Bombolles immobiliaries

Sembla mentida com els nostres errors, siguin de la mena que siguin, es repeteixin en el temps sense que ningú li posi remei, o potser és molt més còmode mirar cap un altre banda per no enfrontar-se als problemes.

Dic tot això perquè en el nostre país no és la primera vegada que això de la crisi immobiliària  ens passa. Només hem de mirar cap a l'any 1993 en que ja en varem patir una.  Llavors ens governava el PSOE i el Pedro Solbes era el ministre d'Economia. Encara que va ser una mica diferent a la d'ara, potser per que la d'aquest moments és global, l'atur va arribar a 3,7 milions de persones en el seu punt culminant a finals del 1994, xifra que representava el 24 % de la població activa. Dos anys abans, el 1992, la població ocupada era de 12.1 milions. El preu del diner estava al voltant del del 9,2 % i el dèficit públic creixia al 6 %. Per mantenir la competitivitat, el Govern va devaluar quatre vegades la pesseta, dues el 1992, una l'any següent i un altra el 1995.

La crisi del 1993 va conviure amb l'eufòria dels Jocs Olímpics de Barcelona i l'Exposició Universal de Sevilla. Fins que no és varen acabar aquests dos esdeveniments no varen conèixer allà a on érem realment.

També varem tenir grans "xoriços" com Mario Conde, paradigma de les fortunes aconseguides en només uns anys per joves financers.

Us sona tot això? Us ve de nou?

I si ja ho havíem patit no hi havia ningú que tingués dos dits de front perquè no es tornés a produir? Potser comptaven que com que en aquestos moments érem uns vint milions de persones a cotitzar ja en hi havia prou per mantenir tot el que ens podria venir o que l'Europa de l'euro ens faria de coixí i no ens deixaria caure. O que no passaria res, o jo que sé. Qui dies passa, anys empeny i el que vingui ja s'ho trobarà. I així ens va.

I els nous "xoriços"?

Doncs el Millet, l'Urdangarin, el Camps, el Mata, etc., etc.

L'historia sempre es repeteix i no en volem aprendre. Tenim els polítics que tenim i, sense cap dubte, o no son gaire intel·ligents o els importem una merda.

Crisi i vividors

Només cal obrir les pàgines del diari cada dia per constatar que la crisi ens esta afectant en molts ordres de la nostra vida. Hi han coses que ens afecten directament i altres no tant, però es cert que la nostra societat és avui convulsa per tota una serie d'aconteixements que, en molts casos, ens sobrepassen.

Podríem parlar del cas de València, una comunitat que ha tingut que ser rescatada per l'Estat com una Grècia qualsevol en el cas d'Europa, però amb el Camps sense anar a la presó (trama Gürtel) i sense cap tipus de responsabilitat vers unes inversions nefastes durant anys i anys que no han portat cap benefici a aquella societat. Ara acaben d'estomacar-los pel dret i pel revés per fer actes de protesta. I això que voten al PP majoritàriament.

Podríem parlar també del cas Urdangarin, un paio que s'ha pujat al carro de fer veure que treballo amb grans projectes sense ànim de lucre i no faig més que fotrem diners públics a la butxaca amb l'ajuda i complicitat dels que ja en saben molt d'aquestos temes. Ara tenim els judicis a on esperem aclarir tota la trama. Veurem com acaba tot això però vist com anem portant el cas Millet tampoc tinc masses esperances de justícia.

Perquè....els diners els haurien de tornar, no? I si no els tenen perquè s'han fos....haurien d'anar a la presó com uns vulgars estafadors, no?

Ja ho veurem.

Per altra part tenim el cas del jutge Baltasar Garzón que encara que es un paio amb un cert afany de protagonisme, és ben cert que ha intentat fer justícia allà a on molts altres només volen passar pàgina. M'agrada molt més aquest tipus d'actuacions que no pas les que venen condicionades per interessos de la nostra dreta imperial.

Doncs jo avui vull recomanar un adreça per veure opinions molt ben raonades i molt ben escrites vers la nostra societat convulsa. Es de la periodista Rosa Maria Artal.

M'encanta trobar persones que posen negre sobre blanc la realitat de les coses i t'obren portes cap a aspectes que potser no hi havies pensat. L'adreça me la va recomanar el meu fill Roger: rosamariaartal.com. El blog es diu "El Periscopio". Val la pena

Barça-Madrid

Hem viscut un altre enfrontament Barça-Madrid o Madrid-Barça, tant li fa, que ens ha deixat moltes coses interessants. Ha sigut un doble partit més diferent que els altres ja que l'imatge entre els dos enfrotaments ha estat desigual.

En el primer em va sorprendre el plantejament tan cautelós del entrenador, donant per fet que havent-hi molta gent al mig del camp amb possibilitats de prendre-li la pilota al Barça i donat-la ràpidament a un davanter ja en hi havia prou per fer un parell de gols. I si no ens en feien cap, doncs mitja feina ja estava feta. Res de plantar-li cara. El Pepe al mig del camp per donar patades i ja esta.

En el segon em va sorprendre el plantejament, perquè era totalment a l'inversa. Gent per jugar a futbol i anem a l'atac des de el primer moment. Aquí li dono la raó al Guardiola quan deia que ells no tenien res a perdre i sí molt a guanyar. La gent madridista ja demanava el caure dempeus. Perdre sí però d'un altre manera. Ara sí donant la cara. Sort en varem tenir de que la veien quadrada i que el Pinto no tenia el dia massa dolent.

Tot i això hi van haver-hi uns protagonistes més destacats. A saber.

El Pepe. Aquest paio s'ho ha de fer mirar. El futbol és un joc de contacte però mentre hi ha la pilota pel mig. I encara aquesta no és cap excusa per anar donant patades a tort i a dret amb l'única finalitat de fer mal o de crear dubtes al contrari vers si en sortirà ben parat quan tingui la pilota. No hi ha res que justifiqui una agressió al contrari. No tot si val en aquest esport.

El Mourinho. Un gran entrenador que ha perdut el nord. No tot és vàlid per guanyar un partit. Va arribar per acabar amb l'hegemonia del Barça i com que no ho ha aconseguit (fins ara) hem de llençar merda per arreu encara que no hi hagi cap fonament. Llençar els seus jugadors contra el seus oponents com si fossin gladiadors, contra els àrbrits, la premsa que no sigui la seva, i només dir que ell solet esta en possessió de la veritat i que no s'equivoca mai, tampoc ens porta en lloc. El futbol, encara que polititzat, continua sent un esport i si no pots guanyar, per lo menys, has de sapiguer perdre. 

El Rosell. En tot el merder del primer partit, per mi, no ha estat a l'altura. Això de no voler intervenir per denunciar al Pepe és molt còmode. Amb aquesta postura no defensa els seus jugadors ni l'institució. Hem d'esperar que els hi trenquin una cama al túnel dels vestidors per començar a protestar? Que tenim por de quedar malament? Amb qui?

Si el problema anés a l'inversa tindríem ja un munt de judicis per lo penal. A mi la bona relació amb el Florentino o el Madrid me la bufa. Ells no ens tenen en gaire consideració pel que veig. Es que ja en van moltes  i no ens volem donar per entesos. Guanyem, si. Però no en hi ha prou. Som persones. I com a tal volem ser tractades. Si ells no ho son s'els hi ha de dir.

El Comitè de Competició. Uns inútils. Si l'excusa per no castigar el Pepe és que no se li han hagut d'amputar els dits al Messi és per mi suficient per consultar amb un advocat per veure si hi ha delicte. Si el Piquè (per posar un exemple) li trepitja una mà al Cristiano sense pilota com a mínim li cauen deu partits si és que li deixant acabar la temporada. I ho va veure mig món lo del Pepe. Lo que vol dir que no tenim gens de vergonya i que la mà (sense trepitjar) del Florentino és molt llarga.

Això és el que jo penso.

Rotondes

Des de aquestes pàgines, sense cap pretensió, he deixat constància alguna vegada de la meva admiració vers els articles del senyor Ramon Folch. Sempre els he llegit amb delit i crec que les seves opinions sempre molt ben assenyades et porten a reflexionar vers lo que ens explica.

Però vet a qui que aquesta vegada no estic d'acord amb ell. Be, de segur que això tampoc l'importa a massa gent, però com que, bàsicament escric per mi (no em llegeix quasi  ningú a part de la família) doncs puc dir tranquil·lament el que penso.

Critica el senyor Folch que hi han masses rotondes a les nostres vies de circulació ja que, suposadament, estan col-locades per afavorir el trànsit en llocs a on un semàfor destorba mes que afavoreix, per fer menys perilloses certes cruïlles. Dona per bo però que aquestes rotondes no son la sol.luciò per tot. Diu que les trobem per arreu i que, en molts de casos s'han convertit en un mal son.

Li dono tota la raó senyor Folch.

El que passa és que a més a més de les raons que vostè dona tan per justificar la seva existència com haver-se convertit en un mal son, tenen un altre fonament: estan posades per que la gent, en els indrets que calgui, no corri. Senzillament, per que els conductors hagin de frenar per entrar sota el cartell de "cediu el pas" i sortir afavorits per la mateixa circumstància.

A lo millor aquestes rotondes que avui trobem a l'entrada i sortida d'un munt de pobles del nostre país resulta que poden haver evitat un cert percentatge d'accidents precisament per la mateixa circumstància de tenir que parar per travessar-les.

Es també veritat que una vegada vaig assistir a un accident mortal precisament per causa d'una rotonda entre Sant Andreu de la Barca i Pallejà. El pobre conductor encara no sabia que hi era i si va fotre de cap. Es cert que tampoc va veure les senyals que ho indicaven. Era molt de nit i a una hora intempestiva. Però aixo és només l'excepció que confirma la regla.

Benvingudes siguin les rotondes si els brètols han de frenar.

Turisme

Fa unes quantes setmanes vaig estar uns dies a Roma. Deixant a part que la ciutat m'agradés mes o menys, vaig poder constatar la gran quantitat de mostres de la cultura romana que encara atresora aquesta capital.
Em va agradar molt el Coliseu, o mes ben dit, el que queda d'ell. Segons em varen explicar d'aquest gran monument als antics jocs se'n varen treure un munt de pedres per fer les esglésies que els Papes de torn feien al sant de la seva devoció, o bé per construir els palaus de la burgesia de l'època que toqués i, fins i tot, per fer la Basílica de Sant Pere a la Ciutat del Vaticà. Així va anar la cosa fins que un Papa va considerar que allí si havien torturat cristians per mor de la seva religió, li va donar el qualificatiu de sagrat i així va parar l'espoliació.
Doncs ara aquest Coliseu l'estan reconstruint tot lo que poden així com altres llocs com el Fòrum Romà, l'antic mercat, etc.
Aixo vol dir que ara s'hi gasten un munt de diners per reconstruir tots els vestigis del seu gran  passat. I perquè? Doncs deixant a part el gran interes que tenen totes aquestes pedres, columnes i temples per conèixer la nostra historia i mostrar la nostra admiració pels nostres avantpassats, la raó de mes pes es el turisme.
Des de que el cotxe és un bé que esta a l'abast de quasi tothom, que hi ha un munt d'autopistes per tot arreu, que hi ha connexions de tren per anar allà a on vulguis i que el preu dels avions ha baixat tant que et permet agafar-los com aquell que agafa un autobús, doncs resulta que tot aixo pren molta importància.
Durant molts de segles el mateix Coliseu que avui admirem només ha sigut una nosa, un munt de pedres a les que no trobaven cap altra utilitat que no fos per fer mes esglésies, cases o palaus. Les runes romanes avui s'estan reconstruint perquè hi va molta gent a veure-les, i això em fa pensar que les coses tenen mes o menys valor segons li donem nosaltres en conjunt. I això del Coliseu val per molts altres exemples. La Sagrada Família es una obra magnífica però si ningú vingués a veure-la tindria molt menys valor del que te avui amb tots els respectes cap en Gaudí.
Fins que la gent no va tenir suficients diners per anar de vacances, una infinitat de precioses cales de sorra fina i aigües transparents no tenien altre utilitat que la d'anar a rentar-se de quant en quant les persones del voltant.  Avui dia en quant llueix un el sol ja tens feina per trobar un forat per estirar una tovallola.
Be. Sigui benvingut el turisme si fa que els governs inverteixin diners en recuperar les pedres de la nostra historia. Es lo que deixarem als nostres nets perquè continuïn fent turisme.
Si poden, esta clar, perquè en principi el futur encara es veu una mica negre.

Pacte fiscal

Ja, ja, ja, ja, ja. Pacte fiscal? Jo,jo,jo,jo,jo

Jo hi aniré

Jo, el proper cap de setmana aniré a votar. I que consti que no en tinc cap ganes. Es més, si hi hagués una manera d'engegar tots els polítics a pastar fang de ben cert que ho faria. No em val allò del vot en blanc, el vot nul o l'abstenció, sinó que voldria votar en consciencia per dir que tots son el mateix: una colla d'inútils.
En totes les diferents versions de partits que tenim, o que patim, no hi ha una sola persona que tingui un mínim de sentit d'Estat. No hi ha una sola persona que ens parli clar del que passa i que ens digui que no hi han solucions miraculoses, que la cosa pinta molt malament i encara per molt de temps, que l'atur no te cap solució en els propers anys i que les retallades socials no s'aturaran fins que no podrem ser capaços de gastar pel que produïm avui i podrem tornar encara que sigui una part de tots els diners que ens han deixat.
Per que justament el problema és aquest. Aquí ens varem endeutar un munt comprant pisos que no ens feien cap falta, segones residencies que tampoc, amb un ànim, si mes no, especulatiu. Els bancs ens donaven tot el crèdit que fes falta per tot, només perquè lo que avui valia un euro demà en valdria dos i ells no hi perdrien mai. I com que aquí no hi havien prou diners en varen tenir que anar a buscar a fora amb lo que també es varen endeutar. I avui no podem tornar aquestos diners, potser els interessos, cosa que fa que aquestos pugin gradualment. I quant més pugen menys capacitat tenim per tornar el deute. I així estem i així ens va.
I que diuen els polítics?
Res de nou.
Els socialistes diuen que faran tot el que no han fet fins ara. Potser l'encerten al dir que tant d'ajust i tan fort en tan poc temps no ens pot portar a un altra cosa que no sigui alentir o destruir el nostre possible creixement i per tant no poder pal·liar la nostre taxa d'atur. I també crec que l'encerten al demanar que el BCE surti al carrer i compri deute dels països amb problemes per poder minvar la pressió dels mercats vers el mateix.
Pels del PP l'única solució que ens ofereixen es la de crear feina, de fer disminuir la taxa d'atur. Com ho faran? Això no ho saben. S'omplen la boca dient que crear llocs de treball és la mare dels ous, però no en tenen ni xorra idea de com hi arribaran. Jo crec que costa molt trobar una industria o un negoci que pugui donar feina a tota la gent que ha sortit del ram de la construcció i dels seus derivats. Això no es fa d'avui per demà, i molt més quan per fer-ho, en cas de conèixer el que i el com, fan falta uns diners que avui no tenim i que ningú ens els vol deixar. Els del PP en l'únic que l'encerten és amb això del canvi com a propaganda electoral. Lo que no diuen és que el canvi és a encara molt pitjor.
I si no que ens ho preguntin a nosaltres per dir lo que hem notat amb el govern del senyor Mas, que aquest personatge també ens parlava d'un canvi, i de ben segur que l'hem notat. No de la manera que ens prometien, però l'hem ben notat.
Lo fotut és que no es deien tota la veritat, no fos cas que no els votem i no poguessin posar un bon punt final per una brillant carrera política.
Es que en el fons, per ells, no es tracta de cap altra cosa. Per nosaltres és diferent. Nosaltres els hem de patir.  

Gregorio Peces-Barba

Quan de petit vas a l'escola i vas llegint les pàgines de l'historia partint del concepte de península ibèrica sempre em venia de sorpresa o, per lo menys, em cridava l'atenció el fet de que políticament Portugal no fos una part d'Espanya. Llavors, el dia que toca entrar en aquesta part de l'historia te'n assabentes de que el comte duc d'Olivares va primar la repressió al aixecament de Catalunya que no el de Portugal, encara que les raons en ambdós casos eren idèntiques:  no està d'acord amb el sistema de reclutament imposat per la "Unión de armas" i , en el cas de Catalunya, a més a més, amb l'obligació d'allotjar el exercit nacional que venia de reforç per la guerra de França.

O sigui que la diferencia política entre Portugal i Catalunya es va decidir l'any 1640. En aquest any es va produir a Barcelona el "Corpus de Sang" a on va començar la revolta dels segadors  i els portuguesos, molt espavilats, veient que l'exercit estava bastant ocupat va declarar  la independència el mes de desembre, per lo que el comte duc d'Olivares es da decantar per deixar el problema de Portugal per més endavant i dedicar-se a tocar els collons als catalans.

I tot això ens ho posa el senyor Gregorio Peces-Barba a sobre de la taula amb aquestes molt encertades declaracions de si hagués sigut millor sufocar la rebel·lió de Portugal abans que no la de Catalunya. A Espanya no sé si li hagués anat millor, però a Catalunya sens dubte, ja que des de a les hores, el poder central ens les ha fet passar de tots colors fins el dia d'avui i no sembla que les coses hagin de canviar en un futur pròxim.

Llàstima que aquestes declaracions del senyor Peces-Barba és facin des de la supèrbia i no com un reconeixement d'un error històric vers els catalans.

I ometré el comentari de que "es va tenir que bombardejar Barcelona" com aquell que va de passeig, perquè la llet se'm fa més agre.

Serà gilipolles el tio.....