jueves, 27 de mayo de 2010

Astúries


Hem estat un cap de setmana llarg a Astúries, és a dir, de dissabte fins dimecres. Feia molts d'anys que no hi anàvem i quan ho varem fer va ser de passada, per lo que no ho varem gaudir com aquesta vegada.
Hem visitat diferents llocs: Oviedo, Gijón, Cudillero, Tazones, Ribadesella, Cangas de Onís, Infiesto, Covadonga, etc., però lo que més ens va sorprendre va ser els Lagos de Covadonga. Quin paisatge més bonic. Varem tenir la sort d'agafar un dia sense cap núvol, clar i amb molt de sol, lo que va fer que poguéssim gaudir tant de tota una gama de colors com d'unes vistes magnífiques de part de les muntanyes dels "Picos de Europa". Es un lloc fantàstic. Feia molts d'anys que no veiam una cosa igual. Varem tenir la sort, a més a més, de que, com que havia plogut molt, el nivell dels llacs era alt, lo que ho feia tot encara mes maco.
I per acavar-ho d'arrodonir varem menjar a un restaurant que hi ha allà mateix. Amanida, cecina, salmò i estofat de vedella va ser lo que ens varem cruspir la Paquita i jo, tot ben regat amb sidra.
Podríem parlar de que ens varen semblar els altres llocs pero serà lo mateix que opini molta gent.
Si que volem resaltar la casa a on varem dormir. Era a Valle, al costat d'Infiesto en mig de les muntanyes. Sense prácticament poble. Només cuatre cases separades. Un altra meravella per gaudir. Només dir que pel matí en despertaven els galls.
En fi. Llàstima que estigui tan lluny perquè hi aniria més sovint.

jueves, 20 de mayo de 2010

A cara descoberta


A França s'imposa una llei que veta el burca a l'espai públic. Segons sembla això pot comportar alguns problemes legals i, evidentment, també hi ha molta gent que no hi està d'acord. Moltes dones també.
Jo estic totalment en contra el burca i de tota altra vestiments que tapi la cara a les persones. I no és una opinió feminista ni te res a veure a si hi ha dones que si senten a gust amb aquesta prenda o no. Es que totes les coses tenen un límit.
Estic totalment a favor de l'immigració. Al contrari. Crec que en dues generacions més que passin, això deixarà de ser un problema perquè la barreja de races per tot arreu serà un fet inqüestionable. La facilitat de moviment entre països i continents així ho preveu. I a casa nostra els hi hem demanat que vinguin a treballar.
I trobo molt bé que es respectin les costums dels que venen de fora. Si volen mesquites, que les tinguin; si han de matar els xais d'una manera concreta i de cara allà a on sigui, doncs endavant; si han de resar tres vegades al dia o seguir el Ramadán quan toca, doncs cap problema. De fet amb aquestos "problemes" mi he trobat sovint en els últims temps en la meva etapa laboral, tan aquí com a França i no em va resultar difícil trobar maneres de compaginar-ho. Amb una mica de sentit comú per les dues bandes aviat s'arriven a acords. Peró és evident que les seves costums s'han d'adaptar una mica a les que tenim aquí per no tenir enfrontaments. Per exemple, a l'hora de treballar. Si has de fer dejuni durant el Ramadán és el teu problema peró a pencar has de venir en les adequades condicions per tenir el rendiment pel qual has estat contractat i que no tinguis accidents. Si creus que no ha de ser així, demana una bula al teu cap religiós i fes el dejuni en el teu mes de vacances.
Es exactament el mateix que altres actuacions de la vida diària a casa nostra. Si jo vaig al Fòrum al costat del mar, a on et pots banyar, i hi ha una persona despullada prenent el sol, a mi no em molesta. Però si veig un nudista en bicicleta per la Diagonal crec que no és el mateix.
La societat te en els seus àmbits uns màxims i uns mínims, i aixo s'ha de complir.
Pel carrer tothom vestit com li vingui de gust, amb més o amb menys, però tapant les vergonyes i amb la cara destapada, i si a algú no li agrada que es quedi a casa seva.
Allà podrà fer el que vulgui.

jueves, 13 de mayo de 2010

Tisorada


Per fi. Ja era hora. Hem agafat les ferramentes d'una vegada. Una mica tard però sembla que s'han pres mesures contra el dèficit públic. "Nunca es tarde cuando la dicha es buena" que diuen els castellans. En aquest cas de "buena" res de res però per lo menys intentem tenir un camí que no sigui negar tota comparança amb Grècia, que era l'únic que sabíem fer. Al final ha tingut que ser l'Obama que ha tingut que dir-li: "Xato, anem per feina, o no? Venga, collons, fes alguna cosa que sinó no vindràs mai més a fer-te la foto amb mi...." (però en anglès, esta clar). I al Zapatero no li ha quedat més remei.
Lo de reduir els sous dels funcionaris no em sembla bé ni malament. Es que no hi ha altra solució. Es gasto públic i important, i s'ha de reduir. La partida més grossa és la del 5% a tot el personal ja que el 15% als alts càrrecs i parlamentaris serà menys significativa per allò de que en hi han molts menys. Peró està bé per donar exemple i, posats a fer, podríem arribar al 20% ja que a sous per sobre dels 4.000 € no les envies a la pobresa precisament i tenen també bastants dietes i altres beneficis en espècies.
Lo de les pensions també estava cantat. Es va enviar el globus sonda d'allargar la jubilació per veure com respirava la gent i intentar acabar amb la sangria de les prejubilacions a partir dels 55 anys, però no es va fer bé i ara hem d'agafar la destral.
Les altres mesures son també les normals però lo que m'ha sorprès és lo del "xec nadó". Tenia constancia de que es donaven uns calerons com ajuda per tenir un fill però no tenia present que fossin 2.500 €. Això afectarà molta gent i no estic segur de que sigui una bona mesura. Crec que en hi han d'altres abans d'aquesta.
Mira, d'haver-ho sabut igual hagués pogut anar a buscar la nena. Ara he fet tard. Ja no hi han diners.
Ja sé que la meva opinió no és la més important del mon però crec que les mesures seran positives de cara al mercat i que els taurons financers ens deixaran una mica en pau. Avui llegia al diari que aquestos especuladors podrían ara mirar cap a la Gran Bretanya per allò de que tenen un alt deute, amb moneda que no és l'Euro i amb un canvi de Gobern bicolor que és un experiment al que no hi estan acostumats.
Estic expectant per veure que passa.
Ah! I els empresaris contents.

martes, 11 de mayo de 2010

El líder


Ahir va pujar la borsa després d'una setmana de deballades i, sembla ser, que ha sigut per mor de les decisions econòmiques preses finalment per els líders econòmics de la Unió Europea. Doncs ja era hora. Em sorprèn una mica veure com, a aquestes alçades, encara podem dependre dels "gurús" de les borses, dels senyors que sense fotre cop, només perquè tenen molts calers, viuen de les inversions, movent-les segons els convé i despreciant tot lo que no sigui el seu propi benefici. I ningú les hi pot dir res perquè son els que realment ostenten el poder.
I perquè tenen el poder?
Doncs perquè nosaltres els hi donem.
En una democràcia, teòricament, el poder és nostre, i, amb els vots, el traspassem a un home, el líder, que és el que ha de prendre les bones decisions perquè tot vagi be. El problema comença quan veiem que aquest home, proposat per un partit, fidel a unes idees que ens ha transmès i portant de la ma un programa de Gobern, a l'hora de la veritat és incapaç de fer la feina per la qual ell mateix va dir que era vàlid, per la senzilla raó de que no en sap. Davant dels problemes i a l'hora de prendre les adequades decisions ens acollonim, no en tenim ni idea, ens preocupa molt més que ens puguin fotre fora de la nostra cadira i del lloc que a al fi em assolit, i les úniques decisions que som capaços de tirar endavant son les derivades de la frase "qui dies passa anys empeny". Lo primer és que no se'm emprenyin els del partit, els meus poders fàctics, els que em poden votar perquè no es mogui res.... i anar fent.
El Sr. Zapatero, per exemple, es el nostre president. L'hem escollit nosaltres. Doncs no te ni idea d'economía, ni de política exterior, ni de ciència, ni de lleis. I de que viu? Doncs de dir lo que la gent vol sentir. Després farà lo que convingui al partit. No a tots. Només a uns quants i, normalment, als que tenen més cale-rons.
I l'oposició?
Doncs encara pitjor. Aquestos fan política de terra cremada. Fotem-li foc a tot com a única via per recuperar el poder que és el que realment ens importa. El poder per al poder i perquè m'ho mereixo per guapo. Es un fi en si mateix. No perquè ho pugui fer millor, o perquè hi estigui més capacitat. Això no importa. L'important soc jo. No els que governaré. Aquestos son els tontos del plan.
I a on està l'home d'Estat que se suposa que ha de ser un President de Gobern?
Doncs jo no ho sé. No el veig per en lloc.
Lo més gros és que aquest plantejament és el pa nostre de cada dia per tot arreu. Arribar a un càrrec pel càrrec, no perquè hi estic preparat per ocupar-lo, no. Es que amb el càrrec hi han calers, cotxes, poder per fer el que vulgui i l'admiraciò i/o enveja dels que m'envolten.
I els meus aduladors seran els primers premiats.
I benefici d'on surt?
Dons dels que realment penquen i estan preparats per la responsabilitat del lloc que tenen. Siguin de més amunt o de més avall.
Ni més ni menys.

lunes, 10 de mayo de 2010

Pederàstia


Ahir al diari llegia una entrevista que li varen fer al Sr. Joaquín Navarro-Valls, supernumerari del Opus Dei, no t'ho perdis, en que manifesta quan li pregunten pel tema que "només l'Església s'ha mostrat radical contra la pederàstia". Quina barra te el tio. "Una reacció molt radical. Sense comparació, hi insisteixo".
Tota aquesta gent de l'Església (com altres institucions tancades amb pany i forrellat) no se'n volen enterar de que avui ja no poden manipular a la gent com abans. Avui dia partim de que la gent és mes culta, és comunica molt més i te a l'abast una eina fonamental per enfonsar les mentides i fer sortir la veritat que és l'Internet. Les dictadures s'acaben de mica en mica i amb elles els privilegis d'uns quants.
El problema de la pederàstia només s'acabaria amb la fi del celibat tan pels capellans com per les monges, que, al cap i a la fi son persones normals (be, no deuen ser gaire normals quan és fan religiosos) i tenen un cos que tard o d'hora els hi demana guerra. I aixo és així en un percentatge molt elevat dels mortals. Aquesta suprema renuncia al "amor" com a gran sacrifici i la perfecta unió amb Deu a través de la fe per compensar-lo només son paraules molt llunyanes de la realitat.
Jo encara me'n recordo de la figura de la "barragana" o cosina llunyana del capellà del poble que estava per atendre el senyor en les feines domestiques i que no se savía mai a on acabaven aquestes "feines".
De fet a l'Església no l'interessa acabar amb el celibat ja que perdria bona part de l'influencia que te avui dia vers els seus. Si formes una família acostumes a tenir molts altres problemes i de diversa procedència que fa que no siguis tan dòcil respecta a lo que t'obliguen. Llavors ja no hi hauria la pretesa dedicació cent per cent a l'Església "para lo que guste mandar" ja que una dona amb fills amb una casa per portar deixaria moltes altres coses de banda, manca de diners i una pèrdua d'autoritat que no estan disposats a perdre.
Desconec com s'ho fan les altres confessions que permeten el matrimoni, però vaig conèixer una vegada un capellà protestant casat amb una infermera que em va merèixer tot el respecte del mon. Aquell si que parlava el meu idioma i coneixia be els meus problemes.
Tampoc em faré protestant però per lo menys no em venia tan de fum.

lunes, 3 de mayo de 2010

Millennium


No he llegit el llibre del escriptor Stieg Larsson. M'ho va recomanar molta gent ja que, de fet, l'ha llegit tothom i des-de fa temps, però soc una mica escèptic respecte aquestes recomanacions globals ja que sovint reps una decepció per allò de que esperes una cosa excepcional i no compleix amb les expectatives que semblava. Em va passar amb el famós "Codigo da Vinci". No és que fos dolent però tampoc per vendre aquella quantitat de llibres.
Doncs faig aquesta reflexió perquè l'altra dia vaig veure la pel.licula i em va agradar molt. La trama està molt ben muntada i estàs atent a lo que pugui passar fins al final.
El paper de la protagonista, la Noomi Rapace, molt bo.
I ara no sé si llegir els llibres o no. De fet no en tinc necessitat perquè en tinc uns quants per endavant, però la trilogia del autor corra per casa i suposo que al final hi aniré caient.
De vegades diuen qu'és millor llegir el llibre i després veure la pel.lícula ja que així li poses rostre a la teva pròpia imaginació i no el que et dona l'actriu de la pantalla. Però be, ja està fet.
Ja sé que sempre soc l'ultim en conèixer les coses i, per lo tant, arribo sempre tard a l'hora de donar consells, però recomano la pel.lícula.