Deu i els alienígenes

He llegit en una revista un article bastant interessant en que posava sobre la taula la problemàtica que podrien tenir les més importants religions vers un contacte amb gent d'altres mons. Es a dir, si les figures principals de les nostres religions com Jesús, Alà o Yavé tindrien cabuda al davant d'una cultura que no fos humana i que trenqués les bases vers la cual estava basada.

O sigui, els de fóra haurien també tingut un redemptor de pecats, o be un profeta?

L'idea de l'existència de Deu seria compatible amb la nostra?

Doncs es veu que hi ha hagut un fotimer de pensadors, filòsofs, teòlegs i demés que han opinat vers el tema i han donat solucions i opinions per tots els gustos.

Per L'astrònoma Jill Tarter, ex-directora del Centre d'Investigació SETI, que busca en ondes de radio possibles emissions de cultures extra-solars, l'existència de gent no humana no afectaria significativament a la fe en Deu ni al futur de la religió tal i com l'entenem  però que sí que fotria en l'aire tot el sistema de culte, o que, anant més lluny, ens portés de forma intencionada o no, a una nova fe còsmica. També diu que al davant d'una organització social estable ( això estaria per veure), amb una comprensió superior de la naturalesa del univers, seria difícil per la humanitat resistir l'atractiu de la seva religió i les seves possibles divinitats.

Desconec, evidentment, si els possibles parents de E.T. vindrien a visitar-nos amb aires d'una nova evangelització al estil del que varem fer nosaltres amb els indis americans, cosa per altra part no desitjable, o es deixarien de punyetes i es dedicarien íntegrament a prendre lo que realment els interessés del nostre planeta, fos ma d'obra barata (esclaus), aigua (fàcil d'agafar) o qualsevol altre cosa que per ells tingués interes, cosa menys desitjable encara.

Al davant d'un possible contacte amb gent d'altres mons, a mi, lo que menys em preocuparia seria el cantó religiós i sí el de la meva subsistència. Jo soc dels que pensa que aquest contacte seria la fi de la raça humana tal i com la coneixem. I a fe de Deu de que no tinc cap ganes de que es produeixi.

Ja sé que és molt bonic tot això de que no estem sols en aquest univers i curiós el veure altres formes de vida, i que podríem aprendre molt d'altres civilitzacions molt més intel·ligents que no la nostra, etc., etc. Peró aquesta idea és basa només en la nostra pròpia visió del cas, i tenim un desconeixement absolut de la seva.

Si anem una mica més lluny, podríem pensar que aquestos alienígenes que ens visitarien podrien ja tenir molta experiència en contactes amb altres civilitzacions, que ja les haurien passat de tots els colors i que una més o menys no els hi vindria d'aquí. O sigui que la nostra supervivència no crec que els importés gaire. I molt més si la seva religió ens veiés com a impius i que no valdria la pena de fer esforços en convertint-se, o si els seus polítics tinguessin a bé que ens tenien que donar el mateix tracte que el que va donar Hitler als jueus, per exemple, ja que, sense saber-ho, un pot ser la causa de no sé quants mals extra-planetaris.

I ja no vull entrar en problemes de virus o bacteris que podrien acabar amb tots nosaltres en un dir Jesús ja que no tindríem solucions pel tipus de constipats que ens portarien aquells paios i  a ells no els podria passar res ja que si tenien que prendre mal ja no ens vindrien a veure.

Total, que per mi ja estem bé com estem. I com que jo no soc lo que se'n diu gaire religiós, doncs no tinc cap problema.

Angel María Villar

En el nostre país no només tenim uns polítics totalment inútils sinó que aquesta ineptitud s'estén com una taca d'oli a altres institucions. Per exemple a la Real Federació Espanyola de Futbol.

El senyor Villar fent valer el seu poder ha tingut a bé de fer una amnistia casi general  que ha deixat sense càstig el dit a l'ull del senyor Mourinho al Tito Vilanova. Si la decisió en en el seu moment del Comitè de Competició de dos partits pel Mourinho i un pel Tito, ja va fer riure, la que ens porta a aquesta amnistia ja tira cap a fer emprenyar. Amb l'excusa de la conquesta de l'Eurocopa i que també ho ha fet altres vegades una acció violenta d'un entrenador cap a un altre tècnic queda sense cap càstig. M'agradaria plantejar si, en el cas contrari, que el Tito li hagués posat el dit al ull al Mourinho, les coses haguessin anat igual, tant en la magnitud del càstig com en el de l'amnistia.

M'hi jugo un  pèsol a que no.

Un fet que va ser contemplat per mig món i que va ser objecte de tot tipus de comentaris, ara resulta que queda en no res per la decisió d'una sola persona però amb gran complaença per part del senyor Florentino Pérez. I ja m'agradaria saber d'on ha sortit l'idea, si de la Federació o de la Casa Blanca.

De tota manera els més burros estan a can Barça.

Ara ve el senyor Toni Freixa i ens diu que  la mesura de gràcia no converteix en innocent l'agressor, sinó que li concedeix la consciència que pugui seguir agredint impunement.

Senyor Freixa, dues coses: la primera que el senyor Mourinho ja fa temps que fa lo que si surt dels seus atributs masculins, i la segona que a la Directiva del Barça li han endinyat pel darrera i sense vaselina. I no és la primera vegada.

Ara podem posar el crit al cel però en el seu moment no ho varem fer i no varem defensar com calia a un empleat del club. I amb motiu de la trepitjada del Pepe al Messi tres quarts del mateix.

Vostès estan al mateix nivell que el President de la Real Federació, o sigui, que no valen per aquesta feina. De ben segur que econòmicament la seva gestió serà molt bona, però en altres aspectes també molt sensibles i que mereixien una resposta contundent no han estat vostès a l'altura. Potser per aquestes "petites" coses el Pep Guardiola ha decidit passar pàgina i deixar l'entitat. De ben segur que no podia estar d'acord amb aquesta tebior de la institució. O per lo menys va ser ell qui, en un moment donat, va ser qui va donar la cara, cosa que no recordo que hagi fet el senyor Rosell.

I al jugador que va llençar una botella d'aigua a un àrbitre, d'amnistia, res de res. Això és normal, però tot lo anterior, no.

Debat de l'estat de la naciò

Segons he pogut llegir avui en el diari el Govern no convocarà aquest any el debat vers l'estat de la nació. L'excusa és que no s'ha convocat mai en l'any de la seva investidura.

O sigui que al Govern no li passa pels cococs explicar a la gent quina és la seva política perquè no està obligat a fer-ho.

De fet l'investidura és va fer l'any passat però es veu que això de les dates no conta gaire.

O sigui que en els moments actuals, amb una crisi molt profunda, amb molts de milions d'aturats, amb unes polítiques de retallades com no s'han vist mai, i ficats a dintre d'un túnel econòmic al que no se li veu la llum de la sortida, els ciutadans no tenim dret a que ens expliquin el perquè de tot ni perquè seguim aquest camí, en el supòsit de que realment anesim per algun camí ni que simplement fos un rierol, no demanem una autovia.

Vaja que nosaltres que els hem votat ( jo no, deu me'n guardi) i que estem patint les seves polítiques d'ara cap aquí i ara cap allà, que tot lo que diuen que no es farà és perquè justament està al caure....no tenim dret a conèixer la seva política?

Ja sé que no la tenen, que no saben per on van, que no tenen cap solució, que giren cap on bufa el vent, que ens governen des de fora, sigui la Merkel, l'Hollande, el Banc Central Europeu o diga'l-li qui vulguis. Que no tenen cap política clara i que tampoc la tindran fins que els altres no ens ho arreglin.

Jo, cada vegada que els sento parlar em poso més neguitós. No fan més que dir que ho estan arreglant, que no passa res, que tot s'arreglarà foten-se garrotades a nosaltres però no tenen ni tan sols la dignitat explica'n-se que ha passat amb Bankia.

L'excusa de que tot és un problema de la mala política socialista ( que també) ja no crec que serveixi com a excusa donat que en el últim any no només no hem donat cap solució a cap problema sinó que més aviat tot, absolutament tot, ha anat a pitjor.

Hi ha una cosa que es diu "ètica professional" que tota aquesta colla no saben ni com s'escriu. I lo fotut del cas és que com no es canvii en la forma de fer política, en el respecte per la gent que els vota, en un eficient control del gasto públic, en arribar al poder només per "chupar del bote" sense que se'ls hi pugui demanar cap responsabilitat, no anirem mai en lloc.

Nosaltres a passar-les putes i ells continuen viatjant en "business".

Pep Guardiola

Aquesta setmana hem sabut per fi la decisió del Pep Guardiola vers el seu futur al Barça. Al final ha dit que no, que no vol continuar perquè esta cremat. No sé si és aquesta la paraula més adient per resumir la seva postura o lo que ens ha anat dient o justificant, però a mi m'ho sembla.
D'enseguida, però, venen les consegüents incògnites que son: amb que o amb qui, i llavors les següents explicacions ja no em varen convèncer gens. Vagi per endavant que el senyor Pep Guardiola em mereix tots els respectes del mon, que pot prendre les decisions que cregui més oportunes i que, a més a més, penso que ho ha fet d'una manera molt elegant i seriosa. Ho ha donat tot per la seva feina, ho ha fet millor que ningú i només es pot tenir cap a ell un sentiment d'agraïment per tot lo aconseguit que, de ben segur, no li haurà estat fàcil.
Peró noi, ell mateix diu que per allà el mes de setembre o octubre (no hi ha acord vers la data exacta) ja va comunicar al president que no continuaria. Que aquest any seria l'ultim. I que ja llavors va dir les causes d'aquesta decisió. Doncs bé després de tot lo que he sentit i llegit a mi em venen al cap altres imatges. De ben segur que estaré equivocat però això ja m'ho dirà el temps i potser estaria inclòs content d'estar-ho.
Jo penso que el Pep Guardiola no està a gust amb alguna cosa o persona del seu voltant i que, per no fer mullader amb "el entorno" que deia el senyor Cruyff s'estima més deixar-ho córrer i plegar. Però....de debò que ho deixa totalment? En el moment que el seu substitut es diu Tito Vilanova ja no m'ho crec tant. Sens dubte el Tito serà el responsable únic, qui prendrà les decisions i qui donarà la cara per bé o per mal, està clar, però també es evident que no hi ha cap ruptura ni canvi de criteri amb l'etapa anterior. Ja sé que lo més important és que el criteri de joc i la seva idea perduri, i que lo que ens ha portat a tants d'èxits ha de continuar.....i no és de lo més evident que continua? De quina manera ho desconec, però si fins el dia d'avui totes les decisions es prenien amb el consens de dues persones, no es pot descartar que les coses continuïn igual però amb una persona molt més a l'ombra. Surt de lo que no li agrada però no se'n va.
Si tinc raó, bé. I si no.... doncs ja em perdonareu.

Benet XVI

Benet XVI ha comparat el Via Crucis amb el patiment que pateix molta gent per mor de la crisi.
Davant algunes desenes de milers de persones que han anat al Coliseu romà per al suggestiu ritu, el Pontífex ha manifestat que l'experiència del patiment i de la creu marca la humanitat i la família i que el camí del Via Crucis és una invitació per a tots els homes i especialment per a les famílies, a contemplar Crist crucificat.
Aquest paio convida les famílies a viure el camí del Via Crucis per "contemplar Crist crucificat i tenir la força d'anar més enllà de les dificultats", ja que Jesús és "el signe suprem de l'amor de Déu per a cada home".  Continua amb paraules d'ànim per a les famílies, "que en aquest temps" ha afirmat "pateixen, a més d'incomprensions, la precarietat del treball i la crisi econòmica".
I no acaba aquí: " En l'aflicció i la dificultat, no estem sols, que la família no està sola, ja que Jesús està present amb el seu amor, la sosté amb la seva gràcia i li dóna la força per seguir endavant, per afrontar els sacrificis i superar tot obstacle". També ha invitat els homes a recórrer a Déu "quan les vicissituds humanes i les dificultats amenacen de ferir la unitat de la nostra vida i de la família".
O sigui que de demanar als que ens han posat en aquest merder ens hi treguin, res de res; que els que tenen més en deixin anar una mica, tampoc. I els que passen gana i no tenen casa per dormir si continuen confiant en Jesús perquè els tregui d'aquesta...van llestos. Quim missatge més bo.
Només molta resignació i vendre fum, això si que en sap molt l'Església.

Ana Pastor

Proposta de la ministra de Foment, Ana Pastor, un cervellet : ampliar els períodes de les concessions d'autopistes de peatge que son rendibles per cobrir el dèficit d'altres que son deficitàries. Això voldria dir que les autopistes de peatge de Catalunya, País Basc i València que son les més rendibles (en el nostra cas estan casi be a la sortida de la ciutat i no tenim més collons que pagar per sortir i entrar una mica decentment) haurien de cobrir els  deutes de les noves concessions ubicades al voltant de Madrid i les radials d'Andalusia.

O sigui, parlant en plata, ja que aquí paguem, hem de cobrir el gasto dels que no paguen les autopistes entre altres coses perquè no els hi fan punyetera falta. Tenen unes autovies que son una meravella.

Anem a veure, dels pressupostos generals de l'Estat en hem sortit molt mal parats. No només no ens pagaran ni un euro del que ens deuen sinó que tindrem menys inversió i ens tornaran menys calerons. Després ens toquen els collons amb la llengua, ara estan recollint firmes perquè aquí a Catalunya es puguin veure toros, de la gestió de l'aeroport del Prat, res de res; que si el corredor del Mediterrani és prioritari el corredor central (Europa ja ha dit que no hi invertirà ni un euro per inútil) també ho és perquè Madrid és Madrid i si s'han de foradar els Pirineus pel seu corredor doncs es foraden i ja està. I les inversions a mitges i si el del Mediterrani s'acaba deu anys més tard, doncs ves que hi farem.
I ara volen que els hi paguem també les autopistes....

Aquesta gent "espanyola"...ens ha pres per gilipolles o què?

Amina

De notícies tristes, escandaloses o que et facin emprenyar en hi han moltes cada dia. Només has de obrir el diari, escoltar la radio o veure la tele perquè tot un seguit se sentiments contradictoris et vinguin al cap en forma d'una gran indignació. Per mes fred o distant que vulguis ser respecte les notícies o aconteixements hi han vegades que no t'hi pots sostreure o fer com si la cosa no anés amb tu.
Fa uns pocs dies ens va arribar per tots costats la notícia d'una noia marroquina de 16 anys que s'havia suïcidat. El com, ho desconec, encara que hi ha qui ha dit que va ser per ingestió de mata-rates. Si és així al fet luctuós hi hem d'afegir una mort dolorosa, penosa i llarga.
Els motius d'aquesta mort sembla ser el final sense sortida d'una situació desesperada.
Encara que el Ministeri de Justícia del Marroc ho desmenteix, hi han testimonis que diuen que la noia va ser violada per una home uns deu anys mes gran que no pas ella. Com que això podria portar al home a la presó, es va optar per obligar a la noia a casar-se amb el seu violador per solucionar el problema. La cosa no va acabar aquí ja que després va ser maltractada pel seu marit (segons he llegit no li donava menjar tampoc) i ni tan sols va ser atesa pel seu pare quan va demanar ajuda i els seus desitjos de tornar cap a casa, ja que l'única resposta que va rebre va ser la de que la seva obligació era la d'estar a casa amb el seu espòs.
També he llegit informacions "oficials" de que no va ser violada, que tota relació sexual va ser consentida, que el matrimoni també, etc., etc. Segons aquestes dades tan felices podríem arribar a la conclusió de que inclòs la noia no era morta i que tot és una mentida per desestabilitzar el país.
La realitat, fos el que fos el que va passar, és que la noia es va suïcidar per no tenir cap sortida ni ajuda davant d'una situació desesperada i amb una societat que va protegir un fill de puta amb el consentiment d'uns pares que haurien de ser portats a la presó per ser causants indirectes de la mort d'una persona que, a més a més era la seva filla.
Es llavors quan sento vergonya de tants i tants fanatismes de tota mena i d'aquesta colla d'homes masclistes que només es deixen portar pel seu egoisme sense límit, trepitjant tot signe de dignitat humana. I aquí no parlem ni de moros ni de cristians, que també son moltes les dones mortes en lo que portem d'any per causes diferents però amb el mateix fonament.
Estiguis a on estiguis, Amina, admirem el teu valor i sàpigues que molta gent t'estem plorant sense haver-te conegut.

Bombolles immobiliaries

Sembla mentida com els nostres errors, siguin de la mena que siguin, es repeteixin en el temps sense que ningú li posi remei, o potser és molt més còmode mirar cap un altre banda per no enfrontar-se als problemes.

Dic tot això perquè en el nostre país no és la primera vegada que això de la crisi immobiliària  ens passa. Només hem de mirar cap a l'any 1993 en que ja en varem patir una.  Llavors ens governava el PSOE i el Pedro Solbes era el ministre d'Economia. Encara que va ser una mica diferent a la d'ara, potser per que la d'aquest moments és global, l'atur va arribar a 3,7 milions de persones en el seu punt culminant a finals del 1994, xifra que representava el 24 % de la població activa. Dos anys abans, el 1992, la població ocupada era de 12.1 milions. El preu del diner estava al voltant del del 9,2 % i el dèficit públic creixia al 6 %. Per mantenir la competitivitat, el Govern va devaluar quatre vegades la pesseta, dues el 1992, una l'any següent i un altra el 1995.

La crisi del 1993 va conviure amb l'eufòria dels Jocs Olímpics de Barcelona i l'Exposició Universal de Sevilla. Fins que no és varen acabar aquests dos esdeveniments no varen conèixer allà a on érem realment.

També varem tenir grans "xoriços" com Mario Conde, paradigma de les fortunes aconseguides en només uns anys per joves financers.

Us sona tot això? Us ve de nou?

I si ja ho havíem patit no hi havia ningú que tingués dos dits de front perquè no es tornés a produir? Potser comptaven que com que en aquestos moments érem uns vint milions de persones a cotitzar ja en hi havia prou per mantenir tot el que ens podria venir o que l'Europa de l'euro ens faria de coixí i no ens deixaria caure. O que no passaria res, o jo que sé. Qui dies passa, anys empeny i el que vingui ja s'ho trobarà. I així ens va.

I els nous "xoriços"?

Doncs el Millet, l'Urdangarin, el Camps, el Mata, etc., etc.

L'historia sempre es repeteix i no en volem aprendre. Tenim els polítics que tenim i, sense cap dubte, o no son gaire intel·ligents o els importem una merda.