Volen llibertat

Estic bastant sorprès. No es que em vulgui donar d'entès però em sorprèn el trasbals polític de tot el nord d'Àfrica. Quan va esclatar la revolta a Tunísia, era bastant clar que la propera víctima era Egipte per moltes raons: era el país més poblat, portava 31 anys de dictadura, tenien 20 milions d'internautes lo que volia dir una gran comunicació amb l'exterior i molta informació, i un grup d'islamistes moderats semi-tolerats però que en un moment donat podrien tenir la seva influencia en un canvi de política.

Després d'aquestos dos països, per mi el tercer era Alger. Pensava que si l'obertura dels anys 80 i 90 els havia portat a una encoberta guerra civil amb els islamistes, ara que aquesta revolta fugia de tot caire religiós i amb la experiència anterior les coses podien anar d'un altra manera.

Doncs no.

Hi han hagut altres països que han destapat molt abans les seves ansies de llibertat a pesar de ser petits bé en població, be en territori. Per això dic que m'ha sorprès molt el Iemen i Líbia. En aquest últim cas perquè l'actitud del Sr. Gadafi ha sigut l'esperada i no em pensava que les libis hi posessin tantes ganes coneguen de sobres la repressió que els esperava. El Gadafi ha entrat a sang i foc. Fins ahir es parlava de més de 200 morts i que fin i tot havien bombardejat zones de Trípoli. Fer això contra els civils vol dir dos coses: o el poder esta desesperat o estan completament tocats del bolet. En ambdós casos les coses apunta'n a un final amb molta sang.

Veurem que passa en les pròximes setmanes.

Lo que va començar a Tunísia avui ja ha arribat fins i tot a la Xina.

Mai havia estat tan de temps llegint diaris, buscant per Internet i veient noticies per la tele.

Es un procés fascinant, encara que, com a conseqüència, ens pugin el preu de la gasolina.

Jo el pago a gust.