miércoles, 27 de octubre de 2010

Cruyff

Jo soc un admirador del Sr. Johan Cruyff.
Vagi això per endavant.
Ho vaig ser en la seva època de jugador, encara que aquí només ens va guanyar una Lliga el primer any (mes tard una copa) i després es va dedicar a viure la vida; i ho he sigut molt més en la seva època d'entrenador en que ens va lliurar una manera d'entendre el futbol que avui encara dura. Llàstima dels seus últims anys en que va posar per davant del equip a la família i llavors les coses ja no varen anar tant bé.
Dic tot això perquè quan aquest senyor parla de futbol se'l ha d'escoltar ja que en sap molt i variat, i així un en va aprenent de les seves reflexions i opinions gaudint molt més d'aquest esport.
Però, com tot mortal, la cosa canvia quan les seves opinions son vers temes que ja no coneix tan i, a més a més aquestes no son gens objectives.
Estic d'acord que estigui emprenyat amb el senyor Rosell per allò de la seva presidència d'honor, encara que ja varen tenir diferencies anteriorment a l'hora de definir el futur de la plantilla del primer equip en el principi de l'era Laporta.
Però no és gens objectiu quan opina que en la reunió de compromissaris en que és va posar en dubte la gestió econòmica del Sr. Laporta, només hauria d'haver votat qui entengués d'economia ja que s'ha de ser un expert per poder valorar la realitat d'aquest comptes. I que una diferencia de vot tan petita no és representativa i que un número de compromissaris no pot decidir vers l'important majoria.
Després s'ha continuat manifestant en el tema aquesta vegada valorant lo molt que ha fet el Sr. Laporta pel club, comparant lo que va rebre amb lo que ha deixat, es veu que en una sanejada situació econòmica, segons ell.
Segons sembla això ja li dona marge al ex-president per tenir "derecho de pernada", és a dir, faig el que vull i si una cosa no em va bé, me la passo pels "dallonsis" i ja està.
Doncs no, senyor Cruyff, en aquesta vida no tot s'hi val. El fi no justifica els mitjans i les normes son iguals per a tothom. I el Sr. Laporta no ha ficat la mà a la caixa com un vulgar Millet, però és cert que no és poden gastar els diners que no son seus sense que el dia de demà ningú li pugui demanar responsabilitats.
I ja era hora que algú canvies la filosofia a l'hora de ser president d'un club de futbol. Per lo menys el Sr. Rosell segur que ens deixa comptes transparents i justificats, sense banquets, avions privats i altres festes i "jolgorios".
Ho sento, però algú ho tenia de dir.


miércoles, 20 de octubre de 2010

La senyora atrapada

De quan en quan surten als diaris coses que fan riure.
L'altra dia hi havia una carta al director al diari en que una senyora es queixava de que va quedar atrapada a un tren de Renfe sense poder sortir.
La cosa, segons explica la mateixa senyora, va anar així:
Ella agafa un tren al Clot amb destí a Figueres a les 21.45 amb l'hora prevista d'arribada a les 23.13. S'assenta a l'ultim vagó i és posa a llegir. Com que es veu que va cansada es queda adormida. Es desperta passada la mitjanit, ho veu tot fosc i quan vol sortir doncs no pot ja que les portes estan tancades. Com que la venen a buscar la seva germana i el seu cunyat, els truca i les hi diu que avisin al vigilant que la vinguin a obrir. Es veu que el vigilant no els hi va fer massa cas i varen tenir que trucar a la policia perquè al final aquest vigilant de seguretat s'avingués a mirar si hi havia algú i obris la porta.
Esglais per la seva família un ensurt per la senyora i molt d'enrenou i amb una reclamació feta a la Renfe per allò de si no tenen ningú que abans de tancar un tren mirin si no hi queda alguna persona a dintre.
Tot això m'està força bé només amb la salvedat de que m'hi falta una primera premissa en la reflexió:
Senyora, vostè es ruca. Vostè és tonta del cul. Primer accepti que la primera culpable és vostè per quedar-se dormida i després buscarem més responsabilitats. A veure si demà en lloc d'arribar al final de trajecte, es passa d'estació i la culpa també serà de la Renfe.
No es pot anar dormit pel mon, senyora.

lunes, 18 de octubre de 2010

CiU

No tinc cap dubte de que les pròximes eleccions autonòmiques a Catalunya les guanyarà CiU. Serà per molt, serà per poc però les guanyarà. Altre cosa serà que obtingui la majoria absoluta. I aquí comencen els dubtes per aquesta federació.
No es pot entendre d'altre manera la decisió de no fer costat a Zapatero en l'aprovació dels pressupostos, cosa que sí a fet el PNB donant-li a mes a més el seu suport per totes les lleis econòmiques fins al 2012 a canvi d'un paquet d'inversions i d'un munt de traspassos.
Aquesta decisió comporta dos possibles errors polítics per part de CiU:

•Amb el Gobern amb dues parelles fixes per donar-li suport (PNB i CC), la capacitat per negociar traspassos a Catalunya (el concert econòmic, gran objectiu de Mas) es veurà bastant disminuïda.
•El poder del PSC com a més que possible oposició després del 28 N serà molt més forta per tenir molta més llibertat d'acció.

Tot això no es podria entendre si no fos perquè CiU espera aconseguir el suport del PP aquí a Catalunya en cas de no aconseguir la majoria absoluta i vetar el pas a altres majories, cosa per altra part bastant improbable però encara possible. Ara el Sr. Mas no crec que tornes a firmar davant de notari que no pactaria amb el PP.
I també espera el Sr. Mas que el PP guanyi les properes generals amb lo que els comptes li podrien sortir rodons. Per això li hauria anat de "colló de mico" que el PSOE no hagués tingut cap suport (ja li ho demanava al PNB) per avançar les eleccions generals i provocar el seu desitjat canvi de govern.
Un altre cosa seria preguntar-se si unes eleccions i aquest canvi és el que convé en aquestos delicats moments econòmics (fins i tot la patronal diu que no) però això a CiU després de tants anys de no participar en el pastel del poder li importa un pèsol. Hi ha pressa.
Doncs en lloc de mirar lo que tan li convé podria vigilar una mica més els seus comptes ja que cada vegada que surt un paper nou del Palau emmerda més el triangle Millet, Ferrovial, Convergència.
I això li podria passar factura el dia 28 de Novembre.

domingo, 10 de octubre de 2010

"E suc formiguell" (jo parlo formiguell)

Hi han polítics que parlen només perquè tenen boca.
El president del PP balear, José Ramón Bauzá (no Josep), te la intenció de eliminar la llei de normalització lingüística que te el català com a llengua vehicular. "Potenciaré (si governa) el mallorquí, el menorquí, l'eivissenc i el formenterí "( jo en diria formenter, però vaja). I continua dient: "Aquí diem tassó i no got, i capell i no barret".
Quines coses. A Eivissa si a un bar demanes un got de vi no et porten una baldraca i les paraules capell i barret fan referencia a diferents tipus d'objectes per cobrir el cap.
Jo diria que tots aquestos comentaris fan evident una total i absoluta falta de cultura. No he sentit dir mai que hi hagi problemes de castellà si els andalusos donen diferents noms a les coses que no els de Lleó o Zamora, per exemple. O parlen de manera diferent. El castellà continua sent la seva llengua vehicular.
Aquest paios del PP es copien els uns altres. Si el català pot ser un problema a València també ho pot ser a les Balears. No hem de ser menys.
Doncs bé, jo m'hi apunto. Li faig coneixement al Sr. José Ramón Bauzá que a més a més de les illes que em menciona en hi han altres com Cabrera i Dragonera en las que fa falta conèixer com parla la gent que per allí hi corra. I si ens en anem per la vora d'Eivissa hauríem de visitar les illes de Tagomago, sa Coniera, es Vedrà i es Vedranell per aprofundir en varietats lingüístiques, i si no hi ha gent...doncs se li posa.
I, si fa falta, jo em faig propietari d'una de ses illes Formigues i començo a anomenar les coses com a mi em vingui en gana. I sempre res paregut al català. Serà es "formiguell".
Només una pregunta: "Que hi ha algun tipus de subvenció, Sr. Bauzá"?

jueves, 7 de octubre de 2010

Eleccions

Venen les eleccions el proper dia 28 de novembre i aquesta és la vegada que més desencantat estic. No m'agrada cap candidat. De fet votaré un programa de Gobern però no em mereix cap confiança la persona que el pot dirigir.
Es cert que després del Sr. Jordi Pujol, els presidents de la Generalitat (i tampoc els altres candidats que ho podrien haver sigut), no han tingut el mateix carisma. Es també evident que un dia o altre tenia que finalitzar el Gobern de CiU perquè ja estava molt cremada pels anys de poder com es va poder veure en el seu declivi i feia falta una mica d'aire fresc al Palau de la Generalitat. El tripartit amb el Sr. Pascual Maragall al front em va decepcionar perquè va ser una olla de grills. L'actual ja no ha sigut perquè el Sr.Montilla sortint de l'anterior experiència ja no ho ha permès i els seus socis han estat més per la feina. De tota manera el Sr. Montilla ha demostrat ser un buròcrata que s'ha dedicat a fer feina i a gestionar els recursos que és precisament lo que se li demana a un governant, aplicant el programa pel qual se'l va votar. No dic que no ho hagi fet però l'actual crisi se'l ha menjat.
Dels actuals candidats i sense ànim d'ofendre, el Sr. Artur Mas és un pallasso. I faig server aquest qualificatiu perquè el seu programa és mou només segons d'on ve el vent. Si li diuen cap aquí, dons anem-hi, i si és cap allà doncs girem la truita. L'únic important per ell ( i per CiU) és guanyar les eleccions i ser el proper President sigui com sigui i costi el que costi. Aquest és l'únic objectiu. Després ja veurem que és el que fem, o lo que podem fer, perquè avui no hi han masses maneres diferents de fer les coses, sigui qui sigui el que mani.
Posats a fer m'estimaria més votar al Sr. Durant i Lleida que no al Sr. Mas. Es més honest i no tan superficial. Per lo menys no és tan "pijo". I seria més fidel a un programa que fos seu.
Dels altres candidats passo pàgina.
I si m'haig de definir, jo en principi voldria un Estat Federal i el meu vot anirà cap aquesta banda.
L'independència.....quan hi hagi algú que sigui capaç de conduir-ho bé.
Que no ho veig clar.

domingo, 3 de octubre de 2010

Serra de Malacosta

De tota la vida que vinc a Eivissa i, tan de gran com de petit, he fet moltes excursions a mots de llocs, visitant cales, platges, pobles, i diferents racons. Doncs bé, avui he descobert un d'ells que m'ha produït un gran impacte. No em podia imaginar que existís a l'illa un lloc així.
Avui he pujat a dalt d'un puig en que he vist casi tota l'illa d'un cop.
He anat al lloc més alt de la serra de Malacosta i he pogut veure el mar al Est, a l'Oest i al Nord, quedant tapat al Sur per les muntanyes de Sant Josep i per sobre d'elles l'atalaia del mateix nom. He pogut veure la punta de Xarraca al Nord, l'illa de Tagomago al Nord-est, Santa Eulàlia també al Est, Benirràs i casi Sant Antoni a l'Oest i al Sud, Vila, la ciutat més important.
Meravellós.
M'ho havia dit en Juanito de sa Vinya i em va dir que m'hi portaria però em vaig fer explicar com s'hi anava i ho he trobat sense problemes. A només tres quarts d'hora de la carretera que et porta a sa Cala de Sant Vicenç. Entre anar, mirar i tornar, dues hores.
Mira que he pujat a llocs alts hi he gaudit de bones vistes però com aquest, cap.
Hi tornaré.
I li explicaré a tothom que vingui a l'illa perquè val la pena anar-hi.

viernes, 1 de octubre de 2010

Rosa Cullell

Reconec que soc un viciós dels articles del diari. M'agrada moltíssim llegir les opinions d'altres persones siguin les que siguin, de dretes, d'esquerres, homes, dones, moros o cristians. Sovint busco també per aquestos blogs, al atzar, lo que hi escriuen persones anònimes com jo vers el tema que sigui. L'únic que demano és que qui tracti el tema sàpiga el que diu i sigui capaç de transmetre-ho, cosa per demés molt difícil.
Per això vull comentar un article sortit a "El Periódico" de Catalunya de la Rosa Cullell el passat dimarts en que parlava de la nostra relació amb Espanya. Independentment de les idees de cadascú, és molt refrescant trobar una persona que planteja les coses des de un altre cantó que no sigui "l'oficial" de si vols o no l'independéncia o els beneficis que en podríem treure de la nova situació ja que bona part de les nostres ansies de "llibertat" venen marcades per una interessant i potser utòpica millora econòmica, no ens enganyem. Doncs els dubtes de la Rosa son de tipus personal ja que diu que en les relacions no tot són els diners ni els compromisos legalment adquirits. En la vida en comú (Espanya i Catalunya) es creen llaços que costa modificar, i encara més, trencar.
Amb poques familias que no s'han barrejat, els catalans som tots mig xarnegos. I aquesta és una veritat com un temple.
Jo mateix tinc ascendència catalana per part de pare i eivissenca per part de mare, però és que la meva dona te ascendència de la Manxa i d'Andalusia i tots, absolutament tots els meus amics tenen arrels de fóra de Catalunya. Parlen un català correcte, son majoritàriament independentistes, veuen tots els partits de futbol volent que guanyi el Barça i que perdi el Madrid, però llurs pares, si no ells, son nascuts a Castella, València, Andalusia, Extremadura o Cantàbria. Això vol dir que estimen aquelles terres i que hi van regularment tan per plaer, com per veure a la família o perquè hi tenen possessions en forma de camps o cases.
Llavors ens planteja la Rosa: "Sobreviuríem sense Espanya? Segur. Estem a Europa. Peró la nostra relació amb Espanya és personal i intransferible. Molt més estable que les declaracions polítiques i els interessos electorals. No la pot redefinir cap partit".
A mi aquest article m'ha fet reflexionar bastant vers moltes coses. Una d'elles és que cada vegada tinc més clar que els catalans no som precisament el llombrígol del mon.