House of Cards

Es de suposar que no sóc l'única persona que veu aquesta sèrie de TV i que, per lo tant, té una opinió definida vers ella i que pot o no estar d'acord amb mi. Bé, doncs jo crec que és totalment recomanable per totes aquelles persones que tinguin interès a saber com és la vida política d'un país, en aquest cas Estats Units, però perfectament aplicable a qualsevol lloc i no diguem ja a Espanya, líder europeu en corrupció política.

En aquesta sèrie es posa de manifest que els polítics només lluiten pel poder amb aquella dita "el fi justifica els mitjans" sempre a sobre de la taula. La gent del carrer només són individus impersonals que hem de manipular sense cap mirament sempre sota els nostres interessos.

La societat, com a tal, no existeix. Es només un lloc a on ficar la mà per treure vots que ens donguin més i més poder i/o més i més diners. Si haig de mentir, haig de menysprear, insultar, enfonsar o llepar els culs que faci falta si en puc treure algun benefici per mi o per algú a qui més endavant li cobraré el favor, tot està bé.

Ah! I tot això també val per la premsa, a la qual li donaré les notícies que em convinguin o que facin mal als meus adversaris.

No em vull estendre massa per allò de què no vull donar més pistes de com es desenvolupa la sèrie.

Fins avui hi ha dues temporades, encara que de la segona en hi ha només cinc capítols fins avui.

Recomano veure "House of Cards".

Cognom Felicó

Durant aquest mes de febrer he estat uns quinze dies a Eivissa amb motiu de fer unes obres menors a la casa que tenim allà. Com que també hi tinc molts d'amics, un d'ells em va convidar a un "arròs de matances" que es feia al poble de Sant Joan de Labritja, un arròs multitudinari per unes 150 persones. Per qui no ho sàpiga aquest arròs només porta porc. Estava bo de veritat i me'n vaig menjar ben bé dos plats grans.
La cosa tampoc no tindria res d'especial si no fos per la gent amb la qual vaig compartir taula, concretament dos capellans, un en actiu i un altre ja retirat, a part del matrimoni amic. Parlant doncs amb ells va sortir la meva antiguitat a l'illa, el perquè de les meves estances i el fet de jo parlar eivissenc. Els hi vaig explicar que la meva mare era de l'illa i que tota la seva família venia una part de Vila (la ciutat) per part de pare i l'altra de les muntanyes de Xarracó per part de mare. Llavors el capellà retirat em va preguntar pel cognom de la meva mare. Es Felicó, li vaig dir. Ell tot seguit em va començar a donar referències de la meva família i com més noms jo li donava, més referències em donava ell. Al final em va dir: "Si veniu es diumenge vinent, després de sa missa d'es matí, cap a les dotze, jo us diré la vostra genealogia del cognom Felicó des d'es dia en què començar a Eivissa".
Vaig quedar acollonit de debó.
Evidentment el diumenge vinent fins i tot vaig anar a missa aprofitant que es deia en el nom d'un familiar mort feia poc temps. A les dotze i cinc minuts entrava jo al despatx del capellà.
Jo li vaig portar un estudi heràldic del cognom Felicó que el meu germà havia encarregat a Barcelona. Col·locava el cognom Felicó a l'edat mitjana a Catalunya.
Una vegada s'ho va haver llegit, em va dir: "Tot això no és veritat". De fet jo ja ho sabia per què ja m'havia informat una mica per Internet dels orígens del cognom però era interessant saber la seva opinió.
Li vaig donar alguna dada que no havíem comentat com el segon cognom de la meva àvia era Ripoll i to seguit em digué: "Casada amb Antonio Felicó Tur l'any 1913".
Aquí ja la meva sorpresa era ja de boca oberta.
Tot seguit em va donar uns folis en què constaven totes les generacions amb nom Felicó des de la seva arribada a Eivissa a mitjanç del segle XVII des d'Itàlia fins avui, amb el nom inicial de Felicones que anirien canviant a Felicón i tot seguit al que es va mantenir com a Felicó. Un total de 9 generacions amb aquest cognom.
Sembla mentida el que pot sortir de la trobada amb un arròs de matances pel mig i lo culta que pot resultar gent com un capellà de poble retitat, tot sigui dit amb el més gran dels meus respectes.
Quan torni a Eivissa cap allà el Juny el visitaré i li donaré tota la meva informació vers els Felicó de la rama catalana.

Pensions

Quan vaig rebre la meva pensió el passat dia 25 de gener no em varen quadrar els números. Si l'augment que ens deia el Sr. Montoro era del 0,25 %, jo rebia una quantitat bastant superior. Em vaig imaginar a què es podia deure però no en tenia la constància.

Avui he rebut una carta del Ministeri en què no t'ho explica però es veu ben clar.

Et fan el 0,25% d'augment però tu veus més diners, ja que et baixen la retenció en un punt. No t'ho diuen però es veu si fas quatre números.

O sigui una enganyifa. Tu disposes de més diners, sembla que t'han fet un augment superior de la pensió però l'any vinent pagaràs més d'IRPF, ja que la retenció ha sigut més baixa.

El Sr. Montoro té uns collons que se'ls trepitja.

Ens prenen per gilipolles.

Corruptes

Hi ha una cosa amb la qual tothom estarà d'acord amb mi: Espanya és el paradís dels corruptes. I ho és amb una gran varietat, ja que hi ha gent que se les ha pensat de moltes maneres per fer molts de calers per la cara, tant cobrant coses que no s'han fet com apuntar se a qualsevol consell directiu només per cobrar a final de més.

Em sembla que no cal donar cap exemple perquè els diaris en van plens cada dia.

El que em sorprèn és que no n'hi hagi encara més. El raonament és simple. Si ara tenim els que veiem...quants no n'hi havia durant la dictadura? Ara encara surten als diaris i, més o menys, encara hi ha risc de presó per alguns i hi ha jutges que s'atreveixen a condemnar-los, però quan això no passava i res es podia investigar perquè res no passava...quants n'hi havia? Els diners que molts dels rics que patim avui varen estar fets en aquells temps. Rics terratinents, de bancs, de complexos hotelers tenen un passat diguem-ne fosc o bé emparat en una "legalitat" de la dictadura. Els governs del general Franco no eren precisament un prodigi d'economia, ja que el mateix general era un zero a l'esquerra en aquest tema. Per lo tant una persona addicta al règim i amb contactes es podia fer ric en un moment llur que els escàndols no eren públics tant com per la censura com que la societat "pudiente" no podia mai estar tacada en res. El règim era un model de rectitud.

Doncs els descendents de tota aquella púrria han continuat igual. I si ara surt el que surt només és la punta de l'iceberg.

Només anomenaré un cas flagrant: el Sr. Gil i Gil. És que no ho sabia tothom que l'ajuntament de Marbella era un femer? Que allò només estava muntat perquè uns quants fiquessin la mà a la caixa?

I perquè es permetia? Doncs perquè a algú amb poder l'interessava. I va sucar lo que no està escrit independentment del que avui surti a la llum. I els que surten encara estan ofesos...

Durant la meva etapa laboral he conegut bastants persones que el seu dia a dia no era precisament intentar guanyar-se el que els hi queia final de mes sinó més aviat fugir de cap responsabilitat, llepar el cul de qui mana i veure constantment quin benefici en puc treure. He vist gent que durant més de vint anys ha viscut només de dir amén, fer veure que feia molt i xuclar el millor de tot qui li envolta si en pot treure profit. He conegut alts responsables que només volien fer gasto per veure quina comissió en podien treure. He vist molts pintors, electricistes i fusters fer feines a cases particulars que han anat a càrrec de l'empresa.

Als que vàrem fer servei militar ja vàrem veure que el pintor no apareixia pel "cuartel" ni feia guàrdies i el paleta tampoc. I al més infeliç a rentar la roba dels oficials. 

Doncs avui és igual però pel civil.

Aquí hem fet una "transició" a gust dels qui tenen el poder. No hem trencat amb res. Per això estem com estem...i esperat.

2013, un any...gilipolles?

He mirat al diccionari la definició de "gilipolles" que ve del castellà "gilipollas" i he trobat que diu: "estúpid, lelo". Ho he trobat potser massa simplificat. Crec que la paraula gilipolles te una gran amplitud i que es pot aplicar a un sense fi de persones de tot ordre. Una persona potser molt intel·ligent i ser un gilipolles de set pisos i també molt culta i el sentit d'aquesta paraula venir-li com un vestit a mida o anell al dit. I també estic segur que, si preguntéssim a la gent del carrer, tothom li trobaria un sentit o altre, més o menys ampli i amb diferents perfils.

Doncs a mi m'ha donat per repassar aquest any que ja s'ha pràcticament acabat i l'he trobat totalment gilipolles. Crec que és el qualificatiu que li és més escaient. Ara no hi ha cadena de televisió que no en dongui un resum ni diari que no et dongui tot un rampell de notícies o fets importants de l'any.

I jo he fet la meva composició i m'ha donat aquest resultat:

• Si ens fixem en l'atur no es pot dir que hagi baixat. Es pot dir que les estadístiques oficials donen números a la baixa respecte d'un any per l'altre, i encara que són reals també és cert que són bastant minsos, A mi em sembla que aquesta baixada es deu més a què la gent que ja no te dret a l'atur se'n cansa i abandona i també a què joves amb futur marxen cap a l'estranger.
• El deute ha augmentat, el que vol dir que haurem de pagar més interessos. Si no estem al 100% del PIB no crec que li falti gaire. Tampoc és una bona notícia.
• Ha baixat la prima de risc. Bona notícia. Però no sé si és gràcies a la nostra política o que ens porta per simpatia la baixada dels altres països amb les mateixes condicions que nosaltres: Itàlia, Grècia i Portugal. El cert és que es manté en el 4'1-4,2 % en interesos, ja que a Alemanya aquest any ha pujat i és el valor de referència.
• Les exportacions han pujat com a conseqüència de el que han baixat els nostres costos de fabricació com a resultat de les retallades tant en sou com de plantilles. Altres vegades les crisis es solucionaven amb una devaluació de la moneda. Com que ara no ho podem fer per allò de què la pesseta ja no hi és les retallades van per un altre camí.
• La situació bancaria ha canviat una mica però només en el sentit de què han augmentat els seus beneficis o ja en comencen a tenir. Els interessos dels diners en estalvi han baixat i les pimes i la gent del carrer continuen sense veure un euro.
• L'independència de Catalunya va per llarg. M'agradaria molt però crec que la consulta no es farà. Espanya no pot prescindir dels diners que aporta Catalunya. Es de gilipolles el que ens fan però és la pura realitat. I la consulta seria el primer pas per perdre els calerons. Aquesta postura "centralista" te un qualificatiu més fort que no el del motiu de la reflexió.

Total, un any gilipolles.

Punt a part em mereix la gestió del Gobern i d'un munt de polítics. Aquí és a on el qualificatiu de gilipolles agafa tot la seua esplendor. Aquí ja llueix amb llum pròpia. Amb el senyor Rajoy al davant tenim tota una excel·lència en gilipolles: Wert, Ruiz-Gallardón, Fátima Báñez, Cristóbal Montoro, Ana Botella, o el que és el mateix: no hi ha solució ni diàleg amb Catalunya, una llei d'educació que fa plorar, una llei d'avortament que atenta contra la llibertat de les dones, una ministra de Treball que ho afavoreix tot menys la feina, un responsable d'Hisenda que cada vegada que obre la boca ("els salaris no baixen, només moderen el seu creixement") ens insulta dient que els gilipolles som nosaltres i, per no fer-me pesat, una alcaldessa que va fer el més gran dels ridículs defensant Madrid com a seu olímpica.

Total, que ens governen una serie de gilipolles que ho són perquè es pensen que els gilipolles som nosaltres, quan si manessin uns altres gilipolles fent la mateixa política, aquests gilipolles els hi donarien el mateix qualificatiu de gilipolles.

A veure si en les pròximes eleccions deixem de fer el gilipolles i escollim una mica millor qui ens ha de pendre el pèl. Que no es noti tan almenys.

Legal o no?

Doncs ja tenim aquí la pregunta de la consulta. Bé, les preguntes de la consulta, ja que són dos. Es una mica més complicat, però si és aquest l'acord a què s'ha arribat com a pregunta per un consens el més ampli possible, ja em sembla bé. Crec que el més important és aglutinar com més gent millor per defensar el dret a decidir, a què nosaltres puguem dir cap a on volem anar com a poble.
El problema serà la interpretació que se'n farà dels resultats segons els percentatges que surtin en si o no de cada banda. Perquè com surti un "si" a ser un Estat i un "si" però "no"a la independència (al voltant del 50% per cada un d'ells) ja m'explicaràs quina lectura en farem.
Ja ho veurem.
El que ja fa temps que em toca els "dallonses" és aquesta cançoneta que sento per totes bandes de què la consulta és il·legal i que el futur de Catalunya l'ha de decidir la resta d'Espanya.
Quins collons. No sé que hi pinten aquí els lleonesos, murcians, etc. Jo, si es volen fer ells independents...me la bufa, per tan no tenen aquí ni veu ni vot. Ja ho sabem el que diran.
Tampoc entraré a discutir vers les vies legals en què es pot fer aquesta consulta o per quines lleis resulta que és inviable, però és de lògica que una consulta per la independència no te la donen "per la cara"quan el més normal és que surti afirmativa tal com ho vol el poble català, i, per contra, crear un problema a la resta de l'Estat espanyol. O sigui que des del Gobern central és molt normal que no en vulguin sentir ni parlar. També és cert que portem un munt d'anys en què no ens deixen respirar ni social, ni política, ni cultural, ni econòmicament parlant. Els catalans ja fa molt de temps que ens n'hem adonat que de la mà d'Espanya no anem en lloc. I que, posats a passar-ho malament val més que sigui per culpa nostra que no per uns altres que no ens han tingut mai el més mínim respecte. Per això els catalans volem anar sols pel món i els del centre que els hi continuem mantenint la "paradeta" que així poden viure molt bé uns polítics d'un nivell llastimós i amb un grau de corrupció del que encara no ho sabem tot.
I si volem parlar de legalitats, no crec que les tropes castellanes i franceses que varen entrar a sang i foc a Barcelona fos de la mà d'unes lleis acceptades democràticament pels catalans. I sense anar tan lluny podem recordar el ben tractats que hem estat durant els quaranta anys que ha durat la dictadura amb unes lleis que potser es podien qualificar de moltes maneres però mai de democràtiques.
Jo he sentit a sobre de la meva pell el resultat d'aquestes lleis tan legals. Al servei militar, per exemple, estava prohibit el parlar català i el fet d'utilitzar-lo em va costar a mi estar castigat a pic i pala sis mesos a l'interior del desert del Sàhara. I si la paraula "castigat" és massa forta doncs diguem que si s'havia d'enviar gent a llocs poc agradables, jo era el cap de llista. Quan jo deia que primer era català abans que espanyol els treia de polleguera. Llavors del total de tretze mesos que vaig estar fora de casa, me'n vaig passar vuit en destacaments. Amb més catalans, aixo sí. Tampoc era l'únic. Vull dir amb això que hi havia lleis "legals" que depreciaven la meva llengua catalana, el que vol dir que el qualificatiu que avui em volen donar d'espanyol a mi no em significa res. M'emprenya. No ho vull ser. Catalunya em dóna, Espanya em treu.
Definitivament, la data de la consulta és per mi massa llunyana. Estic impacient.

Ana Botella

 Només una pregunta: aquesta persona és normal?

Diners-poder

Tinc un amic de molts anys que escriu en un blog que ell titula com "El món està boig" i, en bona part, li haig de donar la raó a l'expresió, encara que jo hi afegiria el matis de què potser més que boig està mal estructurat. O, més ben dit, està tot muntat perquè a uns pocs els hi vagi molt bé i a una majoria els hi vagi de mig bé cap avall. I això a aquesta minoria (la que te diners) els hi va molt bé sempre. Les crisis, que ells mateixos provoquen per mantenir els seus estatus de privilegi, no els afecten mai. D'aquí la meva idea de la mala estructuració.

Sigui quin sigui el sistema polític pel qual es regeixi un país, diguem democràcia o dictadura, república o monarquia, comunisme o capitalisme, tot es resumeix en una elit que ostenta el poder, o, el que és el mateix, disposa dels suficients recursos (diners, normalment) per poder-ho fer. El més o menys grau de benestar de qualsevol país només està en funció del nivell de tolerància que vulgui tenir aquesta super minoria que ostenta el poder i que farà el que sigui perquè les coses continuïn igual.

Les lleis per les quals es governa un país estan fetes per establir un control a una societat que mantingui el sistema, que serà tant o més justa com menys molesti la petita oligarquia. Oligarquia a la qual les lleis no li solen afectar. De tant en tant surt a la llum un escàndol de qualsevol mena i llavors, oh justícia, se li retira la protecció als afectats i se'ls llença a les potes dels cavalls per satisfer les ansies d'una societat momentàniament escandalitzada. Els exemples els tenim ara en els srs. Millet, Bárcenas, Camps i tants altres que, havent complit els manaments, han caigut en desgràcia només perque el seu pecat ha sortit a la llum resultat d'una mala gestió. Ja se sap allò de "pecado no conocido està medio perdonado". Però si el dia menys pensat es descobreix el pastel automàticament la classe poderosa ajunta les files i llença a la seva sort el que ha sigut poc hàbil manipulant el que tenia entre mans, única manera de salvar el que no es pot tocar.

He conegut gent en el món laboral que la seva única feina durant tota la jornada, durant anys i anys, ha sigut lluitar per passar a ser "elit" encara que això fos a canvi de vendres a si mateix ja no només baixant-se els pantalons en moments concrets (això ens passa a tots) sinó que només fitxar al matí ja els treu i els porta tot el dia a la mà, el cul a l'aire i ensenyant totes les vergonyes. No importa perdre tot tipus de dignitat, no tenim cap intenció de conservar-la. L'objectiu és només el reconeixement del "poder".

I estic també del tot segur que tothom ha conegut aquesta persona per qui les lleis no estan fetes, sigui de l'ordre que siguin, salten-se qualsevol ordre establert (cobrar comissions a tort i a dret, per exemple). Es passa la justícia pels dallonses i no li passa mai res de res. Ben al contrari, el seu nivell de vida puja i puja com si tingués una fada a l'esquena que li anés donant via lliura a tots els seus capricis.

No fa gaires dies vaig veure una peli, "Elysium", en què ens mostrava una societat de l'any 2150, més o menys, i, encara que era de ciència-ficció, potser sigui el resultat de la propera crisi, sigui quan sigui que vingui. A la peli ja només hi ha dos classes, la rica (minoritària) i la que està en la misèria (tota la resta). Anem-hi pensant.