jueves, 22 de marzo de 2012

Amina

De notícies tristes, escandaloses o que et facin emprenyar en hi han moltes cada dia. Només has de obrir el diari, escoltar la radio o veure la tele perquè tot un seguit se sentiments contradictoris et vinguin al cap en forma d'una gran indignació. Per mes fred o distant que vulguis ser respecte les notícies o aconteixements hi han vegades que no t'hi pots sostreure o fer com si la cosa no anés amb tu.
Fa uns pocs dies ens va arribar per tots costats la notícia d'una noia marroquina de 16 anys que s'havia suïcidat. El com, ho desconec, encara que hi ha qui ha dit que va ser per ingestió de mata-rates. Si és així al fet luctuós hi hem d'afegir una mort dolorosa, penosa i llarga.
Els motius d'aquesta mort sembla ser el final sense sortida d'una situació desesperada.
Encara que el Ministeri de Justícia del Marroc ho desmenteix, hi han testimonis que diuen que la noia va ser violada per una home uns deu anys mes gran que no pas ella. Com que això podria portar al home a la presó, es va optar per obligar a la noia a casar-se amb el seu violador per solucionar el problema. La cosa no va acabar aquí ja que després va ser maltractada pel seu marit (segons he llegit no li donava menjar tampoc) i ni tan sols va ser atesa pel seu pare quan va demanar ajuda i els seus desitjos de tornar cap a casa, ja que l'única resposta que va rebre va ser la de que la seva obligació era la d'estar a casa amb el seu espòs.
També he llegit informacions "oficials" de que no va ser violada, que tota relació sexual va ser consentida, que el matrimoni també, etc., etc. Segons aquestes dades tan felices podríem arribar a la conclusió de que inclòs la noia no era morta i que tot és una mentida per desestabilitzar el país.
La realitat, fos el que fos el que va passar, és que la noia es va suïcidar per no tenir cap sortida ni ajuda davant d'una situació desesperada i amb una societat que va protegir un fill de puta amb el consentiment d'uns pares que haurien de ser portats a la presó per ser causants indirectes de la mort d'una persona que, a més a més era la seva filla.
Es llavors quan sento vergonya de tants i tants fanatismes de tota mena i d'aquesta colla d'homes masclistes que només es deixen portar pel seu egoisme sense límit, trepitjant tot signe de dignitat humana. I aquí no parlem ni de moros ni de cristians, que també son moltes les dones mortes en lo que portem d'any per causes diferents però amb el mateix fonament.
Estiguis a on estiguis, Amina, admirem el teu valor i sàpigues que molta gent t'estem plorant sense haver-te conegut.

martes, 6 de marzo de 2012

Bombolles immobiliaries

Sembla mentida com els nostres errors, siguin de la mena que siguin, es repeteixin en el temps sense que ningú li posi remei, o potser és molt més còmode mirar cap un altre banda per no enfrontar-se als problemes.
Dic tot això perquè en el nostre país no és la primera vegada que això de la crisi immobiliària  ens passa. Només hem de mirar cap a l'any 1993 en que ja en varem patir una.  Llavors ens governava el PSOE i el Pedro Solbes era el ministre d'Economia. Encara que va ser una mica diferent a la d'ara, potser per que la d'aquest moments és global, l'atur va arribar a 3,7 milions de persones en el seu punt culminant a finals del 1994, xifra que representava el 24 % de la població activa. Dos anys abans, el 1992, la població ocupada era de 12.1 milions. El preu del diner estava al voltant del del 9,2 % i el dèficit públic creixia al 6 %. Per mantenir la competitivitat, el Govern va devaluar quatre vegades la pesseta, dues el 1992, una l'any següent i un altra el 1995.
La crisi del 1993 va conviure amb l'eufòria dels Jocs Olímpics de Barcelona i l'Exposició Universal de Sevilla. Fins que no és varen acabar aquests dos esdeveniments no varen conèixer allà a on érem realment.
També varem tenir grans "xoriços" com Mario Conde, paradigma de les fortunes aconseguides en només uns anys per joves financers.
Us sona tot això? Us ve de nou?
I si ja ho havíem patit no hi havia ningú que tingués dos dits de front perquè no es tornés a produir? Potser comptaven que com que en aquestos moments érem uns vint milions de persones a cotitzar ja en hi havia prou per mantenir tot el que ens podria venir o que l'Europa de l'euro ens faria de coixí i no ens deixaria caure. O que no passaria res, o jo que sé. Qui dies passa, anys empeny i el que vingui ja s'ho trobarà. I així ens va.
I els nous "xoriços"?
Doncs el Millet, l'Urdangarin, el Camps, el Mata, etc., etc.
L'historia sempre es repeteix i no en volem aprendre. Tenim els polítics que tenim i, sense cap dubte, o no son gaire intel·ligents o els importem una merda.