domingo, 28 de noviembre de 2010

Faveles

Ens estan arribant moltes i variades notícies vers el problema de les faveles a Río de Janeiro. Es veu que les autoritats d'aquesta ciutat i les governamentals han decidit posar fre al domini dels narcotraficants en aquestos barris i fer una mica de neteja de cara a l'organització dels mundials de futbol del 2014 i dels Jocs Olímpics del 2016.
Des de la distancia és una mica difícil conèixer a fons el problema. Aquí han arribat diferents pel.licules vers el tema i potser la millor era "Tropa de élite" de José Padilla.
També han fet reportatges bastant extensos vers com viu la gent a las faveles i quina és l'influencia que tenen sobre elles els narcos. Va quedar demostrat que era bastant i que la falta d'escoles i de llocs de treball pels joves els deixava com a carn de canó pel tràfic de drogues.
Lo que no s'entén és com és possible que hi hagi tan de lloc amb tanta gent i que no estigui sota un mínim control policial. Aquestos focus de pobresa son un lloc adobat per caure en mans de grups que se'n aprofitin de la circumstància con son els narcotraficants. Des de fa molt de temps bandes com Comando Vermelho (CV), Tercer Comando Puro (TCP) i Amigos De los Amigos (ADA) ha sigut les que han campat mes o menys tranquil·lament per les faveles que ronden Rio de Janeiro com son Vila Cruzeiro, Complejo de Alemao i Rocinha com a més importants o més grans, imposant la seva llei i marcant el territori. Llavors, quan aquestos grups s'han fet forts és molt més difícil trobar sortides i solucions al problema.
Ara entrem a les faveles a sang i foc, ens mostren lo contentes que estan les persones que hi viuen al ser "alliberades" però caldrà trobar solucions pel problema del demà. No fotrem a tothom a dintre de la presó perquè no caiguin en el delicte. Alguna sortida s'haurà de donar a tota aquesta gent. I aixo no és gens fàcil.
Els mundials i els jocs son una bona excusa per fer lo que fan però solucionar el problema requereix alguna cosa més.
Tan de bo la trobin aquesta cosa perquè el problema també hi és a altres grans ciutats, com Sao Paulo, per exemple.

miércoles, 24 de noviembre de 2010

Religions

Si jo fos periodista i tingués que omplir cada dia mitja plana a un diari ho tindria molt fàcil només tocant el tema de la religió. Potser una mica ja és així perquè cada dia surten moltes notícies que si no et fan plorar et fan riure.
Noticia que ve d'Israel. Allà els estudiants estan que trinen perquè a més a més de tenir un servei militar obligatori a partir del 18 anys (21 mesos per les dones) en unes condicions de guerra moltes vegades i que fins que no l'acaben no poden accedir a l'universitat amb carreres que els hi costen uns calerons, resulta que el Gobern destina anualment una partida de 22 milions d'euros per subvencionar els estudis talmúdics dels adults ultraortodoxos, cosa que poden fer durant la resta de la seva vida i exempts també de fer els serveis a la pàtria.
Hòstia que ben muntat ho tenen els paios. No van a la "mili" i es dediquen només al estudi del Talmud sense fotre un pal a l'aigua durant la resta de la seva vida. Menys mal que son una minoria que si no una guerra contra els àrabs seria un passeig per aquestos.
I per casa nostra també en tenim de bones.
La primera és que el Papa diu que s'ha equivocat en algunes coses lo que vol dir, segons reconeixen, que el Papa no és infal·lible ni en coses de l'Església. Te collons la cosa. Fan be de dir-ho perquè això avui ja no s'ho creia ni la velleta més figa del poble més allunyat a les muntanyes.
Després ens despenalitzen el condó per segons quins "usos". Bona notícia per aquestes pobres senyores que es veuen als costats de les carreteres i que venen el seu cos per diners. Tindran un pecat menys a l'hora d'exigir l'us d'aquestos "sombrerets".
També ens han dit que l'Església catòlica és l'única verdadera.
Ja hi som. Crec que per definició totes les religions han de ser verdaderes, ja que, en cas contrari, no ens podrien vendre la vida de l'altre costat i no servirien per res. I si ens volen dir que estan en possessió de la raó.....mentre la base sigui una qüestió de fe....anem llestos.
I l'ultima es la més bona. Es veu que avui aniran el President de l'Espanyola de Futbol i l'entrenador de la selecció a portar la copa del món a l'assemblea del bisbes. L'iniciativa és del Sr. Villar i tenen previst anar al Santuari de Caravaca a Múrcia i a la catedral de Santiago, però no faran cap visita a temples d'altres religions.
Potser sí que hem guanyat la copa per inspiració divina...i a veure si estic equivocat i la catòlica serà la verdadera....
Ho veurem en els pròxims partits perquè a cada amistós ens l'hi foten quatre....

lunes, 22 de noviembre de 2010

Eleccions

Ahir per la nit, a TV3, varen fer un debat entre els candidats a la presidència de la Generalitat. Els convidats eren els ja coneguts: Artur Mas (CiU), José Montilla (PSC), Joan Puigcercós (ERC), Alicia Sánchez-Camacho (PPC), Joan Herrera (ICV-EUiA) i Albert Rivera (Ciutadans).
Al meu entendre va ser molt interessant ja que em va donar una imatge real de com es mouen aquestos polítics entre ells i quan intentant dir allò que han d'explicar.
Les conseqüències que jo en vaig treure varen ser les següents:
El Sr Albert Rivera és un maleducat i junt amb la Sra. Sánchez-Camacho varen fer servir el castellà en un moment de les seves intervencions, cosa que vaig trobar molt fora de lloc. En això i en moltes altres coses es varen desacreditar ells solets.
Va quedar també molt evident que el Sr. Montilla no és un orador. No es sap explicar bé i passa molts de nervis en aquestes situacions. No es va defensar com cal i no va sabé exposar lo que havia fet i lo que pensava fer.
No em va desagradar el Sr. Mas en els seus plantejaments ja que va ser coherent amb la seva política. Es va defendre bé i se'l veu còmode en aquestos debats.
I després em va agradar bastant el Sr. Puigcercós, molt coherent i directe i, sobretot, el Sr. Herrera que va ser qui va sabé explicar millor la seva política.
De fet, parlant de la sortida de la crisi qui mes qui menys va oferir moltes solucions però ningú es va mullar explícitament de dir com s'ho faria per obtenir més ingressos per porta-les a bon lloc.
Sense compartir les seves ideologies (o si) els realment polítics varen ser els Srs. Mas, Puigcercós i Herrera. Els altres no. Al Sr. Montilla li reconec la seva feina, que crec que l'ha feta bé, però és només un gestor que fa lo que te que fer donant per fet que això li serà reconegut implícitament, cosa que en política no existeix. Aquest debat l'hauria fet millor la Sra.Tura que no ell.
Doncs ara ja no tinc tan clar el meu vot.
Serà d'esquerres, com sempre, però tinc alguns dubtes.
M'interessa molt conèixer d'on volen treure els calerons per fer les seves polítiques. No em va quedar del tot clar.

lunes, 15 de noviembre de 2010

Sàhara Occidental

Es evident que no tinc tots els elements a la mà per emetre un judici objectiu, però vist des de fora i amb la perspectiva que ens dona el temps, la política dels Governs d'Espanya amb l'antiga colònia del Sàhara Occidental i, de retruc, amb el Marroc fa molta pudor.
I quan el Sr. Zapatero sens despenja dient que posa per davant els interessos d'Espanya (i del Marroc molt més) vers els pobres sahrauís, ja podem dir que a aquestos pobres els hi han donat ben bé pels "dallonses".
Quina vergonya.
Per desgràcia jo vaig fer el meu servei militar corrent per aquell desert. I puc dir que aquelles terres eren una colònia militaritzada i que sempre em vaig preguntar que collons hi fèiem en aquell lloc en que no hi havia altre cosa que persones nòmades dedicades a les cabres i als camells. Les respostes que em donaven aquells brètols era que hi havia una gran riquesa en les mines de fosfats i en la pesca en la badia de Rio de Oro.
Però la veritat era que allí nosaltres no hi teníem que fer res de res. Només era per donar carnassa als militars.
De fet era un territori que Espanya administrava i que no tenia la sobirania, i que el Marroc, amb els vistiplau dels Estats Units va invadir en el moment en que es va constituir la República Arabí Sahrauí Democràtica el 1976. Des de llavors s'ha dedicat a maltractar els pobres sahrauís des de el genocidi (varen bombardejar la població civil amb napalm) fins a negar-los tots el drets a casa seva. Estan com els palestins a Israel o pitjor.
I el collons de Zapatero protegint el Marroc per cobrir els "nostres" interessos.
Es de sobres conegut que al Marroc no hi ha cap tipus de democràcia i que tot depèn del humor que tingui quan es lleva el Mohammed VI que va prometre molt al morir el seu pare però fa la mateixa política que ell. Això fa molt difícil establir unes bases de diàleg normal, però si cada vegada que hi ha un conflicte ens baixem els pantalons no ens en sortirem mai.
Se suposa que a part dels "nostres" interessos el Marroc també en deu tenir algun amb nosaltres. O ells només ens fan que favors?

domingo, 14 de noviembre de 2010

Artur Mas

Es cert que en mig d'una campanya electoral en que l'objectiu és guanyar les eleccions o, com a mínim, millorar els resultats obtinguts en les anteriors, es diuen moltes coses que tenen només l'objectiu de aconseguir quants més vots millor, independentment de que si lo que dius ho podràs complir o no.
Dic tot això després de llegir acuradament el programa del senyor Artur Mas sota el lema "Un canvi per aixecar Catalunya".
Doncs bé, a part de les qüestions semàntiques que podran firmar tots els altres partits com a bases de proposta: recuperació de valors com l'esforç, la feina ben feta, l'estalvi, la responsabilitat, la solvència o la seriositat (no sé quan ho hem perdut tot això) diu moltes altres coses que son de difícil compliment o, per lo menys, ens hauria d'explicar com ho pensa aconseguir.
L'objectiu únic és superar la crisi, evidentment, i proposa recuperar el creixement econòmic i crear ocupació, i fer un canvi d'orientació del model productiu. Tot això sense pujar impostos que poden retardar la recuperació, moderació fiscal i, si les condicions pressupostaries ho permeten, revocarà els augments aplicats en els darrers mesos. O sigui que de tot lo proposat, res de res. Com que no hi ha pressupost suficient no toquem res de lo que ja hi ha. Solucionat.
Un altre objectiu és tornar a la normalitat el finançament de les empreses i les famílies donant accés al crèdit a través d'avals públics que cobrirem amb una nova emissió de bons (em semblava que havíem criticat l'emissió actual) que no dedicarem a necessitats de tresoreria com l'actual si no a finançar l'activitat productiva del país.
A casa meva això es un augment del deute que va en contra de la heterodòxia europea, que tampoc vol dir que sigui la bona, però es la dels que manen.
I la política social?
No sap el que és.
I el famós concert econòmic?
Ja no en sento parlar.
I de que caurà la Sagrada Família?
Tampoc.
I del senyor Millet?
Com si no hagués existit mai.

domingo, 7 de noviembre de 2010

Triomfar

L'altra dia anava pel carrer a comprar el diari i em vaig trobar un parell de coneguts que estaven de xerrameca. Eren d'aquestes persones que veus de quan en quan i amb qui parles de coses sense substancia, normalment de futbol, del temps o de lo malament que ho fa el Gobern. Però aquesta vegada la cosa es veu que anava d'una cosa més seriosa. Com que tots dos estaven en situació semblant a la meva, és a dir, sense treballar i amb la feina feta, discutien vers com els hi havia anat a la vida i lo que havien aconseguit i lo que no. Un d'ells, després d'una estona, és va girar cap a mi i em va dir que ell considerava que havia triomfat a la vida. Potser esperava de mi una resposta, però enseguida em va venir al cap un parell de preguntes:
Ah, però hi havia que triomfar?
I posats a fer-ho...qué és triomfar?
Segons sembla si no tens un pis de uns 90 metres quadrats com a mínim a la zona del Eixample ja comences malament. Després has de tenir un altra casa a la costa pels caps de setmana i l'estiu, un cotxe de gama alta, un barquet per passejar, un estatus econòmic que pugui generar enveja i poder dir que en el teu mon laboral has arribat a la teva cota màxima. De la família no em va dir res i de donar educació als fills tampoc encara que coneixia que en tenia. Es veu que això no era tan important.
Durant la meva vida laboral en he conegut algunes de persones com aquestes per les quals lo més important és la "seva carrera" i fer quants més cales millor a costa del que sigui: fer-se de la mateixa secta que el cap, o de la mateixa religió i fer-li la pilota el que calgui, o be tenir un bon parell de mamelles i insinuar-li que en podria disposar i gaudir. Tot s'hi val con tal de satisfer els objectius marcats que em faran ser mot i molt feliç quan els demés em tinguin la enveja que espero que tinguin. S'ha de triomfar costi el que costi.
Es igual si un dia em desperto i veig que no em queda ningú al voltant, ni família, ni amics, ni ningú amb qui compartí una cervesa. Be, ningú que no pugui comprar amb diners, esta clar.
Doncs ho hauré de reconèixer: jo no he triomfat a la vida. Ves que hi farem. Tinc un matrimoni estable, dos fills que valen un Perú, i no dec un euro a ningú. Tot just començar la meva vida laboral a una empresa em varen donar un càrrec d'una certa responsabilitat i allí em vaig quedar fins que m'he jubilat. Potser ho feia tan bé que no em volien canviar o potser és que no servia per res més.
Mira que si després de treballar tota la vida ara resulta que no he triomfat…., he estat perdent el temps….i he anat en la direcció equivocada….
Be. Si alguna vegada torno a néixer ja intentaré fer-ho millor.
Espero que en un futur encara quedin xalets a la Costa Brava per poder comprar.
Faré el que pugui.



lunes, 1 de noviembre de 2010

Ciència i Religió

Últimament estic llegint sovint als diaris diferents opinions vers l'enfrontament entre Església i Ciència, o el que és el mateix entre fe i raó, o lo que és demostrable i lo que no.
També hi ha entre aquest blogs un del Babunski del 22 de Setembre en que fa una crítica vers els merder que va provocar la reflexió del Sr. Stephen Hawking quan descarta la ma de Deu en la creació de l'Univers (crítica a la que també m'hi apunto) lo que vol dir que el tema interessa a molta gent.
Respecte a lo que diu el Sr. Stephen Hawking haig de reconèixer que la seva intel•ligència em supera de lluny, doncs si be vaig poder entendre (o això crec) lo que ens deia en el seu llibre de "La historia del tiempo" ja em vaig perdre totalment en "El universo en un cáscara de nuez". Un dia d'aquest  tornaré a fer un altre intent per veure si el puc seguir. Tot això fa que senti un gran respecte per lo que ens pugui dir aquest senyor en aquest camp: lo que ens venen com idea de Deu està caient per terra en forma similar a lo que va passar amb el senyor Galileu en el seu temps.
De fet, la Religió, aquesta gran fabula que intenta donar sortida al fet inexplicable encara avui del nostre pas per aquest mon, tindria que demostrar un millor respecte per el desenvolupament de les teories de la física del univers ja que, avui dia el nivell cultural de la població humana és molt mes gran que no el de fa només un parell de dècades i la venda de aquesta idea de la fe ja no s'aguanta per cap banda. Pot venir el Papa a Barcelona a fotre-li un raig d'aigua a les parets de la Sagrada Família (ara que sembla que ja no caurà) i moure milers i milers de fidels que encara creguin que aquest senyor representa alguna cosa. Peró això no vol dir que aquesta raó de la nostra existència no hi hagi que buscar-la per altres camins mes reflexius, mes demostrables en el temps i molt menys dirigits i manipulats per les ansies de poder d'uns altres.
No he entès mai com es pot muntar un "tinglado" tan gran basat només en una idea tan peregrina com és la fe. El perquè de la mort es tan desconegut com el del naixement i tot lo que comença ha de tenir un final perquè l'únic clar és que existim a través del temps. Si no saps d'on vens és absolutament cert que no saps a on vas, i si no existies abans de néixer ho deixaràs de fer en el moment de la teva mort, i lo de l'anima immortal dubto molt que avui es pugui mitjanament vendre.
I si et vols perpetuar en el temps doncs no et queda altra solució que tenir fills que donin continuïtat al teu ADN.

Altra cosa crec que és mes aviat difícil.