Ana Botella

 Només una pregunta: aquesta persona és normal?

Diners-poder

Tinc un amic de molts anys que escriu en un blog que ell titula com "El món està boig" i, en bona part, li haig de donar la raó a l'expresió, encara que jo hi afegiria el matis de què potser més que boig està mal estructurat. O, més ben dit, està tot muntat perquè a uns pocs els hi vagi molt bé i a una majoria els hi vagi de mig bé cap avall. I això a aquesta minoria (la que te diners) els hi va molt bé sempre. Les crisis, que ells mateixos provoquen per mantenir els seus estatus de privilegi, no els afecten mai. D'aquí la meva idea de la mala estructuració.

Sigui quin sigui el sistema polític pel qual es regeixi un país, diguem democràcia o dictadura, república o monarquia, comunisme o capitalisme, tot es resumeix en una elit que ostenta el poder, o, el que és el mateix, disposa dels suficients recursos (diners, normalment) per poder-ho fer. El més o menys grau de benestar de qualsevol país només està en funció del nivell de tolerància que vulgui tenir aquesta super minoria que ostenta el poder i que farà el que sigui perquè les coses continuïn igual.

Les lleis per les quals es governa un país estan fetes per establir un control a una societat que mantingui el sistema, que serà tant o més justa com menys molesti la petita oligarquia. Oligarquia a la qual les lleis no li solen afectar. De tant en tant surt a la llum un escàndol de qualsevol mena i llavors, oh justícia, se li retira la protecció als afectats i se'ls llença a les potes dels cavalls per satisfer les ansies d'una societat momentàniament escandalitzada. Els exemples els tenim ara en els srs. Millet, Bárcenas, Camps i tants altres que, havent complit els manaments, han caigut en desgràcia només perque el seu pecat ha sortit a la llum resultat d'una mala gestió. Ja se sap allò de "pecado no conocido està medio perdonado". Però si el dia menys pensat es descobreix el pastel automàticament la classe poderosa ajunta les files i llença a la seva sort el que ha sigut poc hàbil manipulant el que tenia entre mans, única manera de salvar el que no es pot tocar.

He conegut gent en el món laboral que la seva única feina durant tota la jornada, durant anys i anys, ha sigut lluitar per passar a ser "elit" encara que això fos a canvi de vendres a si mateix ja no només baixant-se els pantalons en moments concrets (això ens passa a tots) sinó que només fitxar al matí ja els treu i els porta tot el dia a la mà, el cul a l'aire i ensenyant totes les vergonyes. No importa perdre tot tipus de dignitat, no tenim cap intenció de conservar-la. L'objectiu és només el reconeixement del "poder".

I estic també del tot segur que tothom ha conegut aquesta persona per qui les lleis no estan fetes, sigui de l'ordre que siguin, salten-se qualsevol ordre establert (cobrar comissions a tort i a dret, per exemple). Es passa la justícia pels dallonses i no li passa mai res de res. Ben al contrari, el seu nivell de vida puja i puja com si tingués una fada a l'esquena que li anés donant via lliura a tots els seus capricis.

No fa gaires dies vaig veure una peli, "Elysium", en què ens mostrava una societat de l'any 2150, més o menys, i, encara que era de ciència-ficció, potser sigui el resultat de la propera crisi, sigui quan sigui que vingui. A la peli ja només hi ha dos classes, la rica (minoritària) i la que està en la misèria (tota la resta). Anem-hi pensant.