domingo, 18 de julio de 2010

Campionat de tennis


Ahir per la nit varem celebrar l'entrega de premis del Campionat de Tennis que fem cada any. Sempre ho celebrem amb un sopar en que hi venen també les respectives parelles. Érem un total de vint persones ja que els jugadors mes joves no tenen cap interes de compartir vetllada amb una colla de "iaios".
I molt més quan ahir també sens va donar la noticia de que la Laura esperava un fill, per culpa del Tobies, esta clar, lo que volia dir que l'Anna i el Ramon van camí de ser avis.
Seran els primers del grup.
Enhorabona.
Tot va anar bé, el sopar, l'entrega de trofeus, els premis Llimona i Taronja, tot amb molta xerinola i bon humor.
Tot va anar bé fins arribar a decidir el nou delegat pel proper any. Es veu que per aclamació "democràtica" ho tenia que ser jo un altra vegada. Evidentment, com ja havia manifestat anteriorment, jo no ho volia ser donat que ja ho he sigut moltes vegades, un parell d'elles dos anys enredera. I molt més quan hi han moltes persones que no ho han sigut quasi mai. Llavors vaig poder comprovar que ningú vol ser delegat. Es veu que lo que no és feina per un, ho és molt pels altres. I llavors varem tenir un gran "sidral" per fer normes per dir qui ho ha de ser d'ara en endavant sense que hi hagin més problemes.
O sigui que de generositat i companyerisme, res de res. Es veu que ser delegat és un gran honor per segons qui i per altres persones un càstig. I tothom mira cap a un altra banda.
I també en vaig reafirmar en la meva opinió de que la prepotència no és precisament una virtut.

jueves, 15 de julio de 2010

"La roja"


Hostia !! Doncs han guanyat el campionat. Tot i que jo, en principi, desitjava que perdessin per allò de les "primes" haig de reconèixer que me'n he alegrat de que hagin arribat a ser els campions.
Eren els que millor jugaven i sempre pensaves amb els contraris: "Home, perquè guanyin aquestos val que guanyin els de casa", perquè al cap i a la fi, casi tots eren de casa.
Haig de dir que des-de que tinc us de raó (no deu fer gaire temps, la veritat) he vist tots els campionats del mon, o al menys els partits que han donat en obert i que la feina m'ha permès veure. Doncs sempre tenia l'enveja de veure com diferents seleccions guanyaven el campionat, o bé jugàvem de conya: Brasil, Holanda, una vegada Polònia, Alemanya, etc. I els anava seguint però sempre mirant-ho des-de fora. Doncs bé, aquesta vegada ho he gaudit des-de dintre amb els Piquè, Puyol, Xavi, Iniesta (que bo qu'es aquest paio), Busquets, Pedro i el nouvingut Villa. Si no fos perquè anaven de diferent color i perquè no jugava el Messi hi havia moments que estava segur que estava jugant el Barça. I m'ha agradat, ja que, precisament, era l'última copa que li mancava de guanyar: la Copa del mon.
Ara ja podem descansar en pau: el Barça ho ha guanyat tot, tot, tot.
Ja ho he comentat amb algú alguna vegada: val més que ens dediquem a la petanca.
Ja no és possible anar més amunt.
Hem de canviar d'esport

miércoles, 7 de julio de 2010

Qui te un amic te un tresor, i si és dona...no vegis.


En els últims dies he tingut la sort de que hi han hagut persones que han volgut compartir una mica del seu temps amb mi, que si d'alguna cosa disposo és de temps, precisament, però hi ha un cas que de temps no en tenia gaire. He compartir àpat en els últims dos dimarts amb la Mª Antonia i amb la Sra. Beni.
Amb la Mª Antonia he compartit l'actualitat de Disper aun restaurant a prop de Martorell. Compartir no sé si és la paraula adient ja que jo ja no formo part d'aquest dia a dia, però ella em va posar al corrent de com van les coses des-de un altre caire que no el que em donen altres amics. I em va agradar saber coses noves, les influencies italianes i les de les noves persones de gobern. I també vaig comprendre que estic molt bé a fora de l'entremat ja que moltes noves directrius no les comparteixo. A mi sempre m'ha agradat més crear que no desfer. Però l'important era xerrar una mica amb aire despreocupat de moltes coses que coneixíem bé tots dos, recordar les bons moments i passar revista a tota la gent que coneixem. I ho varem fer amb escreix. I varem menjar molt bé. Espero repetir-ho aviat. I si és al mateix restaurant...millor.
Amb la Sra. Beni els sentiments varen ser els mateixos però molt diferents. Aquí no parlàvem ni de l'actualitat ni del futur sinó mes aviat del passat, i encara més, del passat que havíem compartit. El restaurant estava al port d'Arenys i també varem menjar molt be i beure.....també, doncs entre ella i jo varem buidar una botella de cava. Amb temps, això si.
Després de més de tres hores de xerrameca em va ensenyar el seu pis d'Arenys. Es molt gran, molt maco, i te una terrassa que dona a la riera i a on es veu molt be el mar. El te molt ben moblat i amb molt de gust.
Per acabar-ho d'arreglar, en mig de la conversa, va trucar el Ramón, per lo que encara varem compartir mes coses, però ja entre tres.
També varem quedar que ho repetiríem i que convidaríem al Sr. Casolivé si volia venir.
Hòstia, que be que m'ho passo.....

lunes, 5 de julio de 2010

Tenim sentencia


Ja la tenim aquí. Ja tenim la sentencia del Tribunal Constitucional i, com era d'esperar, amb les retallades dictades per aquesta manera tan patriòtica de mirar-se les coses. En principi, els TC democràtics que estàn al servei de la democràcia i del poble que ha votat una Constitució, quan aquest poble sobirà (o una part) en fa un altra lectura, se suposa que l'alt tribunal ha de fer punys i mànigues per trobar la manera de que estigui dintre de l'ordre constitucional. Es a dir, fer-lo entrar a dintre de la Constitució fent una interpretació de la Carta Magna adient a lo que es desitja.
Doncs no.
Aquí no.
Aquí el TC es com un llop gelós de que no li prenguin ni un tall de la cansalada, que per altra part no és seva.
De tot lo que he llegit aquestos dies em quedo amb un article del Sr. Antón Losada perquè la seva idea global del que passa és la que m'ha semblat més ajustada. Ell diu qu'el problema és aquesta idea d'Espanya que tenen uns quants que no és pot canviar ni modificar. Una idea d'Espanya com a invent únic que tira per terra que altres persones , o fins i tot cap, d'aquest invent. Llavors les altres idees son sectàries, o excloents, o no toquen. o es prohibeixen, o les sentencien inconstitucionals o les declaren sense eficàcia jurídica.
M'ha agradat.
La veritat és que quan a Euskadi han donat un cop de puny sobre la taula (diguem-li referèndum per l'independència o la violència pel mateix fi) sempre han posat com a model la via catalana.
Es a dir la del diàleg, la del pacte i la no confrontació.
Doncs a nosaltres aquesta via catalana no ens va gaire bé.
LLavors....que s'ha de fer?
Si parlant no ens escolten, si no tenim res a fer davant d'aquesta rancia i podrida dreta feixista...que s'ha de fer?
Es volen a dintre només pel puto interès econòmic, perquè sense nosaltres no els hi aniria tan bé. El problema és que si nosaltres no tenim les mans lliures per poder fer lo que creiem que hem de fer per millorar i ser competitius en Europa, per gestionar lo que nosaltres tenim, per equivocan-se nosaltres sols, ens en anirem tots cap al forat. Nosaltres i ells.
I a sobre ens critiquen i ens deixen verds.
Peró això sí. "La unidad de España es incuestionable".
Tots units en la misèria....i en la incultura.