Deute i independència.

Cada dia sigui a través dels diaris, la ràdio o la televisió sentim tot un seguit de diferents valoracions vers si és beneficiós o no la independència de Catalunya i encara si aquesta és possible.
De fet per part del Gobern central s'està fent una gran campanya d'influència a Brussel·les perquè sen's vengui la idea de què la nostra possible independència ens porta a fora d'Europa.
Potser sí. Però encara que això tampoc ens hauria de preocupar gaire perquè hi tornaríem a entrar de seguida i durant el període de transició es podria dir que estaríem en un status de "tutelats" i sense sortir de l'euro.
Altra cosa és el perquè de tot això.
Hi ha diferent gent que està molt interessada en què Catalunya no es separi d'Espanya, sobretot els que han comprat el deute del nostre (fins avui) país. I, si tenen por, es pot dir que no els hi falta raó.
Des de fora ens venen que, en cas de separació, el deute que hauria d'absorbir Catalunya ofegaria la nostra economia fins a fer-la del tot inviable.
Jo no soc economista i tampoc gaire intel·ligent, però només escoltant els que en saben podem arribar a fer una idea de si ens diuen la veritat o no.
Anem a pams. El deute d'Espanya és avui d'uns 942.758 milions d'euros. Si ens atenem al percentatge de població per establir el que ens tocaria en la separació representa un 15,8% del total del deute, ja que a Espanya hi ha un total de 46,2 milions de persones de les quals 7,3 corresponen a Catalunya. Si apliquem aquest percentatge al deute, ens passarien uns 149.000 milions d'euros. Catalunya en deu ja uns 53.000 el que dóna un total de 202.000 milions. Si al mercat exterior l'interès és d'un 4% anual, aixo ens representa pagar 8.080 milions que s'hauran de tenir en conta en els pressupostos.
Això representa un deute del 101 % del nostre PIB. És molt però és una fita a la qual Espanya  està bastant a prop.
Però si ens atenem a què el dèficit fiscal respecte a Espanya està per sobre del 9% jo només faré el calcul amb un 8%, per allò de què les nostres dades sempre escombren cap a casa, el que dóna un valor aplicat al nostre PIB de 15.912 milions d'euros. Si aquests calerons es quedessin a les nostres butxaques, podríem pagar els interessos del deute sense problemes i encara quedarien 7.832 milions per tapar forats a educació i sanitat.
Això vol dir que els depositaris del nostre deute podrien estar tranquils el que no passaria el mateix en el cas d'Espanya, ja que no tindria la comunitat més rica, un 18,8 del PIB total, i hauria de fer front al 4% d'interessos vers 803.000 milions el que dona un total de més de 32.000 milions d'euros anuals, que ja costen una mica més de pagar sense uns contribuents nets com nosaltres.
Potser tot això és una visió molt simple d'un problema molt més complex però a mi em serveix per tapar algunes boques que parlen molt i no saben el que diuen.

Independència de Catalunya

Avui, 11 de setembre de 2013, hem sigut testimonis d'un fet bastant singular i que crec que defineix molt fidelment el sentiment de la gent de Catalunya. S'ha anomenat "Via Catalana" i ha consistit a fer una cadena humana des de Le Pertús al nord fins a Vinaròs al Sur passant per una seriï de pobles més o menys costaners. Bé, el que vull dir és que si la gent de Girona o Lleida s'hi ha volgut afegir ha hagut d'agafar un mitjà de desplaçament fins al lloc que li haguessin assignat.

Doncs aquesta cadena ha sigut tot un èxit de participació i ha tingut, evidentment, un sol lema: demanat l'independència. Diguem que ha sigut una Diada amb molta més pressió popular cap els nostres polítics i també cap als que, normalment, no volen escoltar.

I aquests del centre val més que es posin les piles, ja que no ens queda altra sortida per redreçar la nostra economia, ja no només per sortir de la crisi, que també, sinó per assumir d'una manera definitiva les nostres responsabilitats com a poble i com a gent que vol viure amb llibertat i ser qui dirigeixi els propis projectes i enfoqui la seva forma de vida.

Espanya, econòmicament parlant, és un autentic fracàs. Això és pot resumir en tres punts prenent com a inici la seva entrada a la zona euro l'any 1999 que és quant se li varen obrir moltes portes:

• Va accedir al crèdit internacional en condicions molt avantatjoses. Ho prova la gran bombolla urbanística que patim.

• Es va beneficiar d'una allau de turistes vinguts d'Europa en la seva gran majoria.

• Accés al millor mercat del món.

Entre moltes altres coses, aquestos avantatges ja es veu que  no han sigut degudament aprofitats si, en períodes de crisi el nostre atur puja per sobre del 20% i en èpoques de bonança no ens baixa del 8% sent generosos. En porcentatjes d'atur no ens guanya ningú a Europa.

Donat tot això l'encaix a Espanya és cada dia més difícil donat que Catalunya mira cap unes altres prioritats. Només es podria produir l'anomenat encaix, entre altres, en les següents condicions:

• Canvi radical de relacions financeres. Obtenir el concert econòmic i establir una quota de solidaritat temporal dedicada a polítiques de desenvolupament. Remarco lo de temporal i sempre en funció d'un percentatge de PIB que no amenaci el nostre futur sobretot quan van mal dades.

• Renovació del pacte polític per reduir els conflictes institucionals i de competències. Blindar l'autogovern català. Donada la resposta que ens va donar el Gobern central amb el nou Estatut aquest punt és del tot impossible.

• Visió racional de la política d'infrastuctures. Avui tenim una coneccio d'AVE, mercaderies i autopistes de forma radial, és a dir, els ciutadans de Madrid poden anar a tot arreu i tot arreu pot anar a Madrid, però el corredor del Mediterrani, per exemple, vía importantíssima per portar mercaderies cap a Europa, encara ho estem discutint. Sembla talment que no hagin vist que per tren i carretera les úniques vies per anar cap al mercat europeu passen per Irun i La Junquera i, per tant tot el gasto que em fet en aquesta estructura viaria "radial" no és gens efectiva i un desastre econòmic.

Tot el exposat no té res a veure si a Espanya mana avui el PP i demà el PSOE. Aquests dos partits majoritaris que s'han repartit el poder en els últims anys, han tingut la mateixa estretor de mires cap a polítiques d'expansió que miressin a Europa i, per descomptat a res que pugues afavorir el desenvolupament que Catalunya necessita.

Total, com més aviat fotem el camp, molt millor. No hi ha alternativa.

Molt del que aquí exposo està tret del llibre "Com Àustria o Dinamarca. La Catalunya possible" de Modest Guinjoan, Xavier Cuadras Morató i Miquel Puig