sábado, 30 de enero de 2010

Primer dia a Eivissa


Ja estic a Eivissa, aquesta estimada terra des meus güelos per part de se meua mare, que en cel sia. I arredefotre quin fred que fa. Ni mancus sortir des barco ja en vaig veure 4 ºC en es cotxe i en arrivar es cruse de Santa Eulari ja en marcava 1 ºC. I vent. Vaig arrivar a casa cap a les vuit i mitge i amb gana de menjar però no hi havia res obert. Vaig a anar a Sant Joan i res de res. Can Titurit tancat. Llevò me'n vaig anar cap a Can Curunè. Tancat. Vaig provar a Es Pins a Sant Llorenç. Tampoc. Ja ben nic vaig anar a es supermercat de Sant Joan un altre volta, vaig comprar de tot (encara hi haig de tornar que em vaig deixat ses tometes) i cap a casa a fer-me s'esmorzar. Pernilet amb pa des dia, unes olivetes, una cervesseta i a comneçar a fer net sa casa que falta li feia.
Tot molt bé però aquesta casa no està feta pes fred. Vaig trobar llenya per sa llar de foc però era d'ibiscus i això no crema bé. En haure de fer de llenya nova però de pi que crema mellò. Tenc una estufeta que va molt bé però no hi pot amb sa casa.
Cap a les set ja és fosc i llavor tot és una mica tristoi. Peró m'és igual. Com que hi ha molta feina ben de pressa un es distreu.
La mar està molt enfurismada lo que vol dir que haig de fer bones fotos.

miércoles, 20 de enero de 2010

Coses d'Eivissa


Ses coses d'Eivissa sempre s'han de comprendre com coses d'una illa, lo que vol dir que no sempre es contacte amb es mon exterior ha estat com avui. Ho dic perquè ses coses que avui son d'una manera no sempre han estat així. Es canvi que ha fet se gent de s'illa ha sigut molt gran i tot gràcis a en es turisme i se gent de fora que hi ha vengut a trebaiar. De sempre s'ha tractat molt bé es forasters i estrangers però això no vol dir que no passes lo que ara vaig a contar. Va ser una conversa que vaig tenir amb un pagès fa molts anys.
Pal.lavem de se gent que venia:
- ".....i mirau, a io m'es igual que lo fasin es altres, però si en anar a taiarme es cabeis veig un negre asigut a se cadira... io allí no hi vui seurer !!
- Be. I perquè?
- Fotre !! Perquè no, perquè hi ha sigut un negre. I a io no em graden.
- I que tenen de dolent es negres per no agradar-vos?
- Be, res. Però que venen de l'Africa, sabeu? I allí tot és miseri i no venen com ses persones. I si veig lo que us he dit me'n vaig a un altre banda i no hi torn més. A carai. Ho sé cert.
- Empero si sigut a una cadira no us fa res.
- Me'n fot. No ho vui. Que hi segui un altri.
Just es costat hi havia una pagesa que em digué:
- Mirau, s'altre dia a Vila en vai veurer un de negret, i era polidet, però em va fer llàstima, mesquin......tan petitet i ser negre......"
Com si això de ser negre fos una cosa que fugís amb s'edat.
La frase la vaig trobar sublim.
I si els digueses que això fora racisme no ho haguesen entès. Era normal, es que era negre.I avui tan se'ns en fot i no passa res sigues d'es color que sigues.
En donc fe.

lunes, 18 de enero de 2010

Un tal José Ignacio Munilla


He llegit les declaracions d'aquest "personatge" i se'm fa molt difícil de trobar un raonament mitjanament intel.ligent per justificar la conversa gravada en que manifesta que es molt pitjor la gravetat de crisis espiritual que no els morts causats per un terratrèmol a Haití.
La església catòlica (com les altres) l'únic que fa és vendre fum. Ara i des de el principi dels temps. I es cert també que viu i prospera a costa d'una societat a canvi de vendre una veritat indemostrable amb uns arguments que avui en dia no s'aguanten per cap banda. Però lo que mai deixa de banda és la seva prepotència. La posesiò de la veritat absoluta però per decret.

Jo crec que la societat religiosa ja no pot ensenyar més les vergonyes. A mi en sembla la mar de bé que hi hagin tota classe de religions perquè com va dir el filosof: "Si Deu no existís, s'hauria d'inventar" I jo estic totalment d'acord amb aquesta frase. Ja és així. Ja està bé. Però això no vol dir que haguem de traga amb rodes de molí.
Es veritat que no tothom és com aquest Munilla ( que no es mereix el tracte se senyor) de la mateixa manera de que a la vida hi ha de tot en tots els àmbits. Peró posar per davant un sentiment de crisi espiritual a 100.000 morts ja és passar-se de la ratlla. He llegit que un predicador dels Estats Units deia que no s'enviés ajuda a Haití que lo que els hi havia passat era un càstig de Deu pels seus pecats. Doncs no hi veig gaire diferencia de l'un a l'altre. Jo, com a castig, els faria anar a Puerto Príncipe, perquè passessin per la mateixa situació que els damnificats amb les mateixes condicions, ja que el Munilla fa cara d'anar molt ben menjat, begut i potser d'alguna altra cosa que no vull dir però que, de tan en tan, surt als diaris i després en demanant perdo.
Tinc un germà que és apostata (es a dir, ha renunciat a la fe catòlica i ho te per escrit) cansat de les postures d'aquesta religió manifestades diàriament a l'emisora la COPE i subratllat amb un tracte despectiu cap a tot lo que sigui català com si nosaltres no fossi'm també criatures d'aquest mon. Potser ha arribat l'hora de fer-ho jo també. Avui em fa vergonya haver passat per una serie de sagraments de l'esglesia encara que fos obligat pel nacionalcatolicisme d'aquells temps.
Han passat bastants hores i encara no he vist ni llegit que ningú de sotana hagi posat el crit al cel per aquestes declaracions.

jueves, 14 de enero de 2010

Francesc for President


Doncs si, heu llegit bé. Em presento com a candidat per a President de la Generalitat de Catalunya a títol independent. Perquè? Doncs perquè crec que tinc les mateixes o més qualitats que algun dels que es volen presentar. Per exemple el Sr. Joan Laporta. Aquest senyor, una vegada esgotat el seu temps de president del Barcelona es veu que no te res més a fer, que s'avorreix, i per lo tant ha estimat oportú continuar la seva carrera mediatica en un altre context. Doncs com que jo em trobo en la mateixa situació que ell, doncs també tinc dret. Es evident que no puc adduir una alta posició social ja que ell es advocat i ha ocupat aquest càrrec de president durant set anys, crec. Peró jo per la meva part també puc dir que vinc d'una família molt antiga i amb grans arrels a Eivissa ("pedigrí"), que tinc els meus estudis i que a la mateixa institució que ell dirigia o gestionava, jo en pagava el carnet durant els últims 32 anys, que son uns calerons. En el meu favor puc dir que els meus càrrecs laborals no han trencat el meu matrimoni (encara surto amb la costella a comprar i de rebaixes); que si una persona intel·ligent és aquella que es rodeja de persones més intel·ligents que ell, jo ho he sigut més que ningú ja que els meus col.laboradors han sigut l'hostia, i que jo no he tingut mai follons amb els meus subordinats fins el punt de que em pleguin deixant-me amb el cul al aire.
Els meus mèrits no son com els seus, no he aconseguit sis copes en un any, però alguna vegada he aconseguit que el President del Comitè de la empresa a on treballava, penqués. Un gran repte que no tothom pot lluir.
Jo també he anat a festes a la "Luz de gas" però no m'he fotut el cava per sobre, ni tan siquiera una gasosa per allò de que tampoc tinc tans de vestits.
I també per motius de feina he tingut que agafar molts d'avions, anar per molts d'aeroports i passar per molts de controls però sempre amb els pantalons ben agafats encara que m'hagues tret el cenyit i per tant no se'm han vist mai els calçotets ni les vergonyes.
I con a colofó diré que no m'ha importat desaparèixer de la vida pública i quedar-me a casa cuan la meva feina es dona per acabada sense cap necessitat d'oferirme com a màrtir, lider o gran gestó.
Ara be ( que vol dir moro) si es tracta de tocar els collons als demés a lo millor a mi també m'agrada.
Tot és provar-ho.
S'acepten comisions i segons la quantitat és donaran prioritats pels càrrecs.
Montilla, tremola.

lunes, 4 de enero de 2010

S'eivissenc


Mirau, vaig començar a escriurer aquest blog en castellà per alló de que ho pogués llegir tot déu. Después ho vaig fer en català en veurer que no ho llegia casi nengú. I avui en tenc gola de fer-ho en eivissenc. Ho dic perqué si en trobau de faltes no és per no sebre, és perque son escrites en un altre llengu. Vull posar damunt es paper se forma de pal.lar a Eivissa, potser fugint un pucoi de sa gramàtica pura catalana. S'em en fot de si està o no ben escrit, només intentaré escriurer com pal.lava se meua mare i se meua güela. També es cert que de petit, corrent p'es bosc ambs es al.lots de Sa Vinya i es seus cosins, i encara amb es petit de C'an Rieró, vaig poder compartir molt de se forma de pal.lar á ses arrels d'Eivissa.

Que son ses meues, ses arrels, ja que se meua famili per parte de mare ve de ses montanyes de Xarracó, lloc a on avui ja no hi viu nengú de ses familis d'antes. Només m'en queda a C'an Matà de Xarraca com a més propera. Però m'agrada qu'es pal.lar d'es pagés d'Eivissa no és perdi. No vull lloir de que jo en sigue sabut, pero quan gent, en sentir-me pal.lar en eivissenc em deia "Sembles un belitre" (es un mal nom despectiu) no em pareixía un insult sinó un bon nom. Em feia feliç.

A finals de gener hi tornaré a Eivissa per mor de canviar ses persianes i ses finestres de casa i serà un bon moment per tornar a viurer aquells temps sense forasters ni estrangers, en que no se sent nengú per on persona vaigue i poder escoltar ses converses de sa gent des camp a c'an Titurit a Sant Joan de Labritge mentre faig un fresquet o fer conversa amb sa senyora de sa ferretería també a Sant Joan (qu'està separada de s'amo des tabacs també des poble segons m'han dit ses males llengus).

També podré baixar de tan en tan a Vila per poder compartir se parla, encara que no hi ha c'an Domingu i està tancat es Pereira, llocs a on podía jo engrandir es meus coneixements d'aquesta llengu.

Pot semblar un poc bambo perdre es temps així, però per jo es com tornar-me a sentir a ca meua escoltant sa meua guela.

Ja escriure un día desde Portinaxt ses coses que hagi aprés.