lunes, 26 de abril de 2010

Hi ha dreta a Espanya?


Potser em faig la pregunta per allò de desitjar que en hi hagi perquè la realitat ens diu un altre cosa. L'arc polític en el nostre país (be, l'Estat Espanyol, perquè el meu país s'acaba per allà l'Ebre) queda avui resumit en l'extrema dreta, posant-hi junts tant la Falange com el PP (així ho volen); el centre, que son els partits mes o menys socialistes i les esquerres, que serien els verds i els comunistes. Jo crec que avui les coses van així.
El PP s'alia amb la Falange per tapar no la merda de la guerra civil, sinó la que li arriba al coll amb el cas Gürtel. I ho fa sense que els dirigents d'aquest partit es posin gens vermells. La veritat és que en certs polítics d'aquest país (el seu) tot s'hi val con tal que no em toquin "lo mío".
El poder pel poder i s'hi ha d'arribar com sigui, i si per aconseguir-lo haig de perdre la condició de persona doncs tan li fot; i si m'haig de saltar la llei, doncs me la passo per l'ullera, perquè lo mes important soc jo i els meus que m'envolten. Si haig de mentir jo faig. I si haig de robar, també. I si haig de ser fatxenda...doncs ho soc i demà em poso la camisa blava.
El meu pare sempre deia que si no has de viure de la política no t'hi dediquis. I aquestos s'hi dediquen. Vaja que s'hi dediquen.
I un altre reflexió seva era que en aquest país s'hauria de morir molta gent, potser més d'una generació, perquè els privilegis d'ells, esdevinguts en el règim guanyador de la guerra civil, es perdessin. Que molta gent seria capaç de sortir al carrer pistola en mà per defensar lo que havia aconseguit.
Doncs tenia raó. No ho fan amb les pistoles a la mà però si posant les lleis que els convenen o llegint-les com els hi ve més bé. I duren els cabrons. Sembla que portin pilas Duracel.
I ja en parlarem de la sentencia de l'Estatut si és que algun dia l'arribem a veure, que aixo també fa un tuf.....

sábado, 24 de abril de 2010

Sant Jordi


He gaudit com un vedell d'aquesta diada de Sant Jordi per allò de que he tingut tot el temps del mon per remenar llibres per les parades i perdre'n tot el que fes falta per fer idees de quins llibres vols regalar i quins vols que et regalin. L'escollit perquè em regalés la Paquita va ser "La mà de Fàtima" del Ildefonso Falcones de qui havia llegit "La catedral del mar" que em va agradar molt i jo li vaig regalar "Venganza en Sevilla" de la Matilde Asensi de qui havíem llegit "El último catón" que va ser una lectura molt amena. En varen caure uns quants més de llibres ja que hi havia que fer regals als meus fills però em quedo amb aquestos dos com á propis i que son els que primer llegiré.
A la Rambla no s'hi podia donar una passa. Estava atapeït de gent. No recordo un Sant Jordi amb tans de problemes en una avinguda tan ample. Al Portal de l'Angel tres quarts del mateix però encara s'hi podia caminar.
En total m'hi vaig estar unes tres hores i vaig tenir temps d'apuntar-me uns quants títols més per quan acabem els d'ara.

domingo, 18 de abril de 2010

Racisme


Jo crec que amb el concepte que tenim de la gent que ve de fora no som de tot objectius i segons la procedència hi atribuïm bé unes defectes bé unes virtuts.
A finals del any passat a Espanya hi havien censats 5,598.691 immigrants, des quals, a grans trets, els podríem desglossar de la següent manera:

Iberoamericans 36´2%
Europa Occidental 21'0%
Europa Est 17'75%
Africa Nord 14'83%
Resta 10'22%

Nosaltres veiem com a immigració "conflictiva" bàsicament la provinguda de l'Europa de l'Est (Rumania 9,82%, Bulgaria 2'45%, etc) i la de l'Africa Nord (Marroc 13'59% i Argelia 1,14%) i en menys mesura la que ve de l'America Llatina per allò de que s'adapten millor a les nostres costums. En canvi no en sento parlar mai de l'immigració que ve de l'Europa Occidental.

Per lo vist ens costa molt acceptar persones que no ens prenen cap feina, ja que les que ells fan, nosaltres no les volem fer i molt menys al preu que ens les paga l'empresari i que cada dia reparteixen "butano", portan objectes a casa que has comprat a uns grans magatzems o portan a casa lo que has comprat al Caprabo, o be servin-te el pa que compres el diumenge o la cervesa que et prens al bar ja que els caps de setmana tampoc vol treballar ningú.

Però en canvi no prestem atenció a totes aquestes persones que venen de l'Anglaterra (6,63%), Alemanya (3,63%), Itàlia (2,79%) o França (2,17%) que se suposa que son gent d'alt nivell, (científics, ingeniers, consultors, gurus del mercat, etc.) que ens venen a donar un cop de mà ja que, per lo poc que se'n parla no deuen fer nosa a ningú.

Jo puc donar fe de la meva experiència. A la empresa a on jo treballava teníem gent de l'Africa Nord i d'Alemanya, entre altres. Els uns per treballar de peons i els altres per ocupar càrrecs d'importància en departaments com Producció, Vendes o Màrqueting. Dels que venien del Africa, la relació benefici/perjuici estava clarament decantada al costat positiu ja que el seu aprenentatge era ràpid, no calia una gran aclimatació i el seu control bastant fàcil, i, si més no fàcilment substituïbles.

En canvi, amb els grup dels Occidentals les coses no anaven pel mateix camí ja que la responsabilitat del càrrec els feia més duradors, amb un rendiment positiu a llarg plaç i amb alguns problemes a l'hora de la seva integració, si més no, per causa del idioma.
Dels que jo vaig conèixer en hi havien alguns que es varen adaptar molt bé, que es varen integrar en l'equip de treball, que varen contribuir directament al benefici de l'empresa i que varen generar llàgrimes el dia del seu comiat. Però en hi va haver d'altres que encara avui em pregunto el perquè de la seva estància, qu'el seu perjudici va ser manifest i que sempre varen pensar que estaven vivint allà on no volien estar. Aquest son els que varen passar sense pena ni gloria. M'equivoco. Amb "pena" i amb "glòria". El seu treball feia "pena" però el seu sou els feia estar a la "gloria".

No sé quin tan per cent representen aquests últims en tot l'Estat, però per mi poden ser més problema que tots els altres.

miércoles, 14 de abril de 2010

Excursió

La passada setmana, dimecres, varem sortir el Ramón Poll i jo a fer una excursió. L'excusa va ser aquesta però en realitat varem fer només una petita passejada entre l'esmorzar i el dinar. Varem quedar d'hora, això si, a on sempre i ens en varem anar a fer l'ermorzar a Mura, a cal Carter. Truita de formatge i assortit d'embotits amb un porro i una amanida per començar bé el dia. Crec que sortíem del bar cap a les 12 del migdia.
Tot seguit, per no tenir remordiments, ens en varem anar a fer l'excursió. Primer varem decidir quina fèiem i després varem fer la que varem poder ja que trobar el camí a on començar era tot un problema. I més quan el mapa bo ens el varem deixar al cotxe. Ves que hi farem. Però bé, varem pujar cap dalt de la muntanya, varem veure fonts, ens varem perdre i quan varem trobar un camí varem decidir que lo millor era arribar a temps per dinar.
Cap a les tres de la tarda ja tornàvem a estar entaulats disposats a tornar a començar i al mateix lloc. Aquesta vegada hi va haver-hi unanimitat: escudella barrejada i costelletes de cabrit per tots dos.
Ho varem passar bé. Varem parlar de les nostres coses, que son moltes, repassant totes les nostres malifetes als diferents llocs: Sant Andreu, Mantes la Jolie i Louvain la Neuve. Mira que em anat lluny a fer mal. Varem compartir experiències i ens varem desitjar mútuament molta sort, un començant un altre vegada a treballar la casa seva i l'altre a no fotre res ni a casa seva ni a casa del altres.
Ramón, queda pendent pujar a La Mola a esmorzar, que ja sé el camí i que obren el restaurant a les deu.
Quan tu vulguis.

lunes, 5 de abril de 2010

Un bon article

Encara que ho tinc tot a l'abast i puc informar-me lliurement de tot a través d'Internet, m'agrada molt llegir el diari de paper cada dia. I, sobretot, un diari que tingui diferents opinions i maneres de mirar les coses. Així tant hi pots trobar articles i opinions que t'agraden i altres que penses que son autèntiques rucades.
Però el passat diumenge hi vaig trobar un article escrit per Ramon Folch (Barcelona, 1946), biòleg català, que feia referencia a Franco i el franquisme. Es un article molt senzill però que, al meu entendre, s'hauria de llegir a les escoles i ser comentat perquè el jovent d'avui dia tingués una idea clara de lo que va passar un temps no gaire llunyà.
El Sr. Folch ens diu que si be el Franco va morir a l'any 1975, el franquisme, no. Que el franquisme existia ja abans de Franco i que existeix avui encara com a esperit de l'Espanya profunda. Que Franco el va encarnà, el va enaltí elevant.lo al poder i que li va donar nom. Enfront dels republicans o rojos (models reals d'un model d'estat o ideologia), els franquistes eren els "nacionals", terme que evoca les essències pàtries, i amb un lider amb un nom que avui faria riure, el Generalísimo, i a més a més "Caudillo d'Espanya por la G. de Dios", segons posava a les monedes. O sigui feixisme pur.
Els actuals nacionalismes perifèrics son un joc de criatures comparats amb el nacionalisme espanyol de debò, en nom del qual mig Espanya se sublevà, provocant una guerra atroç amb milions de morts, mutilats o de ferits psíquics i ensorrà el país en quaranta anys de dictadura retrògrada.
Després el Sr. Folch ens marca unes diferencies entre la societat espanyola vers la catalana i el perquè de la nostra diferent evolució.
He fet un resum del article que és podia llegir a "El Periódico" amb el nom de "Abril" a L'escala de cargol de la quarta pàgina.
De quan en quan trobes escrits que son una autèntica meravella perquè et posen en dues ratlles lo que tu no series capaç de dir en tot un llibre.
"Chapeau" Sr. Folch.