè d'aquesta crisi i qui la va provocar.

Lo més curiós del cas és lo ràpid que s'apunta la gent a senyalar amb el dit als immigrans. Com si aquestos fossin els presidents dels bancs, alts directius o fossin part d'aquestos pocs milers de persones, en el nostre cas, que cobren per sobre dels 120.000 € l'any, sector que vol ser afavorit pel nostre Govern.

Aquesta gent que ve de fóra, venen amb una mà al davant i un altra al darrera, i es disposen a ser explotats per una classe mitjana-alta amb moltes hores de treball i poc sou i als que no volem deixar millorar socialment perquè no estan al nostre nivell humà.

Que penquin, si. Beneficis cap si pot ser.

Just al davant de casa meva hi ha un comerç que es dedica a la fruita en que té l'horari ben a la vista del client. Tenen obert nou hores i mitja cada dia i cinc i mitja els dissabtes. Això fa un total de 53 hores. Si li sumes l'hora abans que treballen per preparar tot el genere i mitja de després per recollir-ho tot ( i no conto el tancar i obrir al mig dia), ens dona un total de 62 hores a la setmana. Qui hi treballa? Tot son sud-americans. No sé el que cobren però no hi veig cap dependent ni català ni nacional. Per alguna cosa serà. Si s'hi guanyessin molts diners hi haurien hòsties per treballar-hi però aquest no és el cas.

Podem continuar amb els que venen a portar-te a casa la rentadora que has comprat, o el matalàs, o a arreglar-te el calentador. Armènia, Turquia, Marroc, Colòmbia, Equador, son els països d'origen.

I aquestos son els que ens treuen el pa? Aquestos son els que ens fan por?

Doncs si no volem que vinguin la solució no és gaire difícil. Deixem que entrin els productes dels seus països que puguin exportar i els hi paguem a un preu que ells puguin viure a casa seva. I així si ells creixen ens podran comprar també els nostres productes que ells no poden fabricar. Perquè clar, si nosaltres volem un dia tenir superàvit en exportacions, algú ha de tenir deute per mor de les importacions. I si no que li preguntin a Alemanya com s'ho fa per tenir superàvit en aquest temps de crisi. O us penseu que aquesta aportació neta cap a Europa no se la cobra?

Realment si fomentem tot això la dreta només te interessos. Es veritat.  

Aquí, com a exemple, la dreta no és massa culta, diria jo. Interessada, si.



Joan Ollé

Son moltes les coses que m'han vingut el cap els últims dies però no he escrit res i m'ho he quedat tot per mi. Potser em treure aviat la mandra de sobre i ho faré.
Però avui vull deixar patent el meu total i absolut acord amb l'article que escriu el Sr. Joan Ollé al diari "El Periódico" avui diumenge a la pàgina número 12 en el seu apartat El torn.
El títol es "Gràcies a Déu soc ateu" i transmeto només un parell de bocins de lo que el director i actor de teatre ha escrit:
"No caldria demostrar la no existència de d'una cosa que no existeix. Déu no existeix, i prou. És un invent de la imaginació aterrida dels homes des de la nit dels temps, encoratjada pels seus més directes beneficiaris: els clergues."
I més endavant diu:
"Les religions són radicalment violentes, excloents, injustes; són l'aspecte de la creació humana que més dolor ha causat a la humanitat. Els creients renuncien voluntàriament a l'exercici de la raó esgrimint arguments inspirats en principis indemostrables que provenen de la superstició, la màgia i allò que no es tangible, arguments que ells mateixos menyspreen quan són aplicats a uns altres terrenys de l'existència, on sempre demanen proves irrefutables, avals concrets i segurs."
No fa menció en cap moment a cap religió en concret i després manifesta el seu respecte no exempt d'una certa compassió, de la gent de fe, de bona fe.
A mi l'article m'ha agradat molt i en deixo constància.
Jo penso el mateix però no soc capaç d'explicar-ho tan bé.

Cent dies

Ja han passat els primers cent dies de la gestió del nou Govern i, francament, en positiu, d'allò que se'n diu en positiu no en hi ha hagut gaire. De ficades de pota i de no saber per a on anar sí que en hem vist.

Es veu que en tots els anys que han estat a l'oposició, preocupats com estaven de criticar el Govern anterior i de com els hi anaven en les enquestes, no han tingut temps per res més.

Ara m'agradaria preguntar-li al Sr. Mas a on queda tota aquella confiança que ens mostrava en els seus debats, aquell parlar amb la suficiència de tenir la solució de tots les problemes, d'ajudar a la petita i mitjana empresa, de generar confiança, de fer el Govern dels millors, de fer prevaldre la ma dura amb Madrid.....

De tot això ja no en queda res.

D'aquest Govern dels "millors" només em quedo amb el senyor Mas-Colell, que és l'únic que sap cap a on va i el que ha de fer, potser perquè el moment és més de gestió purament econòmica que no de política, per molt que s'ens digui que van agafades de la mà. Aquest home vol fer el que li demana el seu coneixement de la situació i no està gaire lluny de la política del anterior Sr. Castells.

Del home fort del Govern, el Sr. Félix Puig (que a mi no m'agrada gens) ha fet en positiu el seu recolzament als Mossos però en negatiu el treure el límit de velocitat del 80 km/h i advocar per augmentar el màxim fins els 130. I no parlem de la liquidació del programa contra al violència masclista. Aquesta també és bona.

Globalment sembla que estan més per la feina de treure la llei de successions que només afavoreix als rics en un moment de grans retallades socials que afecten als més pobres i de tapar com es pugui la seva relació amb el cas Millet, que no de preocupar-se per la reducció de càrrecs que s'ha quedat en la meitat i a molts d'ells només se'ls hi ha canviat el nom, de que ha passat amb Yamaha que es veu que "entra dins de la normalitat" que plegui per anar a un altra banda, de la saturació dels jutjats o del famós i ja oblidat "concert econòmic".

Això si, ens acostem tan com podem al PPC com a aliat en la aprovació dels pressupostos i preparant la més que possible arribada del PP al Gobern central que és el que realment volem.

Lo més important pels polítics és arribar al poder. Si després no sabem que collons fer amb ell i està demostrat que no servim per lo que ens hem proposat, és igual. Lo més important és la meva carrera i que podré col·locar bé als meus amics i els que m'han donat diners per ajudar-me a esta on estic.

"I el poble?" com diu la cançó de La Trinca....."el poble que el donguin pel.....subi dubi du....."

Terry Jones

Si busques el nom de Terry Jones per Internet, el primer que et surt és el component de Monty Python que, entre altres, va protagonitzar la pel.licula "La vida de Brian" amb la que em vaig fer un tip de riure. Buscant més en surt un altre que ja no fa riure tant.

Jo d'aquest actor del Monty Python em canviaria el nom només perquè no hi hagués confusió amb l'altre Terry Jones, aquest "pastor ultra" de Florida que va decidir de cremar un Alcorà públicament. Jo ho faria ja que si algú em relacionés amb el merder que ha organitzat aquest autentic gilipolles, em cauria la cara de vergonya.

Aquest Terry Jones de Florida hauria de ser jutjat per homicidi.

Ja sabem que els islamistes estan també no gaire bé de l'olla, però per la mateixa raó s'han de evitar conflictes innecessaris i que no poden portar a rés més que a crear protestes generalitzades i que son acabar amb uns quants morts.

I lo més trist del cas és que aquest "pastor" que com a tal hauria de gaudir d'unes virtuts per les quals seria legítima la seva professió ( que no és altra cosa que un medi per fer cale-rons) s'ha sortit de mare i l'únic que ha volgut aconseguir és notorietat, sortir als diaris, molta publicitat, que se'n parli d'ell i per fi aconseguir uns quants membres més per la seva església (sonats com ell) i que l'ajudin amb quotes a que pugui viure millor. Això era el principal. Si després com a conseqüència de cremar un llibre tan important per milions de persones (els islamistes també son persones encara que aquest senyor digui el contrari) hi han conflictes i mor gent doncs se suposa que per ell son efectes col·laterals que no tenen cap importància.

Les persones ens hem de responsabilitzar dels nostres actes i de les nostres opinions, i si per mor de tot aixo hem provocat morts encara que sigui indirectament i era previsible, doncs un judici i que li caigui la pena que ens dicti la llei. A veure si així ens estalviem problemes amb qualsevol altre il·luminat, que en hi han de tot ordre.

Líbia

Bé, ja tenim una autentica guerra al Nord d'Àfrica, producte d'aquesta escalada d'ànsies de llibertat i contra règims corruptes que avui dia hi ha a l'altre costat del nostre Mediterrani.

Després de donar-li moltes voltes, discussions, molta alta diplomàcia y molta comèdia, els governs europeus i els Estats Units s'han decidit a parar-li els peus al Gadafi i intentar que no porti a terme el genocidi que sens dubte tenia pensat. Aquest paio només te un sol pensament: o estàs amb mi o ets home mort. Això d'aquesta insurrecció no ho pot pair gaire bé i encara que les peticions dels seus son d'allò més raonables, es evident que després de molts anys de govern en que ha fet el que ha volgut, ara no se'n sap avenir. La seva supèrbia no ho pot pair. I el sèptim de cavalleria ha acudit a salvar els ara bons en contra dels ara dolents en la gran lluita per les llibertats.

Però jo crec que hi han més coses. Jo penso que en el transfons de la pel-lícula i ha alguna cosa més i aquesta pot ser el petroli. Que a Líbia no hi han cap tipus de llibertats ho sap tothom, però tampoc en hi han gaires més a Síria, Alger, Marroc i ja no diguem a L'Aràbia Saudita. Per cert que aquestos últims han enviat tropes a Bahrain suposadament per petició del seu monarca Hamad al-Khalifa. Aquest monarca de dinastia sunnita fa passar pel canut a la majoria xiïta i aquí ningú diu res de res.

Total que lo que ens interessa es que si hi ha merder no perdem el control vers el gas i el petroli. Si els països proveïdors no tenen cap respecte pels seus súbdits sens en fot.

I si ara ens acostem als rebels contra el que ens acostàvem abans, el Gadafi, és simplement perquè quan aquestos el facin fóra els hi podrem passar la factura de tot el que ens hem gastat en les bombes, avions, vaixells i submarins, i al Gadafi ja no perquè ja ha dit que el seu petroli se'n aniria cap a la Xina i la Índia (i Alemanya que no diu ni piu) i no vendria cap barrilet als europeus. Aixo només representa el 2% de la producció mundial i és absorbible per l'Aràbia sense problemes, però com que al Gadafi ja li tenien tots una mica de ganes.....doncs som-hi i fot-li fort.

A mi ja em sembla bé, però a veure que passa amb els altres països que també reclamen llibertat i no tenen tant d'or negre. No sé si el Zapatero tindrà ganes de gastar-se lo que ara és gasta en els altres àrabs més pobres.

La elegancia del erizo

De tornada d'Eivissa vaig fer el viatge en vaixell de dia, lo que volia dir que tenia nou hores lliures en les que hi han poques coses a fer. Doncs en aquest temps em vaig llegir sencer el llibre "La elegancia del erizo" de la escriptora Muriel Barbery. Es un llibre que ha tingut una gran acceptació a França amb crítiques molt bones que la defineixen com un cant a la vida.

La veritat és que a mi no m'ha agradat. Bé, alguna cosa m'haurà impressionat quant l'hi dedico uns minuts, però és que vull deixar de manifest que per mi, l'autora no fa altra cosa que escriure per ella mateixa i mirar-se el llombrígol.

La narració vol ser una descripció de com poden ser certes persones que tenen una intel·ligència excepcional, intentant definir-la amb molta retòrica, donant voltes per la cultura, la trobada de la pau interior, tancant a la gent dintre de sí mateixa i fugint de tot contacte humà com no sigui el de manifestar el seu despreci o el mínim que em permeti sobreviure diàriament.

Per altra part la trobada de tres d'aquestes persones superintel-ligentes no està ben portada i la seva relació molt mal definida així com les seves reflexions.

Giovani Papini ja va definir la situació de la persona diferenciada per la seva intel·ligència fa més de cinquanta anys en el seu llibre "Masculinidad" d'una manera molt més didàctica i real que no la descrita per aquesta senyora que fins i tot vol portar un personatge fins el suïcidi.

Es cert que una persona extraordinàriament diferent dels demés en el camp de la intel·ligència s'ha de trobar sola per força, ja que el seu nivell de comprensió de les coses la fa estar molt per sobre de lo que els demés mortals podem comprendre. I per Papini la definició de la suprema intel·ligència o del geni, és el concepte global. Es a dir, si jo necessito veure molts arbres i contar-los per arribar a l'idea d'un bosc, al geni un cop de vista sobre massa verda i alta el porta a la mateixa idea molt abans que no jo. Aquesta assimilació de conceptes sense necessitat de partir del inici per desar-rollar-los és una possible definició de lo que és intel·ligència.

Papini, en el seu llibre, feia una glosa al geni, aquest personatge que podem conèixer la seva existència a través del seu treball creatiu en tants camps com la música, la cien cia, les arts o la medicina, però que probablement en hi ha algun que no l'hem conegut mai perquè no ens ha deixat res de res, donat que el seu desenvolupament creatiu en el camp del pensament el porta a solucions de problemes que ens sobrepassen i que li porten a nous conceptes per descobrir. Aquesta lluita diària contra el desconeixement és lo que fa a aquesta persona un solitari, un pres de si mateix en una presó dorada, donat que no pot perdre temps en explicant-se lo que no podem comprendre sense un gran desenvolupament per ell totalment inútil.

Es evident que aixo no cal que et porti al suïcidi, sinó que et fa extraordinàriament ric portat mes o menys bé segons el teu temperament.

I si després de llegir tot això no em creieu, obriu un llibre del Stephen Hawking i a veure si compreneu bé els seus conceptes. I que si escriu llibres i dona classes de Matemàtiques és perquè la seva infermetat el porta a una molt mes gran dependència de la societat i ens permet accedir al seu pensament, que si no ho necessités potser mai hauríem conegut la seva existència.

Per lo menys a aquest nivell.

Senyora Barbery, llegeixi a Papini si és tant amable i sortirà del seu pessimisme de la vida.

Laporta

El Laporta, i ometré lo de senyor, ara se'n va de Solidaritat Catalana per la Independència per anar cap a Esquerra perquè allà li ofereixen un bon lloc en la seva llista. El Laporta, un nou vingut a la política, es veu que te pressa per figurar. Sembla que el projecte de SI se li quedava petit per les seves aspiracions que son moltes i ha d'anar a buscar uns nous horitzons que el facin pujar uns quants esglaons.

Tan li fa que el projecte de la seva antiga formació se'n vagi en orris, que els deixi amb un pam de nas i d'un dia per un altre.

De debò algú creu que aquest personatge pot liderar alguna cosa? Aquest paio ens ha de demanar a nosaltres un vot cap a la independència? Em donar-li vots a un cirerer que ara no vol deixar el seu escó amb l'excusa de que va ser ell qui va fer pujar Solidaritat?

Quina barra que te.

Continuo pensant que el camí cap a la independència no passa per un paio com aquest i, de retruc, també m'ha caigut molt avall Esquerra per intentar fer populisme sigui com sigui encara que sigui a costa de perdre totalment la vergonya. Em pensava que a Esquerra eren una mica més seriosos i molt més amb el tema que volen tocar.

En aquest mon això del tot s'hi val, no val. Jo ja n'estic tip de pallassos que parlen i parlen per no dir res, que avui diuen una cosa i demà tot el contrari, que només conta el guanyar per ambició i que, en definitiva, lo que fan és mostrar molt poc respecte per la gent.

Estic d'acord en que el seu pas pel Barça va ser molt positiu en l'aspecte esportiu, però sembla que en el econòmic hi ha alguna cosa a parlar. Sembla que hi ha haver moltes "dietes" i gasto de representació que potser sortia una mica de mida, tan per ell com per altres directius. La justícia ens ho dirà.

Però la política és un altra cosa. El projecte que s'ha de tenir ha d'oferir alguna base d'algun tipus, que sigui beneficiosa per la gent, que sigui real i amb el convenciment de qui l'ofereix. Fer i dir coses només per el meu benefici personal no acostumen a portar en lloc. La gent no vol ser utilitzada en benefici propi.

I lo que més em toca els dallonses és que s'omplin la boca amb la paraula "independència" com aquell que ens explica un acudit. Per mi no hi ha mot que em mereixi més respecte i em sap molt de greu tota aquesta banalitat.

Be. Ja tinc molt clar a qui no votaré. Ni ara ni mai. Per lo menys mentre hi hagin els mateixos. I crec que en hi ha per dies.