Debat de l'estat de la naciò

Segons he pogut llegir avui en el diari el Govern no convocarà aquest any el debat vers l'estat de la nació. L'excusa és que no s'ha convocat mai en l'any de la seva investidura.

O sigui que al Govern no li passa pels cococs explicar a la gent quina és la seva política perquè no està obligat a fer-ho.

De fet l'investidura és va fer l'any passat però es veu que això de les dates no conta gaire.

O sigui que en els moments actuals, amb una crisi molt profunda, amb molts de milions d'aturats, amb unes polítiques de retallades com no s'han vist mai, i ficats a dintre d'un túnel econòmic al que no se li veu la llum de la sortida, els ciutadans no tenim dret a que ens expliquin el perquè de tot ni perquè seguim aquest camí, en el supòsit de que realment anesim per algun camí ni que simplement fos un rierol, no demanem una autovia.

Vaja que nosaltres que els hem votat ( jo no, deu me'n guardi) i que estem patint les seves polítiques d'ara cap aquí i ara cap allà, que tot lo que diuen que no es farà és perquè justament està al caure....no tenim dret a conèixer la seva política?

Ja sé que no la tenen, que no saben per on van, que no tenen cap solució, que giren cap on bufa el vent, que ens governen des de fora, sigui la Merkel, l'Hollande, el Banc Central Europeu o diga'l-li qui vulguis. Que no tenen cap política clara i que tampoc la tindran fins que els altres no ens ho arreglin.

Jo, cada vegada que els sento parlar em poso més neguitós. No fan més que dir que ho estan arreglant, que no passa res, que tot s'arreglarà foten-se garrotades a nosaltres però no tenen ni tan sols la dignitat explica'n-se que ha passat amb Bankia.

L'excusa de que tot és un problema de la mala política socialista ( que també) ja no crec que serveixi com a excusa donat que en el últim any no només no hem donat cap solució a cap problema sinó que més aviat tot, absolutament tot, ha anat a pitjor.

Hi ha una cosa que es diu "ètica professional" que tota aquesta colla no saben ni com s'escriu. I lo fotut del cas és que com no es canvii en la forma de fer política, en el respecte per la gent que els vota, en un eficient control del gasto públic, en arribar al poder només per "chupar del bote" sense que se'ls hi pugui demanar cap responsabilitat, no anirem mai en lloc.

Nosaltres a passar-les putes i ells continuen viatjant en "business".

Pep Guardiola

Aquesta setmana hem sabut per fi la decisió del Pep Guardiola vers el seu futur al Barça. Al final ha dit que no, que no vol continuar perquè esta cremat. No sé si és aquesta la paraula més adient per resumir la seva postura o lo que ens ha anat dient o justificant, però a mi m'ho sembla.
D'enseguida, però, venen les consegüents incògnites que son: amb que o amb qui, i llavors les següents explicacions ja no em varen convèncer gens. Vagi per endavant que el senyor Pep Guardiola em mereix tots els respectes del mon, que pot prendre les decisions que cregui més oportunes i que, a més a més, penso que ho ha fet d'una manera molt elegant i seriosa. Ho ha donat tot per la seva feina, ho ha fet millor que ningú i només es pot tenir cap a ell un sentiment d'agraïment per tot lo aconseguit que, de ben segur, no li haurà estat fàcil.
Peró noi, ell mateix diu que per allà el mes de setembre o octubre (no hi ha acord vers la data exacta) ja va comunicar al president que no continuaria. Que aquest any seria l'ultim. I que ja llavors va dir les causes d'aquesta decisió. Doncs bé després de tot lo que he sentit i llegit a mi em venen al cap altres imatges. De ben segur que estaré equivocat però això ja m'ho dirà el temps i potser estaria inclòs content d'estar-ho.
Jo penso que el Pep Guardiola no està a gust amb alguna cosa o persona del seu voltant i que, per no fer mullader amb "el entorno" que deia el senyor Cruyff s'estima més deixar-ho córrer i plegar. Però....de debò que ho deixa totalment? En el moment que el seu substitut es diu Tito Vilanova ja no m'ho crec tant. Sens dubte el Tito serà el responsable únic, qui prendrà les decisions i qui donarà la cara per bé o per mal, està clar, però també es evident que no hi ha cap ruptura ni canvi de criteri amb l'etapa anterior. Ja sé que lo més important és que el criteri de joc i la seva idea perduri, i que lo que ens ha portat a tants d'èxits ha de continuar.....i no és de lo més evident que continua? De quina manera ho desconec, però si fins el dia d'avui totes les decisions es prenien amb el consens de dues persones, no es pot descartar que les coses continuïn igual però amb una persona molt més a l'ombra. Surt de lo que no li agrada però no se'n va.
Si tinc raó, bé. I si no.... doncs ja em perdonareu.

Benet XVI

Benet XVI ha comparat el Via Crucis amb el patiment que pateix molta gent per mor de la crisi.
Davant algunes desenes de milers de persones que han anat al Coliseu romà per al suggestiu ritu, el Pontífex ha manifestat que l'experiència del patiment i de la creu marca la humanitat i la família i que el camí del Via Crucis és una invitació per a tots els homes i especialment per a les famílies, a contemplar Crist crucificat.
Aquest paio convida les famílies a viure el camí del Via Crucis per "contemplar Crist crucificat i tenir la força d'anar més enllà de les dificultats", ja que Jesús és "el signe suprem de l'amor de Déu per a cada home".  Continua amb paraules d'ànim per a les famílies, "que en aquest temps" ha afirmat "pateixen, a més d'incomprensions, la precarietat del treball i la crisi econòmica".
I no acaba aquí: " En l'aflicció i la dificultat, no estem sols, que la família no està sola, ja que Jesús està present amb el seu amor, la sosté amb la seva gràcia i li dóna la força per seguir endavant, per afrontar els sacrificis i superar tot obstacle". També ha invitat els homes a recórrer a Déu "quan les vicissituds humanes i les dificultats amenacen de ferir la unitat de la nostra vida i de la família".
O sigui que de demanar als que ens han posat en aquest merder ens hi treguin, res de res; que els que tenen més en deixin anar una mica, tampoc. I els que passen gana i no tenen casa per dormir si continuen confiant en Jesús perquè els tregui d'aquesta...van llestos. Quim missatge més bo.
Només molta resignació i vendre fum, això si que en sap molt l'Església.

Ana Pastor

Proposta de la ministra de Foment, Ana Pastor, un cervellet : ampliar els períodes de les concessions d'autopistes de peatge que son rendibles per cobrir el dèficit d'altres que son deficitàries. Això voldria dir que les autopistes de peatge de Catalunya, País Basc i València que son les més rendibles (en el nostra cas estan casi be a la sortida de la ciutat i no tenim més collons que pagar per sortir i entrar una mica decentment) haurien de cobrir els  deutes de les noves concessions ubicades al voltant de Madrid i les radials d'Andalusia.

O sigui, parlant en plata, ja que aquí paguem, hem de cobrir el gasto dels que no paguen les autopistes entre altres coses perquè no els hi fan punyetera falta. Tenen unes autovies que son una meravella.

Anem a veure, dels pressupostos generals de l'Estat en hem sortit molt mal parats. No només no ens pagaran ni un euro del que ens deuen sinó que tindrem menys inversió i ens tornaran menys calerons. Després ens toquen els collons amb la llengua, ara estan recollint firmes perquè aquí a Catalunya es puguin veure toros, de la gestió de l'aeroport del Prat, res de res; que si el corredor del Mediterrani és prioritari el corredor central (Europa ja ha dit que no hi invertirà ni un euro per inútil) també ho és perquè Madrid és Madrid i si s'han de foradar els Pirineus pel seu corredor doncs es foraden i ja està. I les inversions a mitges i si el del Mediterrani s'acaba deu anys més tard, doncs ves que hi farem.
I ara volen que els hi paguem també les autopistes....

Aquesta gent "espanyola"...ens ha pres per gilipolles o què?

Amina

De notícies tristes, escandaloses o que et facin emprenyar en hi han moltes cada dia. Només has de obrir el diari, escoltar la radio o veure la tele perquè tot un seguit se sentiments contradictoris et vinguin al cap en forma d'una gran indignació. Per mes fred o distant que vulguis ser respecte les notícies o aconteixements hi han vegades que no t'hi pots sostreure o fer com si la cosa no anés amb tu.
Fa uns pocs dies ens va arribar per tots costats la notícia d'una noia marroquina de 16 anys que s'havia suïcidat. El com, ho desconec, encara que hi ha qui ha dit que va ser per ingestió de mata-rates. Si és així al fet luctuós hi hem d'afegir una mort dolorosa, penosa i llarga.
Els motius d'aquesta mort sembla ser el final sense sortida d'una situació desesperada.
Encara que el Ministeri de Justícia del Marroc ho desmenteix, hi han testimonis que diuen que la noia va ser violada per una home uns deu anys mes gran que no pas ella. Com que això podria portar al home a la presó, es va optar per obligar a la noia a casar-se amb el seu violador per solucionar el problema. La cosa no va acabar aquí ja que després va ser maltractada pel seu marit (segons he llegit no li donava menjar tampoc) i ni tan sols va ser atesa pel seu pare quan va demanar ajuda i els seus desitjos de tornar cap a casa, ja que l'única resposta que va rebre va ser la de que la seva obligació era la d'estar a casa amb el seu espòs.
També he llegit informacions "oficials" de que no va ser violada, que tota relació sexual va ser consentida, que el matrimoni també, etc., etc. Segons aquestes dades tan felices podríem arribar a la conclusió de que inclòs la noia no era morta i que tot és una mentida per desestabilitzar el país.
La realitat, fos el que fos el que va passar, és que la noia es va suïcidar per no tenir cap sortida ni ajuda davant d'una situació desesperada i amb una societat que va protegir un fill de puta amb el consentiment d'uns pares que haurien de ser portats a la presó per ser causants indirectes de la mort d'una persona que, a més a més era la seva filla.
Es llavors quan sento vergonya de tants i tants fanatismes de tota mena i d'aquesta colla d'homes masclistes que només es deixen portar pel seu egoisme sense límit, trepitjant tot signe de dignitat humana. I aquí no parlem ni de moros ni de cristians, que també son moltes les dones mortes en lo que portem d'any per causes diferents però amb el mateix fonament.
Estiguis a on estiguis, Amina, admirem el teu valor i sàpigues que molta gent t'estem plorant sense haver-te conegut.

Bombolles immobiliaries

Sembla mentida com els nostres errors, siguin de la mena que siguin, es repeteixin en el temps sense que ningú li posi remei, o potser és molt més còmode mirar cap un altre banda per no enfrontar-se als problemes.

Dic tot això perquè en el nostre país no és la primera vegada que això de la crisi immobiliària  ens passa. Només hem de mirar cap a l'any 1993 en que ja en varem patir una.  Llavors ens governava el PSOE i el Pedro Solbes era el ministre d'Economia. Encara que va ser una mica diferent a la d'ara, potser per que la d'aquest moments és global, l'atur va arribar a 3,7 milions de persones en el seu punt culminant a finals del 1994, xifra que representava el 24 % de la població activa. Dos anys abans, el 1992, la població ocupada era de 12.1 milions. El preu del diner estava al voltant del del 9,2 % i el dèficit públic creixia al 6 %. Per mantenir la competitivitat, el Govern va devaluar quatre vegades la pesseta, dues el 1992, una l'any següent i un altra el 1995.

La crisi del 1993 va conviure amb l'eufòria dels Jocs Olímpics de Barcelona i l'Exposició Universal de Sevilla. Fins que no és varen acabar aquests dos esdeveniments no varen conèixer allà a on érem realment.

També varem tenir grans "xoriços" com Mario Conde, paradigma de les fortunes aconseguides en només uns anys per joves financers.

Us sona tot això? Us ve de nou?

I si ja ho havíem patit no hi havia ningú que tingués dos dits de front perquè no es tornés a produir? Potser comptaven que com que en aquestos moments érem uns vint milions de persones a cotitzar ja en hi havia prou per mantenir tot el que ens podria venir o que l'Europa de l'euro ens faria de coixí i no ens deixaria caure. O que no passaria res, o jo que sé. Qui dies passa, anys empeny i el que vingui ja s'ho trobarà. I així ens va.

I els nous "xoriços"?

Doncs el Millet, l'Urdangarin, el Camps, el Mata, etc., etc.

L'historia sempre es repeteix i no en volem aprendre. Tenim els polítics que tenim i, sense cap dubte, o no son gaire intel·ligents o els importem una merda.

Crisi i vividors

Només cal obrir les pàgines del diari cada dia per constatar que la crisi ens esta afectant en molts ordres de la nostra vida. Hi han coses que ens afecten directament i altres no tant, però es cert que la nostra societat és avui convulsa per tota una serie d'aconteixements que, en molts casos, ens sobrepassen.

Podríem parlar del cas de València, una comunitat que ha tingut que ser rescatada per l'Estat com una Grècia qualsevol en el cas d'Europa, però amb el Camps sense anar a la presó (trama Gürtel) i sense cap tipus de responsabilitat vers unes inversions nefastes durant anys i anys que no han portat cap benefici a aquella societat. Ara acaben d'estomacar-los pel dret i pel revés per fer actes de protesta. I això que voten al PP majoritàriament.

Podríem parlar també del cas Urdangarin, un paio que s'ha pujat al carro de fer veure que treballo amb grans projectes sense ànim de lucre i no faig més que fotrem diners públics a la butxaca amb l'ajuda i complicitat dels que ja en saben molt d'aquestos temes. Ara tenim els judicis a on esperem aclarir tota la trama. Veurem com acaba tot això però vist com anem portant el cas Millet tampoc tinc masses esperances de justícia.

Perquè....els diners els haurien de tornar, no? I si no els tenen perquè s'han fos....haurien d'anar a la presó com uns vulgars estafadors, no?

Ja ho veurem.

Per altra part tenim el cas del jutge Baltasar Garzón que encara que es un paio amb un cert afany de protagonisme, és ben cert que ha intentat fer justícia allà a on molts altres només volen passar pàgina. M'agrada molt més aquest tipus d'actuacions que no pas les que venen condicionades per interessos de la nostra dreta imperial.

Doncs jo avui vull recomanar un adreça per veure opinions molt ben raonades i molt ben escrites vers la nostra societat convulsa. Es de la periodista Rosa Maria Artal.

M'encanta trobar persones que posen negre sobre blanc la realitat de les coses i t'obren portes cap a aspectes que potser no hi havies pensat. L'adreça me la va recomanar el meu fill Roger: rosamariaartal.com. El blog es diu "El Periscopio". Val la pena

Barça-Madrid

Hem viscut un altre enfrontament Barça-Madrid o Madrid-Barça, tant li fa, que ens ha deixat moltes coses interessants. Ha sigut un doble partit més diferent que els altres ja que l'imatge entre els dos enfrotaments ha estat desigual.

En el primer em va sorprendre el plantejament tan cautelós del entrenador, donant per fet que havent-hi molta gent al mig del camp amb possibilitats de prendre-li la pilota al Barça i donat-la ràpidament a un davanter ja en hi havia prou per fer un parell de gols. I si no ens en feien cap, doncs mitja feina ja estava feta. Res de plantar-li cara. El Pepe al mig del camp per donar patades i ja esta.

En el segon em va sorprendre el plantejament, perquè era totalment a l'inversa. Gent per jugar a futbol i anem a l'atac des de el primer moment. Aquí li dono la raó al Guardiola quan deia que ells no tenien res a perdre i sí molt a guanyar. La gent madridista ja demanava el caure dempeus. Perdre sí però d'un altre manera. Ara sí donant la cara. Sort en varem tenir de que la veien quadrada i que el Pinto no tenia el dia massa dolent.

Tot i això hi van haver-hi uns protagonistes més destacats. A saber.

El Pepe. Aquest paio s'ho ha de fer mirar. El futbol és un joc de contacte però mentre hi ha la pilota pel mig. I encara aquesta no és cap excusa per anar donant patades a tort i a dret amb l'única finalitat de fer mal o de crear dubtes al contrari vers si en sortirà ben parat quan tingui la pilota. No hi ha res que justifiqui una agressió al contrari. No tot si val en aquest esport.

El Mourinho. Un gran entrenador que ha perdut el nord. No tot és vàlid per guanyar un partit. Va arribar per acabar amb l'hegemonia del Barça i com que no ho ha aconseguit (fins ara) hem de llençar merda per arreu encara que no hi hagi cap fonament. Llençar els seus jugadors contra el seus oponents com si fossin gladiadors, contra els àrbrits, la premsa que no sigui la seva, i només dir que ell solet esta en possessió de la veritat i que no s'equivoca mai, tampoc ens porta en lloc. El futbol, encara que polititzat, continua sent un esport i si no pots guanyar, per lo menys, has de sapiguer perdre. 

El Rosell. En tot el merder del primer partit, per mi, no ha estat a l'altura. Això de no voler intervenir per denunciar al Pepe és molt còmode. Amb aquesta postura no defensa els seus jugadors ni l'institució. Hem d'esperar que els hi trenquin una cama al túnel dels vestidors per començar a protestar? Que tenim por de quedar malament? Amb qui?

Si el problema anés a l'inversa tindríem ja un munt de judicis per lo penal. A mi la bona relació amb el Florentino o el Madrid me la bufa. Ells no ens tenen en gaire consideració pel que veig. Es que ja en van moltes  i no ens volem donar per entesos. Guanyem, si. Però no en hi ha prou. Som persones. I com a tal volem ser tractades. Si ells no ho son s'els hi ha de dir.

El Comitè de Competició. Uns inútils. Si l'excusa per no castigar el Pepe és que no se li han hagut d'amputar els dits al Messi és per mi suficient per consultar amb un advocat per veure si hi ha delicte. Si el Piquè (per posar un exemple) li trepitja una mà al Cristiano sense pilota com a mínim li cauen deu partits si és que li deixant acabar la temporada. I ho va veure mig món lo del Pepe. Lo que vol dir que no tenim gens de vergonya i que la mà (sense trepitjar) del Florentino és molt llarga.

Això és el que jo penso.